Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Després de pocs dies i d'un en especial de reivindicatiu, sembla que tinc prou temps per posar-mi. Un dijous, on també hi ha diverses mogudes entre les quals un gran concert al Jamboree Jazz club amb la mateixa formació que vam veure al Siglo, en Benjamí León, Pere Soto i Adrià Font; també tenim la Jam Session del Carmelitas coordinada pel Dani González; la Jam Session del Café del Conservatori del Liceu amb Llibert Fortuny, Gary Willis i Gergo Börlai; la Jam Session de la Nova Jazz Cava amb Ramon Quadrada, Alejandro di Constanzo, Gary Fimister i Aldo Caviglia; la festa del 10é aniversari que els companys d'Urbaanjazz fan al Café Royale, sense comptar amb la programació del 44é Festival Internacional de Jazz de Barcelona, el Voll Damm, i on tenim també al gran Perico Sambeat a l'Ateneu de Sant Feliu presentant el seu darrer treball anomenat Elastic.
Bé, el darrer dilluns vam tenir una altra de les magnífiques WTF del Jamboree Jazz Club organitzada per l'incombustible Aurelio Santos i el seu millor tècnic, en Leo Bianchi. Una Jam amb 11 anys d'història de la qual no gaires mitjans informatius en parlen, coses que passen i que no haurien de passar. La Jam va estar liderada pel gran bufador del metall, modern i iconoclasta, Raynald Colom, acompanyat de dos "monstres" més de l'escena jazzística actual, en Tomas Warburton i Marc Ayza.
S'ha de dir que tot just abans de començar, l'Aurelio va estar provant una mena de "caixa de ritmes" o quelcom de similar, potser mol més sofisticat, i que ens va deixar un tast de les seves possibilitats fent una estona de proves rítmico-sonores per després deixar pas als músics. Material que tinc enregistrat i que penjaré conjuntament amb totes les al·locucions xerrades d'ell mateix, on no hi haurà cap música però sí totes les presentacions d'aquestes.
 |
| Raynald Colom, Tom Warburton i Marc Ayza by Josep Tomàs |
Raynald va començar la sessió després que l'Aurelio fes la presentació com sempre fa, incidint abans en el comptatge del personal assistent, que donada la qualitat dels músics, va resultar ser que no hi érem masses. Bé, deu ser coses de l'horari, ja que a les 20h de la tarda la gent deu tenir coses que fer, tot això dit amb bona intenció. Tot i així, nosaltres, en David Carreras i jo mateix, no ens vam poder seure a la primera fila, ocupada per una colla de noies fotògrafes que no van parar de fer-li fotos al líder i a la resta de companys, i pel Josep Tomàs, també preparat amb els seus estris, el qual estava acompanyat per una parella que ben bé semblaven pare i filla, aficionats al Jazz de les WTF. Raynald va començar a bufar ell sol una introducció llarga i totalment improvisada fins que va iniciar una mena de "riff" motiu repetitiu, moment en el qual s'hi van afegir en Tom i Marc. Ambdós van estar incommensurables, acompanyant-lo a la perfecció i en total sincronia en tot moment. Val a dir que la intervenció d'en Marc Ayza va estar en tot moment "mesurada" i "controlada", la qual cosa s'agraeix. Ell és un bateria atípic, i ho va ser, la qual cosa ens mostra de manera permanent fent "petits" solos a la vegada que fa d'acompanyant rítmic. Raynlad ens va deixar la melodia del "All the things you are" mentre la resta seguia amb la mateixa pulsió rítmica i harmònica, sense importar massa la "petita dissonància" entre unes notes al baix que no variaven d'escala mentre ell es passejava per "quartes". Impressionant com va fer-ho encabir! Després de la improvisació d'en Raynald va ser el Tom qui va ser la seva, amb el Marc que no el va deixar, tocant amb més suavitat per deixar escoltar al contrabaixista americà de Sitges. Mentre tots dos anaven fent, Raynlad ens va deixar un altre trosset de melodia, tema doblat de ritme i que en Clifford Brown interpretava com només ell sabia fer. Més