De fet el dimecres vaig anar al Jamboree a veure al gran pianista Cyrus Chestnut i el seu trio. Aquest músic va passejar-se pel Blues, música clàssica i Jazz amb una total solvència. Va resultar ser una persona molt afable i el primer que va fer quan va pujar a l'escenari va ser fer un parell de fotos a l'audiència. Es va esplaiar en llargues intros a piano solo, tan en un estil com en els altres. Sobretot ho va fer en un tema amb aires de música clàssica i també ho va fer en un magnífic Blues. Un home molt i molt gras i una mica baixet però amb un magnífic somriure. Va dur la batuta en tot moment, mentre que els dos bons acompanyants l'anaven mirant per seguir els seus passos, sempre canviants. Va mostrar una gran destresa i velocitat d'execució amb la mà dreta mentre que amb l'esquerra s'acompanyava amb baixos i acords. El Mads Vinding, contrabaixista, va tenir la sort de poder tocar amb el contrabaix de l'Horacio Fumero, que hi va ser present. Aquest músic va desenvolupar alguns magnífics solos a la vegada que va saber acompanyar al líder, conjuntament amb el jove bateria Jonathan Blake. Un trio totalment compacte que va deixar bocabadats al respectable en cadascuna de les interpretacions que van fer. Un Jazz de gran volada va passejar-se pel Jamboree.
El divendres, ahir, havia d'anar a veure un parell de concerts. M'ho vaig fer anar bé per anar primer al Jamboree i despés a Cal Ninyu, a Sant Boi de Llobregat.
El divendres, ahir, havia d'anar a veure un parell de concerts. M'ho vaig fer anar bé per anar primer al Jamboree i despés a Cal Ninyu, a Sant Boi de Llobregat.
 |
| Rotem Sivan by Antonio Narváez |
Sobre el primer concert hi planava una gran expectació pel que feia a la personalitat musical del jove guitarrista Rotem Sivan. Un músic força desconegut que tot i així va aconseguir que la Cava es veiés amb un bon aspecte. Tot i xerrant abans de començar amb el Martín Leiton a la barra, em vaig assabentar que ell substituïa al Haggai Cohen Milo, que sembla no va poder venir. Al Martín l'havien avisat el mateix dia, no feia massa estona, i allà que s'hi estava disposat a enfrontar-se a algunes partitures no gens conegudes. L'estil d'aquest guitarrista estava marcat per alguns vídeos vistos al youtube amb una clara tendència a la seducció acústica, amb una música molt íntima i gran afluència d'acords a base d'arpegis. La sorpresa del directe va venir després dels dos primers temes propis en aquesta línia, quan va encetar algun dels estàndards que la majoria coneixíem.
 |
| Rotem, Martín i André by Antonio Narváez |
Fins aquí no hi ha sorpresa, però sí que hi va ser en la manera com els va afrontar. Unes maneres modernes, ratllant aproximacions al Jazz-Rock força heavy, sobretot en el darrer tema, crec recordar, ens van mostrar a un músic complet, amb un domini abassegador de l'instrument. Si ja hem parlat del seu domini dels arpegis cal dir el mateix en el seu control de les dinàmiques sonores, passant del quasi silenci a l'estridència sonora, ben controlada. Els seus solos varen mostrar a un músic versàtil, ràpid, amb uns llargs dits a la mà esquerra que anaven amunt i avall amb gran celeritat. No es va oblidar de la tradició i d'alguna manera la vam tenir present tot i les seves versions actualitzades de temes de Monk, com el "In Walked Bud". Si haguéssim de parlar dels altres dos companys ens hi estaríem també força estona, però sí diré que el Martín Leiton va estar soberg. Concentrat al màxim i sempre llegint els "papers" i les lleugeres indicacions que li feia el líder, va ser-hi com si fos ell el contrabaixista titular. Les expressions de satisfacció del Rotem sobre les interpretacions de Martín així ens ho mostraven. Els seus solos van ser brillants i la compenetració amb el bateria André Sumelius, substitut del Colin Stranahan, va ser total.. Una secció rítmica suplent de total luxe va acompanyar a un guitarrista excepcional, menys desconegut esperem a partir d'ara. Sumelius va arrodonir la feina del Martín a tots els nivells, en base d'acompanyant a la vegada que fent alguns solos també brillants.
Al cap d'una estona em vaig plantar a Cal Ninyu, a Sant Boi, per poder assistir al primer concert del recent inaugurat Sant Boi Jazz Club. Una primera proposta endegada pels ja veterans en això del Jazz a Sant Boi, en Valentí Sesar i en Toni Solà, pioners des de fa 24 anys, any amunt, any avall. D'un estil vaig passar a un altre i m'hi vaig deixar portar sense massa dificultats, considerant què qui m'ho va proposar va ser la Marian Baraona, Kike Angulo i Gerard Nieto. Un trio d'asos ens va embolcallar amb músiques totes molt escoltades però sempre amb ganes de seguir-les escoltant. Estàndards de Jazz Clàssic i temes no tant clàssics i tots interpretats amb molta delicadesa i ben cantats per la Marian, a banda de la seva sempre permanent simpatia. Aquesta va ser la proposta per mirar d'encarrilar el públic de Sant Boi i seguir la iniciativa de Sesar i Solà a més a més de la gent de l'Ajuntament que hi són al darrera. Marian va tenir la sort d'anar acompanyada de dos mestres de les cordes diverses, Kike i Gerard. L'un, expert en la matèria de la qual parlem, estàndards que ell ha interpretat sovint amb el Pep Rius i el Piero Cozzi, i l'altre, pianista titular de totes les formacions del Toni Solà, a banda de ser el director de la Big Band del Maresme i músic complet que tan és capaç de cantar com de tocar la trompeta, i fer-ho tot amb una gran professionalitat. Marian va dedicar-nos alguns joies de Billie Holliday en motiu del centenari del seu naixement, entre d'altres magnífics temes i balades, i ja quasi al final i segons la meva perspectiva, va haver de patir una mica per seguir els diàlegs a dos de pianista i guitarrista. A vegades els músics juguen a fet i amagar, dit tot això amb tot el "carinyo". Desitgem que els hi vagi força bé als amics del Sant Boi Jazz Club, tot i convidant als aficionats d'aquesta veïna localitat a venir als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina.
I encara avui mateix, ens hem acostat a veure els assajos del nou projecte de la Vicens Martin Dream Big Band amb el Bruno Oro cantant temes de Frank Sinatra tot i celebrant els seus 100 anys. Ha resultat que ho han fet a l'Escola Superior Jam Session, la del Luís Blanco, a la Sala Distrito Rock. Em pensava que hi hauria mitjans gràfics i ha resultat que l'únic públic hem estat nosaltres. És un projecte que ha sonat força bé, tot i fer-ho assajant, i que s'estrenarà aquest dimarts 14 d'abril al SAT de Sant Andreu i on també miraré d'assistir-hi. Pot resultar bé, tot i la dificultat de bellugar una Big Band, i espero i desitjo que li vagi força bé al Vicens i resta de grans músics..Ho he enregistrat...a veure com ha quedat i si el Vicens m'ho deixa penjar, potser serà després del concert. Bruno canta molt bé, a banda de ser un gran showman i tocar el saxo tenor i piano....Ha estat tot un privilegi poder-hi assisitir i veure allà mateix a un pam, com s'ho feien i gaudien i repetien i hi tornaven i així fins deixar polits els temes....Han fet un recés, el qual hem aprofitat per marxar tot i acomiadant-nos de quasi tots. El dimarts això sonarà que petarà. Miquel Tuset i Mallol
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada