NOVA NIT DE REIS AL JAMBOREE: 2ª PART: LA MÚSICA

Sí, la música sonava i de quina manera! Però és clar; qui eren aquells nous Reis? Doncs el quintet liderat pel Llibert Fortuny al saxo tenor, Perico Sambeat al saxo alt, Albert Bover al piano, Massa Kamaguchi al contrabaix i Marc Miralta a la bateria!!! Quin quintet de Reis del Jazz!! Haig de dir que cada vegada que em deixo caure pel Jamboree, sempre he pogut seure i gaudir còmodament de la música, darrerament acompanyat pels amics del Club de Jazz de Sant Cugat. Però noi, cada vegada que hi toca el Llibert, els dilluns a la Jam Session que hi fa, i ahir, 8 de gener, la sala sempre és plena. Per descomptat que no pots seure, però és que tampoc els pots ni veure. Totes les voltes del Jamboree estan atapaïdes de personal. Estàs limitat, tu i mols altres, a escoltar, mirar d'entreveure algú quan toca i poca cosa més. Suposo que per aquest motiu el Max i la seva dona van fotre el camp! Anem cap a la música. És fonamental deixar-te portar, escoltar mirant amunt, amb les orelles ben obertes i també els ulls, intentant veure les notes que surten de l'escenari i que estan per allí voltant. Això és el que vaig estar fent tota l'estona. Ah sí, la música....El post bop que vam començar sentint amb els dos saxos fent com una mena de batalla campal va ser d'allò més impressionant només per començar, i el tema era I hear a Rapsody, un estàndard tocat per tothom, Coltrane i companyia. Després el repoker de reis van fer dos temes del Perico; el primer va ser Guardian de los sueños per després un increïble No te aguanto más, dedicat a les parelles dels músics que ja no poden suportar-ho més, els assajos, els bolos, anar d'aquí cap allà, i un llarg etc...Mentre, el Llibert va presentar els músics, dels quals en va fer una gran lloança. Van seguir amb temes més delicats, suaus, un My one and only love, sensual, per continuar sense interrupció amb un Cherokee impressionant. Els dos saxos van demostrar a tothom que són de lo milloret d'aquí. Els seus companys no van fer de menys, ja que l'Albert Bover va mostrar-nos la seva excelsa qualitat, amb un so nítid i clar; uns solos impressionants plens de imaginació i tècnica. El que va ser massa va ser el Massa Kamaguchi. Un gran tècnic del contrabaix, amb uns solos amb molt lirisme i sempre mantenint la pulsió increïble que se li demanava. Marc Miralta a la bateria va captivar-nos a tots els que érem prop d'ell, i a tots els que l'escoltàvem. Utilitza tot tipus de recursos acústics per fer sonar la bateria, de la qual, crec que només la caixa i el kit de plats era d'ell. Toca aparentment d'una manera simple, senzilla diria algú, però noi, al cap de pocs moments te n'adones que allà davant tens un monstre dels timbals. Del Llibert i del Perico, què es pot dir que no se sàpiga. Només cal seguir-los una mica, estar al cas dels seus treballs discogràfics per veure qui són. El Llibert toca el saxo tenor des que va néixer el seu fill i li va posar de nom Jan (John) en honor al gran John Coltrane. Toca el tenor amb molt lirisme i d'una manera molt melòdica. Comentàvem després amb la Marta Olano, pintora i amiga del Joaquim i Dani Molina, que el Llibert havia passat de fer un so estratosfèric amb el saxo alt, a fer-lo més assequible, més melòdic, més líric tot i els seus solos inversemblants utilitzant tot el registre de l'instument i més si cal, els sons altíssims. El Perico va ser aquesta vegada qui va fer de Parker, tot i el seu so dolç i gens estrident, considerant el tipus de so que es pot obtenir d'un alt. Haig de dir que l'Anna i jo els vam veure ja fa uns anys, crec que era le presentació del Llibert al Jamboree, acompanyat també del Perico, que era qui li feia els honors, i vam poder seure tranquil·lament i gaudir d'un gran concert de Jazz, sense tant tràfec de personal. És clar que devien ser els inicis del Llibert, més o menys, tot i que el Perico ja era molt conegut, i que ara, després d'haver fet tants treballs diversos, amb la Big Band del Taller a la plaça de la Catedral, amb el seu Trifàsic, un Jazz eclèctic, electrònic, experimental, també amb treballs a duo amb Manel Camp, pianista de Jazz excepcional; doncs això, que aquest encara jove músic, te un reclam impressionant. El Perico està fent també diversos treballs amb el Colina i el Marc, a més d'altres també prou agosarats, tocant el seu EWI. Crec recordar-li unes paraules al Llibert relacionades amb el perquè fa aquests experiments sonors, i deia que, un músic quan comença a estudiar ja fa això de repassar tot el Real Book, tocar-ne tots els temes, estudiar-ne els solos, etc.. però que no s'ha de quedar en només això, que les possibilitats creatives són immenses i que no s'han d'obviar. És per això que investiga, però ahir ens va demostrar que ell tampoc oblida els mestres i que quan convé els recorda a la seva manera. Van fer un bis magnífic interpretant un tema de l'Horace Silver, The Jody Grind, fantàstic, amb un ritme funk increïble barrejat amb blues per marxar definitivament i acomiadar aquesta nit fantàstica dels 5 Reis. El Llibert i el Perico s'han guanyat a pols tot el que estan fent, tot el que ens estan donant. Tot això fa que el catxé d'ambdós músics hagi pujat bastant, la qual cosa fa difícil contractar-los si és que no tens algun tipus de subvenció. Nosaltres mirarem de fer-ho de la manera que sigui. Miquel Tuset.