Resum de concerts setmana 23 fins 29 de març..dilluns 23 Robadors, Sala Fènix, etc.....

El dilluns vaig tornar a anar a l'altre cantó de les Rambles, al bell mig del cor del Raval. Primer em vaig deixar caure per 23 Robadors on s'esperava un gran concert en pla íntim, com és habitual en aquest indret i més encara amb la proposta del trio liderat pel gran creador i experimentador Dani Pérez a la guitarra i diversos estris. L'acompanyaven dos grans mestres de l'escena de casa nostra, els seus amics David Mengual, contrabaix i David Xirgu, bateria. Aquest va ser un concert on la mestria va anar acompanyada de la manera entranyable de comunicar-se amb la gent del líder. Un projecte farcit d'estàndards però interpretats amb arranjaments sorprenents que fins i tot et podien amagar el tema principal, tot i que algunes de les vegades sí el vàrem reconèixer com en el primer tema Alone Together. La delicadesa de les interpretacions a la guitarra i el domini dels seus efectes mitjançant pedals diversos van afegir un to eteri a la música resultant. 

La compenetració d'aquests músics va ser total, tot i que va semblar que alguns d'aquests temes feia temps que no se'ls miraven, al menys això em va semblar a mi. Els solos del Dani amb el punteig pulcre acompanyat dels acords delicats van anar de la mà de les interpretacions dels altres dos companys i amics. David Mengual, a part de mantenir conjuntament amb el David Xirgu la pulsió adequada, va executar algunes interpretacions individuals de gran mèrit. Xirgu, va fer el que més li agrada, és a dir, sense haver de fer un solo delimitat, allò, "de que ara em toca a mi fer el solo", doncs va portar el ritme i a la vegada va anar fent de les "seves" incorporant elements sonors diversos a l'estructura global. El seu control de les escombretes va fer que la màquina "caminés" d'allò més fina. Entre els molts temes que van tocar, n'hi va haver un dedicat a l'amic de tots, Juan de Diego, tema que potser van tocar junts per primera vegada. S'ha de dir que els dilluns de 23 Robadors estan essent un focus musical important, el qual em fa decidir-me per aquest cantó de les Rambles, al bell mig del Raval. Un local que es va omplir d'aficionats, i alumnes del Conservatori del Liceu, donada la proximitat de la institució. La generositat del líder i companys va permetre que s'hi estiguessin més de 70 minuts, la qual cosa podreu comprovar tot i escoltant l'àudio que vaig enregistrar, i que segur que ara mateix esteu escoltant. 

Una vegada acabada aquesta gran actuació la qual vaig gaudir a primera fila, com sempre que puc, vaig enfilar cap a la Sala Fènix, on hi vaig arribar després del concert que va fer la formació original liderada pel trompetista anglès Paul Evans. Allà és Joao Vieira qui s'encarrega de coordinar les jams del dilluns, començant sempre assegut al tamboret de la bateria. Al contrabaix hi va haver el Pau Sala, mestre ell, conegut per nosaltres i que acompanya a molts dels diversos projectes amb seu a l'Esmuc però també en d'altres escoles. D'altres músics que hi va haver varen ser el jove i bon saxofonista Jaume Ferrer, en Rai Paz a la guitarra, bon guitarrista i d'un estil també força delicat tot i que amb un so més acústic que el del Dani Pérez, mestre d'en Rai en la seva etapa al Liceu. Àlvar al piano, un jove estudiant de 2n de G.S. que em trobo per tot arreu. En Pascal Morente també és un dels habituals, com el bateria Martin Huck i vam gaudir amb una magnífic veu, la de la Matilde. Un espai aquest el de la Sala Fènix coordinat per un col·lectiu de joves, homes i dones amb moltes ganes i simpatia com la mateixa Jolanda Marrone, el seu company fotògraf i d'altres dels quals no en sé els seus noms. Gent tota molt educada i predisposada a tirar endavant els projectes diversos de la Sala. 

Dimarts em vaig dedicar a preparar el programa de ràdio mentre que el dimecres va ser una tarda nit de Big Bands....primer a l'Auditori del Conservatori Liceu amb la Big Band dirigida per l'israelià Amikam Kimelman...dues veus femenines i un solista d'excepció al metall, Matthew L. Simon....amb un repertori variat, un pèl agut pel meu gust i sembla ser que també pel gust dels músics i cantants...pobretes elles..Un bravo per la jove Big Band de la institució que ho han fet força bé. Després, amb en Matthew vam anar al Jamboree Jazz a corre-cuita per arribar al passe de les 22h a gaudir amb la Barcelona Jazz Orquestra, amb la música inèdita de Al Cohn de la mà d'un magnífic saxo tenor anomenat Harry Allen el qual ens ha fet uns magnífics solos. 

El dijous vaig fer una jornada completa anant primer a 23 Robadors a veure la Sessió de Free Jazz aquesta vegada sense el Ramon Prats i sí amb l'Iván González, Àlex Reviriego, Tom Chant, Ivo Sans i la cellista convidada Míriam Fèlix. Una sessió que com sempre va ser sorprenent, amb un públic fidel assistent i sempre súper atent i silenciós. Gent com la Marianne i el Fernando C.G. i jo mateix i quan hi ha per aquí l'Antoni Robert hi anem i allà ens hi trobem. Una estona deixant-nos portar per sons estranys a vegades i sempre sorprenents, acostumant-nos a deixar que flueixi el que sigui el que soni, ara bé, sabent qui són els intèrprets i el lloc on ho escoltem. No tot si val, però a 23 Robadors sí. 

Després vaig deixar-me caure pel Jamboree a veure a un parell de veus femenines i concretament la més reeixida i també cap de cartell, la Gaby Moreno, i també la Virginia Labuat que va ser la primera en obrir el segon passe. Les dues veus em van sorprendre força, tot i que haig de dir que em va encantar la posta en escena de la Gaby, la veu, la seva senzillesa i simpatia i sobretot, els temes que va cantar, molts d'autoria pròpia, per no dir quasi tots. I sí, un projecte sòlid el d'aquesta sud-americana resident a Los Angeles, acompanyada de guitarrista, baix elèctric i bateria. Al final van sonar temes coneguts com Fever cantats amb la Virgínia i amb un Groove brutal. Un gran concert al Jamboree com ja és sempre habitual.

Divendres va ser el dia del Concert-Jam al Jazz Club La Vicentina, gratuït i patrocinat per l'ajuntament com els de cada mes. Vam tenir una magnífica veu, la de la Sabina Witt acompanyada de Mark Aanderud, piano i Oriol Roca, contrabaix. Un trio amb projecte propi de Sabina, però que també va saber conjuminar amb estàndards diversos com "Beautiful Love". Els temes que va interpretar aquesta grandíssima cantant van ser escollits amb gran delicadesa i amor, no endebades Sabina transmet una gran pau. La seva manera d'interpretar, amorosa vers el públic i companys i sempre atent i somrient, impressiona per la seva calidesa i més encara per com i de quina manera és capaç de cantar i sobretot entonar a la perfecció. Poques cantants he escoltat amb aquesta capacitat de transmetre amor i calidesa en les seves interpretacions. En definitiva un magnífic concert d'aquest gran trio que vam gaudir una bona colla d'aficionats i que va deixar pas a la Jam Session. 

Aquesta la va encetar el bateria Josep Mª Martí, assidu a les nostres sessions, en alguns dels darrers temes del repertori del trio liderat per Sabina. Després ja vam anar pujant tots els qui vàrem portar l'instrument, com el Toni "Pato" amb el soprano, jo mateix amb el alto en el tema de Coltrane "Equinox", un blues fàcil ideal pels aprenents com jo. El Juan Carlos Speedy va fer un tema a alto solo, una improvisació prou llarga que ens va impressionar força. També ens va acompanyar a la flauta travessera el Sergio del Campo, un altre assidu, així com també la parella formada per la Noèlia White i el Pep Casadó, ella a la veu i ell a la guitarra. Vam estar-nos tocant fins que ja no va quedar cap persona del públic, i fins i tot en aquest moment, i essent el públic els músics que no tocàvem, Noèlia va poder cantar un preciós tema. No tornarà a passar Noèlia, t'ho asseguro. En aquesta jam vam convidar a Sabina, Mark a fer un tema i aquest va ser la magnífic balada "Willow weep for me", amb el Sergio i Toni als solos, així com també en Mark. S'ha d'agrair la insigne feina desenvolupada pel "worker man" de la nit, el contrabaixista Oriol Roca; gràcies Oriol.

Després de descansar una mica i fer exercici el dissabte va ser també un dia de concerts. Primer no podíem faltar al gran concert celebrat al Jamboree pel gran Al Foster i el seu quartet. Un quartet de luxe amb músics com David Bryant, piano; Godwin Louis, saxos alto i soprano i Doug Weiss, contrabaix. Els dos passes del concerts van estar a rebentar, i ho dic perquè m'ho va dir l'Antonio Narváez, fotògraf professional i company de les ones musicals. Sembla ser que el convidat del primer passe de les 20h va ser el gran saxofonista Bill Mc Henry, darrerament convidat a l'escenari del Jamboree sempre que venen músics americans. El que sí que us puc dir és que en el segon passe, ple també, el convidat va ser el jove Fèlix Rossy. 

Un jove de 20 i pocs anyets que va pujar a l'escenari compartint escenari amb un dels grans de la bateria, el mestre Foster, i sense immutar-se va tocar cadascun dels temes que entre tots van proposar, com si d'una Jam session es tractés, a més a més de fer-ho amb una gran solvència. El llenguatge del saxo alto és força bluesero mentre que el del Fèlix és molt més modern de concepte. Recordo una conversa digital amb el Pere Soto que em deia d'un dia que l'havia vist a una WTF del Jamboree, que el noi tenia un llenguatge propi. Aquestes coses només les poden dir els músics bons que saben el què diuen i entenen el què sona. Pel que sigui, Fèlix va estar a l'alçada de les expectatives, fins i tot dels propis músics que, sorpresos, reien de com el nano s'ho feia. Els solos del pianista Bryant van ser força reeixits, de la mateixa manera que els del contrabaixista Weiss. El saxofonista Louis va ser qui més els va desenvolupar, juntament amb en Fèlix, per la condició de solistes que tenien, fent uns solos magnífics amb els dos instruments, alto i soprano.

Encara vaig tenir temps per anar a veure als amics Geni Barry, Deme Gómez i Xavier González al Naya Gastro Music. Aquest és un restaurant que programa música de diversos estils tres dies a la setmana. El local és magnífic amb les taules als laterals i l'escenari al fons, regentat per un aficionat i també programador d'esdeveniments musicals de gran volada, en Hashim. La formació "trio BGG" va fer tot un seguit d'estàndards i em va fer molta il·lusió veure al Deme com dia que passa, dia que millora en el seu fraseig amb el seu tenor. En Xavier és un baixista excel·lent, i va fer la feina de portar la pulsió rítmica, en el benentès que en no haver-hi bateria, la feina va recaure tota sobre ell. 

Del mestre Geni Barry poques coses podem dir que no sapigueu. Mestre en l'art de les quatre masses, i ara ja totalment recuperat de l'accident que l'ha tingut inactiu uns quants mesos, el vam veure força content i participatiu, com a bon col·lega que és. Els seus solos sempre són increïbles, pel fet d'incloure harmonies trencadores que descol·loquen a qualsevol. El swing hi és sempre fins i tot en els moments on el tempo és més viu. És un mestre, mirem-ho pel cantó que mirem. En el bis van fer un tema on en Geni ens va fer una de les seves intervencions cantant en scat per després, tot seguit, agafar les masses i seguir el solo al vibràfon. És certament increïble. En aquest espai vaig tenir la sort de conèixer a la Mary Gumà, ceramista , gran aficionada al Jazz, amiga de molts dels meus amics i promotora del Jazz a les Vinyes, al Penedès. Vam estar sintonitzant des del primer moment fins el darrer, i parlant, tot xiuxiuejant per no molestar, de tot i més relacionat amb el Jazz. Hauríem continuat parlant, i encara ho estaríem fent. Per a mi va ser una gran nit, arrodonida pel fet que la Mary m'hagi acollit com una més de les seves amistats. Ara només faltarà arribar-nos-hi, al Jazz a les Vinyes. Una abraçada Mary.

Doncs res més..ja vegeu que ha estat una setmana intensa musicalment i personalment, i de la qual guardo un magnífic record i aquestes "quatre ratlles" serviran per què no me n'oblidi.

Miquel Tuset Mallol.