Tot i que encara falta el concert d'avui i el de demà, com que no hi podrem anar, podem donar per acabat aquest festival que han organitzat Mas i Mas. S'ha de dir que la programació ha estat excel·lent. Nosaltres hem pogut veure alguna actuació i per tant comentarem les actuacions que hem vist, que només han estat dues. Llàstima, però ja se sap, no hi ha temps per a tot.
Divendres 14 d'agost: Gabriel Amargant Quartet.
En Biel és un jove d'uns 20 i tants anys, simpàtic, obert, amable.. però a més a més és un músic amb molt de talent que ha sortit de l'ESMUC amb la màxima qualificació possible.
Ho vam poder veure per TV3 en un programa que van fer de nous talents. És un saxofonista d'altíssim nivell, do nada la seva joventut, i d'una projecció extraordinària. Aquella nit va sortir a l'escenari acompanyat d'una secció rítmica formada per la guitarra d'en Viñals, el contrabaix d'en Rai Ferrer i la bateria d'en Ramón Prats. En Biel va començar la sessió de les 23h amb un solo d'uns quants minuts, això per escalfar l'ambient, per continuar-lo amb el desenvolupament d'un tema propi, excel·lent d'interpretació i d'un estil post hard bop, podríem dir. La nit es va desenvolupar entre diversos estils, sempre però amb una magistral manera de tocar el saxo tenor. Va tocar composicions pròpies i alienes sempre amb una total entrega. En Biel però, va començar de molt jovenet amb el clarinet, acabant la carrera de músic amb aquest instrument, i per això, sempre toca algun tema amb aquest instrument que també domina. Després es va passar al saxo tenor, i creiem que toca un Martin dels més vells. Aquest saxo te un so que s'aparta dels sons "estandards" dels tenors més habituals. La velocitat amb la qual el toca és increible, si tenim en compte el propi instrument. Amb els saxos alts se sol tocar així de ràpid, no així amb els tenors, tot i que en Biel sí que ho va fer. Les melodíes estàndards i els seus temes més íntims, van sonar amb una gran tendresa. Ja per acabar, va convidar a pujar a l'escenari al trombonista Miguel Martin, i al trompeta Raynald Colom. Aquests darrers són dos grans instrumentistes i que van col·laborar a que la presentació d'en Biel en el Jamboree fos extraordinària. Si parlem dels col·laboradors d'aquella nit, hem de fer esment a un tema composat pel Viñals en honor del Jim Hall d'una gran bellesa. En Rai Ferrer i el Viñals els vam poder veure al darrer festival de Jazz de Terrassa a Rubí, acompanyant al Jim Snidero, amb la mateixa soltura que van tenir aquesta nit. En Rai és contundent, rítmic i te molt swing. A la bateria el Ramón Prats va fer tota la tasca que se li va demanar, a més a més, fent algun solo de molta qualitat. Del Miguel Martin, trombonista valencià, afincat a casa nostra, sabem que acompanya cantants de molt nivell, com és ara l'Alejandro Sanz i que a més no deixa mai de tocar en les Jam de Jazz que s'hi pugui apuntar.
Del Raynald Colom, només podem dir que està considerat un dels millors trompetes de l'àmbit estatal. Es capaç de tocar qualsevol estil de Jazz, i toca amb una gran seguertat, desgranant les notes d'un solo desconnectat de la melodia però sempre dintre del tema harmònic. Segur que algun dia els tindrem amb nosaltres.
Tenim constància que la actuació del Geni i el seu quintet va ser tot un éxit, comentat fins i tot a mitja plana pel crític de La Vanguardia. Nosaltres no hi vam poder anar, ho sento Geni, tot i que ens hauría agradat molt. Vam tenir el plaer i l'honor de tenir-lo amb nosaltres, i crec que ell també s'ho va pasar d'allò més bé, de tal manera que segurament que repetirem. Amb la formació de quintet en Geni segur que acaba d'omplir d'alló més encara amb la seva música. Ja coneixem quina és la seva simpatia i naturalitat, com pocs, dalt l'escenari; que així continuï per molts anys i que nosaltres ho poguem gaudir. Fins aviat Geni.
Divendres 28 d'agost: Clara Luna i Nàdia Basurto.
Aquesta actuació la vam poder veure ahir nit mateix, i per tant, tenim la memòria ben fresca i clara del què vam poder gaudir. També vam assistir-hi a la sessió de les 23h que va començar amb la pujada a l'escenari dels components de la secció rítmica per després pujar les dues cantants a l'escenari, la presència de les quals ens va impressionar positivament. Van començar amb un tema estàndard, "Nature Boy", on ja van demostrar tots plegats el què seria la nit. Les veus de la Nàdia i la Clara van començar a omplir-nos amb la seva bellesa i diferent estil i profunditat. És difícil per qui no és un especialista poder explicar en paraules les diferències entre dues veus i per tant no ho farem. Sí que direm que estem davant dues grans cantants catalanes, amb un coneixement molt ampli del món del Jazz, que abarca òbviament les bossanoves, i segur que molts altres estils. Ens van interpretar una sèrie de estàndards de Jazz, a més d'una composició pròpia de cadascuna de les cantants. La Clara va compondre un tema que es diu "Sucupira" en un viatge que va fer a Cabo Verde , on li va frapar un mercat del port de la ciutat, on hi havia una munió de gent que anava i venia, però també molta gent que se n'anava del país... Va ser un tema cantat amb la tristesa del qui veu el perquè la gent se n'ha d'anar de la seva terra. Els aires eren de Cabo Verde i la llengua era portuguesa, és clar. Un tema preciós, per descomptat. La Nàdia ens va cantar un tema composat per ella també molt íntim anomenat "Missing Song" Aquí la Nàdia ens va parlar d'amors perduts com de cançons perdudes. Perquè serà que els grans temes sempre solen parlar d'alguna manera del "Blue" que tenim on ens passa? És així, però. La nit va continuar amb temes brasilers i d'altres estàndards de Jazz amb una impecable interpretació. Les interpretacions de les dues cantants van girar sempre primer al voltant del tema per després improvisar amb la veu a manera d'instrument, de vent per la Clara i de corda per la Nàdia. Aquest tipus de improvisació se sol dir cantar tipus "Scat" si no m'equivoco. La Nàdia cantava tocant un contrabaix i la Clara cantava tocant un clarinet, saxo soprà, en fi, qualsevol d'aquests. Va ser impressionant.
Hem de parlar de la secció rítmica que va ser excel·lent. Al piano en Roger Mas, al contrabaix el jove Bori Albero i a la bateria en Xavier Maureta. Aquesta secció rítmica, a part de la seva qualitat tècnica que per descomptat és inqüestionable, ens va demostrar com es pot acompanyar a dues cantants amb un Jazz molt modern, quasi amb una constant improvisació tots tres en cada tema, i amb un Jazz que, de vegades, nosaltres el sentíem proper a la música que edita el segell ECM. Qui dels músics d'avui dia no ha escoltat a Keith Jarret, Jack de Johnnette, Jan Garbareck, Ebberhard Webber, i molts altres músics de Jazz europeus i americans que han editat discos amb ECM. EL SO MÉS PROPER AL SILENCI, segons ells mateixos. En fi, una nit sorprenent i inoblidable. Miquel Tuset.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada