Ahir 7 de novembre vam poder anar a Girona a veure i escoltar un gran saxofonista tenor americà, Teodross Avery. Les referències eren immillorables, ja que sabíem que lo que anàvem a escoltar havia de ser Jazz del bo i millor. Tot i això, hi havia una incògnita que voltava pel meu cap a mida que ens apropàvem a Girona. Tocarà Jazz del que es fa avui dia recordant als grans monstres del passat? Tocarà composicions pròpies amb gust a Jazz? Farà pop, funky...etc? Tot això ens ho preguntàvem i tot això es va esvair i aclarir només en escoltar el primer tema, de John Coltrane que va ser 26-2. Va sortir a l’escenari un home jove, trentena d’anys, ben plantat i d’una alçada i envergadura considerables. Tenia el tenor entre les mans i el bellugava i movia com un joguet. Teodross Avery ha estat durant molts anys fent temes més al costat del món del pop que del Jazz. Ha acompanyat a cantants de pop, Shakira, Amy Winhouse i d’altres, a més a més de compondre temes per aquestes mateixes cantants, i això l’havia apartat dels seus passos inicials. Ell ens explicava que la primera vegada que va arribar a New Yotk des de Boston, 21 anys enrere, amb el seu camió carregat d’equip i músics, van arribar tan cansats que ja no van poder sortir. El dilluns però va anar al Blue Note i va deixar-li al Cedar Walton una cinta amb els seus temes. Aquest li va dir que ja podia anar a tocar amb ell al Blue Note. Teo ho explicava molt satisfet d’haver tingut aquesta sort només trepitjar New York. Va tocar tot un seguit de temes estàndards amb una tècnica increïble, amb molta força escènica, amb tot tipus de recursos efectistes, i demostrant les moltes vegades que havia escoltat als mestres. Alguna de les composicions pròpies que ens va interpretar ens va fer tremolar per la seva tendresa, i alguna altra ho va fer degut a la seva potència i velocitat. Va girar pel Bop, Hard Bop, Bossanova, West Coast, Balades, Blues, Cool, Groove....Va passar per la majoria d’estils del Jazz, deixant de banda però el Free Jazz i d’altres estils ja “passats de moda”. Aquest home ens va ensenyar com es fa això de comunicar-se amb el personal, cosa no usual a casa nostra; dèiem, els americans són així. Doncs sí, ens va fer picar de mans portant el ritme de diversos temes, i si aflacàvem ens ho tornava a mostrar picant ell mateix de mans. Ens va fer participar del seu espectacle essent actors a més a més d’espectadors. Aquest concert va començar a les 22h i va acabar a les 3h de la matinada. Tot un curro per part de tot el quartet. Va fer mitja part i es va posar a vendre discos del seu darrer treball que com possessos vam comprar. El disc però no és ni de bon tros el tipus de música que vam sentir en directe, cosa que es podia llegir en la propaganda que hi havia damunt les taules del Sunset, però tot i això alguns de nosaltres en vam comprar per mostrar-li la satisfacció que sentíem després d’aquella magnífica primera part. La segona part va començar tard, passada la 1h de la matinada, i ho va fer amb la mateixa força inicial. Ens dèiem, de quin lloc deu treure aquest home l’energia, que semblava inesgotable. Doncs sí, som-hi de nou, com si res. Va tocar fins passades les dues de la matinada amb la mateixa energia amb la qual havia iniciat el concert. Temes tendres com el Lover man, i d’altres amb més força. Increïble. Per acabar-ho d’arrodonir, ens va fer cantar repetint les frases que ell feia, i com sembla que li va agradar, va treure la seva càmera de filmar i ens va començar a filmar a tots mentre cantàvem. Inaudit, per rar, perquè jo no ho he vist mai, i perquè ens va agradar a totes i a tots. No voldria deixar de parlar de la resta de companys que acompanyaven al Teo Avery. Al piano un gran músic italià de Jazz, Fabio Miano, músic que ja fa temps que treballa per l’estat Espanyol, i que viu a Alacant. D’una gran tècnica interpretativa amb molt bon regust de jazz modal, i sempre pendent de la resta de companys. Sobri i no gens percudiu, un pianista molt suau. Excel·lent pel Fabio. Un Joan Motera al contrabaix totalment convincent amb uns solos molt ben quadrats i melòdics. Difícil va ser per a ell aquesta nit de tanta feina. Ell i l’Esteve Pi no van parar en cap moment. L’Esteve va tocar la bateria com ja ens te acostumats, amb la precisió, ritme, swing, suavitat, redobles amb caixa esmorteïda en el fantàstic Caravan que van fer. Canvis de ritme en molts dels temes que van fer al gust del Boss. Aquest quan feia referència a l’Esteve el presentava com Steve Pi, així com l’Steve Mc Queen, el recordeu? Bé, doncs l’Steve Pi ens va demostrar el perquè Mr. Teo Avery ha pensat en ell, o qui sigui el qui hagi organitzat aquest quartet per fer bon Jazz per l’estat Espanyol. Doncs això, que aquests músics se’n van de gira per les Espanyes; Girona, València, Vigo, i d’altres poblacions. Que els hi vagi tant bé com els hi va anar pel Club Sunset de Girona. Un vertader Club de Jazz, amb fum inclòs malauradament pels no fumadors. Llarga vida al Sunset. Llarga vida al Jazz. Miquel Tuset.
Àngel Molas, saxo baríton i clarinet
Data: divendres 19 de març:
.jpg)
.jpg){kind=link}
