Javier Vercher Quartet al Jamboree Jazz, 25 de novembre de 2015

Doncs avui ens hem deixat caure pel Jamboree a veure aquesta formació liderada pel Javier Vercher tot i presentant un magnífic bateria italià, Roberto Gatto, a banda dels sempre magnífics Albert Bover i Dee Jay Foster. Els dos passes han estat sublims, amb temes propis i algun estàndard que igualment han brodat. La pregunta que em faig, que ens hem fet alguns és: On collons era la gent? I parlo dels aficionats amb els quals ens hi trobem sovint i també dels alumnes músics. D'aquests darrers n'hi havia però dos o tres. No s'enten. Un concertàs vist per massa poca gent. Els músics no s'ho mereixen.

Aquestes quatre ratlles les vaig escriure després de veure la poca acollida que va tenir aquest concert al Jamboree. Un no s'explica el perquè amb formacions com aquestes, no s'acosten en massa els aficionats i músics companys i estudiants. d'Aquests, només vaig veure al Biel Amargant de músic professional, en el primer passe, i en els dos, dos o tres alumnes que algun fins i tot va repetir. Un músic el Javier Vercher valencià, de l'escola valenciana però amb força amics per les nostres contrades. Amic de Perico Sambeat amb qui ha tocat algunes vegades, Vercher és un saxo tenor potent i robust de so, a vegades estripat, i sense tenir res a veure amb l'escola texana de més soul i R&B. El projecte venia de la mà del líder, amb temes propis i la sort de poder-los compartir acompanyat de tres grans músics. Dos coneguts nostres, l'Albert Bover i Dee Jay Foster i un de desconegut per nosaltres (crec que era la primera vegada que tocava al Jamboree), el gran bateria italià, acompanyant habitual de Enrico Rava entre d'altres, en Roberto Gatto. Un quartet que semblava que havien tocat junts des de sempre, així sonaven els temes gens fàcils però interpretats com si ho fossin. Magnífics solos de cadascun d'ells en els dos passes però sobretot els del líder, els quals vam escoltar amb total atenció. Javier va presentar tots els temes, es va mostrar amable i content de veure gent en els dos passes (tot i que en el segon érem ben pocs) i va parlar en Valenciá, o sigui Català Occidental

Aquest músic és actualment un dels més "moderns" de concepció i composicions, situat però en el "Jazz Modern" i no en cap ona Free ni contemporània, al menys en aquest projecte que vam veure al Jamboree. Modernitat de temes propis i respecte pels temes d'altri com per exemple el tema de Monk, "Round Midnight", en el qual es van escoltar magnífics solos, tot i que el què recordo ara mateix és el del contrabaixista Dee Jay Foster. Bover va estar sublim en cada tema, com en ell és habitual, a banda de ser un bon acompanyant. L'Albert va iniciar el tercer tema del primer set a piano solo, en una preciosa i llarga introducció que va rallar el clímax absolut. El món clàssic s'escoltava barrejat amb el modern, intro ideal per deixar pas al líder en aquesta balada pròpia. Escoltant Vercher escoltem també a Coltrane sense cap mena de dubte. Cosa aquesta òbvia que podríem dir de quasi tots els saxofonistes, tot i que hi ha moltes i diverses maneres de tocar el tenor, tantes com mestres d'aquest instrument hi ha hagut o hi ha. Sempre hi haurà però els qui van iniciar aquest camí fa tants i tants anys amb els seus patiments i angoixes, però també amb la seva música, sovint creada a partir de l'immediat passat i poques de les vegades sortint del no res. Amb Coltrane podríem parlar d'això final sobretot en la seva darrera època, tot i que tot comença a partir del "Giant Steps". Oi que parlàvem d'aquesta balada?, doncs dir-vos que el final també va ser magnífic amb una altra llarga intervenció de l'Albert per després entrar tots suaument i acabar el tema. Parlar de Roberto Gatto s'ha de fer per diversos motius, el primer el seu gran saber i compenetració amb el líder (ben amics sembla que són tots dos) i el segon de la manera com va tocar. A banda d'acompanyar a la perfecció, es va lluir tocant uns magnífics solos en cadascun dels dos passes, tot i recordar que el del segon va ser força llarg i potent. 

El segon passe va començar amb el tema de Monk, "Wee See", amb una gran intervenció del líder al tenor, en clau Coltraniana amb les variants pròpies. Llarguíssim solo de Javier totalment explosiu que ens va deixar clavats a la cadira i bocabadats. Doncs val més que escolteu el concert que vaig enregistrar  amb el reproductor o clicant als enllaços que us he deixat en aquesta entrada. Que ho gaudiu.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari