A veure si tinc prou senderi per deixar plasmades les meves impressions del concert de l'11 d'agost amb el David Sánchez Quartet. Concert que vam repetir en els dos passes força aficionats tot i escoltant de nou el mateix projecte que no les músiques, les quals sí varen canviar com sempre passa amb el Jazz. Si jo escrivia que era un Jazz ancestral, tribal, de les arrels, de les tribus, no m'equivocava gaire. Sánchez presentava el seu darrer projecte anomenat "Carib: riu que recórrer el Caribe", i ben bé que és tota una riuada de ritmes que no són els habituals en els grups de jazz i per això el jazz tribal coincidint amb la presentació que en fa ell mateix, de músiques i ritmes ancestrals de Haití i Puerto Rico, d'on és ell mateix.
Si les influències rítmiques són aquestes, les del seu estil al saxo tenor passen per Coltrane, Rollins, Henderson i alguns més. La seva permanent intuïció rítmica el fa participar quan acaba un solo, per exemple, tot i posant-se davant d'un únic tambor i tocant-lo com si estigués en un ball ritual en una fosca i alliberadora nit en un llunyà poblat. En aquests moments en els quals la magnífica secció rítmica pren el relleu melòdic i rítmic i ell participant-hi amb el tambor és quan també notem encara més el jazz tribal. Si Luís Perdomo segueix una línia improvisadora amb la mà dreta, el contrabaixista pot estar-se tocant una única nota durant tot el solo de Perdomo, això, és clar en un dels temes. Els estris percussius que utilitza el líder són també una mena de maraques, que no ho són però que aconsegueixen el resultat acústic similar.
Bateria i contrabaix, Ej Strickland i Ricky Rodríguez formen una sòlida secció rítmica recolzada pel magnífic pianista Perdomo. Ells dos però encarnen l'essència rítmica d'aquest Jazz Tribal en honor dels ancestres d'aquests dos pobles, Haití i Puerto Rico.
El segon tema iniciat pel pianista amb un lick repetitiu rítmic i melòdic, també acompanyat pel contrabaixista, ens situava de ple en aquests indrets inexplorats del jazz més ancestral. Tot i això la melodia del líder no ens allunyava massa de l'espai i temps actuals. Hi va haver però espai pel record als clàssics en una intro del líder a saxo solo, on podíem escoltar músiques i melodies ben anteriors al propi jazz. La cirereta la van fer, i aquesta igualment va respondre al concepte de jazz tribal, en el tema Bis, curtet però intens i no pel volum sonor i sí per la concentració i silenci que es va produir (que ja feia estona que es produïa) només escoltant el saxo, algunes notes a piano i contrabaix i alguns copets al canto de la caixa del bateria. La melodia que el líder ens oferia, i el ritme de la resta de companys, ben bé ens situava en espais i indrets llunyans. Haurem d'estar alertes quan surti aquest "Carib: río que recorre el Caribe".
El segon tema iniciat pel pianista amb un lick repetitiu rítmic i melòdic, també acompanyat pel contrabaixista, ens situava de ple en aquests indrets inexplorats del jazz més ancestral. Tot i això la melodia del líder no ens allunyava massa de l'espai i temps actuals. Hi va haver però espai pel record als clàssics en una intro del líder a saxo solo, on podíem escoltar músiques i melodies ben anteriors al propi jazz. La cirereta la van fer, i aquesta igualment va respondre al concepte de jazz tribal, en el tema Bis, curtet però intens i no pel volum sonor i sí per la concentració i silenci que es va produir (que ja feia estona que es produïa) només escoltant el saxo, algunes notes a piano i contrabaix i alguns copets al canto de la caixa del bateria. La melodia que el líder ens oferia, i el ritme de la resta de companys, ben bé ens situava en espais i indrets llunyans. Haurem d'estar alertes quan surti aquest "Carib: río que recorre el Caribe".
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada