de DIEGO BROTHERS AL JAZZ CLUB DE SANT CUGAT

Hola de nou aficionades i aficionats al Jazz. Ahir vam estar a Sant Cugat a veure els germans de Diego, els De Diego Brothers. S'ha de dir que la llibreria El Siglo va veure's plena de gom a gom de personal, tot i el futbol, o gràcies a haver acabat aquest a l'hora justa. De Diego Brothers són una formació compacta on, darrera dels dos líders, n'hi ha tres més al mateix nivell. El grup està totalment conjuntat i acoblat i després de quasi 5 anys de tocar junts, va com una màquina perfecta. Normalment és la Rosa qui presenta als músics del Club de Jazz Sant Cugat, però quan ella no hi és, doncs un parell de dies em va tocar fer-ho a mi, i ahir, que no va poder venir a l'hora justa, ho va fer el Juan de Diego, home simpàtic, que sempre et deixa amb un bon regust després de les seves intervencions, que fa en un bon català, tot i ésser basc, i que en elles hi sol haver la ironia adequada. El Juan va presentar als seus companys....Caspar St. Charles a la bateria, Pere Loewe al contrabaix, Elisabet Raspall al piano....(el Clavinova del mateix Club), Víctor de Diego al saxo tenor i ell mateix Juan de Diego a la trompeta. Van començar amb un tema de la Elisabet anomenat "Carota" que presenten en el seu darrer treball discogràfic "Odola Sangre". Un bon tema per introduir-nos a la nit de funky jazz, groove, hard bop amb el swing adequat que ens van oferir. El Víctor i el Juan solen començar els temes tocant tots dos junts la melodia d'aquest per després començar cadascun dels músics les seves improvisacions. Quan hi ha vents dalt l'escenari, els que primer comencen els solos son aquests, per després fer-ho el piano, contrabaix i bateria; més o menys és com ho fan i ho solen fer en aquest ordre, tot i que hi ha les diferents variants. El segon tema va ser "La luciérnaga" del Víctor, tema que podeu escoltar en el seu primer treball discogràfic "De Diego Brothers zuzenean" que vol dir De Diego Brothers en directe, i que van enregistrar el 22 de setembre de 2005 a Bilbao, a la Bilbaina Jazz Club. Un tema trepidant, amb regust als anys 60's, època daurada del Jazz per molts de nosaltres, on músics com Horace Silver, Lee Morgan, i molts altres van assentar les bases del funky Jazz groove que els De Diego Brothers accepten com a influències més directes. En aquest tema el Víctor ens va deixar bocabadats, amb un solo que em va recordar a Booker Ervin i a Hank Mobley bàsicament, i que ell va interpretar a un nivell altíssim. El Víctor és un dels grans saxofonistes d'aquí i un dels que més domina aquest estil de Jazz. L'Elisabet es va incorporar després a fer el seu solo, que per la seva pulsació, ritme i harmonies em va recordar a l'Horace, i a....El tema va anar acabant tocant els dos Brothers a la vegada i fent una melodia que, per la seva dificultat, semblava més un solo que la pròpia melodia. El tercer tema va ser "Bi aizta" o sigui "Dues germanes", del Juan, tema també del seu segon treball i que segueix la tònica dels anteriors, és a dir funky jazz on tots els músics ens reiteren el seu nivell. Els solos del Juan estan plens de referències als Hard Boppers dels 60's passats pel seu sedàs. El Lee Morgan n'és la seva més gran influència. Toca la trompeta amb lirisme, claredat i molta finor. No és gens estrident, tot i que quan vol la fa estripar. Els solos són melòdics a l'estil de Clifford, Hubbard i Morgan. La Elisabet toca el piano amb molta "finor", amb la pulsió rítmica que acompanya sempre els temes del grup. Van acabar la primera part amb un tema també del Juan, "El sueño de Beatrice". Aquest tema, així com tots els altres els va introduir el Juan, amb la seva característica gràcia i on explica que la Beatrice (amiga italiana dels dos germans...) va somiar que hi havia un lloc on es podia tocar en directe, que els músics hi podien tocar, que no hi havia problemes amb les "normes". Però aquest somni es va esvair en venir un dia la policia local o no, a tancar el local perquè li faltava una aixeta al lavabo...El tema comença amb els dos germans tocant uns sons dissonants; sons enrabiats, sons estripats per la desgràcia i pena de no poder tocar. Després però, la música torna al seu lloc, i el tema es desenvolupa dintre dels paràmetres "normals", amb ritmes inclosos. De fet, comentàvem ahir amb els amics de Rubí, l'Emili i companyia, que quan sents la música dels De Diego Brothers et venen ganes de ballar; està plena de ritme, d'un ritme que t'enganxa. Això es veu també dalt l'escenari on, el moviment dels músics et fa veure tot això. El Juan segur que és ballador així com la Elisabet i el Caspar, tot i que el Víctor i el Pere doncs no ho semblen tant. La segona part va començar amb un tema del Juan i també del seu segon treball discogràfic. El "San Blas Blues", un blues dedicat a San Blas? Van continuar amb un tema del Víctor "Pantxi" també del seu darrer treball. En aquesta segona part, les influències del Lee Morgan i de l'Horace Silver es van fer més i més evidents. La veritat és que dona gust poder sentir un bon Jazz, interpretat a un gran nivell i que a més et recorda als grans mestres. Això va passar en aquest tercer tema del Lee Morgan "Boy, what a night", que segur que el Lee devia composar després d'una nit increïble en tots els sentits. Aquest tema està inclòs en el treball que va fer el Lee Morgan, potser un dels més sòlids i significatius de la seva carrera, el "The sidewinder" i que va enregistrar quan tenia només 25 anys. De Diego Brothers incorpora en el seu primer treball un tema del Lee, i que és el que li dona el títol, "The sidewinder". El ritme sincopat del piano i després dels dos vents ens situa en l'ona del Lee. Deixem de parlar del "sidewinder" ja que ahir ens van tocar el "Boy what a night". Una melodia que quan l'escoltes ja no la pots oblidar, se't fica al cap i la cantes mentre els músics la toquen. El tema és reiteratiu, amb un ritme soul-jazz barrejat amb espurnes de latin-jazz. Tema ideal per tocar junts els germans de Diego, de la mateixa manera que ho van fer Lee Morgan i Joe Henderson en el treball original. Després va continuar "Un gorrontxo en el raval" del mateix Juan, i que ell es va encarregar de presentar. Un gorrontxo? algú sap què carall és? Doncs per saber-ho has d'anar a veure els de Diego Brothers. Tema inclòs també en el seu darrer treball discogràfic. També d'aquest treball, van acabar aquesta segona part amb el "Blues for Jone" del mateix Juan. Tothom en volia més i més ens en van donar. Un bis dedicat al Lee Morgan i el seu tema "Eclypso" del seu treball discogràfic "The Rumproller". Una bossanova atípica que els dos germans i la resta de companys van acabar brodant, acabant una nit plena de ritme i és clar, de Jazz. El proper concert que faran al Club de Jazz Sant Cugar serà el 27 de març i amb el grup SHARK amb Tom Johnson al capdavant. Miquel Tuset.