L'homenatge extraordinari pel Morten Ssandholt.

Descriure lo indescriptible....difícil, força difícil. 

S'hem fa difícil i a la vegada estrany intentar-ho expressar...Val la pena?...Algú que no hi hagi anat entendrà després de llegir-ho el què va passar? Es podrà imaginar com ens vam trobar nosaltres? Segur que no....tot i així seguiré....

D'entrada, voldria agrair a Joan Mas la seva col·laboració i a l'Aurelio Santos la seva total entrega en aquesta situació que ens ha tocat viure i que ell ha sabut portar tant i tant bé. Gran que era, encara s'ha fet més gran. 

El Jamboree Jazz va obrir les seves portes a les 17h en honor a Morten Sandholt i per petició explícita del seu pare, crec, i per descomptat amb el suport de tota la seva família. Allà hi vam anar el Thomas Kent Warburton Jr. i la seva dona, el Rodrigo G Pahlen i el Mark Aanderud. Em va tocar seure al seient del mig del darrere, i vaig trobar-me entre 176 tecles, apretadet, molt apretadet. Una estona en la qual vam intentar rebaixar la tensió emocional que havíem adquirit al tanatori xerrant de qualsevol cosa fins i tot trivial. Unes canyes al Glaciar abans d'entrar compartint històries i ves per on que de tot d'una em sento que ells em fan una mena de benvinguda al seu país, el país dels que viuen aquí però que no hi han nascut. Els hi vaig agrair la benvinguda, per descomptat. Després de pagar 12€ complicats, amb explicacions diverses del cambrer, vam fer cap al Jamboree.
Només entrar, ja ens vam trobar immiscits en un ambient càlid, envoltats per la llum de multitud d'espelmes que tothom havia anat portant. A l'escenari, als dos costats, uns quadrats plens d'espelmes, l'il·luminaven donant-li un aspecte transcendent. Poc a poc va anar-se omplint tot l'espai, buit de cadires, per músics, coneguts, amics i és clar, per la seva família. La seva mare i el seu pare, els seus germans amb les seves parelles i els seus rossets fills. Després de muntar el zoom per enregistrar vaig anar a seure a la fila de butaques que hi havia a la pared, i des d'allà vaig poder observar com la tendror i amor, la tristesa i emoció de tots els presents anava omplint l'aire de la cova. 

Els primers sons els va fer el Llibert Fortuny amb el seu tenor al bell mig de la gent. Aquests sons profunds, amb notes llargues i sentides van ser com una mena d'avís del proper inici de l'homenatge. Aurelio va pujar a l'escenari i després de saludar-nos i agrair-nos la nostra presència, es va dirigir als pares del Morten en anglès, explicant-los com aniria més o menys tot. Va convidar i presentar els músics que es van encarregar d'obrir aquesta WTF (ho va ser?) dit això amb tot el respecte per la família del Morten. Claudio Marrero va liderar una formació amb el Llibert, el Gonzalo Levin, Jose Alberto Medina, Joan Casares i Thomas Kent (potser em deixo algú a la guitarra?). I ho va fer perquè el Claudio va composar un tema dedicat al Morten i aquest és el primer tema que va sonar, com no podia ser d'una altra manera. Claudio va tocar com mai, amb llàgrimes als ulls i amb un sentiment que ens va arribar ben a dins. Els solos van anar brollant des de l'escenari i tots ho van fer increïblement bé. Després, presentacions de l'Aurelio i tots aplaudint-los de nou. Jose es va quedar i va pujat el Xavier Casellas a cantar el Tears in Heaven de l'Eric Clapton. Més emoció, impossible, però sí, n'hi va haver més ja que l'Adriano va pujar a cantar amb la seva guitarra acústica i ho va fer com només ell ho sap fer. Només pujar a l'escenari, se'l va veure com somreia ple d'amor tot mirant-se el saxo tenor del Morten, el Selmer del Morten. Va tancar els ulls i amb un posat seriós i concentrat va començar a tocar la guitarra fent uns acords que et deixaven glaçat. Els seus cants ens van fer posar la pell de gallina, literalment, tal era la intensitat i profunditat del què feia, amb tot el seu cor i amb tot el seu amor i que van arribar a cotes altíssimes de potència. De fet, l'Adriano cridava per la injustícia comesa per la vida perduda i ja mai més oblidada. En acabar, de nou un somriure tot mirant el saxo, tot mirant el Morten, i va marxar fent cas omís als aplaudiments, que ell sabia que no eren per ell.

Aurelio va presentar a la següent formació d'amics i companys ara amb la presència de Paula Domínguez, Mark Aanderud, Jefferson Otto i baix i guitarra, crec. Amb la Paula va passar el mateix a nivell emotiu. Ara sí que era com un dels temes de la WTF que jo sempre em perdo tot i haver-la vist i escoltat cantar algunes vegades abans de les 23h. Un tema sense nom ni tema, iniciant un per aquí i continuant un per allà. Ella cantant una mena de mantra repetitiu "open your eyes" o similar, dirigit explícitament al Morten...també arribant a commoure per la sinceritat (com amb l'Adriano) i la entrega total. Els companys, fent el mateix, interpretant amb sentiment els seus solos i melodies si n'hi va haver. Més aplaudiments de tots nosaltres i més músics a l'escenari, ara amb el Per Sandholt, germà del Morten a la guitarra. Emoció desbordada en un tema que va anar derivant cap un Blues amb un solo més que emocionant del Per. Un incís: tot i que vaig enregistrar l'àudio de tot el que va passar, encara no he pogut editar-lo i per tant us demano disculpes si hi ha algun error en la seqüència i presentació dels músics. El pare del Morten ens va salvar d'un incendi, agafant ell mateix l'extintor i apagant totes les espelmes del quadrat de la dreta. El fil petit del Per va estar-se a l'escenari en aquest tema, amb cara de circumstàncies, pobret, comentari al respecte que em va fer l'amic entranyable Antonio Narváez. 

Després d'aquest tema ni va haver un altre on també l'altre germà va pujar a l'escenari a tocar la guitarra, augmentant el nivell de l'emoció al límit. Aquí s'hi va arribar, al límit, al final, quan l'Aurelio va convidar a tots els músics que hi havia a la sala a pujar a l'escenari per tocar plegats. Va deixar un reco lliure per posar-hi dues cadires on va convidar als pares del Morten a seure i compartir l'escenari amb els músics, l'escenari on el seu fill tantes estones havia trepitjat. Tots dempeus davant l'escenari, a tocar dels músics, i tots ballant seguint el ritme frenètic d'una música que sorgia de milers de veus, d'instruments, carregada d'amor i pau, i record, molt de record. Eps, que m'he emocionat ara mateix....Abraçades companyes i companys per haver fet possible aquest agermanament i haver pogut compartir aquestes emocions d'amor per a ell, per a la seva família i ves per on també per a tots nosaltres. Miquel Tuset i Mallol.