incidència en el tema improvisat amb la màquina doblada de temps i ja en Marc fent redobles sense parar i Raynald fent uns arpegis descendents increïbles. Tom s'hi va tornar a posar ja molt més tranquils tots, moment en el qual van entrar els "quatres" ideals per què en Marc ens fes uns quants tocs per després fer la seva part del pastís, el seu magnífic solo, controlat en volum i sempre precís i sorprenent per atípic. Després d'ell, Raynald hi va tornar amb la melodia del tema interpretat per Clifford Brown. Després dels aplaudiments totalment merescuts per un primer tema improvisat que va durar més de 15 minuts s'hi va ficar altra cop ell sol començant a improvisar fins que va sorgir una magnífica melodia, balada a ritme de vals, magnífic i suau tema que va iniciar el segon tema de la nit. Després de la magnífica introducció balada, Tom va fer una magnífic i llarg solo, mostrant-nos el lirisme que aquest jove músic atresora i que sempre ens mostre. Seguint aquest magnífic "vals" va seguir Raynald fent el seu solo, modern per les harmonies i estructures emprades, i sense donar-nos compte ja escoltàvem de nou la preciosa melodia sobre la qual ens deixàvem anar portats pel seu ritme cadenciós. No érem al final encara, tot i la proximitat, ja que llavors van encetar un petit solo final per ja si acabar el tema de manera sobtada.
El tercer tema va tornar a ser un estàndard, aquesta vegada tocat a un tempo força viu, d'aquells que et fen "trempar" i que em recorden els temes "fast" que tocava en Clifford Brown, "Brownie" pels amics. Gran tema, interpretat quasi sense improvisació, fent però en Raynald algunes perles barrejades amb el tema i que van finalitzar de cop quan només havien passat cinc minuts.
Després dels aplaudiments van seguir amb un tema iniciat pels timbals d'en Marc, a mode de ritmes tribals africans, trobant-nos en una mena de situació especial creada pel Marc i pel Tom, el qual va afegir sons pre-enregistrats des d'un estri electrònic, tot això a un tempo ben calmat. Mentre tot això passava, Raynald al piano acompanyava a la resta de companys fent algun acord....senzillament meravellós. Per les notes que sorgien del contrabaix d'en Tom ben bé podíem estar escoltant una versió del magnífic "A Love Supreme" d'en Coltrane, tot i que en escoltar la melodia feta pel bufador semblaven sonar altres sons, preciosos sons. Poc després ell mateix va iniciar un magnífic solo, líric com el que més, fent unes magnífiques i delicades frases. Tom Warburton va continuar la seva particular visió del tema mentre Marc Ayza l'acompanyava amb els sons suaus dels plats i tambors. En finalitzar el baixista, Raynald, va tornar-hi amb la melodia mentre amb gran suavitat, la secció rítmica mantenia aquesta mena de ritme tribal. Raynald va fer una mena de "lick" moment en el qual va presentar als músics i a agrair als presents i a l'Aurelio el mantenir vives aquestes WTF. També va dir que havien fet uns quants temes i que no els hi recordava el títol, mentre, dirigint-se a qui això escriu, deia que sí que hi havia algú que els coneixia. Ai las, Raynald, sí que un reconeix les músiques per ja haver-les escoltat però noi, el desitjós títol se sol escapar dels racons de la memòria. És com quan parles amb algú que coneixes de tota la vida, gent del meu poble, i que en aquell moment no li recordes el nom! Doncs igual passa quan escoltes temes de Jazz que has escoltat una pila de vegades però in situ, no te'n recordes del títol. Ja em perdonaràs Raynald! D'aquesta manera va acabar la participació del trio començant amb la Jam Session de Jazz, convidant l'Aurelio al gran pianista Mark Aanderud en un tema amb molt de swing i blues, un tema Hard Bop iniciat per la trompeta melòdica d'en Raynald que acabant la melodia ja va iniciar el seu solo. La rapidesa i so nítid que aquest magnífic bufador, un dels millors de casa nostra, ens mostra dia a dia que l'escoltem, la seva permanent millora en els aspectes de tècnica, de creativitat, d'emotivitat, etc..Després d'aquest gran solo força aplaudit pel personal, va ser en Mark qui va fer el seu. Aquest gran pianista, assidu a les WTF on ha format part de diversos projectes, ens sorprèn sempre per la seva versatilitat havent-lo escoltat en diversos registres. En aquesta WTF liderada pel Raynald ens va mostrar la seva vessant més moderna fent un magnífic solo, on la mà esquerra va fer meravelles harmòniques mentre la dreta desgranava melodies de la modernitat. En acabar i rebre els merescuts aplaudiments, va ser Tom qui va fer-ne la seva part, sempre amb la mateixa solvència, la mateixa seguretat i creativitat. Quan els contrabaixistes fan els seus solos, t'adones de quina manera maneguen la "melodia" en el solo, essent aquest concepte el que més intenten copsar ells mateixos. Tom és un dels que ho aconsegueix plenament la qual cosa fa que els seus solos siguin molt més comprensibles i rics. En acabar, Raynald va iniciar la roda de "vuits" que van permetre a Marc fer uns magnífics "vuits" a la bateria, per deixar pas de nou a Raynald fent la melodia del magnífic tema acabant-lo de manera suau entre forts aplaudiments.
Van continuar amb un altre estàndard, aquest sí reconegut per músiques i títol. Abans però l'Aurelio va convidar al jove saxofonista americà Greg Blair i també al bufador argentí Guillermo Calliero i també al pianista Tomàs Fosch. El tema va ser el conegut "Straight No Chaser", d'en Thelonious Monk, del qual en Tete Montoliou n'havia comentat la traducció literal que havia fet un crític "nacional"...."Derecho, no cazador". El tema el van començar els vents a la vegada essent-ne el Greg en començar-ne el seu solo. Jove talent, crec que va dir que era de Boston, que hi és present a cadascuna de les WTF que fa l'Aurelio on ja l'hem escoltat unes quantes vegades i sempre ens ha agradat d'allò més. En aquesta ocasió no va decebre ningú, tocant amb rapidesa i tècnica i desenvolupant idees de gran creativitat. El va seguir en Tomàs al piano mostrant-nos la seva versió del tema, fent-ho també seguint els paràmetres de jazz modern. Després dels merescuts aplaudiments va encetar la seva part del pastís el gran bufador de l'Argentina, en Guillermo Calliero. Aquest te el costum de començar els seus solos a un nivell sonor fluix, fent així mateix baixar el volum de la resta de companys. Una altra característica és la relacionada amb el lirisme, dintre de l'estel·la dels clàssics bufadors passat pel sedàs de la seva modernitat. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'audiència estigui més concentrada escoltant els sons a baix volum, on a més a més, s'escolten amb més claredat. Després, ell mateix va que la màquina incrementi el volum sonor pujant el nivell d'atenció arribant finalment a un punt de clímax final. Tom va seguir la tanda de solos fent-lo a un altíssim nivell tant de tècnica com de pulsió rítmica. Després d'ell va ser de nou en Raynald qui va fer-ne la seva part. En contraposició a l'anterior bufador metàl·lic, ell va mantenir un to sonor en tot moment, aixecant encara més a la resta de companys amb la seva intervenció. Sons moderns, notes llargues, melodies complexes molt ben trobades, de gran inventiva i "licks" repetitius que s'enganxen a l'orella, molt de swing i blues, molt de Hard Bop. Uaus i aplaudiments per deixar pas al solo iniciat pel Marc. Solo iniciat amb pocs estris però que després ell mateix es va encarregar d'anar-ne afegint. Tocs simples a diferents elements de la bateria, per després esdevenir magnífics redobles acompanyats de charles i plats. Gran tècnica i millor interpretació la d'en Marc sobre els diferents timbals. Després d'ell, hi van tornar amb la melodia i ja per acabar el tema.
Un altre estàndard a mode de balada amb un pel de swing va ser el següent tema de la Jam. Interpretada pels bufadors a la vegada per deixar pas a la tanda de solos, iniciada pel Greg Blair, amb el seu tenor de Tudell de Fusta. Melòdic solo interpretat per aquest jove crac, que a més a més va fer tota una colla d'arpegis, mentre al darrera la secció rítmica mantenia una magnífica pulsió. Una secció rítmica formada ara per un bateria alemany, en Fred i pel Martin Laportilla al baix elèctric. Guillermo va iniciar el seu solo, suau com sempre inicia, però amb una exquisidesa increïble, acompanyada d'una sèrie de "patrons" a semicorxeres, patrons creats en el moment de gran dificultat i de millor sensibilitat. Aplaudiments ja per deixar pas al piano de Tomàs Fosch, qui ens va fer també un preciós solo, de gran delicadesa i tècnica. Tomàs és un altre dels habituals a les WTF on ens mostre el seu magnífic i actual estat d'ànim per obre i gràcia de les 88 tecles d'ivori. Un solo d'en Tomàs que va deixar pas al primer solo d'en Martin on el vam poder escoltar a un gran nivell. Aquest gran músic argentí l'hem pogut veure també en diverses mogudes, diversos estils, acompanyant al gran guitarrista Andreu Martínez en un concert que van fer al Harlem Jazz Club on hi va participar també en Roger Guàrdia i Marina Tuset. Martin és un dels baixistes elèctrics amb més solvència i és també habitual a les WTF. El Jamboree dels dilluns és l'espai ideal pels músics que volen tocar. Lloc adequat dirigit per un "regidor" adequat qui els va cridant a mida que hi van arribant. Un magnífic solo, només acompanyat pel bateria germànic, que va anar trillant a mida que l'anava construint amb grans recursos i rapidesa de moviment al llarg del mànec del seu Fender bass. Després, la tanda de "quatres" per lluïment del "drummer" amb tots els companys fent una petita part de solo. Finalment, hi van tornar amb la melodia del conegut tema, amb els vents tocant-a plegats inicialment, per després fer una mena de final cadascú per la seva bola i arribar així al final definitiu.
El darrer tema de la Jam va ser el "Donna Lee" de Charlie Parker. Tema super "fast" iniciat pels dos vents i que el Tomàs es va encarregar de continuar amb la seva part de solo, magnífic solo que ens va confirmar el seu gran nivell. Després d'ell hi va tornar en Greg amb el seu tenor, fent-lo amb una gran tècnica. Tema difícil per la seva velocitat però que aquests joves músics dominen sembla que sense problemes, i aquest jove crac dons també. Aplaudiments per deixar pas de nou al so avellutat de la trompeta d'en Guillermo Calliero, qui el va iniciar de nou baixant el volum general i així poder-los escoltar millor. Mica a mica, a mida que ell anava entrant en el solo, tots plegats anaven augmentant la "tensió" i també el volum creant-se una mena clímax permanent. Aquest gran bufador, de gran tècnica i sensibilitat ens enlluerna cada vegada més, a cada dia que l'escoltem. Martin Laportilla va continuar la tanda de solos, tocant a una gran velocitat i anant amunt i avall del seu mànec del seu Fender, demostrant-nos la seva gran creativitat, tècnica i inventiva. Després d'ell van començar la tanda de "quatres" per així gaudiment del bateria alemany Fred. Després els "quatres" es van convertir en "dosos", i així tots plegats van formar part d'aquesta mena de solo compartit per gaudi de tots plegats. Van tornar al tema, difícil tema per ràpid, on també s'hi va afegir el Martin en la interpretació de la melodia. Aplaudiments llargs per deixar pas als experiments que ara començaven.
El "tema" que va començar l'experiment de la mà de l'Aurelio, va resultar ser una barreja d'estranys sons barrejats amb la pulsió fixa del piano i demés companys. La veu de l'Aurelio, modulada pel gran tècnic de so Leo Bianchi, i per la mena de "teclat" que el Regidor controlava, tot això barrejat amb la música que sorgia de la resta de companys, va compondre un resultat sorprenent i prou captivador. Increïbles eren els sons obtinguts en temps real, tot improvisat i amb la intenció creativa per aconseguir els més estratosfèrics sons. Una passada. Bé, sembla que ja n'hi ha prou. I com sempre, quan en Josep Tomàs tingui les fotos, alguna d'elles la veure-ho barrejada amb aquest text. Gràcies a l'Aurelio, Leo i a tots els músics que cada dilluns fan possible aquest magnífic i únic esdeveniment. Miquel Tuset.
El tercer tema va tornar a ser un estàndard, aquesta vegada tocat a un tempo força viu, d'aquells que et fen "trempar" i que em recorden els temes "fast" que tocava en Clifford Brown, "Brownie" pels amics. Gran tema, interpretat quasi sense improvisació, fent però en Raynald algunes perles barrejades amb el tema i que van finalitzar de cop quan només havien passat cinc minuts.
Després dels aplaudiments van seguir amb un tema iniciat pels timbals d'en Marc, a mode de ritmes tribals africans, trobant-nos en una mena de situació especial creada pel Marc i pel Tom, el qual va afegir sons pre-enregistrats des d'un estri electrònic, tot això a un tempo ben calmat. Mentre tot això passava, Raynald al piano acompanyava a la resta de companys fent algun acord....senzillament meravellós. Per les notes que sorgien del contrabaix d'en Tom ben bé podíem estar escoltant una versió del magnífic "A Love Supreme" d'en Coltrane, tot i que en escoltar la melodia feta pel bufador semblaven sonar altres sons, preciosos sons. Poc després ell mateix va iniciar un magnífic solo, líric com el que més, fent unes magnífiques i delicades frases. Tom Warburton va continuar la seva particular visió del tema mentre Marc Ayza l'acompanyava amb els sons suaus dels plats i tambors. En finalitzar el baixista, Raynald, va tornar-hi amb la melodia mentre amb gran suavitat, la secció rítmica mantenia aquesta mena de ritme tribal. Raynald va fer una mena de "lick" moment en el qual va presentar als músics i a agrair als presents i a l'Aurelio el mantenir vives aquestes WTF. També va dir que havien fet uns quants temes i que no els hi recordava el títol, mentre, dirigint-se a qui això escriu, deia que sí que hi havia algú que els coneixia. Ai las, Raynald, sí que un reconeix les músiques per ja haver-les escoltat però noi, el desitjós títol se sol escapar dels racons de la memòria. És com quan parles amb algú que coneixes de tota la vida, gent del meu poble, i que en aquell moment no li recordes el nom! Doncs igual passa quan escoltes temes de Jazz que has escoltat una pila de vegades però in situ, no te'n recordes del títol. Ja em perdonaràs Raynald! D'aquesta manera va acabar la participació del trio començant amb la Jam Session de Jazz, convidant l'Aurelio al gran pianista Mark Aanderud en un tema amb molt de swing i blues, un tema Hard Bop iniciat per la trompeta melòdica d'en Raynald que acabant la melodia ja va iniciar el seu solo. La rapidesa i so nítid que aquest magnífic bufador, un dels millors de casa nostra, ens mostra dia a dia que l'escoltem, la seva permanent millora en els aspectes de tècnica, de creativitat, d'emotivitat, etc..Després d'aquest gran solo força aplaudit pel personal, va ser en Mark qui va fer el seu. Aquest gran pianista, assidu a les WTF on ha format part de diversos projectes, ens sorprèn sempre per la seva versatilitat havent-lo escoltat en diversos registres. En aquesta WTF liderada pel Raynald ens va mostrar la seva vessant més moderna fent un magnífic solo, on la mà esquerra va fer meravelles harmòniques mentre la dreta desgranava melodies de la modernitat. En acabar i rebre els merescuts aplaudiments, va ser Tom qui va fer-ne la seva part, sempre amb la mateixa solvència, la mateixa seguretat i creativitat. Quan els contrabaixistes fan els seus solos, t'adones de quina manera maneguen la "melodia" en el solo, essent aquest concepte el que més intenten copsar ells mateixos. Tom és un dels que ho aconsegueix plenament la qual cosa fa que els seus solos siguin molt més comprensibles i rics. En acabar, Raynald va iniciar la roda de "vuits" que van permetre a Marc fer uns magnífics "vuits" a la bateria, per deixar pas de nou a Raynald fent la melodia del magnífic tema acabant-lo de manera suau entre forts aplaudiments.
Van continuar amb un altre estàndard, aquest sí reconegut per músiques i títol. Abans però l'Aurelio va convidar al jove saxofonista americà Greg Blair i també al bufador argentí Guillermo Calliero i també al pianista Tomàs Fosch. El tema va ser el conegut "Straight No Chaser", d'en Thelonious Monk, del qual en Tete Montoliou n'havia comentat la traducció literal que havia fet un crític "nacional"...."Derecho, no cazador". El tema el van començar els vents a la vegada essent-ne el Greg en començar-ne el seu solo. Jove talent, crec que va dir que era de Boston, que hi és present a cadascuna de les WTF que fa l'Aurelio on ja l'hem escoltat unes quantes vegades i sempre ens ha agradat d'allò més. En aquesta ocasió no va decebre ningú, tocant amb rapidesa i tècnica i desenvolupant idees de gran creativitat. El va seguir en Tomàs al piano mostrant-nos la seva versió del tema, fent-ho també seguint els paràmetres de jazz modern. Després dels merescuts aplaudiments va encetar la seva part del pastís el gran bufador de l'Argentina, en Guillermo Calliero. Aquest te el costum de començar els seus solos a un nivell sonor fluix, fent així mateix baixar el volum de la resta de companys. Una altra característica és la relacionada amb el lirisme, dintre de l'estel·la dels clàssics bufadors passat pel sedàs de la seva modernitat. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'audiència estigui més concentrada escoltant els sons a baix volum, on a més a més, s'escolten amb més claredat. Després, ell mateix va que la màquina incrementi el volum sonor pujant el nivell d'atenció arribant finalment a un punt de clímax final. Tom va seguir la tanda de solos fent-lo a un altíssim nivell tant de tècnica com de pulsió rítmica. Després d'ell va ser de nou en Raynald qui va fer-ne la seva part. En contraposició a l'anterior bufador metàl·lic, ell va mantenir un to sonor en tot moment, aixecant encara més a la resta de companys amb la seva intervenció. Sons moderns, notes llargues, melodies complexes molt ben trobades, de gran inventiva i "licks" repetitius que s'enganxen a l'orella, molt de swing i blues, molt de Hard Bop. Uaus i aplaudiments per deixar pas al solo iniciat pel Marc. Solo iniciat amb pocs estris però que després ell mateix es va encarregar d'anar-ne afegint. Tocs simples a diferents elements de la bateria, per després esdevenir magnífics redobles acompanyats de charles i plats. Gran tècnica i millor interpretació la d'en Marc sobre els diferents timbals. Després d'ell, hi van tornar amb la melodia i ja per acabar el tema.
Un altre estàndard a mode de balada amb un pel de swing va ser el següent tema de la Jam. Interpretada pels bufadors a la vegada per deixar pas a la tanda de solos, iniciada pel Greg Blair, amb el seu tenor de Tudell de Fusta. Melòdic solo interpretat per aquest jove crac, que a més a més va fer tota una colla d'arpegis, mentre al darrera la secció rítmica mantenia una magnífica pulsió. Una secció rítmica formada ara per un bateria alemany, en Fred i pel Martin Laportilla al baix elèctric. Guillermo va iniciar el seu solo, suau com sempre inicia, però amb una exquisidesa increïble, acompanyada d'una sèrie de "patrons" a semicorxeres, patrons creats en el moment de gran dificultat i de millor sensibilitat. Aplaudiments ja per deixar pas al piano de Tomàs Fosch, qui ens va fer també un preciós solo, de gran delicadesa i tècnica. Tomàs és un altre dels habituals a les WTF on ens mostre el seu magnífic i actual estat d'ànim per obre i gràcia de les 88 tecles d'ivori. Un solo d'en Tomàs que va deixar pas al primer solo d'en Martin on el vam poder escoltar a un gran nivell. Aquest gran músic argentí l'hem pogut veure també en diverses mogudes, diversos estils, acompanyant al gran guitarrista Andreu Martínez en un concert que van fer al Harlem Jazz Club on hi va participar també en Roger Guàrdia i Marina Tuset. Martin és un dels baixistes elèctrics amb més solvència i és també habitual a les WTF. El Jamboree dels dilluns és l'espai ideal pels músics que volen tocar. Lloc adequat dirigit per un "regidor" adequat qui els va cridant a mida que hi van arribant. Un magnífic solo, només acompanyat pel bateria germànic, que va anar trillant a mida que l'anava construint amb grans recursos i rapidesa de moviment al llarg del mànec del seu Fender bass. Després, la tanda de "quatres" per lluïment del "drummer" amb tots els companys fent una petita part de solo. Finalment, hi van tornar amb la melodia del conegut tema, amb els vents tocant-a plegats inicialment, per després fer una mena de final cadascú per la seva bola i arribar així al final definitiu.
El darrer tema de la Jam va ser el "Donna Lee" de Charlie Parker. Tema super "fast" iniciat pels dos vents i que el Tomàs es va encarregar de continuar amb la seva part de solo, magnífic solo que ens va confirmar el seu gran nivell. Després d'ell hi va tornar en Greg amb el seu tenor, fent-lo amb una gran tècnica. Tema difícil per la seva velocitat però que aquests joves músics dominen sembla que sense problemes, i aquest jove crac dons també. Aplaudiments per deixar pas de nou al so avellutat de la trompeta d'en Guillermo Calliero, qui el va iniciar de nou baixant el volum general i així poder-los escoltar millor. Mica a mica, a mida que ell anava entrant en el solo, tots plegats anaven augmentant la "tensió" i també el volum creant-se una mena clímax permanent. Aquest gran bufador, de gran tècnica i sensibilitat ens enlluerna cada vegada més, a cada dia que l'escoltem. Martin Laportilla va continuar la tanda de solos, tocant a una gran velocitat i anant amunt i avall del seu mànec del seu Fender, demostrant-nos la seva gran creativitat, tècnica i inventiva. Després d'ell van començar la tanda de "quatres" per així gaudiment del bateria alemany Fred. Després els "quatres" es van convertir en "dosos", i així tots plegats van formar part d'aquesta mena de solo compartit per gaudi de tots plegats. Van tornar al tema, difícil tema per ràpid, on també s'hi va afegir el Martin en la interpretació de la melodia. Aplaudiments llargs per deixar pas als experiments que ara començaven.
El "tema" que va començar l'experiment de la mà de l'Aurelio, va resultar ser una barreja d'estranys sons barrejats amb la pulsió fixa del piano i demés companys. La veu de l'Aurelio, modulada pel gran tècnic de so Leo Bianchi, i per la mena de "teclat" que el Regidor controlava, tot això barrejat amb la música que sorgia de la resta de companys, va compondre un resultat sorprenent i prou captivador. Increïbles eren els sons obtinguts en temps real, tot improvisat i amb la intenció creativa per aconseguir els més estratosfèrics sons. Una passada. Bé, sembla que ja n'hi ha prou. I com sempre, quan en Josep Tomàs tingui les fotos, alguna d'elles la veure-ho barrejada amb aquest text. Gràcies a l'Aurelio, Leo i a tots els músics que cada dilluns fan possible aquest magnífic i únic esdeveniment. Miquel Tuset.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada