Aquest podria ser un resum curt i ras del que va ser una nit exquisida. He tingut la sort de veure el Raynald en diverses formacions i formats, coliderant grups amb estils diversos. Des de veure’l amb el quintet del Biel Amargant, passant pel seu quintet amb el Javier Vecher, coliderant amb el Marcelo Mercadante, dirigint la seva Refugee Big Band, escoltant-lo en el seu disc Evocación passejant-se pel flamenco i fins ara presentant-se amb un quartet liderat per ell mateix. Això sí, acompanyat d’uns excel·lents músics començant pel Jordi Farrés a la guitarra, DeeJay Foster al contrabaix i per un jove i sorprenent Joan Terol. Aquesta és la formació que aquest darrer dissabte va presentar el Club de Jazz de Sant Cugat mitjançant l’associació Promúsica i en l'emblemàtic lloc, ja habitual, de la llibreria El Siglo.
La nit va ser exquisida pel to musical que va sorgir de l’escenari. Un to gens estrident, suau moltes de les vegades i segons la Ceci, tendre. Moltes balades ens van fer gaudir d’un so nítid, a vegades, d’un so més envellutat d’altres, i sempre d’una gran expressivitat de la mà del mestre de la trompeta, Raynald Colom. Temes estàndards tocats a la manera de...En aquesta ocasió Raynald va ser més Raynald que mai, com diu la capçalera, ja que ell i només ell, va plantejar (decidir?) els temes que tocarien (tot i que sempre hi sol haver consens entre tots els músics). El primer tema va ésser tocat amb un so brillant, nítid, amb una gran força i velocitat en l’execució, demostrant-nos com aquest gran músic està millorant dia a dia, com presenta els seus solos, com son les seves frases en les improvisacions. El segon tema el va encetar fent una intro llarguíssima, amb un so totalment diferent, envellutat, tot i donant pas a la primera balada de la nit, la qual ens va deixar bocabadats. Aplaudiments sempre que acabava el seus solos i deixava pas als companys. Aquests, esperonats per la qualitat del líder, van estar a la seva alçada en cadascuna de les seves improvisacions. El Jordi Farrés, fent uns solos d’una gran tècnica i inventiva, acabant-los amb unes seqüències d’acords totalment jazzístics. El DeeJay amb el seu contrabaix, sempre acaronant-lo com ell sap fer, tocant amb una pulsió rítmica durant les improvisacions dels seus companys, i fent les seves amb una gran classe i seguretat. I pel mateix Joan Terol, jove bateria, inclòs en aquest projecte a darrera hora, al qual veies sempre mirant la partitura que tenia al costat. El David em feia aquesta reflexió de com el Joan mirava la partitura mentre d’altres bateries (alguns) no se la miren (alguns ni la tenen). En aquest cas però, i ja que el Joan es va incorporar a darrera hora, era totalment comprensible que se la mirés. Aquesta és la meva opinió i la de que ho va fer excel·lentment. Acompanyar a aquests trossos de músics no ha de ser fàcil, i a més, fer-ho tant bé com ho va fer ell, doncs tampoc no ho és. Van fer un petit descans, el qual vam aprofitat tots per estirar les cames, comentar algun dels temes i solos que havien tocat i prendre una copa a la barra del Siglo. La segona part va ser millor que la primera. Sempre sol passar així, ja que hi ha diversos motius que en son la causa, segons el meu parer. El primer és el que fa referència a la nostra orella. Aquesta ja s’ha acostumat al sons que li han anat entrant. La segona fa referència als propis músics; aquests estan més sintonitzats entre ells, més calents els instruments (de vent), més introduïts dins la seva pròpia música, en definitiva, tot sembla que soni millor. Així ho parlàvem l’Emili el David i jo mateix. Un tema de Duke Ellingotn, el In a sentimental mood que ens va fer tremolar de joia. Uns enllaços entre el final d’un tema i l’inici del següent que eren totalment imperceptibles, i que realment van ésser molt ben trobats. I així un llarg etcètera que continuaria alabant el treball que van fer aquests quatre músics que ens van acompanyar la nit d’aquest dissabte. Al final, els vam aplaudir perquè ens van agradar molt i perquè toquessin el tema bis de rigor, i aquest va ser una altra balada. Les balades però, fan referència al tema pròpiament dit i no a les improvisacions, que poden fins i tot trencar el ritme suau i cadenciós de la balada per tornar-se una mica més viu. Així va ser tota la nit i en el darrer tema també. En definitiva, una gran nit que vam viure tots els qui vam tenir la sort de ser-hi. Un no es pot perdre mai un Raynald. Has d’anar-lo a veure sempre. Miquel Tuset
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada