Una WTF de l'Alan Himar al Jamboree...saxo plus computer

Doncs ahir ens vam passar per les WTF del Jamboree on ja feia dies que no m'hi passava per diversos motius. Ahir tocava, i això que hi havia d'altres projectes com el de l'Arnau Obiols a Sants entre d'altres. L'assumpte és que a part de les propostes musicals em feia gràcia retrobar-me amb la bon gent que hi córrer per allà com el mateix Aurelio Santos, Òscar de Pombo, Leo Bianchi, Albert Prunera, Josep Tomàs i demés. Ahir volia veure en acció a l'amic Jose Alberto Medina, el qual havia d'acompanyar a l'Alan, però l'assumpte és que no hi  va poder ser. El trio doncs va estar format pel mateix Alan Himar, saxo alto i demés; Ricard Sohn, teclats diversos i Quique Ramírez, bateria. Alan va tocar el saxo (estèreo), flauta, una mena de "touch pad" rítmic, un Mac i algun teclat més que ens va ensenyar, tot i formant un conglomerat al bell mig de l'escenari a més a més de cantar al final en un tema actual. Una proposta on l'electrònica no se sentia a través del saxo i sí que eren samplers o com es digui els ritmes preparats que l'Alan "llançava" des del Touch Pad. Em va agradar la idea de posar dos micros pel saxo, un per a cada canal i així ell s'encarava a un o l'altre en funció de per on volia que sortís el so del seu instrument. La flauta també va sonar i molt bé, i sí que un pèl controlada pel software tot i que em va semblar només afegida una mica de reverberació. Un reguitzell de temes que tenien un denominador comú; la concepció. Els ritmes van ser  diversos tot i que la construcció harmònica em va semblar senzilla, segurament amb la idea principal al cap d'embolcallar-nos rítmicament més que harmònica. Temes amb dos o tres acords o potser algun més, sorgien de l'escenari inicialment catapultats per la maquinària electrònica primer, i després pels acords del Ricard i el magnífic tempo del Quique a la bateria. Tots van desenvolupar els seus solos, i més l'Alan que va ser qui més ho va fer amb els dos instruments. 

Ricard però, va lluir també amb la manipulació dels dos teclats, un Nord Electric i un altre que feia de baixos, un pèl massa forts de volum. Quique va estar magnífic, amb un swing complet perfecte. Un charles que va anar clavat, acompanyat del Ride, i amb suaus cops a la caixa, tot i que en algun tema més animat n'hi va fotre alguns de forts, amb bombo inclòs. Si haig de dir algun però, diria que el projecte va ser massa homogeni, en el sentit de poc divers. Tots, o quasi tots els temes tenien una estructura harmònica senzilla i a vegades les improvisacions s'allargaven força repetint una estructura no gaire rica en diversitat harmònica. No acostumo a fer aquestes valoracions, primera perquè no soc músic, segona perquè sempre respecto el treball dels músics, i tot i donar la meva opinió, no vol dir això que no respecti el treball que van fer, que va parir l'Alan. Sé que és molt bon músic, que toca molt bé i que te una bona disposició a la investigació, en part provocada per la segura influència d'un dels seus mestres, Llibert Fortuny. Aquest "mostru" és un gran exemple de la improvisació passada pel software i demés. Alan ens va dir que això encara ho havia de madurar, però el que va fer ho va fer força bé. Va saber-ho fer, la qual cosa en un directe ja és força complicat. Estar al cas de tot, de què han de fer els companys, de quin sampler has de llençar, de quan hauràs d'intervenir tu amb el teu instrument, una vertadera feina que ell va saber manegar. Voldria fer un esment a la manera com Quique va fer una mena d'anticipació al tempo molt ben parida. Amb l'Aurelio en vam parlar tot dient-me que va ser l'Elvin Jones el primer en fer-les, tot i que no li van saber valorar. Quique ho va continuar fent també en el tema on va intervenir el Anónimo. Em va semblar força difícil el que feia. Bravo, Quique.

Quan escolteu l'àudio podreu valorar el què he dit i el magnífic treball d'aquest jove músic canari. De canari n'hi havia un altre i aquest era en Claudio Marrero, saxo tenor i piano; sí, piano. Claudio va col·laborar en un parell de temes (mentre hi vaig ser) i en un d'ells es va seure al piano a participar amb els acords adequats. La seva progressió al saxo tenor la vivim de fa temps i sembla que la identificació del seu so cada vegada és més evident. També va pujar a cantat una guapa cantant en un tema que deia així " no shine..?." o similar. Una noia cantant, amb molt bones maneres a l'escenari, i una bona entonació en un tema força popular, sembla ser. Segurament devia seguir cantant passades les 23h, tot i marxar jo abans d'aquesta hora, la típica del meu adéu. Entre el públic una parella d'obesos americans que van seure a la primera fila ocupant dues cadires alternades i sense poder seure-hi ningú més (no sé ni com s'hi van ficar, ni com van poder sortir, encaixats com estaven), i una parella d'homes de l'est, xarraire un, molt, i que van fer algunes fotos (com l'home obès), i van marxar al cap de poquet. No sonava el què s'esperaven, Aurelio. En definitiva una bona WTF amb un so força controlat pel Leo; les bones maneres de presentador de l'Aurelio; la simpatia de l'Òscar i les fotos artístiques del Josep Tomàs. Miquel Tuset i Mallol.