Hola de nou a tots vosaltres, aficionades i aficionats al Jazz. Ahir ens vam haver de dividir i el Joaquim va anar al Centre a veure els seus amics, Maria Lorea Trio, mentre que jo vaig anar a Sant Cugat a veure el Josep Mª Farràs i l'Ignaci Terraza Trio. Suposo que en el Centre tot devia anar prou be, l’assistència i segur que també la música, coneixent la qualitat de la formació Maria Lorea Trio. El Joaquim ja ens explicarà quelcom, segurament.
Pel que fa a mi, haig de dir que, ahir, vam gaudir de valent, escoltant amb molta atenció, amb silenci absolut, els temes que van anar desgranant els músics. Ja sabem de la qualitat interpretativa i de sentiment que li posa l'Ignasi en tots els temes que fa, doncs perquè vam tenir l’oportunitat de tenir-lo entre nosaltres i perquè també ho vam experimentar. Sempre que l’Ignasi ha anat a la llibreria El Siglo (El Mercantic) de Sant Cugat, s’ha de dir que ha omplert. Tothom sap el que podrà escoltar, no només per ell mateix sinó per la resta de companys, que segur que estaran al nivell. La tècnica interpretativa és cada vegada més exquisida, ja que tot músic creix cada dia, en cada bolo, i ell no n’és pas una excepció. Tot i això, on realment és excels és a cavall d’un piano de cua. Llavors sí que l’escoltes com ell es vol fer escoltar. En aquesta ocasió l’Ignasi formava parella amb una altra estrella del nostre univers musical, el Josep Mª Farràs. El que no havíem escoltat encara a Sant Cugat, va ser la precisió, nitidesa i sonoritat magnífica del Josep Mª Farràs a la trompeta. Van presentar el seu darrer treball Plaça Vella, on seguint en bon ordre els temes del disc, ens van anar introduint en una atmosfera de reconeixement als grans trompetistes de l’època; Clifford Brown, Louis Armstrong, Dizzie Gillespie. El Josep Mª va ser un gran executor per poder homenatjar a aquests grans trompetistes, amb i sense sordina. Un dels temes del disc, Once I loved, del A.C. Jobim ens va introduir dins la suavitat de la bossanova, cosa que després continuarien també recordant al gran Duke, fent una interpretació d’una de les balades, In my Solitud, però que el quartet d’ahir va interpretar fent-lo també a ritme de bossanova, exquisida, d’una suavitat excelsa, amb una secció rítmica que ens va mantenir amb l’ai al cor tota l’estona. L'Ignasi va interpretar a trio un Gian Steps increïble de tempo, increïble de tècnica i per descomptat també de sensibilitat. El seu vaixell insígnia, Plaça Vella, també va sonar recordant les històries viscudes pel Josep Mª en aquesta plaça emblemàtica de Terrassa. Aquest tros de músic, ens va demostrar com es toca una trompeta amb sordina. El so que li treu, que costa molt d’obtenir, és d’una nitidesa i suavitat increïble. Un fort aplaudiment pel Josep Mª. No hem d’oblidar la resta de músics, el Dimitri Skidanov al contrabaix, i un Aldo Caviglia a la bateria, ambdós fantàstics. El Dimitri és un músic rus que ja fa un cert temps que comparteix país, i que ens va meravellar amb el so que li va treure del seu contrabaix, sobretot amb els seus solos amb l’arc. Es va veure que ve de l’escola clàssica i que després, degut a la seva afició, ell va decidir introduir-se en el món del Jazz. I de quina manera ho va fer; n’és tot un mestre. Un contrabaix perfectament afinat en totes les notes que tocava. Increïble. Ens falta comentar l’admiració que varem demostrar-li tots els presents al mestre de mestres de la bateria, el sr. Aldo Caviglia. Un so suau, un ritme fantàstic, uns redobles inversemblants; tot un seguit d’adjectius que li posaríem només per fer-vos entendre el gran nivell d’aquest músic argentí, que ja fa molts anys que està entre nosaltres. Ha tocat segurament amb tothom, i també és clar, amb el Tete. Va començar tocant com si no hi fos; tocant pels solistes, per fer-los un suport per a les seves improvisacions. Això val molt, aquesta discreció que fa que tot rutlli a la perfecció. Cap al final va fer un solo d’aquells de treure’t el barret. Carai! L'Ignasi va presentar la majoria dels temes, amb el seu particular estil, la seva simpatia i bones maneres i sempre amb una part d’ironia. Per finalitzar s’ha de dir que ens van fer un bis en honor del Louis Armstrong, i tot i que no estava previst, van tornar a sortir a tocar un segon bis, que va fer que la nit resultés totalment rodona. L’assistència va ser molt generosa, per la qual cosa hem de felicitar als nostres amics del club de Jazz de Sant Cugat per l’èxit de la convocatòria. El proper concert serà el dels germans de Diego. Segur que hi anirem. Miquel Tuset.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada