Jazz Club La Vicentina

Gran actuació de Marina Tuset & David Sam Quartet al Jamboree

2012-01-26T03:39:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Ahir vàrem assistir de nou a un gran concert de Marina Tuset & David Sam Quartet, aquesta vegada però, al local de Jazz més emblemàtic, conjuntament amb la Nova Jazz Cava de Terrassa, el Jamboree! Dos passes increïbles, el de les 20h ple de gom a gom i el de les 22h amb una trentena de persones, que ja és molt, considerant que s'estava jugant el partit del Barça-Madrid. Dir-vos que es va enregistrar el concert de les 20h en àudio i vídeo, de manera professional. Les despeses de la producció, edició i demés, aniran a càrrec dels professionals que ho varen fer, ara, posteriorment, se'n faran algunes còpies en DVD de vídeo i potser CD de música a l'espera que entre tots n'adquirim unes quantes que puguin ajudar a cobrir les despeses inicials. l'Àudio que sentireu en el reproductor és el que jo vaig enregistrar, i és el que se sentirà, no tant bo de qualitat. Gràcies per venir als qui ho vareu fer, amigues i amics, que varen ser uns quants d'aquest poble, com també als amics del Club de Jazz de Sant Cugat, i a tothom que ho va fer, i fins aviat. Miquel Tuset.

Gran Concert i Íntim del Juan Pablo Balcazar septet amb Sofia Ribeiro

2012-01-23T03:05:00.000-08:00

Encara amb les percepcions del darrer concert, de Festa Major, satisfacció per la proposta, diferent sí, però plena de música, sensibilitat i "cultura". També Jazz, és clar que sí.

El concert el varen fer:

Juan Pablo Balcazar septet feat. Sofia Ribeiro: Juan Pablo Balcazar, contrabaix i arranjaments / Sofia Ribeiro, veu / Marco Mezquida, piano / Joan Mas, saxo alt / Miguel "Pinxo" Villar, saxos tenor i soprano / Tom Johnson, trombó i Gonzalo del Val, bateria.

Juan Pablo Balcazar, va acabar el Grau Superior de Música Moderna i Jazz al Conservatori del Liceu, a l'Aula de Música Moderna, presentant el seu projecte fi de curs, que va ser aquest mateix que vàrem tenir el plaer d'escoltar aquest dissabte de Festa Major. Una proposta plena de sensibilitat gràcies a les cançons escollides, totes emmarcades en el folklore d'Amèrica del Sud, i gràcies també a la gran i delicada veu de Sofia Ribeiro.

Temes de Víctor Jara, Silvio Rodríguez, etc... varen "vestir" una nit magnífica de música i Jazz. Grans improvisacions de tots els membres del septet, totes en clau de Jazz, tot i que els temes no ho eren. En breu, faré la crònica dels temes. Miquel Tuset.

Crònca de la segona part del concert de Lucas Martínez Quartet featuring Raynald Colom

2012-01-22T15:03:00.000-08:00

Un descanset merescut per a tots ideal per refrescar la gol•la i xerrar de com havia anat la primera part.

Varen arrencar amb un tema a ritme de vals, el "Jan Jump", tema composat pel Toni Pujol. Els dos vents fan la introducció inicial de la melodia, senzilla però maca. Lucas va iniciar el primer solo amb suavitat, tal i com ho havia fet a la primera part, i amb aquesta cadència rítmica, doncs encara es va accentuar la dolçor. Raynald el va seguir amb el mateix tarannà, relaxat, fent que el concert seguís la dinàmica inicial. Incursions en el registre agut fraseig ràpid no va impedir la cadència i suavitat. Jaume va seguir amb el seu solo, més nítid que en d'altres fets la mateixa nit, per voluntat pròpia, és clar. Un solo curtet però adequat i maco, maco. Toni va continuar amb la tònica d'un tema que coneix perfectament, fent un solo precís i rítmicament clavat. Després els dos vents hi varen tornar amb la melodia, per deixar pas als "quatres" amb el César a la bateria, combinant també amb Lucas i Raynald. Després tornen a la "coda" fent la melodia i acabar sobtadament.

Aplaudiments i inici del segon tema, que, després d'una introducció llarga, ja s'albirava que seria el conegut tema de Sonny Rollins, "Oleo". Comença fent la melodia Raynald, per després ficar-s'hi tots tres, i fer un petit solo Lucas. Altra cop la melodia per després fer-lo Jaume, ara sí, ja d'una determinada longitud. Un solo llarg, excel·lent i executat al ritme viu, imposat des de l'inici, i marcat perfectament per César i Toni. El so de la guitarra del Jaume era més clar aquesta segona part. Aplaudiments i inici del Raynald atacant el solo a un registre mig, i fent unes incursions a solos del seu estimat Clifford Brown, seguint fent unes línies magnífiques, jazzístiques com les que més. Aplaudiments i Lucas inicia el seu caminar pel seu solo, a un volum baix, recolzat per la delicadesa de César i Toni. Començà també fent referència a línies conegudes d'altres temes, una mena de marxa americana, seguint fent arpegis destacats i melòdics. Després d'un parell de minuts, Raynald introdueix una frase que inicia els "quatres" amb el César a la bateria. Li segueix Jaume amb una sèrie d'acords, també amb el César i després fa el mateix Lucas amb el seu pare César. Raynald segueix amb la història i ja per acabar tots fent la melodia de "Oleo", i acabar el tema sobtadament.

Després d'aquest gran tema de Rollins, Lucas va iniciar, amb el Joan al contrabaix un tema anomenat "I'll be seeing you" de Irving Kahal i Sammy Fain, interpretat per Michael Bublé, kooner americà, la mateixa Billie Holiday, Frank Sinatra, Vera Lynn, etc.. tots, cantant aquesta preciosa balada, dolça i lentament, tal i com la va tocar el jove Lucas. Un so càlid, per un tema interpretat majoritàriament per cantants, amb una melodia preciosa i un solo que es va barrejar amb la melodia sense adonar-nos-en. Un solo molt ben executat, interpretat per un xicot de 17 anys, deu ni do de la maduresa del noi, per expressar l'amor que es destil·lava en el tema. Posteriorment ja s'hi va afegir Jaume, amb alguns suaus acords, a mode de cirereta, un solo de 4 minuts, aplaudit per tots, i amb un ¡ molt bé ! deixat anar per l'Emili. Jaume va començar el seu solo, acompanyat ara per tota la secció rítmica, ja que César s'hi afegeix quasi sense sentir-se, amb suavitat, acaronant els plats i sense caixa, tot i que posteriorment l'afegirà. Després del solo curt del Jaume, va ser Toni qui s'hi va posar, pràcticament sol, ja que César va entendre el silenci global i va parar de tocar. Després del solo aplaudit del Toni, va tornar Lucas a tocar la preciosa melodia, suaument, ara sense el seu pare, mantenint la suavitat del tema. Gran i preciós tema, aplaudit i amb un ¡ maco maco ! de l'Emili en acabar-lo.

El quart tema de la segona part va ser el "Mecenas", tema composat també pel Toni, i iniciat per ambdós vents fent la melodia i ja Raynald va començar el seu solo, tema també seguint la dinàmica inicial, és a dir, suavitat en la interpretació. Cal recordar que mai havien tocat aquests temes abans, o sigui, que tot i que els músics toquen a vista partitures que no havien vist mai, te un gran mèrit tocar-les i fer els solos adequadament. Sí, ja sé que és normal, però a mi, em meravella. Raynald començà fent el seu solo recorrent les harmonies, tocant amb suavitat, sense estridències, en el registre mig, que és on està més còmode, tot i pujar cap l'agut quan convé. Solo melòdic, recordant alguns "licks" coneguts, curt però intens, aplaudit per donar pas a Jaume iniciant el seu. Un so de guitarra, un pel més apagat, però adequat a la melodia, el solo, tampoc no massa llarg però igualment aplaudit. Toni va iniciar el seu solo en el seu tema, "Mecenas", seguint amb la dinàmica i fent-lo precís per donar pas als vents fent la melodia i acabar-lo sobtadament.

Aplaudiments i presentació dels músics per part del jove Lucas, a més a més de comentar els temes interpretats i quines les composicions del Toni.

Seguidament, Lucas va convidar a un jove, 16 anys, Òscar Latorre, trompetista de Olesa de Montserrat, a pujar a l'escenari a tocar el seu tema "Luca's Blues". Varen començar tots tres vents fent la melodia del blues i ja per deixar pas al jove Òscar a fer el seu solo, llarg i molt ben executat. Deu-ni-do, el nivell dels nostres joves músics, i les seves improvisacions, en clau totalment jazzística, allò que en el món dels músics de Jazz es diu "llenguatge". Aplaudiments i ja Lucas començà a fer el seu solo. Un Blues és un tema ideal per improvisar, però si és el "teu blues", doncs encara més. Licks de Parker entremig, denoten coneixement, memòria i concentració. Llarg solo; de fet, els músics solen posar-se d'acord en el nombre de "chorusses" que fan en el solo, i que després cadascun d'ells n'executa el mateix nombre. Aplaudiments, i Raynald, amb la seva solvència i contundència executà el seu, aplaudit per tothom i un ¡ yea ! de l'Emili. Jaume va continuar amb el seu, fent uns acords i escales amb un clar "so" modern, i mostrant-nos la molta tècnica que atresora. Aplaudiments per donar pas a una part del tema interpretat per cadascun dels vents, i fer alguns "quatres" entre ells. Després entre tots varen tornar a tocar la melodia del tema i així varen acabar, amb forts i llargs aplaudiments, la qual cosa va permetre sol·licitar-los el tema "bis" de rigor, i que va ser el ......

Cherokee, tema de Ray Noble, escrit el 1938. Tema que va popularitzar Clifford Brown en el quintet amb Max Roach i companyia. Tocat a un ritme endimoniat, és un d'aquells temes estàndards de Jazz que tots els músics coneixen. Un gran solo, després de la melodia inicial, interpretat per l'Òscar Latorre, molt ben executat, seguit pel del Lucas, també, clavat, i seguit pel del Raynald, mostrant-nos el ràpid "fraseig" i les melodies que és capaç d'extreure de la seva trompeta, melodies dintre dels solos. Jaume va seguir amb la velocitat del tema, amb acords inversemblants, difícils, amb un "punteig" nítid, ràpid i precís. En acabar-lo, tots tres fent la melodia del tema, i ja deixar al César, fer un petit solo, sense sorolls innecessaris, i ja acabar el tema i el gran concert de la nit, d'una altra gran nit de Jazz a la Sala Xica.
Totes les fotos són de Gustavo A. Soldevila Meca.
Miquel Tuset.

Crònica de la primera part del concert de Lucas Martínez Quartet featuring Raynald Colom

2012-01-16T14:24:00.000-08:00

Ja hi tornem a ser penjant la crònica del concert anterior. Aquesta vegada, però, amb pocs dies de decalatge, però ja hi som. El 13 de gener passat vàrem tenir un molt bon concert de Jazz, de Hard Bop dels anys 60s del bo, interpretat per un quintet de gran tècnica i gust interpretatiu. Els músics que vàrem tenir varen ser el Lucas Martínez Quartet featuring Raynald Colom. Lucas Martínez, 17 anys, saxo tenor / Raynald Colom, trompeta / Jaume Llombart, guitarra / Toni Pujol, contrabaix i César Martínez, bateria.

Realment va ser com una mena de Jam Session, ja que la formació es va muntar per la ocasió. Després de diverses vicissituds, el quintet va quedar com hem comentat abans. Si exceptuem Raynald i Jaume, la resta de músics ja havien tocat junts en diverses ocasions, al Sunset Club de Girona, i d’altres llocs, també amb d’altres músics. O sigui que la proposta va ser acceptada tot i sabent com va anar, però amb el convenciment que el resultat seria l'adequat, dins dels estàndards de qualitat dels altres músics que han vingut amb propostes més estables. Així va ser, refermat per la totalitat del personal que va venir, si exceptuem un comentari relacionat amb l'academicisme expressat per algun músic. Ja se sap, cadascú escolta la música i la passa pel seu sedàs. L'academicisme, vol dir estudi i tècnica, coses les dues estimables. No ha de ser però exagerat, que sí, llavors pot resultar fins i tot petulant. No va ser el cas, crec jo. La sala va gaudir d'un bon aspecte, i tot i que no es va omplir, va acaronar als músics adequadament.

La primera part va començar amb un tema preciós, melòdicament parlant, el “You and the night and the music”, estàndard composat per Artur Schwartz i lletra de Howard Dietz. Tema interpretat per Frank Sinatra, Elian Elias, Bill Evans, etc... Després de l’inici de la melodia, Lucas va iniciar el seu primer solo, va obrir el foc, amb valentia i serenitat, fent-lo molt agradable i melòdic. Després s’hi va posar Raynald amb la seva característica manera d’abordar els solos, amb seguretat i potència, amb un so cada vegada més ple i nítid. El va seguir Jaume a la guitarra, amb el seu so greu i típic dels guitarristes de Jazz dels anys 60s. Un gran solo, de gran inventiva i tècnica. Finalment va ser Toni amb el seu contrabaix qui va fer el seu trosset de solo, molt ben emmarcat en el tema, essent un solo melòdic. En acabar hi varen tornar amb la melodia i així varen acabar el primer tema. Aplaudiments, els primers, i satisfacció general després del primer tema.

Sense dir res, Raynald va iniciar les notes d’una magnífica melodia, la del tema “If I Should Lose You”, tema de L. Robin i R. Rainger, que va ser inclòs a la pel•lícula Rose of the Rancho de 1935, interpretat posteriorment per Hank Mobley, Charlie Parker, Chet Baker, etc.. Melodia preciosa, suau i íntima. Lucas s’hi va anar ficant, adornant-la amb diverses notes, ja per deixar pas al solo de Raynald. Fraseig melòdic, suau, estilísticament perfecte. Així va ser tot el concert, suau, gràcies a la secció rítmica, que en cap moment va esdevenir sorollosa, una secció rítmica de, guitarra, contrabaix i bateria, tocant tots tres permetent que el solista brillés. Raynald va fer un solo magnífic, aplaudit per tothom a més a més d’un “guay” deixat anar per l’Emili, deixant pas a Jaume per fer el seu. Arpegis, escales i melodies entrelligades per fer un solo preciós per a una melodia preciosa. Aplaudit també i ja va ser Lucas qui va fer sonar el seu tenor. Un so ple, so Jazzístic el del seu tenor, i tocat amb una gran tècnica, si considerem l’edat d’aquest jove músic, estudiant de 2n de batxillerat. Un gran futur l’hi desitgem i que segur que tindrà. Un solo interpretat deixant anar alguns “licks” d’altres temes coneguts, per vestir-lo millor i ajudar a la gent a identificar-lo. Aplaudiments per tornar Lucas i Raynald a fer la melodia i ja acabar-lo de manera suau, i aplaudida per totes i tots.

Varen seguir amb un altre estàndard, el “What is this thing called love”, tema escrit el 1929 per Cole Porter pel musical Wake up and dream. Cantat a un tempo lent per Sinatra, i interpretat per quasi tots els músics de Jazz, Clifford Brown, Charlie Parker, aquests a un tempo molt més ràpid, Wynton Marsalis, més lent. Els nostres músics el varen interpretar a un tempo mig, començant Toni al contrabaix i César a la bateria, per seguidament posar-s’hi Raynald fent una mena d’introducció, secundat per Jaume i Lucas. Ja ràpidament s’identificà el tema tocant la melodia Raynald. Jaume va ser el primer que va arrencar amb els solos, i per darrera bateria i contrabaix, deixant-lo en primer terme, i amb un ritme una mica entretallat. Raynald el va seguir fent un solo clavat, potent i brillant, amb un fraseig impecable, baixant del registre agut amb unes escales rigoroses. Lucas el va seguir també amb un fraseig net i precís. Bon so, i recorregut per l’instrument amb desimboltura i potència, però no soroll, no estridència. Aplaudiments i inici del solo del Toni al contrabaix. Un bon solo, i sempre pel darrera, suau, César acompanyant-lo delicadament. Bona tècnica la del Toni, amb un solo rítmicament clavat i posteriorment aplaudit. César va seguir am un solo delicat a la bateria, gens estrident, ben executat, nítid, amb la caixa “tancada” fent el so més apagat, similar al de la timbala i goliat. Aplaudiments i melodia inicial tocada pe Raynald i seguida per la resta de músics, i així anar acabant el tema de manera sobtada.

El darrer tema de la primera part va ser “Ornithology”, de Charlie Parker, tocat a un tempo prou viu, no però a la velocitat que el tocava el geni. Lucas va ser el primer en arrencar la tanda de solos. Un bon solo, seguint molt bé les harmonies melòdiques, fent-lo identificable, cosa que és d’agrair. Fent uns “licks” molt ben trobats. Raynald, amb la seva intervenció va fer baixar el volum de tots, amb un so baix de volum, i va quedar sol davant el perill. Raynald treu un so de la seva trompeta que l’identifica immediatament, un so clar i precís. Les notes dels seus solos segueixen la estructura del tema, amb variacions però, la qual cosa els fan molt més rics. Aplaudiments, i seguidament Jaume va iniciar-lo, per poc després deixar anar unes notes, harmònicament clavades, però que pertanyien a una altra melodia “How high the moon”, escrita en el mateix to. Aplaudiments per deixar pas als “quatres” típics que varen fer Raynald i Lucas, i que després varen quedar reduïts als “dossos”, i ja per tornar-hi amb la melodia, on Raynald va fer la del “How high the moon”, i la resta la de “Ornitholoy” de Parker.

Així, sense més, vàrem arribar a la mitja part, després de ¾ d’hora que va passar més de pressa del normal. El temps, ja se sap, vola.
Totes les fotos són de Gustavo A. Soldevila Meca
Miquel Tuset.

Primeres impressions del concert del Lucas Martínez Quartet & Raynald Colom

2012-01-14T13:45:00.000-08:00

Penjat al Faceebook a les 3h de la matinada:

Bé, companys, avui he arribat a les 3h! Hip Hip.....Hu..! Hi ha una explicació, i no és que els músics hagin currat menys, no. Resulta que el proper dissabte, Festa Major d'Hivern de Sant Vicenç dels Horts, i per extensió de La Vicentina, fem concert amb el Juan Pablo Balcazar Septet featuring Sofia Ribeiro, i he deixat la paradeta muntada. Només he recollit gots i ampolles, a més a més de deixar-ho una mica curiós, arregladet. Resumint el concert amb el Lucas Martinez Quartet featuring Raynald Colom, només dir que ha estat molt "suau", gràcies a la delicadesa del César Martínez a la bateria, compenetració amb el Toni Pujol i igual delicadesa d'aquest, suavitat del Jaume Llombart a la guitarra, so càlid i profund del jove Lucas Martínez, 17 anys, i nitidesa prístina del Raynald Colom a la trompeta. Podem afegir que, tot just acabant, hem tingut una sorpresa amb nom i cognom, l'Òscar Latorre, jove d'Olesa de Montserrat de només 16 anys que ha tocat la trompeta en el darrer tema i el bis. Tot un luxe, el que hem pogut gaudir, una nit més, al Jazz Club La Vicentina. I si parlem de la "caixa", hem fet ras del tot. Ja se sap que això que fem, ho fem perquè ens agrada el Jazz i tota la seva moguda, no pas per fer-nos rics. Als músics potser els passa el mateix, toquen Jazz, per l'amor a l'estil, al tipus de música, i tampoc per fer-se d'or. Això te un mèrit brutal, acollonant!!! Hem de mirar de seguir tots així, tot i que s'ha d'aconseguir que el saldo sigui positiu. Bona nit i bon Jaç. Je. Miquel Tuset.

Proper concert amb "LUCAS MARTINEZ QUARTET featuring RAYNALD COLOM"

2012-01-02T02:53:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Tenim el proper concert el 13 de gener amb el jove (17) LUCAS MARTINEZ liderant el seu quartet i acompanyat del gran trompeta RAYNALD COLOM. Raynald, ens ha acompanyat ja en dues ocasions. La primera formant part del quintet del Gabriel Amargant i la segona co-liderant una formació amb el Marcelo Mercadante. El jove Lucas està sorprenent tothom, públic i crítica, en les seves actuacions que ha fet al Sunset Club de Girona i tocant amb el seu amic i col·lega Fèlix Rossy, fill del mític Jordi Rossy, multi-instrumentista, un dels músics més complets que podeu escoltar. Ja vegeu que estem a les portes d'un gran concert, com sempre. Fins el 13 de gener. Miquel Tuset.

2012-01-02T02:27:00.000-08:00

Hola de nou, amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. A la darrera Jam Session de l'any 2011, els qui hi vàrem ser, una vintena, ens ho vam passar de collons. Una Jam Session coordinada per GENI BARRY, i acompanyat inicialment per Albert Caire, Felipe Muñoz, Toni Sanchez i Jordi Pujol. Varen venir, mai fallen, el Luís Blanco al capdavant d'altres membres, alumnes i professors de l'Escola Jam Session, entre els quals el jovenet bateria Arnau de només 11 anys, el Quim Castanyer, la Marina (va cantar només un tema, per mal de caps diversos), el Josep Mª a la bateria, i el sempre incommensurable Carles Pineda. Segur que em deixo algú, sorry. De públic, agrair sempre la presència als amics del Club de Jazz de Sant Cugat, als amics de Rubí amb la Susi i el Toni i una parella d'amics seus, a les parelles sacrificades dels músics, als pares i mares dels joves (Arnau) que sempre acompanyen els fills en totes les seves aficions. Al Carles Guillem, un dels amics col·laboradors i company en el programa de ràdio Jazz Club de Nit. Agrair-vos a tots la vostra presència i encoratjar-vos a continuar amb aquestes Jams mensuals. I als qui encara no heu vingut, dir-vos que esteu convidades i convidats a venir a escoltar, cantar o tocar i així poder ser més colla, i passar-nos-ho més be. De cara aquest mes, recordar-vos que ens tocarà fer-la el 27 de gener, desprès d'organitzar dos concerts de Jazz. El primer serà el 13 de gener amb el Lucas Martínez Membrilla Quartet "featuring" Raynald Colom. El segon serà el 21 de gener, celebrant la Festa Major d'Hivern, on tindrem el Juan Pablo Balcazar septet "featuring" Sofia Ribeiro. Abraçades per a tothom, i molt bon any. Miquel Tuset.

Gran concert de blues, jazz i gospel de Marina Tuset & David Sam Quartet

2011-12-22T02:54:00.000-08:00

Benvolgudes i benvolguts simpatitzants del Jazz Club La Vicentina. El divendres passat, 16 de desembre, vàrem gaudir d’un concert de gran nivell, on, al capdavant del grup convidat hi va haver una jove cantant, el 19 de gener en farà 17, liderant una formació sòlida i compacta. El grup va ser Marina Tuset & David Sam Quartet, els membres del qual varen ser: Marina Tuset, veu, David Sam, piano, Marc Bahamonde, guitarra, Jordi Jornet “Cobre”, contrabaix i Roberto Olori, bateria.

Marina Tuset, vicentina, jove estudiant de batxillerat musical a Barcelona, i de cant, solfeig i piano a l’Escola de Música Sant Vicenç, ens va impressionar d’allò més a totes i a tots els presents amb la seva presència escènica, potència de veu, ampli registre, gran sensibilitat a més a més de tenir una veu molt agradable, una veu “maca”. El grup va acompanyar a la perfecció a la veu cantant, en els diferents estils interpretats, blues, jazz, gospel i rhythm & blues, i tots es varen veure recolzats per la gran assistència de públic que hi va haver, i pels seus aplaudiments, que varen ser força generosos.

El concert va ser molt agradable, jo diria per com varen saber barrejar tant els estils com els temes. En cap moment, hi va haver cap moment de desànim ni vàrem tenir temps a avorrir-nos, ja que, després d’una balada hi va haver un tema amb prou ritme, i així durant tot el concert, quedant-nos tots amb una gran satisfacció, segurs que havíem assistit a un gran concert, afegint-li que havíem vist a una jove gran cantant. Agrair a totes i a tots la vostra presència, amb la qual vàrem omplir la Sala Xica, i vàrem fer el coixí adequat per recolzar a la “nostra” cantant. Agrair-vos a vosaltres, amigues i amics col·laboradors el vostre suport, sense el qual el Jazz Club La Vicentina no podria sobreviure. També als familiars, que vareu ser molts, “tietes i tiets”, sobretot, que amb 80 anys a les esquenes varen mantenir-se durant tota l’estona, escoltant i gaudint d’un estil de música que no és el “seu”. Cosines i cosins, nebodes i nebots, i també el meu germà Carles; a tots vosaltres gràcies per la vostra presència. No ens oblidem pas dels nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat, i els de l’Associació de Jazz de Rubí, que sempre ens recolzen, concert a concert.

La primera part va ser la descoberta. Una llarga estona que va començar amb el tema de la pel·lícula Purple Color, “Miss Silly’s Blues”. Tema interpretat per la Marina amb sensibilitat i calidesa i amb un quartet al darrera donant-li un suport constant. Els solos dels músics es varen anar succeint, David i Marc, al piano i a la guitarra respectivament de manera impecable. El segon tema va ser un blues el “I got trouble”, un tema de la Cristina Aguilera, cantant admirada per la Marina, i que s’escau a la perfecció en el seu estil. Aquí la Marina ens va mostrar la gran potència de veu i també fins on pot arribar del registre agut, i fins on pot baixar en el registre greu. Tema que ella estima de manera particular i que així es veu plasmat quan l’interpreta. De la mateixa manera, la resta de músics la varen acompanyar amb els seus solos perfectament realitzats. El tercer tema va ser una balada estàndard de Jazz el “Angel Eyes”, tema en el qual Marina llueix també les seves capacitats, que són moltes, de calidesa, de sensibilitat i registre. Tema que el vàrem escoltar per primera vegada cantat per la Marina en una Jam que vàrem fer amb Geni Barry, J. A. Medina i Garry Fimister i on ja vàrem veure de quina manera es feia seva la cançó. Això és, segons el meu amic David Carreres del Club de Jazz de Sant Cugat, el que fa a la Marina una cantant tant personal, ja que, en cadascun dels temes, fa la “seva” interpretació, i mai són temes “calcats” dels autors. Després d’aquesta preciosa balada va continuar amb un estàndard de Jazz Clàssic, el “It don’t mean a thing....”, tema amb un swing remarcable i d’una gran trempera i que tots ells varen saber comunicar. En aquest tema és on vàrem veure com el David Sam ens va fer “trempar” amb la seva gran força i velocitat, tocant el piano amb un estil “stride”, tal i com ho feien els músics de Harlem, N.Y. durant els anys 20 i 30. Les maneres interpretatives del David en temes com aquest, es veuen incrementades per la seva gran dedicació i energia. Veus com les mans, sobretot la dreta va amunt i avall i finalment es queda “amartellant” el teclat, mentre la mà esquerra fa el mateix en la part baixa del teclat. Gran pianista i millor persona, ha estat ell qui ha encoratjat sempre a la Marina a pujar als escenaris i a fer-la cantar quan només en tenia 15. Després varen fer una de les bossanoves més maques, el “Wave”, un tema de A.C. Jobim, el gran “mestre” en aquestes precioses melodies. Aquí la Marina va mostrar-nos unes altres maneres interpretatives, cantant un tema, cantant una bossanova, que com totes i tots sabeu, són molt difícils de cantar, d’entonar, pel fet d’haver-hi sempre multitud de semitons, o sigui bemolls i sostinguts. Ella ho va saber fer, i ens va captivar amb la seva calidesa interpretativa. Varen continuar amb el tema “Walk Away”, tema interpretat també per la Cristina Aguilera, i que essent com és una balada, també ens va captivar, ara però amb potència i registre. La resta del grup, la varen acompanyar amb els solos del David i del Marc, sempre ambdós presents en la majoria de temes, sense oblidar el Cobre i el Roberto, que varen fer també alguns solos i varen ser una sòlida base rítmica, conjuntament amb el piano. Varen acabar aquesta primera part amb el tema “Work it out”, tema de rhythm & blues, interpretat entre d’altres per Beyonce, i que la Marina va saber fer-se’l seu, sense oblidar l’original. Tema amb un ritme funk, entretallat i que el Roberto i resta de companys varen saber “interpretar” a la perfecció. Marina el va cantar també amb força i potència de veu, acabant una primera part, on totes i tots, vàrem aplaudir-los llargament després de cadascun dels temes interpretats, i que durant l’estona de la mitja part vàrem tenir ocasió de copsar els diversos comentaris d’admiració vers la jove cantant i els seus acompanyants.

La segona part va començar al cap d’uns minuts d’esbarjo, de xerrar uns amb els altres tot comentant alguns dels detalls que més ens varen agradar de la primera. Van començar amb un tema del Nat Adderley, germà del Julian (Cannonball). El tema va ser el conegut “Work Song”; comença la melodia amb un ritme swingat i una mica entretallat acompanyat per la veu de Marina, el cor inicial repetit tres vegades, ja per donar pas a les improvisacions començant-les el Marc amb la seva Gibson i per darrera la secció rítmica perfectament assemblada en el swing clavat. Després del solo del Marc, el tema torna als inicis amb Marina fent un cor inicial i ja per donar-lo per acabat fent un final impressionant. El segon tema de la segona part va ser una balada, “I’d rather go blind”, tema preciós i cantat amb molta delicadesa i força. Tema de l'Ellington Jordan i que Etta James va enregistrar el 1968. Un solo del Marc, delicat també, va seguir després que la Marina fes la introducció. La cantant va fer una mena de solo, molt ben executat i amb molt potència de veu, i circulació cap el registre alt, per acabar-lo suaument. Maco, maco, i molt aplaudit. Després d’una balada va venir un tema amb molt de swing, el conegut “I love being here with you”. Tema de Peggy Lee i Willian Sluger, enregistrat per Peggy Lee el 1961. Molt marxós, amb trempera, que va permetre David Sam fer un gran solo tipus stride amb gran velocitat interpretativa i persistència. Li va seguir el solo del Marc, igualment ben interpretat, amb el swing perfectament marcat per la secció rítmica. Ara li va tocar a Jordi Jornet “Cobre”, fer el seu solo, i ben bé que el va fer, passejant-se per la “berra” amb prou solidesa. Finalment li va tocar a Roberto Olori fer el seu. El va fer amb molta imaginació i gran destresa. Tots ells varen deixar pas, finalment a Marina, que va acabar el tema cantant el cor inicial. Després d’un tema rítmic va venir una altra balada. Una preciosa balada anomenada “A song for you”, escrita i enregistrada per Leon Russell el 1970, i interpretada per multitud de cantants, des de Ray Charles fins Diana Krall. Tema que després de la introducció de Marina, esplèndida, va deixar pas a un magnífic solo de Marc a la guitarra. Finalment va ser Marina qui el va acabar de manera impecable, tendre i suaument. Va seguir un tema interpretat només per Marina i Marc. Tema ple de ritme, anomenat “That’s it, I quit, I’m moving on”. Escrit per Alfred Roy i Del Serino, i interpretat per Sam Cooke i d’altres, tema divertit i que ambdós varen saber interpretar de manera esplèndida, sense tenir temps a fer cap solo, ja que la lletra és prou llarga, tot i lo curt que és el tema. El sisè tema de la segona part va ser “Night in Tunissia”, estàndard de Jazz de Dizzie Gillespie, tema difícil de vocalitzar ja que l’estil del mateix, un Be bop galopant ho dificulta. Diverses variacions el fan un pel dur de cantar, però Marina ho va fer la mar de bé. Després d’ella va intervenir Marc amb un solo marcat pel ritme i ple de swing. Hi va continuar David qui al piano ens va tornar a meravellar, sobretot la mà dreta, mentre l’esquerra l’acompanyava marcant els acords. Va continuar Cobre al contrabaix qui també va fer un gran solo, per donar pas de nou a la cantant fent la melodia. Hi va tornar David al piano, per deixar pas a Roberto, qui amb les escombretes va fer un gran solo per deixar a Cobre acabar el tema de la mateixa manera que l’havia començat. Aquest havia de ser el darrer tema, però els aplaudiment varen ser llargs i emocionats, la qual cosa va afavorir que fessin el tema bis de rigor. Aquest va ser un magnífic Gospel, anomenat “His eye is on the sparrow”. Un Gospel amb majúscules que Marina i David es varen encarregar de començar i interpretar llargament. Ella cantant amb sensibilitat, delicadesa, potència de veu, gran registre en aguts i greus. El tema el varen interpretar ells dos, a un ritme lent, per finalment, i amb la incorporació de la resta de companys, agafar un ritme molt més viu, amb la cantant “cridant” tal i com ho feien a les esglésies evangelistes o baptistes les solistes, a mode de retrobament diví. Grans aplaudiments, emocions de tots els presents després d’un gran concert interpretat per una jova cantant, acompanyada per quatre grans músics. Una nit inoblidable, per diversos motius.
Miquel Tuset.

Prèvia a la crònica del concert de Marina Tuset & David Sam Quartet

2011-12-18T09:57:00.000-08:00

Ei, bona nit o bon dia, tant se val. Són les 3h 57m, encara no són les 4h, je, i ja soc a casa. He arribat una miqueta més d'hora de lo habitual. Avui, és a dir, ahir, vàrem fer pleno, pleno, pleno. Noi, quin respir, quin descans (demà, perquè ara mateix estic fet pols, escric de manera automàtica). Bé, ha estat un concertàs, barreja de Blues, Jazz i Gospel, amb un quartet i una cantant. Però noi quina cantant!!!! La Marina, avui ens ha demostrat a tots, (la Sala Xica era plena de glom a glom), millor dit, ens ha mostrat a tots els presents, la seva gran vàlua. Atresora aquesta jove artista, 16 anys encara tot i que és a punt de fer-ne 17, un do que li permet arribar molt amunt i baixar molt avall, per dir-ho col·loquialment. A més a més de tenir un veu molt "maca". I no ho dic jo, el seu pare, sinó que tothom qui l'ha escoltat també ho ha dit. La Marina va tenir la sort de trobar-se a l'Escola de Música Sant Vicenç, al David Sam, professor seu de piano, qui la va encoratjar des de l'inici a cantar a les Jams del JazzSí del Taller de Músics. Amb 15 anys va pujar a l'escenari del JazzSí, i des de llavors, només ha fet que estudiar, treballar i estudiar i treballar per millorar cada dia. Va tenir la oportunitat de cantar un "Georgia on my Mind" en una Jam que vàrem fer a "La Cuina d'en Toni" el 9 de juliol de 2009, va repetir el "Georgia" al final del concert que varen fer Susana Sheiman, Ignasi Terraza i Manel Alvarez, va cantar amb Geni Barry, José Alberto Medina i Garry Fimister al Jazz Club La Vicentina, va participar en les Jams dels dos Festivals de Jam Sessions que hem fet. Posteriorment ha fet actuacions a la Llibreria Martínez Pérez, en dues ocasions, a la Llibreria "El Siglo" de Sant Cugat, i acompanyant a Geni Barry i Ricard Gili en diverses actuacions al Jamboree, a Valldoreix, a Pallejà, i finalment a Sant Vicenç, a la biblioteca "Les Voltes". Tot això, que és molt poquet, ha consolidat el seu estil que barreja el Blues, el Jazz i el Gospel, i ha madurat finalment la proposta. Amb més calma faré la crònica del concert, però us haig de dir que totes i tots hem "al·lucinat". Tot, tot, gràcies a la col·laboració de la resta de músics, tots ells professionals, començant pel David Sam, professor seu de piano i artífex del seu present, (una abraçada ben forta David), d'un incommensurable Marc Bahamonde a la guitarra, del Jordi Jornet "Cobre" al contrabaix i del Roberto Olori a la bateria. Ells, formen el David Sam Quartet, grup, liderat pel David que coordina les Jam Sessions del JazzSí cada diumenge a partir de les 19h30m. Una formació compacta, sòlida, que ha portat pel fil de la harmonia a la seva cantant, Marina Tuset. El 25 de gener, al Jamboree, per si de cas us fa gràcia. Me'n vaig a clapar que ja no puc més. Bona Nit a tothom!! Miquel Tuset.

Proper concert de Jazz, Blues i Gospel amb "Marina Tuset & David Sam Quartet"

2011-12-06T02:44:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Un altre cop estem a punt de gaudir amb un gran concert a la Sala Xica. Aquesta vegada comptarem amb un quintet que ens oferirà una mica de tot; de Jazz, de Blues i també Gospel. Un quintet que el podem subdividir en una jove cantant que ens ha sorprès a tots els qui l'hem escoltat i un quartet de músics, bregats en Jams Sessions i d'una qualitat indiscutible. Ells formen també, amb alguns canvis, un altre grup anomenat Tuning, de reconegut prestigi. La cantant és la Marina Tuset; jove, encara en te 16, però amb un gran talent, certificat pels comentaris de tothom qui l’ha pogut veure i escoltar en els anteriors concerts que ha realitzat. A la Libreria Martínez Pérez, del carrer València, a Barcelona, hi ha actuat en dues ocasions, ambdues amb gran èxit de públic i grans aplaudiments barrejats amb la sorpresa de veure i escoltar una jova cantant amb tanta força escènica, sensibilitat i potència de veu. L'altre actuació va ser a la Llibreria "El Siglo", on els nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat fan els seus concerts de Jazz. En aquesta ocasió, el grup en format quartet, va actuar un diumenge al matí en els "Vermuts al Siglo" també amb gran èxit. Altres actuacions de la Marina han estat acompanyant a dos grans monstres de la música de casa nostra, Geni Barry i Ricard Gili, a més a més d'altres músics, actuacions fetes al Bel·luna, Jamboree, Casa de La Cultura de Valldoreix, Pallejà i la de la llibreria municipal "Les Voltes", en motiu de la presentació de les audicions que s'hi faran. Hi ha prevista una actuació de Marina & David Sam Quartet al Jamboree per finals de gener de 2012, on gaudirem de veure-la, veure'ls, en un lloc tant emblemàtic, potser el més emblemàtic conjuntament amb la Nova Jazz Cava, de Terrassa. David Sam Quartet està format per David Sam al piano, Marc Bahamonde a la guitarra, Jordi Jornet "Cobre" al contrabaix i Roberto Olori a la bateria. Grup que podem veure cada diumenge a la tarda al "JazzSí" del Taller de Músics i els vespres al bar "Big Bang", espais on després del concert s'hi fa una Jam Session. David Sam és també professor de piano a l'Escola de Música Sant Vicenç. Tots quatre tenen una gran tècnica i gust musical i de segur que ens sorprendran gratament als qui encara no heu tingut el plaer de veure'ls. El quintet que veurem el proper 16 de desembre liderat per la Marina, segur que ens deixarà molt bones sensacions musicals i de segur que en gaudirem tots plegats. Fins el 16 de desembre. Miquel Tuset.
(Disseny del rètol by Dani Voro)

Crònica del primer set del concert de Manuel Alvarez Trio

2011-11-28T04:08:00.000-08:00

Bon dia tingueu amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. El divendres vàrem gaudir d’un molt bon concert de Jazz, concert tranquil, relaxat però amb molt de swing i sovint molta trempera. Era la primera vegada que portàvem un trio típic de piano, contrabaix i bateria i hi havia una mena de pregunta a l’aire, relacionada amb de quina manera respondria la gent que ve sovint i/o ha vingut alguna vegada, a la sol·licitud del trio. Hi pot haver públic que s’imagini la qualitat de la música per la quantitat de músics dalt l’escenari, però tots sabem que no és així. Bé, el cert és que la Sala Xica no resplendia de plenitud però tampoc es va veure buida, cosa que val més que no passi, ja que desmereix els músics i s’ha d’evitar de totes, totes, també per d’altres motius prou evidents.

Coses del Facebook, el Manuel Alvarez em va comentar, des de Londres que és on viu, que venia a Barcelona a presentar el seu nou compacte fent un tribut a Ray Brown, gran contrabaixista i que ell considera el seu mestre i guia. Vaig buscar una data que ens anés bé a tots dos i vaig lligar el concert. Seria el 18 de novembre. Abans en faria un altre i, després, el 22 aniria al Jamboree, tots tres concerts en cinc dies, i després altra cop cap a Londres. La vida i miracles de Ray Brown la podeu trobar en enciclopèdies de Jazz i també hi ha alguna bona informació a Internet en determinades web especialitzades, o sigui que m’estalvio d’escriure el “rotllo” que vaig explicar en la presentació d’aquest concert. Per tant ja tenia lligat el concert de Manuel Alvarez Trio fent-li un homenatge a Ray Brown, tot i presentant el seu disc “Lined with a Groove”, A Tribute to Ray Brown. El trio estaria format pel Manuel Alvarez al contrabaix, Gerard Nieto al piano i l’Esteve Pi a la bateria.

El dia del concert, el Manel i l’Esteve Pi, varen arribar a l’hora pactada, prop de les 20h. Varen muntar trastos i fer proves de so, i el Gerard que no arribava, que no arribava. Vàrem anar a sopar i el Gerard que no arribava, ja que tenia un bolo a l’Hotel Havana, dins del Woll Damm Festival de Barcelona, i finalment va arribar prop de les 22h. Jo que me’n vaig cap a La Vicentina, arribo i ja hi tenia gent dins la Sala. La resta varen anar arribant mica a mica, i ja amb els músics a la Sala Xica i amb mitja entrada vaig fer la presentació. Explicar la vida i miracles de Ray Brown no era una tasca gaire complicada, i a més no havia de ser pesada. Vaig explicar algunes històries del Ray, i fins i tot vaig dir que s’havia casat amb el Dizzie Gillespie!. Jo que em quedo sorprès dels somriures del personal, fins que m’ho van dir, ja que jo no me n’havia adonat, parlant de l’Ella Fitzgerald, Ray Brown i Dizzie Gillespie es veu que em vaig fer un embolic. Somriures i conya, que mai fan mal i sempre van bé. Acabo amb la presentació dels tres músics, jo que me’n vaig i ells que pugen dalt l’escenari i comença l’espectacle.

Els músics que varen pujar dalt l’escenari varen ser, Manuel Alvarez al contrabaix, Gerard Nieto al piano i l’Esteve Pi a la bateria.

1era part:

El primer tema que varen tocar va ser el “Buhaina Buhaina”, tema de Ray Brown, amb molt de swing, que ens va deixar una mica descol·locats, com sempre passa al començament, ja que encara no estàvem sintonitzats amb el grup. Ja vam veure com l’Esteve Pi feia anar les baquetes i el ritme que hi va imposar, així com també el Manuel al contrabaix fent el típic “walking”, amb una pulsació precisa i plena de swing. El Gerard va lluir com ho solen fer els pianistes en aquest reduït format. Tan el Gerard com el Manuel varen realitzar els seus primers solos molt ben executats, per continuar amb el segon tema.

Després d’aquest tema immers en el swing varen fer un tema estàndard a ritme de bossanova, “Meditation”. Tot i que el tema el vàrem reconèixer, s’ha de dir que la introducció, els arranjaments, i demés variants el varen fer difícil de reconèixer al començament. Una bossanova del Sr. A.C. Jobim interpretada per tothom i que jo en recordo una versió que va fer el Bobby Hacket amb Vic Dickenson, etc, meravellosa. La versió interpretada pel trio del Manuel Àlvarez, amb arranjaments de Ray Brown, doncs també va ser meravellosa i molt ben executada, sobretot la intro inicial i la coda final, sense oblidar el “tema” pròpiament dit, a més a més dels solos dels seus executants. Solos de tots tres perfectament executats, per després tornar a la melodia reconeguda, per acabar amb la coda, arranjada i fer-ho de manera sobtada.

El tercer tema que varen fer és el que dóna títol al disc que presentaven, “Lined with a groove”, tema del mateix Ray Brown, amb una intro inicial feta pel Manuel al contrabaix, acompanyat pel Gerard amb uns curts acords i l’Esteve amb les escombretes. Ja després el Gerard es llença a un solo on passats alguns compassos, el ritme esdevé un swing 4x4 marcat per l’Esteve i el walking bass del Manuel. Mentre, el Gerard fent-nos gaudir amb el seu nítid solo ple de swing. Després és l’Esteve qui es llença a fer un magnífic solo on ens mostra el perquè se’l considera un dels “bons” de la bateria. El tema torna a l’inici amb el Manuel fent la coda amb el seu baix, repetint algunes vegades i finalitzant.

Llargs aplaudiments per continuar amb una balada, “Our love is here to stay”, tema de George Gershwing, iniciada la melodia pel mateix Manuel. Tema lent, pausat, ideal després d’una mica de swing, ideal per gaudir del so nítid de tres instruments. El solo del Manuel segueix a la melodia iniciada per ell mateix, on podem constatar la tècnica i melodies emprades en la seva execució. Després d’ell, i ja amb un ritme més swingant s’hi posà el Gerard a fer el seu, mentre bateria i contrabaix anaven fent el walking per acompanyar al piano, amb un solo “arrastrat” mentre ha durat i que donà pas a la coda a bass solo del Manuel ja per anar acabant el tema.

El cinquè tema que varen tocar va ser el “Tricotism”, de l’Òscar Pettiford, ja amb un marcat ritme inicial, començant també el Manuel amb el seu contrabaix fent la intro inicial. Canvià sobtadament el ritme, molt més swingant, amb el Gerard al piano, l’Esteve marcant un swing impressionant amb xarles, caixa a contracops, etc. Mentre, Gerard es veu abocat a un solo de marcat estil mainstream, amb incursions més modernes. El segueix el solo del Manuel, llarg i perfectament executat amb una pulsió precisa i solo melòdic. Després fan una sèrie de “quatres” donant-li protagonisme al bateria i també al baix. Tot això a un ritme prou viu, i sempre l’Esteve amb les escombretes per acabar el tema de manera sobtada.

El següent va ser el tema “Renewal”, de Monty Alexander. Tema a un ritme més pausat, retallat, on el Gerard ens parla i diu, amb poques notes, el que va escriure Monty. Segueix Gerard fent el seu solo, i sempre per darrera, el Manuel amb notes marcades per ritme entretallat de l’Esteve a la bateria. Poc després, el ritme es torna un swing molt marcat per la bateria i el caminar del baix, mentre el Gerard va fent el seu solo increïble. Llarg solo que a tots ens va captivar, per la contundència de tots tres i per la tècnica del pianista. Entremig, el tema torna al ritme entretallat per donar pas al solo del Manuel. Al darrera, piano i bateria marcant el ritme trencat, per deixar al contrabaix tot el protagonisme. El Manuel, en els seus solos demostra la gran inventiva melòdica i rítmica que atresora i que plasma en directe. Torna el tema a la coda amb el Gerard marcant les notes inicials, i després a la melodia, entretallada. Finalitzen el tema tots tres de manera dolça, lentament, suaument, com si res.

Varen finalitzar la primera part amb el tema “Time after time”, arranjat per Ray Brown i escrit per Jule Styne i Sammy Cahn. Tema enregistrat per primera vegada per Teddy Wilson Trio el 1946, cantat per Frank Sinatra a la pel·lícula “It happened in Brooklyn” el 1947 i del qual, Hank Mobley en fa una versió fantàstica enregistrada el 1957. Tema que comença de manera suau i que ràpidament es converteix amb un tema ple de swing, ja a un ritme marcat per l’Esteve i el Manuel fent el walking. Mentre, el Gerard es va llençar al galop a un solo impressionant, aplaudit per tots nosaltres, per després ser el Manuel qui s’hi va posar, havent baixat la consistència rítmica, per després deixar pas als “quatre” marcant-los tots tres, i deixar pas al final de manera sobtada.

Varen fer el descans merescut, mentre tota la resta comentàvem diverses parts del concerts i de quina manera un trio ens havia captivat. S’ha de recordar que era la primera vegada que teníem aquesta formació de piano, contrabaix i bateria. Miquel Tuset.
(fotos by Gustaf Soldevila)

Crònica del segon set del concert de Manuel Alvarez Trio

2011-11-28T04:06:00.000-08:00

2ona part:

Aquesta segona part va començar amb el tema “You’d be so nice to come home to”. Tema de Cole Porter, cantat per Hellen Mirrel & Clifford Brown entre molts altres. Tema utilitzat molt per les cantants, potser més que pels propis instrumentistes, tot i que en aquest cas varen ser tres instrumentistes els que el varen tocar. El ritme és marcadament superior a la balada original que va fer Cole Porter. Manuel va ser qui la va iniciar amb el seu contrabaix a mode de cantant, mentre l’Esteve amb les escombretes i el Gerard marcant acords deixaven la “veu” cantant al baix. Després d’ell, i amb més swing, walking de baix i bateria, i el Gerard al piano fent-nos el seu solo, i ja al cap de pocs compassos, els “quatres” amb l’Esteve per després tornar al tema amb la melodia a càrrec del Manuel al contrabaix.

El següent tema que varen fer va ser el conegut “Angel eyes”, balada que coneixem abastament, ja que la Marina Tuset ens l’ha cantat diverses vegades en aquest mateix espai. El tema comença amb el baix fent la melodia uns quants compassos, durant les dues “A”, per després a la “B” ser el piano qui la fa i en tornar a la “A”, ser de nou el contrabaix. Passada la roda inicial de “AABA”, començà el Manuel el seu solo al contrabaix, melòdic com el que més, també en les dues AA. Després s’hi va posar Gerard a fer el seu solo a la “B”, i d’aquesta manera varen mantenir l’estructura inicial. Després, i ja amb un canvi evident de ritme marcat per la caixa i plats de l’Esteve, Gerard s’introduí al solo en el tema sencer al mateix ritme. Acabant el seu solo, varen baixar la pulsió rítmica per deixar pas a la melodia inicial tocada pel baix, acabant a ritme pausat de balada.

Després d’aquest magnífic tema, varen canviar de registre fent-nos el “FSR”, del mateix Ray Brown, marcat i entretallat inicialment, per deixar pas al swing marcat per bateria i baix i permetent que el solo del Gerard comencés amb una energia inusitada. I així va ser durant una bona estona, parant de cop per deixar pas al solo del Manuel, ja amb l’Esteve a base de xarles, per deixar pas als “quatres” típics per lluïment del bateria, i acabar-lo deixant protagonisme al contrabaix amb la melodia.

Ara li va tocar a un tema del Fats Waller i Harry Brooks del 1929, el famós “Ain’t misbehavin’”, iniciat pel Gerard amb l’estil de l’època, afavorit pel “so a vell” del nostre piano. Interpretat com a balada, lenta i suau, preciosa, i que va permetre a Gerard fer-nos gaudir d’allò més escoltant-lo en aquest gran tema. Llarga interpretació del Gerard, primer com a tema, per després com a solo, tema on aquest liderà en aquest cas el grup. Final sorprenent, ja que varen canviar el ritme convertint-lo a un ritme quasi frenètic marcat pel so del canto de la caixa, plats, etc, i així el varen acabar, rebaixant el ritme i fent-ho tots tres a la vegada.

El tema següent va ser el “Things ain’t what they used to be”, tema del Mercer Ellington i que amb el ritme adequat, em recordà aquells balls de Festa Major amb les orquestres La Malavella, La Selvatana, etc. Els nostres músics però, el varen fer a un ritme més pausat, començant-lo el Manuel al contrabaix i fent la melodia inicial. Després, i marcat el swing per l’Esteve i Manuel, el Gerard inicià el seu solo d’un tema que tots vàrem reconèixer. En finalitzar-l’ho, va ser el Manuel qui va tornar a la melodia inicial i així acabar-lo, deixant-nos un regust a vell, i regust a ball.

Després de les darreres presentacions que va fer el Manuel dels seus companys, varen fer el que seria el darrer tema, abans del Bis, el “Bam Bam Bam”, tema de Ray Brown, a un tempo prou ràpid i molt swingat. Gerard va ser el primer en fer el seu solo, per després deixar pas al Manuel, i un solo incommensurable de l’Esteve Pi, que ens va deixar bocabadats. Llargs aplaudiments per deixar pas al final del tema, llargament aplaudit per tots nosaltres.

El tema Bis va ser el “Suite Georgia Brown”. Tema iniciat pel Gerard i marcat per l’Esteve amb tocs al canto de la caixa i un Manuel amb un walking increïble. Segueix el Gerard fent el seu solo i la resta de companys acompanyant-lo de la mateixa manera. Entremig, l’Esteve fent diversos redobles i sempre el Manuel fent caminar el baix i el Gerard a ritme desbocat i demostrant-nos a tots de quina manera excel·lent toca el piano.

De fet, va ser un concert on vàrem poder gaudir amb tres grans instrumentistes i on la mestria del líder, Manuel Alvarez, en la selecció de temes i proposta fent el seu homenatge a Ray Brown va ser totalment encertada. Miquel Tuset.
(Fotos by Gustaf Soldevila)

PREMIS de RECONEIXEMENT CULTURAL DEL BAIX LLOBREGAT

2011-11-27T04:16:00.000-08:00

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: Cada dos anys es premien, al Baix Llobregat, les entitats que han realitzat determinats actes en l'àmbit cultural, sigui teatre, dansa, música, etc. Comunicar-vos que l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts va seleccionar, en l'apartat de la música a la Coral El Llesamí i el Festival de Jam Sessions.

Ambdós estàvem nominats, a més a més d'altres entitats d'altres pobles del Baix. El Festival de Jam Sessions no va guanyar, ja que els competidors ens porten molta avantatge en tots els àmbits, però vàrem quedar nominats, que ja és molt. Agrair a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts haver-nos seleccionat, i mirar de continuar-ho fent els propers anys, no tan per obtenir un guardó, sinó per millorar la proposta. Miquel Tuset.

PRIMERA JAM SESSION AL JAZZ CLUB LA VICENTINA (entre setmana)

2011-11-24T03:14:00.000-08:00

Ahir, dimecres 23 de novembre, vàrem fer la primera Jam Session (entre setmana) al Jazz Club La Vicentina. De fet, la primera organitzada pel Jazz Club La Vicentina entre setmana es va fer el 9 de juliol de 2009, i es va fer a la Cuina d'en Toni. O sigui que aquesta darrera és la primer que fem, entre setmana, a la Sala Xica. Era un dia complicat (Milan-Barça) i es va notar. Tot i això, s'ha de dir que, gràcies a l'afluència generosa de músics i d'alguns incondicionals, Carles Guillem entre els amics col·laboradors, l'Emili i amics de Rubí i els amics del Club de Jazz de Sant Cugat, David Carreres i Carlos Sampietro, vàrem ser una trentena de persones i la Sala Xica no es va veure buida. Entre el públic hi havia també les parelles d'alguns dels músics que hi varen participar. La Jam la va coordinar Geni Barry, acompanyat inicialment de l'Albert Caire al piano, Felipe Muñoz a la bateria i companys al contrabaix i guitarra. Tots sabem de les maneres interpretatives de Geni Barry i el seu vessant pedagògic. Els seus solos sempre deixen bocabadats als pròpies músics. La presència de Leandre Lopes i Carles Pineda va donar color a la sessió. Ells dos ens varen meravellar també amb els seus solos i melodies. L'Albert va fer una magnífica feina acompanyant i fent els seus solos així com també la resta de músics de la sessió inicial. Es fa difícil comentar abastament l'esdeveniment i poder parlar de tots els músics que hi varen participar, que varen ser molts.

1a Jam Session: Geni Barry and friends

View more presentations from mtuset.

Em sap greu no recordar els noms de tots la qual cosa esmenaré a la propera convocatòria del mes de desembre. Només és qüestió d'estar a l'aguait, apuntar noms i mòbils, i poder contactar amb tots ells i poder parlar de cadascun d'ells. Esment especial a la presència de Toni Albors, (gràcies per portar l'ampli de baix) i la col·laboració incondicional de l'Escola Jam Session amb el Luís Blanco al capdavant i amb el Geroni, Emili i resta de companys. Geroni va compartir escenari assegut davant del piano i s'ha de dir que te una molt bona tècnica a part de demostrar que te una gran inventiva a l'hora de fer els solos. Vàrem tenir cantants, sí, i varen ser tres els qui varen fer-nos les veus. Darrerament hem descobert al Jordi Rabascall (amic del David Carreres) qui ens sorprèn dia a dia i Jam darrera Jam. Jordi canta després d'haver escoltat el tema, que a vegades desconeix, i que ell interpreta a la seva manera, amb veu potent i molt ben entonada i sempre amb una gran presència escènica. Seriós i concentrat, va cercant i cantant i trobant. Sorprenent, en una sola paraula. Qui va cantar va ser també el Luís Blanco, director de l'Escola Jam Session amb la seva característica veu, demostrant que te un gran registre de veu, a més a més d'una càlida veu. En el registre agut es transforma i endevines l'estil principal d'aquest músic i amic, el Rock Simfònic. En acabar va cantar el All the things you are, de manera perfecte, demostrant la seva versatilitat. També va cantar el Carles Pineda fill. Jove krooner que es va atrevir amb diversos estàndards cantant i després improvisant fent skat. Jove però amb una molt bona solidesa escènica, atrevit fent les seves modulacions i sobretot, encantat fent el que feia. En definitiva, un home jove que li agrada el Jazz i que el canta. Ja sabem que n'hi ha pocs d'homes cantants de Jazz, només es qüestió d'oferir-lis espais on poder-ho fer. Bé, no em volia estendre però sembla inevitable, per a mi ho és, el poder explicar i parlar de tots (tot i que me'n deixo alguns) els qui varen fer possible que aquesta primera Jam al Jazz Club La Vicentina fos un èxit. Un dia més que arribo a casa a les 4h. Je je. Abraçades per a tothom. Miquel Tuset.

Reportatge sobre el Jamboree (Treball Fi de Carrera)

2011-11-23T00:29:00.000-08:00

Reportatge final de carrera realitzat per Joan Carles Perez, Oriol Pablo, Oriol Bäbler i una servidora sobre les Jam Sessions de la mítica sala de jazz Jamboree de Barcelona.
(A hores d'ara, encara no he esbrinat qui és "una servidora". A veure si ho puc saber. Miquel Tuset)

Les 4h de la matinada. Bona hora d'arribada

2011-11-18T19:33:00.000-08:00

Hora normal per arribar a casa després de fer el concert al Jazz Club La Vicentina. Les 4h del matí és normal. Els músics acaben de tocar, acomiades el concert presentes el proper i bona nit i gràcies per venir. Mires com ha anat (justet, justet) Agafes calers d'on n'hi ha, caixa de begudes i caixa de les entrades i pagues els músics. Ja ensumes que haurem de rascar la butxaca, ja que et falta pagar els sopars i el cost de les begudes. Una lleugera punxadeta. Ba!. No passa res. Et poses un CD (Sketches Of Catalonia) i mentre l'escoltes comences per recollir els gots i ampolles de les taules i ho deses. Després apiles cadires i taules. Les cadires guardades al racó de l'esquerra. Quan has recollit tot lo de la "barra" llavors li toca a l'equip de so i llums. Vas recollint cables de llums, desconnectes dos dels quatre altaveus, i així continues escoltant el CD. Quan ja està tot i només queda acabar de desmuntar la taula, amplis i altaveus, desmuntes la resta i et poses l'mp3 per continuar escoltant música, en aquest cas, casualitat, el Miles en el seu Workin'. Ara toca recollir l'equip, tapar-lo i guardar-lo al racó de la dreta i fer el mateix amb les taules, apilades de dues en dues. Et falta el piano. Li poses totes les tapes i li fiques la funda. L'arracones apuntalat entre els dos altaveus de la dreta, i ja ho tens tot guardat. Ja tens la Sala Xica neta, al menys buida de trastos. Ja la poden utilitzar per una altra activitat. Baixes el tamboret del piano, peus de micros i un parell de bosses amb les teves coses , ho carregues al cotxe i cap a casa. Arribes a les 4h i penses, bona hora. Amb més calma tornes a rumiar la part econòmica i et dius, ens en sortirem. El proper concert farem "pleno" segur. Ui ui ui .Miquel Tuset.

Concert de Jazz Tradicional a la Llibreria el Siglo

2011-11-15T01:28:00.001-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Aquest darrer divendres vaig anar a Sant Cugat, concretament a la Llibreria el Siglo, a veure un concert de Jazz dels que programen els nostres amics.

La proposta era de Jazz Tradicional a càrrec dels Barcelona Swing Serenaders i la col·laboració especial de Ricard Gili. Els músics varen ser el quartet dels Barcelona Swing Serenaders, amb Oriol Romaní al clarinet, l’Òscar Font al trombó i clarinet, la Queralt Camps al contrabaix i l’Albert Romaní a la guitarra, amb el Ricard Gili a la trompeta.

Dalt l’escenari teníem una mena de “Marching Band”. Només havíem de substituir el contrabaix per la tuba, i ja ho seria i els podríem imaginar tocant pels carrers de Sant Cugat, com si fos New Orleans. Tots els temes els varen tocar de memòria, melodia i després les improvisacions, la qual cosa ens situa ben bé al carrer on els músics de l’època tocaven hores i hores.

El concert va començar amb un molt bon tema, que ja ens va deixar entreveure com aniria la nit. El Revolutionay Blues, amb un swing “arrastrat” a un tempo moderat, tema ballable com molts altres de la nit, que ens va fer veure la tècnica i sensibilitat dels músics que eren dalt l’escenari. Varen fer-nos els primers solos, plens de swing i blues i molta, molta tècnica. El següent tema va ser el Sugar Blues, un tema lent tocat amb sordines. Se’n pot escoltar una versió del 1931 del Clide McCoy preciosa, tal i com va ser de preciosa la versió que ens varen tocar els nostres amics. Sordina a la trompeta i al trombó, i molta tendresa en aquest Blues tocat magistralment. El tercer tema de la nit va ser el High Society, tema amb molta trempera, alegre i amb un gran solo de l’Oriol al clarinet. Després s’hi varen posar amb el conegut St. Louis Blues, tema amb swing on la melodia de tema va anar a càrrec de la trompeta del Ricard, amb posteriors solos del mateix Ricard, l’Oriol, l ‘Albert a la guitarra i un magnífic solo de l’Òscar al trombó, fent-lo parlar com pocs ho saben fer. La sensibilitat que expressa el so de la trompeta del Ricard ens va impressionar amb el seu so tant nítid i clar i els solos tant ben trobats melòdicament parlant. Després s’hi varen posar amb el Sheick of Araby, tema carregat de swing, aquest a un tempo més viu. Tema interpretat per Django Reinhardt amb el Quintette du Hot Club de France, i que els nostres músics varen interpretar amb tècnica i precisió. A considerar que la manca de bateria en la formació que vàrem veure dóna molta més rellevància a la única secció rítmica formada per la Queralt al contrabaix i l’Albert a la guitarra. En tots els temes, però més encara en aquest, es va veure com ambdós músics varen mantenir el tempo viu i constant, veient a la Queralt polsar el seu contrabaix amb una gran consistència. Bravo per la Queralt i l’Albert que varen saber mantenir el ritme tota la nit. Seguidament varen interpretar una divertida balada cantada per l’Òscar i després per alguns de nosaltres, a més a més de la resta de companys de l’escenari. El tema va ser el I can’t give you anything but love baby. L’Òscar ens va deixar bocabadats amb la seva veu profunda i càlida com si d’un “krooner” es tractés. Una primera part la va cantar en anglès, i en una mena de “lick” repetitiu, nosaltres ens hi vàrem afegir fent el “baby”, fent-nos gaudír del moment que resultava més i més divertit. Encara ho va ser més quan, en una segona part del tema el va cantar en català, fent referència a la Costa Brava i a d’altres indrets i nosaltres on dèiem “baby” ara dèiem “xata”, i alguns “nena”. El concert anava derivant cap a lo que seria la sensació de tota la nit. Un concert divertit, amb la gent passant-s’ho d’allò més bé, i participatiu. Després va venir el Some of these days on ara va ser el Ricard qui ens va cantar el tema. El Ricard, a part de tocar la trompeta molt bé, canta igual de bé. És una mena de reflex del seu ídol estimat, el gran Louis Armstrong, igualment trompetista i cantant. Alguns diuen que millor cantant que trompetista. Deixem aquesta discussió pels entesos i centrem-nos en el tema cantat amb la veu ronca del Ricard. Veu ronca, amb gran entonació i millor sentiment és el que ens fa sentir el Ricard quan canta. Dóna gust escoltar-lo, i veure com sap gestionar el seu registre per emocionar-nos.

Desprès d’un petit descans, merescut, per reposar forces, descansar llavis, braços, mans i dits, i beure una mica per refrescar la gola, s’hi varen tornar a posar amb el Royal Garden Blues. Tema aquest amb un swing pujat de to, amb un tempo viu. El Bix Beiderbecke en fa una versió esplèndida enregistrada el 1927. Amb les mateixes ganes ho varen fer els nostres músics després del merescut descans, i nosaltres ja ens vàrem tornar a trobar a New Orleans, on de fet, no havíem marxat. Tema simpàtic, com molts d’aquests temes es podrien considerar, tot i que aquest qualificatiu no sigui el més adequat, però que vol expressar la sensació comunicada. Després d’aquest primer tema ens varen presentar el tema de la pel·lícula de Woody Allen, Midnigth in Paris, tema que es diu Si tu vois ma mère. Tema preciós interpretat pel gran Sidney Bechet a l’època dels anys 50s. Tothom sap que és la música la segona gran afició d’aquest gran director de cinema, i la seva participació en una banda de Jazz Tradicional, i que ens ha visitat diverses vegades a casa nostra. De fet, en aquest tema, l’Òscar va treure el seu clarinet que ni més ni menys, havia estat propietat del mateix Woody Allen. L’Òscar havia tocat en aquesta banda i també va estar tocant per New Orleans. En aquest tema vàrem tenir doncs els dos clarinets, un més agut que l’altre, tocant plegats la melodia i després gaudint cadascun d’ells fent els seus solos. A nosaltres ens va encantar aquesta nova sonoritat que ens varen oferir. Una balada dolça, on els dos clarinets varen fer una mena de diàleg, pregunta un i respon l’altre. Després d’una cosa tant preciosa varen tocar el Weary Blues amb un swing molt més viu. Aquí varen ser els tres vents els que varen ser els protagonistes, amb melodia i solos. No oblidem però, que darrera d’ells hi havia la Queralt i l’Albert, mantenint el ritme de manera incansable. Hi ha una versió “folk” interpretada pel Brother Oswald amb banjo a un ritme trepidant prou engrescadora. Després d’aquest tema varen tocar el Texas Moaning Blues, un blues més lent. Aquí vàrem tornar a escoltar de quina manera feia parlar el seu trombó l’Òscar, amb sordina incorporada. Igualment el Ricard amb la trompeta i sordina va tocar el seu solo amb una gran calidesa i sensualitat. L’Oriol va fer-nos el seu solo ple de tècnica i sensibilitat i també l’Albert ho va fer amb molt de swing. Després va venir el Sweet Georgia Brown, tema que serveix de presentació dels coneguts GlobbeTrotters abans de fer els seus malabarismes amb la pilota de Basket. Aquí el Ricard hi va tornar fent-nos un solo delicat i preciós amb sordina a la trompeta. L’Oriol ens va deixar clavats una vegada més veient-lo anar amunt i avall del seu instrument, demostrant la gran tècnica que atresora i també l’Òscar va tornar a fer parlar el seu trombó, de vegades emprenyat i d’altres suau i delicat. Una Queralt incansable va fer-nos uns “quatres” amb l’Oriol, veient-la trepitjar les grosses cordes del seu contrabaix amb gran energia i concentració. Podem escoltar el Django en aquest tema amb el seu Quintette du Hot Club de France interpretant-lo amb la seva característica tècnica. Després va ser el gran tema Basin Street Blues, tema interpretat per Louis Armstrong i interpretat per multitud de Big Bands de l’època. Tema cantat pel Ricard, amb la seva característica veu, a lo Armstrong, amb gran delicadesa. El mateix Ricard ha tocat aquest tema multitud de vegades, i també acompanyant als nois i noies de la Sant Andreu Jazz Band, on també ho ha fet cantant. Després els vents varen fer els seus solos, el de l’Oriol molt delicat el de l’Òscar molt potent i precís el del Ricard. Aquest tema sol tenir un canvi de ritme al bell mig, on agafa un tempo més viu, on solen fer els solos els instrumentistes. Després, celebrant el 60è aniversari del Fidel, present a la sala, varen tocar un fantàstic Happy Birthday to you a ritme de Jazz. Tema que vàrem xiular tots plegats acompanyant a aquests grans músics. Sempre que hi ha participació del públic, aquest ho gaudeix d’allò més i s’ho passa pipa. I així va ser també amb nosaltres. Aquest havia de ser el darrer tema de la nit, però entre tots ens vàrem encarregar, aplaudint i xiulant, de fer-los sortir a tocar-ne un parell més, cosa gens habitual, ja que la majoria de músics fan només un tema bis. Aquest primer tema va ser el Jada, on ens hi vàrem tornar a trobar cantant tots i gaudint d’allò més mentre que el darrer va ser el magnífic What a Wonderful World. Aquest gran tema, magnificat pel mateix Louis Armstrong, i que hem escoltat tantes i tantes vegades, hem de dir però que mai ens cansaríem d’escoltar-lo, donada la gran transcendència de la lírica del mateix. La lletra, sovint oblidada en molts temes degut al nostre desconeixement de l’anglès, en aquesta adquireix una gran importància i tothom sembla que fins i tot la sap i la canta, i així va ser com vàrem acompanyar Ricard cantant aquest memorable tema. Ell ens va tornar a meravellar amb la seva veu i la seva manera de cantar, amb la seva simpatia i tendresa de persona entranyable que és.

Concert per superar la crisi, concert que ens va fer sortir de la Llibreria el Siglo amb un gran somriure després d’haver passat un parell d’hores llargues gaudint amb la música, amb les cançons i la gran comunicació entre públic i músics, cosa que és bastant habitual en aquest magnífic indret, gràcies també a la gran personalitat dels nostres músics i a la gran recepció del nostre públic. Miquel Tuset

Proper concert de Jazz amb el Manuel Alvarez Trio

2011-11-07T02:53:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Altra cop som a prop d'un gran concert; el que faran els components del Manuel Alvarez Trio, amb el Manuel Alvarez al contrabaix, Gerard Nieto al piano i l'Esteve Pi a la bateria. El Manuel presenta el seu darrer disc dedicat al mestre de mestres del contrabaix, Ray Brown. "Lined with a Groove" A Tribute to Ray Brown. Això serà el divendres 18 de novembre a les 22h i a la Sala Xica de La Vicentina.

El Manuel Alvarez és el contrabaixista de la Barcelona Jazz Orquestra i forma part dels components que toquen habitualment amb l'Ignasi Terraza, havent-nos acompanyat amb l'Ignasi i la Susana Sheiman en un memorable concert el 27 de novembre de 2009.

El Gerard Nieto ens va acompanyar el darrer concert que vàrem fer amb el Josep Mª Farràs i el Toni Solà Quartet, i també ho va fer per primera vegada acompanyant al Toni Solà Quartet el 19 de febrer de 2010, un dia passat per aigua, essent membre permanent d'aquest quartet, pianista de La Vella Dixieland i director i pianista de la Big Band del Maresme.

Esteve Pi forma part també del quartet del Toni Solà havent-nos acompanyat el mateix 19 de febrer. A més a més, és el bateria de la Barcelona Jazz Orquestra, forma part del septet Joan Chamorro, i és el bateria més sol·licitat pels músics estrangers quan venen a tocar al país. Ja vegeu que estem davant d'un gran concert amb uns grans músics.
No cal dir que us hi esperem. Miquel Tuset.

Crònica del segon set del concert de Josep Mª Farràs i Toni Sola Quartet

2011-11-01T17:16:00.000-07:00

El segon set va començar després d'uns minuts de descans dels músics, de relax, xerrades i beures per part de la resta i amb comentaris generals relacionats amb el gran concert que estàvem gaudint. S'hi varen tornar a posar amb un primer tema força conegut, el No Problem. Tema iniciat pel trio rítmic diversos compassos per després entrar els dos vents. Una melodia coneguda i interpretada per multitud de grans músics entres els quals la banda dels Jazz Messengers, amb l'Art Blakey al capdavant. Després del tema, començar a fer els solos cadascun dels dos mestres dels vents. Un so clar i nítid i un fraseig fàcil el del Josep Mª i un so més ple i fraseig potent el del Toni, amb evolucions, ambdós músics, al llarg i ample del registre dels seus instruments. Després va ser el Gerard qui s'hi va afegir seguint el swing marcat pels companys de la secció rítmica. Ja ho hem dit diverses vegades, tot i així ho tornarem a dir; la secció rítmica és una entitat pròpia i per tant córrer sola i ofereix una sonoritat plena i característica. Després del Gerard, el Pep va fer també una bon solo i ja per acabar amb tota la formació tornant al "tema" i així fer un parell de cors i acabar el tema, sense cap problema.

El següent tema va ser-ne un de més calmat, el Bye Bye Blackbird, tema que fa referència a fer marxar la mala astrugància composat per Ray Henderson i Mort Dixon. Tema que va fer famós Miles Davis amb la seva particular manera de tocar Jazz, en aquest cas, un tema de Cool Jazz. De la mateixa manera el va tocar el Josep Mª, amb sordina inclosa. De fet, el Valentí Grau, director i ànima de la Nova Jazz Cava de Terrassa, em va dir posteriorment...."Nen....al Josep Mª li va faltar una mica de micro no per res no, per ajudar en determinats temes...com ara aquest". I va tenir raó, tot i que es va sentir fluixa, es va sentir, tot i l'esforç del Josep Mª per fer-la sonar. El Toni va continuar allunyant la mala astrugància amb un solo clavat i després el Gerard el va continuar al mateix nivell tècnic i marcant el swing del ritme cadenciós del tema. Per les cares del personal, tothom estava la mar de content i satisfet amb lo que escoltava. S'ha de dir que, entre el públic assistent hi varen venir tres músics professionals a veure aquests cracks. Miquel Donat, trompetista de la Locomotora Negra, amic nostre que ja ha vingut diverses vegades com a oïdor i una altra com a músic amb els Swing Set. Lluís Pasqual, trombonista i director del grup de Jazz-Funk, Fam de Funk, que va venir a saludar als músics que tocaven aquesta nit, en particular, a saludar al Toni, membre també dels Fam de Funk. I finalment va venir un bateria establert a Sant Vicenç, el Felipe Muñoz, que segur ens acompanyarà en d'altres actuacions i quan comencem les Jam Sessions. Bé, tots ells varen gaudir d'aquest gran concert i varen seguir els dos sets amb gran interès. Aquest tema, el Bye Bye Blackbird va continuar amb un solo del Pep i ja per després tornar al tema i acabar-lo. Abans però, dir-vos que el Pep, just abans de finalitzar el seu solo, va tocar les notes inicials del tema Ornithology de Charlie Parker. Cosa aquesta habitual, la que fan els músics incloent-hi rifss o licks de temes coneguts enmig del seu solo. Tots però varen fer un final apoteòsic aplaudit amb ganes per tothom.

El tercer tema del segon set va ser-ne un amb molta trempera, un tema a ritme desenfrenat quasi a ritme de Be-Bop. Va ser el tema Lester Leaps in, tema del Lester Young, iniciat pels dos vents i pel Toni al començar el primer solo, potent com ell sap fer, recorrent l'instrument amunt i avall, amb força i tècnica i també sensibilitat jazzística. Gran solo per deixar pas al Gerard amb la seva particular visió del Jazz, amb un tema adequat per a ell, on hi va deixar la seva empremta de qualitat. Sort en tindrem de tornar-lo a tenir entre nosaltres el proper concert, on gaudirem encara més de les seves virtuts. Després vàrem sentir els típics quatres entre vents i bateria, amb un solo del "Pinyu" Martí brutal, per resumir-lo en una paraula. Va ser una demostració palpable del gran nivell d'aquest gran bateria, bateria de La Vella Dixieland, company del Gerard Nieto a la mateixa formació. Després, tots ells varen acabar el tema d'una manera impecable.

Els ànims es varen calmar en començar el quart tema del segon set, amb un Georgia on my Mind, iniciat pel Gerard i continuada la melodia pel Toni amb el seu tenor texà. Després va ser el Josep Mª qui va fer el seu trosset, compartit amb el Toni i així varen fer la melodia. Ara ja el Josep Mª va iniciar el seu solo, un solo preciós, tal i com al Clifford Brown li agradava de fer les balades com aquesta. Seguint amb la tanda de solos, ara va ser el Toni qui va fer-ne un de molta sensibilitat bluesera. I així va continuar el Gerard fent la balada, que a vegades sonava com un Blues, tristot ell, però preciós, molt preciós. El Toni i el Josep Mª varen tornar a compartir la melodia per anar ja acabant-la amb un final apoteòsic, compartit per tots els companys.

Va per acabar, abans del Bis de rigor, varen fer un tema dedicat a la feina ben feta, el Work Song, del Nat Adderley. Tema iniciat pels dos vents i marcat per la resta en els compassos del tema, del qual en varen fer dos cors per després arrencar amb els solos. El Josep Mª va ser el primer en començar-lo amb un gust especial que ell li sap donar a aquestes composicions típiques del Hard Bop. Blues i Swing i d'altres ingredients és el hi ha en aquests temes. I això mateix el Josep Mª sap fer amb la seva trompeta. Després el Toni es va llençar a un solo desenfrenat pels "pinyus" que l'hi va ficar. Va tocar el registre agut del seu tenor amb una gran tècnica, ja que, quan hom toca fora del registre, es necessita una determinada tècnica per poder-ho fer, i ell és un dels que la domina, aquesta tècnica. Va continuar el Gerard, al capdavant del trio fent un solo rítmic amb un lick a dues mans, lick repetitiu impressionant que va captivar al personal. Després varen iniciar els "Quarts" els dos vents, compartint amb bateria i piano, a manera de diàleg entre ells. Motiu típic en la majoria de temes de Jazz aquest que fa que hi hagi la possibilitat de lluïment pel bateria. Després varen tornar a treballar en la melodia principal del Work Song i ja per acabar-lo tots plegats.

Després de llargs aplaudiments i gràcies a la insistència del públic present a la sala, varen fer el tema Bis, que va ser, després de solicitar-lo, un Blues, i que va resultar el Nows the Time tema de Charlie Parker. Tema iniciat obviant la melodia de Parker i començant-lo a modo de Blues, amb un swing increïble pel Gerard primer i a mode de pregunta i resposta pels dos vents després. Essent el Josep Mª el primer en iniciar el seu solo, nítid i clar com sempre, i ple de swing i bluesy. Immillorable tècnica la d'aquest gran trompeta, que manté una energia que ja voldrien alguns joves músics que ara estan començant. Seguidament el Toni va fer un solo remarcable, fent uns frases recorrent el tenor acompanyades de diversos "trullos", "Growls" i demés virgueries sonores. Va deixar pas al Gerard que va tranquil·litzar el personal amb el seu estil pausat, quan convé, i tècnica contrastada. Tocant amb la dreta la part melòdica del seu solo, i acompanyant-se de l'esquerra per les qüestions rítmiques d'aquest. Gran solo, que va demostrar el nivell d'aquest jove músic. Després va ser el Pep, qui amb el seu contrabaix va arrodonir un solo que marcaria el camí cap al final del tema de Charlie Parker, tocant els vents la melodia característica d'aquest Blues.Varen finalitzar el tema amb un blues pausat, una balada típica, un típic blues, que va servir per acomiadar el concert per part dels mateixos músics, prenent la veu cantant el Josep Mª Farràs, qui va ser el que va presentar a tots els músics.

I això va ser tot. Vàrem gaudir d'una gran nit de Jazz amb un quintet de luxe, amb un Josep Mª Farràs que va demostrar el perquè està considerat un dels grans de la trompeta. Amb un Toni Solà explosiu, tècnic i potent. Un Gerard sensible, un Pep segur i un Pinyu Martí precís.

Ara ja us convoquem fins el proper concert que serà el 18 de novembre amb el Manel Àlvarez Trio, amb el Manel Àlvarez al contrabaix, Gerard Nieto al piano i Esteve Pi a la bateria. El Manel ens presenta el seu darrer treball en honor al seu mestre, Ray Brown.

Miquel Tuset.

Crònica del primer set del concert de Josep Mª Farràs i Toni Sola Quartet

2011-10-31T04:32:00.000-07:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. He tardat uns dies en escriure aquesta crònica, ja que entremig he hagut de fer algunes coses, entre les quals; preparar el programa de ràdio Jazz Club de Nit del dijous passat i preparar l'actuació que vàrem fer a la Biblioteca Les Voltes amb el Geni Barry, Ricard Gili, José Alberto Medina, Curro Gàlvez, Marina Tuset i jo mateix. Havia de venir el Quim Castanyer, trompetista i amic però no va poder-ho fer per qüestions de feina. Ara que ja ha passat tot, amb una mica de temps i ganes em poso a escriure quatre ratlles confiant en la memòria per explicar les situacions i tornant a escoltar els temes de l'actuació per fer-ne una millor explicació. Som-hi doncs.

El divendres 21 d'octubre vàrem tenir un concert de Jazz de primer nivell, amb uns músics de categoria contrastada, currículum llarg i ple de referències, i tècnica depurada. El temps va acompanyar, ja que no va ploure i es va mantenir una bonança que per l'època no tocava, la qual cosa va permetre a tothom desplaçar-se dels propis llars i venir a la Sala Xica. Aquesta es va anar omplint mica a mica, tot i la incredulitat dels propis músics, que en tornar de sopar la varen veure buida. Segur que vindrà tothom qui ha fet la reserva, em deia el Toni Solà. Ell ja havia viscut, en un anterior concert passat per aigua, una sala quasi buida i no ho tenia gaire clar.

Dons sí, es varen complir les previsions i la sala es va anar omplint. No tothom qui havia reservat va venir, però aquests varen ser pocs. Ens acompanyava el quartet de Toni Solà i el trompetista bopper Josep Mª Farràs. Aquest no va venir a sopar amb la resta ja que venia de fer un bolo a l'Hotel Havana, emmarcat en el Festival de Jazz de Barcelona.

Una formació composada per Josep Mª Farràs a la trompeta, Toni Solà al saxo tenor, Gerard Nieto al piano, Pep Rius al contrabaix i Josep "Pinyu" Martí a la bateria. Després de fer les presentacions, es varen posar a tocar ja un primer tema amb una força inicial remarcable. El primer tema va ser el Blues Walk, amb un swing impressionant. Després del solo de Josep Mª, tècnic i bopper, s'hi va posar el Toni demostrant-nos l'estil texà amb un so ple i robust. Després un magnífic solo del Gerard al piano per continuar amb el del Pep al contrabaix. Després varen posar-se a fer els "quarts" amb el típic diàleg amb el bateria i cadascun dels músics. Ja varen acabar tornant el "tema" per arribar al final després de les típiques repeticions. Després d'aquest, el Toni va fer-nos cinc cèntims del tema interpretat, per continuar explicant que feia poc s'havia mort Janio Martí, gran músic, el qual ens havia fet ballar a la majoria en les Festes Majors i més d'un any. Aquest però, també era el pare del "Pinyu" Martí, per la qual cosa, el Toni va dedicar-li el concert al Janio Martí.

El segon tema va ser el Ceora, tema amb una melodia preciosa i que fàcilment es pot seguir, per començar la tanda de solos començant pel Josep Mª, que ens en va fer un de molt melòdic, a l'estil de Clifford Brown, el seu gran ídol. Toni va continuar amb el seu solo, mantenint l'estil texà però en aquest cas més melòdic, tot i que també va fer-lo estripant els aguts i fent algun "trullo" amb posicions dels dits adequades per obtenir notes no diatòniques. Després el Gerard, amb la seva finor característica, tot i tocar amb un piano vell i una mica atrotinat però que sona prou bé. Els que l'han tocat diuen que els hi agrada perquè sona a vell. Va fer un solo nítid i també molt melòdic, seguint el tema, per després acabar-lo tots fent la melodia d'aquest.

El tercer tema que varen tocar va ser Fried Bananas. Tema mantenint el ritme, la pulsió i el swing, després de la introducció inicial va ser el Toni qui s'hi va posar amb el solo, amb la força característica, passejant-se per tot el recorregut sònic del seu tenor, arribant a fer algun "pinyu" des de baix fins a dalt, d'aquells que costen de fer. Josep Mª va continuar amb la mateixa marxa, swing i tècnica, passejant-se per la part aguda de la seva trompeta, arriscant a perdre els llavis, i donant-ho tot amb tècnica i sensibilitat. Després es varen anar tornant ells dos, fent quarts, amb un diàleg sorprenent on vàrem poder escoltar incursions del Toni de trossets de temes coneguts, com ara Brasil i algun bolero més. Passada aquesta fase de pregunta resposta entre els dos vents, va ser el Gerard qui va ficar-si a fer un solo precís i rítmic impressionant, meravellant-nos una vegada més. Ara va ser el "Pinyu" Martí qui va fer el seu primer solo. Un solo increïble, amb una gran tècnica i ritme, redobles pertot i swing amb els charles, caixa, timbales i plats. Tot a una velocitat endimoniada, tal i com havien començat. Varen ser els vents els qui varen acabar per deixar pas al següent tema de la nit, ja una mica més calmat.

El quart tema de la nit va ser una balada, Old Folks, iniciada per la trompeta del Josep Mª Farràs, amb un so típic de Brown. Fins i tot, aquest tema recorda una mica, a trossets, el gran tema I remember Clifford. Es varen tornar els vents fent la seva interpretació melòdica soloística d'aquesta preciosa melodia. Tema que varen anar acabant amb la mateixa delicadesa per deixar pas al darrer tema del primer set.

Aquest va ser el conegut Moanin, un dels primers temes Hard-Bop que varen fer els Jazz Messengers, de la mà del seu pianista i compositor el Bobby Timmons. Tema estàndard ple de swing i blues que va permetre una vegada més el lluïment dels músics que hi havia dalt l'escenari. Solos dels vents a gran nivell que ens varen deixar bocabadats i esclafats a la cadira després d'un primer set espatarrant. Només una concessió a la tranquil·litat en la balada anterior, mentre que tots els altres temes varen mantenir un swing i ritme impressionant. Després del solo del Toni, va calmar el personal el solo del Gerard, més al seu estil, amb swing i finor i estil depurat. Anaven acabant el tema tocant els dos vents per sota de la improvisació del piano, i ja per acabar, el Pep s'hi va ficar amb el seu contrabaix, fent-nos un solo ple del pulsió rítmica i swing. Varen acabar tornant primer a la coda, per fer el tema una vegada més i ja descansar per agafar forces pel segon set. Llargs aplaudiments sempre en finalitzar tots els temes, igualment que en aquest darrer tema del primer set.
Miquel Tuset.

Primeres impressions d'una nit memorable

2011-10-22T15:55:00.000-07:00

Aquí teniu un parell de comentaris del concert del divendres que s'han penjat al Facebook.

Tot just acabo d'arribar a casa, ara a les 5h de la matinada, després d'haver recollit taules, cadires, empolles, gots i l'equip de so de la Sala Xica. Avui hem assistit a un magnífic concert de Jazz que ens han ofert, un incommensurable Josep Mª Farràs i el quartet d'un potent i sensible a la vegada Toni Solà; amb un brillant Gerard Nieto, un sòlid Pep Rius i una perfecta màquina rítmica, la del "Pinyu" Martí. Un concert que s'ha fet al Jazz Club La Vicentina i que s'ha vist magnificat per la molt bona presencia de públic. Hi érem una cinquantena, la qual cosa ja permet veure una sala xica quasi plena, i segur que encoratge més als músics en les seves interpretacions. Un concert dedicat a la memòria de Janio Martí. Gràcies a tothom per acompanyar-nos en una esplèndida nit de Jazz.

Gran concert ahir nit a la Sala Xica. Una sala que feia goig i uns músics que ho van donar tot i més. Vàrem tenir un il·lustre convidat, al qual li agraeixo la seva assistència de manera especial. Aquest convidat i amic és el Sr. Valentí Grau. Per un club de Jazz que tot just ha fet dos anyets, la seva presència certifica la bona tasca que estem fent. No cal dir que agraïm l'assistència a tots els presents, en especial als amics col·laboradors veïns de Sant Vicenç dels Horts, als incondicionals amics del Club de Jazz de Sant Cugat, així com als amics de Rubí, amb l'Emili al capdavant. Tots vàrem gaudir d'allò més en un concert d'un gran nivell. Quan tingui la crònica del concert la penjaré al blog. Fins llavors, abraçades. Miquel Tuset.

Proper concert del 21 d'octubre a les 22h a la Sala Xica

2011-10-08T11:52:00.000-07:00

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina, de nou hi tornem amb un gran concert de Jazz el proper 21 d'octubre a l'hora habitual. Aquesta vegada tindrem entre nosaltres a un dels pioners del Jazz a casa nostra, el Sr. Josep Mª Farràs. Trompetista admirador dels grans, i de Clifford Brown el primer que es va meravellar amb la seva gran tècnica i sensibilitat. Llàstima que ens deixés tan aviat, amb només 25 anys i després d'haver enregistrat una pila de grans obres mestres. Bé, Josep Mª Farràs vindrà també acompanyat per un quartet que ja vàrem tenir entre nosaltres, el del saxofonista Toni Solà. Aquest gran músic i veí nostre de Sant Boi de Llobregat, amb un estil potent, seguidor i amic del saxofonista americà Scott Hamilton, amb qui ha tocat arreu del país i fora, vindrà amb el seu quartet composat per Gerard Nieto al piano, Pep Rius al contrabaix i amb el Josep "Pinyu" Martí a la bateria. No cal dir que contem amb la vostra presència, ja que sense vosaltres, aquests concerts no existirien. Ens veiem el divendres 21 d'octubre, i fins llavors, salut i molt bon Jaçz. Miquel Tuset.

Crònica d'un gran concert de Blues a càrrec de AContraBlues al Jazz Club La Vicentina

2011-09-19T04:09:00.001-07:00

Bon dia amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. Ens tornem a retrobar després d'unes merescudes vacances amb moltes ganes d'escoltar música en directe i fer-ho a la Sala Xica de La Vicentina, lloc ja emblemàtic per escoltar bons concerts, de Jazz i de Blues. El 17 de setembre vàrem començar la tercera temporada al Jazz Club La Vicentina amb un concert de Blues amb A Contra Blues, grup de blues parit a casa nostra, amb músics d'aquí a més a més del cantant i guitarrista, Jonathan, que és de Vitòria.

El grup està format per:
Alberto Calvillo: guitarra elèctrica, harmònica i cors, Hèctor Martín: guitarra elèctrica i cors, Núria Perich: bateria i cors, Joan Vigo: contrabaix i Jonathan Herrero: veu i guitarra acústica.

Com sempre passa, ens semblava que estaríem sols, però no, mica a mica va anar arribant el personal, fidel sempre a les nostres convocatòries, a més a més de diverses admiradores i admiradors del grup que venien de Sant Joan d'Espí i Sant Just d'Esvern i fins i tot de Barcelona, i familiars de membres del grup. Tot això, i trobant a faltar molta colla, varen començar la primera part del concert preguntant-nos si estàvem preparats, "Are you ready?", diverses vegades.
Varen començar aquest primer tema "Standin at the crossroads" de l'Elmore James, amb un ritme arrastrat de Boogy-Boogie marcat per la secció rítmica i ja amb la introducció al tema feta per l'Hèctor per després començar el tema el mateix Jonathan, seguir l'Héctor amb l'estil slide de la seva Gibon Les Paul (Mike Bloomfield, etc) i fer-nos el primer solo deixant-nos ja el primer bon gust interpretatiu. Ja, acabant, el Jonathan va fer les darreres frases del tema, per continuar sense parar amb el següent. Un tema amb canvi radical d'estil i tempo, ara l'estil esdevenia rock and roll i el tempo, ràpid, molt ràpid. Jonathan començà explicant-nos la història del tema mentre els seus companys anaven a tot tren. El tema va ser "Every day I have the Blues", i després de cantar les primeres estrofes va fer l'Albert el seu primer solo amb la seva Gibson SG (Frank Zappa, etc), i tocant amb tots els dits de la mà dreta, i sense utilitzar la púa. Estils diferents entre els dos guitarristes, donen molta més brillantor al so global, mentre tant, la resta de companys mantenint un ritme frenètic. En finalitzar el solo, hi va tornar el Jonathan, per acabar el tema la Núria amb un gran redoble, passant per caixa, timbales, goliat i acabant amb els plats. Així varen deixar pas al tercer tema de la primera part, un tema "country-blues", també fresc de ritme. Jonathan va començar a explicar-nos de quin pal aniria i que va resultar ser una història de desamors, de les quals, el Blues i el Country n'està ple. Tema que, tot i la història de putades, va resultar divertit i fresc pel propi tempo ràpid del tema, i per la manera com va tocar l'Albert el seu solo, com si d'un banjo es tractés. Jonathan i va tornar amb la història cantada per després ser l'Hèctor el que fes el seu solo amb la mateixa "manera" i estil totalment country-blues, i diguem-ho ja; grans guitarristes ambdós joves músics. Jonathan i va tornar amb la melodia ja per anar acabant aquesta trista història, fent-ho, marcant el tempo, ja rebaixat, i tots plegats fent un gran final. Varen continuar el seu quart tema amb una composició pròpia, explicant-nos el Jonathan, que des que estan junts, quasi sis anys, componen un tema per any. El tema en qüestió va anar d'una història que els hi va explicar un home d'un amor exclusiu als peus de la seva dona, quan estaven al parc del Guinardó, i aquest home se'ls hi va adreçar. El tema es diu doncs "Paraphilic way of love", i te un ritme "Rhytm&Blues", amb el Joan, mantenint una pulsió constant conjuntament amb la Núria, i la melodia cantada pel Jonathan explicant-nos la insòlita història. Les guitarres fent una sèrie de riffs mantenint i recolzant la veu. Tema sense solos i donant plena importància a la veu, melodia i història. El següent tema, el cinquè, "Guitar man", del gran guitarrista Terry Reed, pioner en això del country-blues i molt patxangero, però gran guitarrista i compositor. El tema ens explica la seva pròpia vida, quan va deixar la feina de renta-cotxes per agafar la guitarra i recórrer els camins cantant i tocant. Tema interpretat a l'estil d'A Contra Blues, amb un ritme més marcat que el de l'original, i sobretot per com la Núria a la bateria agafa protagonisme. Comença la melodia amb el Jonathan explicant-nos la història de l'home-guitarra, el guitarrista Terry Reed, i seguidament s'hi afegeix l'Hèctor amb un solo esplèndid a l'estil slide, amb la seva "Les Paul". Segueix el tema amb el Jonathan i ja per anar acabant. Varen continuar amb el sisè tema, propi també, i que han enregistrat en vídeo i que s'anomena "Hiding". Comença el tema amb l'Hèctor fent el riff característic del Blues per després començar el Jonathan, amb la seva característica veu, brillant i cridanera quan vol, i amb la tristor adequada. El tema canvia de ritme, marcat per tots alhora. per després fer un altre riff propi del tema, i començar la tanda de solos amb l'Hèctor, i i ja tornar la melodia cantada pel Jonathan, per anar acabant el tema amb el mateix riff inicial. Gran tema propi que va donar pas al següent, el setè, a ritme de Calypso del gran Chuck Berry, i del qual Jonathan ens explicà la història. El tema és el conegut "You never can tell", que vàrem poder escoltar en aquella gran pel·lícula del Tarantino, "Pulp Fictcion".

El tema comença amb el ritme del Calypso marcat per la Núria per després afegir-s'hi l'Hèctor amb el seu estil slide fent la melodia característica del tema per després afegir-s'hi el Jonathan a la veu explicant la història que mai pots explicar. Llarga història cantada per donar pas al solo de l'Hèctor amb la seva Gibson "Les Paul". En tornar-hi amb la història cantada per la veu potent del Jonathan, repetí l'Hèctor al solo amb el seu estil slide i ja varen acabar tots de cop amb un Pa-Pa-Pa! Amb ganes de descansar en varen fer dues més, per complir el temps de 3/4 d'hora per cada part. El vuitè tema no va ser una cançó d'amor, ans al contrari, de deixa'm en pau, llargament explicada pel Jonathan, dient-nos que els homes, de vegades no sabem interpretar els senyals que ens donen les dones. Un tema de Ray Charles anomenat "mademoiselle". Tema tristot i començat per l'Hèctor a la guitarra fent una mena d'introducció a la tristor cantada posteriorment pel Jonathan. Seguidament amb el solo de l'Hèctor, no deixant el seu so slide que tant ens va agradar per tornar-hi el Jonathan amb la història, i després de diversos bravos, varen donar pas al darrer tema de la primera part. El tema va ser també del Robert Johnson, un dels més significatius guitarristes i cantants de blues, Blues del Delta del Mississipi. del qual es compleixen 100 anys del seu naixement. La història explica que tant els homes com les dones no som gaire de fiar i que és el "From four till late", tocat a un ritme trepidant. Començant el Jonathan explicant-nos la història per després amb un estri posat a la boca i esbufegant-lo, seguint la melodia per després cantar-la i deixant pas a una sèrie de breaks amb gran protagonisme de la Núria a la bateria i ja per anar acabant aquesta primera part intensa i plena de Blues i country-blues.

Després d'un merescut descans, per veure i xerrar tot comentant la gran primera part varen començar amb un tema característic del Blues, el "Spoonful" del gran Wilie Dixon, i que parla de rebre i donar "cullerades" de diverses coses, amor, etc. Començant aquesta segona part amb el volum una mica més baix i amb una atmosfera càlida propiciada per aquest gran tema. El Jonathan comença el tema explicant la història, de "cullerades" i cantant amb intimisme i donar pas al solo de l'Hèctor, íntim també, suau i dolç. Entremig, Jonathan explicant-nos la història, comentada amb la seva particular veu i entonació, per després tornar-hi amb la veu i cantant, cridant, gemegant i demanant "cullaradetes" d'amor per anar acabant fluixet fluixet el gran "Spoonful". El segon tema d'aquesta segona part, tema propi també i a ritme de rock and roll i el tema es diu "Brand new car", i comença amb l'slide de l'Hèctor per després afegir-s'hi l'Albert i tots dos a la vegada donar pas al Jonathan que ens explicà la història de la compra de la Furga que encara els porte i que encara paguen, com "tot quisqui". Després de la primera història cantada s'hi va ficar l'Albert amb la seva SG i amb la seva particular manera de tocar-la. Gran solo el de l'Albert, que sinó llarg, sí que va estar perfectament interpretat. Seguint amb la història cantada per deixar pas al solo de l'Hèctor, i sempre al darrere una immensa Núria i un gran Joan marcant el ritme i donant color a les històries. Va per finalitzar, la melodia cantada pel Jonathan i fer un final sobtat. Aplaudiments sempre després de tots els temes, expressant l'agraïment, per part de tots nosaltres, per les grans interpretacions realitzades. El tercer tema va ser un Blues d'aquells del qual no se'n sap l'autoria, i diuen que podria ser del Robert Johnson també i que es diu "Come on in my kitchen". De fet, aquest autor la interpreta, i ja que la majoria dels temes que cantava i tocava eren propis, és de suposar que sí que és del Robert Johnson. Un Blues lent típic en l'estructura i harmonia, cantat amb la tristor característica del Blues per un Jonathan immens, tot ell, per després continuar l'Hèctor amb l'slide i finalitzar el tema amb una repetició rítmica.

El quart tema va deixar pas a la Marina, convidada a pujar, a fer un Blues en La, a manera de Jam Session, i el tema va ser "I got trouble", tema de la Cristina Aguilera, i que ella canta tan i tan bé, i en els diversos concerts que ja ha fet. Després de la seva interpretació, aplaudida per tots, s'hi va ficar l'Hèctor a fer el seu solo, magnífic solo, i després continuar ella cantant el tema, i fer els breaks característics marcats per tots els músics, per acabar tots plegats de manera apoteòsica. Aplaudiments per a tots i en especial per la Marina, que cada vegada millora el seu propi estil d'interpretar. El cinquè tema va ser el tema interpretat per Ray Charles que li va donar fama i fortuna, a part del "What'd I say", i que va ser el "Mess Around", però que és d'Ahamet Ertegün. Tema que comença a modo de rock-boogy, cantat i corejat repetint moltes vegades el títol. Després d'una introducció feta per tots, el tema va canviar de ritme i es va convertir en un Blues lent, arrastrat, un Blues típic, fent solos de pregunta resposta els dos guitarristes. Després varen desembocar-se a un ritme frenètic similar a l'inicial, esdevenint un tema divertit, com inicialment varen fer, acabant amb un riff a la guitarra interpretat per l'Abert, acabant tots de cop. El sisè tema d'aquest segon set, va ser un tema que B.B. King tocava sovint anomenat "How blues can you get", i que és de Leonard Geoffrey, un Blues com el que ens agrada a nosaltres. Comença el solo de l'Albert a modo d'introducció, per deixar pas la veu queixosa del Jonathan, per continuar l 'Hèctor amb l'slide tocant de la mateixa manera queixosa, tal i com és i ha de ser el Blues. Llarg solo, ben interpretat i marcat per la secció rítmica, una vegada més fent esment a la Núria a la bateria i el Joan al contrabaix. Després d'aquest gran solo, silenci absolut a la sala per deixar pas a una guitarra i ja a ple pulmó, el Jonathan cantar el tema, fer tots ells els breaks típics i acabar-lo amb grans aplaudiments. El setè tema va ser el "Wine wine wine", o també el "Drinking winw", de Sticks McGhee, una història de borratxeres i "bronques" entre amics que finalment no eren res més que això, i tant amics. Tema interpretat per l'electric Flag amb Mike Bloomfield. Tema a ritme de Rock and Roll, per ballar-lo i també escoltar-lo. Tema acabat amb un riff a la guitarra i tancat per tots i marcat per la bateria de la Núria. Varen continuar amb el vuitè tema d'aquest segon set amb el magnífic "Georgia on my mind", tema del Gorrell, lletres, i Carmichael, música, i que Ray Charles es va encarregar d'esbandir per tot el món. Començat amb una introducció a la guitarra per l'Hèctor, quasi acústica, per després fer-ne una el Jonathan i ja ficar-se tot el grup, fent una balada lenta i suau. Fent una primera part del tema suau, delicada jo diria, per després d'un altre magnífic solo de l'Albert, afegir-s'hi l'Hèctor i així anar in crescendo en el tema. I sempre al darrere la Núria i el Joan, mantenint el ritme mil·limètricament, i així anar acabant a manera de clímax, deixant un silenci, aplaudit, per acabar el tema quasi en una explosió final. I ja per anar acabant el concert varen tocar el tema "Shame on you", tema propi de A Contra Blues, un altre rock and rolll, que parla de la vergonya que els hi fa a tots ells, els músics, el personal que manega aquests fils, discogràfiques, SGAE, etc. Un rock que l'Albert es va encarregar de pujar de to amb el seu solo impressionant, i que l'Hèctor va continuar al mateix nivell interpretatiu. Després d'aquest darrer tema, el Jonathan es va encarregar de presentar a tots els músics, començant per la Núria, el Joan, l'Hèctor, l'Albert i finalment va ser aquest darrer qui va presentar al Jonathan, fent una llarga explicació de la gran figura i gran simpatia d'aquest cantant de Vitòria. Per finalitzar aquesta xerrada varen repetir el riff del "Shame on you", amb l'acompanyament de tots nosaltres a manera de cor. I ja sense parar varen tocar el darrer tema, "Night time is the right time", de Roosvelt Sikes, fent de cor l'Hèctor i l'Albert, repetint la frase del riff diverses vegades, i cantant el Jonathan, per deixar pas al solo de l'Albert, nítid i clar, i ben executat, i sempre al darrere la secció rítmica amb una immensa Núria a la bateria. Després s'hi va ficar l 'Hèctor al solo i així varen tornar a fer el tema cantat i amb el cor repetint el Night and Day, i ja fins arribar al gran final amb llargs aplaudiments. Res més doncs, i ja quedeu convocats pel proper concert que serà el 21 d'octubre amb la presència del Toni Solà Quartet i el gran Josep Mª Farràs.

Miquel Tuset.

Proper concert del 17 de setembre a les 22h a la Sala Xica

2011-09-12T15:36:00.000-07:00

Hola amigues i amics: de nou ens retrobem en aquest, el blog del nostre Jazz Club La Vicentina, suposo jo que tots amb les mateixes ganes d'escoltar música en directe. Aquest proper dissabte tindrem un grup de Blues que ha revolucionat el panorama actual del Blues, AcontraBlues. Un quintet de joves músics compost pels següents músics:

Alberto Calvillo: Guitarra elèctrica, harmònica i cors.
Héctor Martín: Guitarra elèctrica i cors.
Núria Perich: Bateria i cors.
Joan Vigo: Contrabaix i baix elèctric.
Jonathan Herrero: Veu i guitarra acústica.

Us hi esperem. Miquel Tuset.

Crònica del 3r dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

2011-09-12T08:26:00.000-07:00

Dissabte 23 de juliol, dia complicat amb moltes activitats alhora, la qual cosa està molt i molt bé, considerant que hi ha d'haver en aquest nostre estimat poble gent suficient per anar a les diferents convocatòries. Així va ser, i a la plaça de St. Jordi hi va haver gent suficient per mostrar-se generosa d'audiència. Aquest dia era el dedicat a l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç i als seus combos d'alumnes i professors.

El combo de professors va estar dirigit pel David Sam, professor de piano de l'escola, acompanyat per la seva pròpia formació, amb el Marc Bahamonde a la guitarra elèctrica, Jordi Jornet "Cobre" al baix elèctric i Dani Catena a la bateria. David és un gran músic, especialitzat més en el blues, però que és capaç de tocar diferents estils, com puguin ser balades i estàndards de jazz. Els músics que el varen acompanyar varen estar a un altíssim nivell, en les seves diferents interpretacions i solos.

De fet, la nit va començar amb una gran actuació d'aquest grup liderat pel David Sam interpretant una sèrie de temes amb molta trempera, tècnica i sensibilitat. Esment especial a diversos blues que varen tocar que ens varen impressionar d'allò més.
El primer tema, a ritme de rock, un rythm&blues, amb una trempera important, amb la guitarra del Marc fent ja els seus primers rifs, va deixar pas al David a la veu, on va fer la introducció del tema. Després, ell mateix es va abocar a fer el seu solo tipus "Stride" martellejant amb suavitat el seu teclat. Marc va continuar amb un solo farcit de sensibilitat, ja des de l'inici, amb un crescendo posterior marcat per la secció rítmica. Tot seguit el tema cantat pel David, per ja anar acabant. Aplaudiments engrescats d'un públic que ja veia de quin pal aniria la nit.
Un segon tema "Mama I love you so" molt més pausat ens introduí més en l'univers musical d'aquest quartet impressionant. Tema cantat també pel David, i que ens recordava anys anteriors, tot i la versió més moderna que en varen fer. Després de la intro el Marc s'hi va posar amb un solo preciós, com n'és d'igual la melodia, acabant el rif cantat pel David, per tornar al tema.
Sense parar varen començar amb el tercer tema amb una força considerable i gran ritme. David cantant el tema, un altre rock and roll, molt més marcat que el primer, amb solos per part de tots, fins i tot amb el David a l'harmònica, amb ritme imparable ideal per ballar un bon "rock", enganxós rítmicament amb els canvis harmònics típics del blues. Tema molt aplaudit pel personal deixant pas al quart tema, amb un ritme trencat i assenyalat pel Jordi al baix. Un tema dels anys 60 de l'Steve Winwood, "Gimme some loving", i ja després dels primers versos i d'haver-los cantat repetides vegades, va començar el seu solo el Marc, amb una sensibilitat increïble, tot i les cridòries de la gent, que n'impedien l'audició amb prou claredat. Llàstima que hi hagi gent que no sap el què és més convenient per a la majoria. Seguidament qui va continuar amb el seu solo va ser el Jordi al baix, un solo esplèndid. El Dani a la bateria, va marcar uns tocs, a mode de solo però sense marcar-lo massa, però sí que va marcar uns contratemps molt ben executats. Seguidament el solo del David al piano, ric en idees i ràpid, molt ràpid i marcant el ritme trencat al final per fer la introducció al tema, ja cantat de nou pel David i ja arribar al final per acabar-lo de manera sobtada.
El cinquè tema ja ser a ritme de Boogie-Boogie, frenètic, però versionant un Blues el "Hoochie Coochie Man" del gran Willie Dixon i que va ser interpretat per primera vegada pel gran Muddy Waters. Després de la intro cantada s'hi va posar de nou el Marc, amb una trempera increïble a la guitarra, fent un gran i llarg solo, però que a nosaltres ens va semblar curt. De nou el David amb el tema i després ell mateix fent un solo "Stride" típic dels músics de Blues, solo increïble que va donar pas a la finalització del tema de manera abrupta, de cop.
El sisè tema va entrar amb un rif marcat per la guitarra bàsicament però també per bateria i baix iniciant el David un solo que es va anar convertint en aires aràbics per després tornar a l'essència del tema. Gran pianista David, i on ho podem comprovar és quan remena un piano acústic. Després, Marc s'hi va afegir amb el seu solo, nítid com el que més. Marc obté aquest tipus de so de la seva guitarra Gibson, guitarra vermella tipus "Lucille" del gran B.B. King. En finalitzar-lo varen continuar amb un tema cantat en castellà, Vete no quiero verte jamás, amb el so característic dels M-Clan, i que ells varen interpretar mantenint el feeling original del grup.
Varen finalitzar la seva gran intervenció amb un rock and roll cantat pel David i continuat amb el solo del Marc a la guitarra i el del David a l'harmònica, ja per tornar al tema i acabar una actuació memorable.
Si considerem que, mentre aquests grans músics tocaven, hi havia presents els components de tres combos d'alumnes de l'escola de música Sant Vicenç, convindreu amb mi que va ésser com una mena de Master Class dedicada als propis alumnes.

Combos d'alumnes
Va començar el combo "liderat" per la cantant Isabel, i ho varen fer amb un tema funky, marcat per les guitarres i secció rítmica, tot i que va ser un tema instrumental, el qual va deixar pas a la formació completa, ja amb la Isabel per iniciar el segon tema. Aquest, el segon que varen interpretar, tenia un marcat accent bluesero, un rythm&blues, molt ben executat i cantat. Va començar a fer el seu solo a la guitarra el Rafa, també una guitarra de mitja caixa, típica de Blues. S'ha de dir que aquest combo estava format per la Isabel Jarque a la veu, Dani Catena a la bateria, Rafa Aguilar a la guitarra, Gabriel Romero a la guitarra i el Carles Jarque al baix.
Varen continuar amb un tema de Bob Dylan, una balada preciosa que varen interpretar de manera excel·lent.
Després s'hi varen ficar amb un tema dels Pretenders, "Don't remember", tema amb un ritme suau però enganxós, i amb una melodia coneguda per tots, i que vàrem poder seguir, al menys internament. Tema molt aplaudit que va donar pas al següent, mantenint el ritme cadenciós, per un Dani a la bateria que va estar immens. El tema va ser "I wonder", cantat per la Isabel perfectament, per després començar amb un curtet i precís solo el Rafa, per tornar al tema cantat i acabar-lo. Després ens van presentar un tema propi, anomenat "Avui". Comença el tema amb una intro a la guitarra, per després iniciar-lo la Isabel, cantant en català. Tema a l'estil de balada, amb una melodia prou acurada i maca, que permet a la veu fer incursions en diferents registres. Amb un solo del Rafa, per després tornar a la melodia. Gran tema, amb uns aires melancòlics però amb un missatge de caire vital i finalment positiu.
S'hi varen posar amb un tema més marxòs, "I don't need no doctor", però mantenint el ritme cadenciós que la banda havia utilitzat durant tota la nit. Cantat per la Isabel en els primers compassos per després deixar pas al solo a la guitarra del Rafa qui fa fer un rif marcat, i on es va enganxar l'altra guitarra del Gabriel, repetint-lo tots dos. Un Dani sempre al darrera de la secció rítmica però sempre al cap davant mantenint el ritme d'una manera clavada i que va ser qui es va encarregar de tancar el tema amb un redoble espectacular. Finalment varen acabar amb un tema del B. B. King anomenat "Nigth Life". Va començar la guitarra del Rafa fent el rif característic del tema per després deixar pas a la veu, bluesera, de la Isabel. Tema amb un ritme marcat per la caixa del Dani. En aquest tema hi va col·laborar el David Sam als teclats, la qual cosa va ser un luxe per a tots. Varen acabar el tema amb grans aplaudiments i ja per deixar pas al següent combo de la nit.

El segon combo van intervenir de nou el combo de professors amb el David Sam, Marc Bahamonde, Jordi Jornet, Dani Catena, Marc Ferrer a la guitarra i Marina Tuset a la veu.
Varen fer un tema molt marcat pel ritme funky i cantat per la Marina, de manera impressionant, tal i com ella ho fa, amb tot el cor. Després s'hi va posar el David fent un solo als teclats, amb un so mecànic, robòtic, per desprès canviar-lo a so d'orgue hammond. Tornem-hi amb la veu, per impressionar-nos a tots amb la força interpretativa. Fer el rif final i acabar de manera sobtada. Un molt bon tema, enganxós, ideal per ballar. Et fa bellugar l'esquelet. El segon tema va ser un tema típic de blues amb marcats canvis de ritme i cantat per la Marina amb el feeling adequat i que també et fa bellugar el cos. Gran interpretació de tots, en especial la del Marc Ferrer, que acompanyant a aquests cracks, no es va arronsar i que també va fer algun solo. Seguidament varen començar la Marina i el David sols un gospel típic de la Mahalia Jackson. Tot i el silenci inicial de dos músics, l'un al piano i l'altra a la veu, també ens vàrem trobar amb gent que, sense entendre res del que allí passava, xerraven sense cap consideració vers la resta, o sigui tots nosaltres, públic i músics. Després d'una llarga introducció d'ells dos sols, quasi sense ritme, el tema canvia finalment a un ritme ràpid i finalitza, a modo de crescendo, arribant al clímax final, apoteòsic, amb la veu de la Marina i el piano del David, junts amb una gran comunió. Gran actuació d'aquests joves músics, Marina Tuset i Marc Ferrer, acompanyats del combo de professors.

El tercer combo va estar format per la Mireia a la veu, Xavier Aymà a la bateria, Mariano al baix elèctric, Marc i Manel a les guitarres. Varen començar amb un tema amb un ritme molt marcat, i cantant la Mireia, cada vegada més, amb gran seguretat i força. Els riffs de les guitarres marcaven el ritme conjuntament amb la bateria. Primer solo de les guitarres per donar pas al tema cantat i finalitzar-lo. El segon tema va ser una balada dels Beatles, concretament del George Harrison, "Something". Per raons desconegudes, el so d'aquest combo, el so de les guitarres, va sortir distorsionat.....què hi farem! Després d'aquest preciós tema varen fer una altra balada, molt ben interpretada per la Mireia, conjuntament amb la resta de companys. Tema llarg, melòdic, que ens va emocionar. Varen seguir amb un tema marcat pel baix del Mariano, a ritme de swing, tema anomenat "I don't care", i tocat amb estil i sensibilitat per tots els joves músics. Ja em dit abans que cada vegada més se la veu més segura a l'escenari i també molt més segura cantant, i així ho constatem cada vegada que la veiem. El grup va anar seguint el tema amb aquest ritme tant marcat i varen finalitzar amb un redoble impressionant a càrrec del Xavier Aymà.

Bona actuació d'aquests joves músics, que varen donar pas al combo de professors per acabar aquesta darrera nit del 2n Festival de Jam Sessions. Varen pujar de nou el David Sam, Jordi Jornet, Marc Bahamonde i Xavier Aymà, substituint Danic Catena. El tema amb el qual varen iniciar aquesta recta final de la magnífica nit va ser un dels Specials, el "A message to you, Rudy". Un tema a ritme de reggae, interpretat magníficament per aquests grans músics. Amb un solo del Marc, tocat amb la nitidesa i claredat d'idees que el caracteritzen. Tema simpàtic i divertit que va servir per donar pas a un altre de més marxós que faria de "cirereta" per acabar aquesta magnífica nit. Tema iniciar per l'harmònica del David recolzat per un bon ritme marcat excel·lentment pel Xavi, i la resta de companys a les guitarres. Després, en David continuà el tema alternant-se amb el Marc a la guitarra, fent també veus els companys, a modo de "chorusses", i així continuà fins la finalització del tema, acabant-lo amb una parada brusca del ritme i fent un riff final tots plegats.

La nit havia d'acabar així, però havíem d'escoltar encara una nova veu d'una noia, la qual, acompanyada pel Marc Ferrer, van pujar d'alt l'escenari per interpretar un darrer, aquest cop sí, darrer tema. Tot i les dificultats interpretatives entre ambdós joves, els quals no havien assajat, tots plegats vàrem aplaudir amb molt de carinyo la seva interpretació.

Així vàrem donar per finalitzat el 2n Festival de Jam Sessions, donant les gràcies a tothom, public i músics que hi varen participar, i només esperar que el proper sigui al menys igual que aquest, i si podem, que sigui millor en tots els aspectes possibles. Miquel Tuset.

Crònica del 2n dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

2011-07-27T11:04:00.000-07:00

Dissabte 9 de juliol i amb ganes de continuar el Festival. El dia anterior havia anat molt bé, pel que fa a l’assistència i pel que fa a la música. N’hi van haver uns quants dels habituals als concerts de Jazz que fem a la Sala Xica, a més a més dels que hi havia a la plaça que també ho varen gaudir. Aquesta gran idea municipal de fer-ho obert a tothom fa això, que gent que potser no es bellugaria per anar a escoltar Jazz, va tenir la oportunitat d’escoltar-lo sense haver de fer cap esforç, sense haver-hi d’anar. Aquest dissabte, José Manuel i el seu amic es varen encarregar de muntar tot l’equip de so i llums a l’escenari, mentre jo mateix vaig anar carregant l’equip que ens cedia l’Escola de Música Sant Vicenç, amplificadors, piano, bateria, etc.

Aquest dia teníem 2 escoles i un “crack”. Les escoles eren una de Barcelona, amb combo d’alumnes i l’altre de Sabadell, amb combo de professors. El “crack” era el gran amic, i millor músic Geni Barry.

Primer varen sortir els de l’Escola Jam Session, que venien en formació de sextet, però que al final s’hi va afegir la veu de la Marta en el darrer tema. El nom dels músics, alguns dels quals ja varen venir també l’any passat són aquests:

Kike Obradors, piano / Jaime Merchan, saxo / Eduard Escala, guitarra

Jairo Jaramillo, baix / César Tomás, vibràfon / Jordi Contreras, bateria

Amb Marta Creus, veu.

La música que ens varen oferir durant quasi tres quarts d’hora la podríem emmarcar dins l’estil de la Fusió. Temes amb un estil Jazz-Rock i ritmes Funkys varen dominar la seva molt bona actuació. Aquesta és la llista dels temes que varen tocar:

“Whatever hapen to Jazz”, Her dress hangs there”, “Sofa”, Some You Win”, Paper bag”, “Tarantella”, “Fusion” i “Secret World”. En aquest tipus de música, on els músics han de seguir les diverses variacions dels temes, es necessita una certa concentració per la seva part, ja que els canvis rítmics solen ser més remarcables i freqüents que en els temes estàndards de Jazz. Temes interpretats amb molta energia escènica i tècnica interpretativa. Cal destacar les interpretacions de tots ells, ja que, al no haver-hi el típic solo, al menys no tant com en el Jazz, tots ells, formant un bloc, varen ser els responsables en tot moment del resultat final. Temes amb molt força; ideals per una nit d’estiu a la fresca. S’ha de dir que la plaça de Sant Jordi ha resultat ser un lloc ideal per escoltar música, donades les seves reduïdes dimensions i pel fet d’estar encaixonada entre els pisos i l’església. Els dos bars que hi ha fan que l’ambient sigui sempre l’adequat, sempre amb gent, i gent que en tot moment va respectar la novetat musical que s’hi representava. Jaime Merchan va fer de mestre de cerimònies, presentant els temes i als seus companys, a més de tocar un saxo tenor amb molta força; un saxo que sonava molt potent i metàl·lic. S’ha de dir que a l’escola Jam Session donen el Grau Mitjà i Superior de Rock i Blues, títol aquest homologat per la gran bretanya, i a l’espera que ho facin aquí, a l’estat espanyol. El nivell impartit a l’escola dóna els seus fruits en concerts com aquest. César Tomás al vibràfon, (l’any passat a la guitarra) a més a més de tocar-lo, va esdevenir el músic animós que en tot moment, saltant i ballant, seguint el ritme de la música, ens feia participar encara més dels moments musicals de la banda. Fins i tot va cantar un dels temes; tema complicat, amb molts canvis rítmics i melòdics. Eduard Escala a la guitarra va estar a un gran nivell, la qual cosa vàrem poder comprovar també més tard, a la Jam Session. Kike Obradors, al piano, va resultar fonamental en tots els temes, també en algun dels solos que ell va fer. Jairo Jaramillo, al baix elèctric, va mantenir sempre una pulsió rítmica, adequada pels temes Funkys que varen interpretar. També després a la Jam Session, i amb el contrabaix, va demostrar les seves habilitats. Jordi Contreras a la bateria fa ésser fonamental en cadascun dels temes que varen interpretar, donat que l’estil de música rítmic i potent, moltes vegades a prop del Rock Simfònic, requeria una secció rítmica potent i conjuntada. Així va ser. Ja, a la recta final, Jaime va convidar a la Marta Creus a interpretar el darrer tema, que va resultar de lo més impactant. Amb un riff constant de la guitarra que permetia seguir una mena de melodia que se’t anava ficant al cap; al mateix temps la Marta, cantant, feia que el tema fos més reconegut. A moments desapareixia la secció rítmica, essent només la veu i el piano, orgue en aquest cas, fent que se suavitzes el tema. Després, amb l’Eduard a la guitarra el tema agafava trempera, conjuntament amb la resta de companys. Jaime fent un petit Riff amb el saxo i tots ells a la vegada mantenint rítmicament el tema. Tema variat i llarg que va impactar d’allò més a tots els assistents. D’aquesta magnífica manera varen acabar la seva actuació els joves músics de l’escola Jam Session. Agrair sobretot al seu director, Luís Blanco, la seva col·laboració, que ja és la segona. Varen venir l’any passat i han vingut aquest i espero que vinguin cada any que fem el Festival. Donen color, ritme i vitalitat al Festival de Jam Sessions.

Després de la gran interpretació d’aquests joves músics els hi va tocar als ja granadets professors de l’Escola Creu Alta de Sabadell a més a més de la col·laboració del gran Geni Barry al vibràfon.

El combo de la Creu Alta estava format per:

Pere Enguix "Petete", trombó / Toni González, guitarra
Carles Rambla, baix / Marc Thió, bateria

Un quartet de gran nivell va començar la segona part musical, i en algun dels temes hi va haver en Geni Barry. Els temes que varen tocar són aquests:

“Yesterday's”, “Pat's Blues”, “Saga of Harrisson Crabfeathers” i “What a Wonderful World”. Varen començar amb una balada originàriament, però que ells van fer una mica en clau “funky”, d’un estàndard de Jazz preciós, “Yesterdays”, del qual varen fer-ne una versió esplèndida, a partir de la versió que en va fer Joshua Redman. Mentre anàvem muntant l’equipament a l’escenari, el primer que va arribar va ser el Geni, qui sempre que actua hi va molt aviat, ja que te prou feina en muntar el seu vibràfon. També després d’haver fet proves de so, recordo que Toni Gonzalez i Geni Barry parlaven de la possibilitat de col·laborar en algun tema i varen comentar que podria ser aquest, Yesterdays i potser algun altre. Geni es va apuntar els acords que li anava dient Toni i varen establir la manera de començar-lo i acabar-lo, a més a més de la seqüència dels solos. Així doncs, varen començar aquest tema amb Geni dalt l’escenari. Un estàndard del qual en recordo una versió magistral del gran Booker Ervin. Tema i solos interpretats de manera magistral; guitarra, vibràfon, trombó, contrabaix i bateria es varen anar tornant en els seus solos. Especial situació passa quan fan els coneguts “quatres” entre els que van dempeus i qui està assegut a la banqueta de la bateria. S’ha de fer notar que la presència de Geni Barry dalt d’un escenari és sempre impactant, sobretot quan fa comentaris en veu alta sobre interpretacions pròpies o d’algun dels seus companys. És la persona i músic més desinhibit que conec, i ho és tant a baix com a dalt l’escenari. Amb la seva actitud, sovint trenca “gels” entre l’audiència i els mateixos músics, i a més, converteix una audició musical en una mena de classe magistral. El segon tema, “Pat’s Blues”, amb un swing total i magnífic, comença amb una introducció molt curta, el propi tema, per després ja començar la roda de solos iniciada pel Pere Enguix amb el seu trombó. Fer esment en el fantàstic “so” que li treia d’aquest instrument tant característic. Un solo clavat de ritme i melodia. Seguidament Toni amb la seva Gibson de caixa, la gran guitarra de Jazz, va continuar un solo nítid, i ple de delicadesa. Toni és un gran guitarrista, habitual a les millors Jams i que comparteix grup amb els seus companys, a falta del pianista, que no el vàrem poder convidar. Forma part també d’altres propostes musicals, així com també la resta dels seus companys. Ara li va tocar fer el seu solo a Geni, qui ho va fer amb una gran mestria, tècnica, harmonia i gust musical. La rapidesa com els executa, només està a l’abast dels millors del seu instrument. Després d’ell, ja varen tornar a la Coda, fer el tema i acabar. Els aplaudiments varen anar creixent cada vegada més i més, i ja es veia que la gent, aficionats o no al Jazz, gaudia d’allò més.

El tercer tema a ritme de vals, “Saga of Harrisson Crabfeathers”, aquest sense Geni Barry, el va començar Toni amb la seva Gibson. Després amb el Pere al trombó, es va fer més ric, harmònicament parlant. Varen anar tocant tots ells els seus solos a un gran nivell per anar acabant amb la melodia. El següent tema, a ritme de “reggae”, composat per G. David Weiss, George Douglas i Bob Thiele i milers de vegades interpretat pel Louis Armstrong, el gran “What a wonderful world”. Tema que amb aquest canvi de ritme guanya en riquesa tímbrica i harmònica, i ja no cal dir-ho, rítmica.

Gran tema que ens recorda sempre lo meravellós que “era” aquest món i de quina manera l’estem deixant; a part també de les interpretacions iròniques que se’n poden fer, i que, malauradament des de ja fa molts anys, hi són totalment justificades. Per molts, de meravellós, res de res. Tema interpretat per tots ells amb solos del Pere, Toni i la resta mantenint la pulsió rítmica. Aplaudiments llargs i sonors i més d’un “bravo” es varen sentir. Toni va presentar de nou als músics i va donar pas a la Jam.

Varen iniciar la Jam amb un tema estàndard de Jazz, “Straight, no Chaser”, el qual te un gran swing i és un dels habituals a les Jams. Geni va començar el tema amb el seu nítid so i ja varen començar a fer els solos la resta de companys. El va seguir Toni amb la seva Gibson, a un nivell impressionant, i amb el característic so Jazzístic. Geni va continuar fent el seu solo ple d’arpegis, a més a més de recórrer les escales més inversemblants. El personal s’anava animant cada vegada més. Un gran solo del Pere al trombó, va donar pas al solo del Carles al contrabaix. Gran solo el que ens va fer Carles. La sorpresa havia d’arribar amb la veu de Geni; ell va començar a fer el seu solo cantat, tipus “Skat”, que ens va deixar bocabadats. Pere al trombó va començar a fer els “quarts” amb el Geni. Va ser increïble aquesta combinació, veu Skat i trombó. Després s’hi va arrencar ell sol, el Pere, fent un gran solo, magnífic solo diria jo. El segon tema de la Jam va començar com si res, mentre Toni feia els acords del gran tema de Henry Mancini “The Days of wine and roses”, i primer jo i després el Joaquim Castanyer, vàrem fer la introducció. Llavors sí, em vaig posar a fer la melodia sencera. Joaquim s’hi va posar amb el seu solo, amb la seva trompeta baixa, “flugelhorn” o trompetota, com carinyosament diu Geni d’aquest instrument. Llavors m’hi vaig posar jo mateix a fer el meu solo amb el meu saxo alt, i tot i no sentir-me massa, dalt l’escenari, deu ni do com va anar. Nosaltres dos, Quim i jo, érem els dos únics músics aficionats i grans, en contra dels joves estudiants i dels també grans professionals. Després varen fer una roda del tema per continuar Toni a la guitarra, que li fa ver arrencar algun Oh al mateix Geni. Un solo esplèndid el que fa ver Toni, nítid com sempre i amb algunes modulacions molt ben trobades. A destacar de quina manera tan maca el va acabar. Després el mateix Geni amb el vibràfon, fa fer un solo de gran factura, a moments, súper ràpides varen sonar les variacions que feia amb les escales. Gran mestre el nostre estimat Geni Barry. Després d’ell s’hi va posar el Carles al contrabaix, fent-nos gaudir amb el perfecte so obtingut. Seguidament, hi vàrem tornar amb el tema, primer Joaquim la primera part per després acabar jo mateix amb la segona, repetir el final tres vegades i acabar.

El tercer tema, acompanyats del Pere al trombó va ser el “Blue Bossa”. Un tema de Keny Dorham que el Pere es va encarregar d’harmonitzar amb una altra veu. Ell va ser el primer en fer la tanda de solos, fent-ne un de fantàstic amb molt de ritme. Els sons que obté del trombó son increïbles, metàl·lics, però preciosos. Després m’hi vaig posar jo mateix, i va sonar prou bé; un solo no massa llarg, seguint prou bé l’harmonia del tema. Llavors ho va fer Geni, amb uns acords que sempre fa, quan ens vol ensenyar de quina senzilla manera es fan els solos. Ell és únic en aquestes actuacions, on tothom mira de tocar i aprendre, també. Un solo intrèpid, en la línia del mestre. Li va tocar el torn al Quim Castanyer, en un tema que domina a la perfecció, i on va gaudir tocant-lo amb molt de gust. Va deixar anar una mena de modulacions ràpides que ens varen impressionar. Llavors va ser l’Eduard (Escola Jam Session) qui s’hi va posar amb la seva guitarra, més de Rock i Blues que de Jazz, fent-lo prou maco i tocant dintre de les harmonies. Bé pel jove músic, que sense conèixer bé el tema, se’n va sortir força bé. Després va ser el Jeroni, director del combo de l’escola Jam Session, qui s’hi va posar amb el piano. Va ser tota una sorpresa veure com aquell home que, fins aleshores s’havia limitat a fer fotos per recordar gràficament l’esdeveniment, es va posar a tocar el piano. Molt bé pel Jeroni. Vàrem deixar la tanda dels solos i hi vàrem tornar amb el tema, ja per anar acabant. Agrair-li al Pere l’harmonització afegida amb el seu trombó. Seguidament vàrem convidar a Marina Tuset a cantar el “Night in Tunisia”. Els vents vàrem baixar per deixar pas a la jove cantant, i es va quedar una formació compacta que va executar aquest tema la mar de bé. El primer en començar a fer els solos va ser Geni Barry. El va fer com sempre els fa, d’una manera moderna i tocant molts acords i escales. Un gran solo. Seguidament Jeroni al teclat va fer-ne un de gran factura. Reitero l’agradable sorpresa de sentir-lo al piano. Hi va tornar Marina amb el tema, i ja varen anar acabant. Aplaudiments per a tots en especial per a la jove cantant. Val a dir que, al contrabaix s’hi havia posat el Jairo Jaramillo, qui encoratjat pel seu professor i director de combo, Jeroni, havia agafat el contrabaix com si res. El següent tema que varen fer amb la Marina va ser el “Georgia on my mid”. Pere al trombó va donar color al primer solo d’aquest tema. Després d’ell, va ser Toni a la guitarra, qui va continuar la roda. Recordo que un mateix 9 de juliol de 2009 però, i a la Cuina d’en Toni, vàrem organitzar una Jam Session des del Jazz Club La Vicentina amb el Geni Barry, Curro Gàlvez i Ramon Díaz, a la qual s’hi va afegir la Marina, el Xavi Aymà i el Toni Gonzàlez, i sense el Geni al vibràfon en aquest tema, varen interpretat també el “Georgia on my mind”. Després del magnífic solo del Toni, Marina va tornar al tema i d’aquesta manera varen anar acabant.

Després vàrem tornar a pujar els vents i vam tocar el “So What” del Miles Davis. Ho vam fer a un ritme molt més viu que en la versió original. El primer en arrencar els solos va ser el Joaquim Castanyer amb la seva trompeta baixa. Seguidament m’hi vaig posar jo mateix amb el meu alt. Un tema que només te dos acords però que convé molt saber en quin moment s’han de fer els canvis. Sembla que va sortir prou bé, considerant el concepte de músics aficionats que som. Després va ser el Pere amb el seu trombó, qui va donar-li professionalitat al solo. Toni va continuar amb la seva Gibson, fent unes variacions d’acords increïbles. Un solo clavat que va arrencar forts aplaudiments. Després Geni va fer les seves magnífiques escales. Pel darrera se sentia al Xavi Aymà a la bateria com gaudia picant els plats i mantenint el ritme amb una gran precisió. Jeroni al piano va continuar tocant i desenvolupant el seu solo, també amb gran claredat i nitidesa. Un gran solo al contrabaix del Carles i ja vàrem tornar al tema per anar-lo acabant. Ja per acabar amb el Festival vàrem tocar el “Cantaloupe Island”, tema del Herbie Hanckok. Gran entrada reforçada per la brillantor del trombó del Pere. Quim va ser el primer en arrencar els solos. Va fer-ne un de molt ben executat, fent unes repeticions amb el Flugelhorn, molt maques. Després em va tocar fer-lo a mi, i va sortir també prou bé, millor, cada vegada més; això ens passa als qui no som professionals. A mida que anem tocant, anem millorant. Sempre però, si tenim la sort de tenir com a públic a l’Emili i a d’altres amics que sempre ens donen força i moral per a continuar. L’Eduard a la guitarra va fer el seu solo. Tema aquest que deu ser un dels que més s’ha interpretat a les Jams i que tothom domina prou bé. Aquest va ser el cas de l’Eduard, qui el va executar força bé. Geni va continuar amb el seu so clar i nítid, fent-nos una classe de com tocar aquest tipus de temes. Amb ell sempre és una classe la seva intervenció, així de pedagògiques són les seves actuacions. Al darrera a la bateria sempre el Xavi Aymà, gaudint d’allò més, tot i no ser aquest estil de música el que li agrada més. Pere s’hi va posar amb el trombó, fent el seu solo, impactant per la força sonora del seu trombó. Després el Jeroni al piano i el Jairo al contrabaix, ambdós varen tocar el tema amb perfecta simbiosi, la del mestre – alumne. Un solo clar, amb una colla d’acords posats al seu lloc i mesura. Ja, per acabar, hi vàrem tornar amb el tema i el vàrem acabar de la manera brusca que s’acaba. Havíem acabat el segon dia de Festival, amb gran èxit musical i de públic. Miquel Tuset.

Crònica del 1er dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts

2011-07-24T14:20:00.000-07:00

Un divendres de juliol amb música a la plaça de Sant Jordi, qui ens ho havia de dir. La veritat és que, després de la primera i única reunió amb la Imma Prat, nova Regidora de Cultura del nou Consistori, ja vàrem veure que les coses serien d’una altra manera. Una vegada presentat el projecte del 2n Festival de Jam Sessions, conjuntament amb el Juanito i el J.M. Olaya, ja ens varen oferir la possibilitat de fer-lo obert a tothom. Només faltava veure de quina manera ens ajudarien, la qual cosa vàrem saber passats pocs dies. L’ajut no ha estat total, econòmicament parlant, però deu ni do, podríem dir que quasi total.

8 de juliol, primer dia:

Doncs vàrem començar aquest divendres amb dues escoles de música i un trio de professors del Taller de Músics. Coses del directe i que mirarem de solucionar en posteriors edicions, (ja vegeu que dono per fet properes ajudes – quin babau estic fet, oi? - ), no hi havia fotògraf “oficial” municipal, tampoc l’havíem sol·licitat en el seu moment; i entre això i els nervis del primer dia, no tenim material gràfic d’aquest primer dia. Entre el José Manuel i jo vàrem muntar l’equip que ens va cedir l’Escola de Música Sant Vicenç, mentre que l’equip de so i llums el va muntar una parella de joves, el Dani i el Martí. Del Dani s’ha de dir que, després del terrible succés de la pèrdua del pare, aquest jove, s’ha fet càrrec de l’equip de so i llums que l’altre tenia per tocar per aquests mons. Ho anàvem muntant tot i mentre tant anaven arribant els dos combos de les escoles del Taller de Músics i de l’Escola de Música Municipal d’Olesa de Montserrat. Una vegada muntat tot, primer el combo del Taller i després el d’Olesa, varen fer les seves respectives proves de so. Vàrem anar a fer una menja tots plegats i en tornar vàrem començar el primer dia de Jams del 2n Festival.

Els del Taller venien amb una formació de quintet, amb guitarra, saxo tenor, baix, bateria i veu, i varen començar amb bon peu i durant mitja hora. El primer tema, un estàndard, “Body and Soul”, ja ens va fer veure el so que tindríem, càlid i amb swing, amb bons solos de guitarra i saxo tenor. No ens deixarem pas els noms de la formació, o sigui que són aquests: Anscari Montori - guitarra elèctrica, Josep Cordobés – bateria, Lucas Martinez - saxo tenor, Mónica Vilas - veu i Manel Fortià – contrabaix. El Manel, ja ens va acompanyar l’any passat, o sigui que benvingut i ben trobat. El segon tema, va ser una versió de l’estàndard “Estella of Starlight”. En Lucas, cada vegada s’anava trobant més a gust, o sigui que els seus solos anaven sorgint cada vegada millors, més desenvolupats. La veu de la Mónica, tendra i sensual, s’adaptava a la perfecció als temes escollits. Més solos de l’Anscari a la guitarra i més bossanova en aquest arranjament. Manel va treballar el seu contrabaix amb la perfecció que ja se li coneix. Un solo del Josep a la bateria, i ja anar acabant . El tercer tema, també en clau de bossa, més suau encara, ens va deixar clar que la qualitat d’aquest joves músics és de gran nivell. Aquest és el nivell dels nostres joves músics que estudien al Taller. Tema aquest que, sense que te n’adonis, canvia de ritme, duplica el ritme de la bossa, introduint un registre més i una altra perspectiva musical del mateix, tot això amb un solo del Lucas al tenor. Després més de la veu dolça de la Mònica i també finalitzant la melodia. El darrer tema va ser el “Take the A train”. De fet va ser un arranjament del conegut tema del Strayhorn. Lucas, amb el seu tenor va arrencar un solo molt clar i ben executat. Li va seguir l’Anscari a la guitarra, mantenint la pulsió rítmica que havien imposat el Josep a la bateria i el Manel al contrabaix. Mònica fent un “Skat” entre mig del tema, amb una gran claredat i harmonia. Més solos de l’Anscari a la guitarra, del Manel al contrabaix, per acabar amb els “quatres” característics del Jazz. Altra vegada el tema i així varen acabar els joves músics del Taller de Músics. Llàstima de la manca de records gràfics, que no d’acústics, ja que vàrem enregistrar tot l’àudio del concert Jam que ens varen oferir.

I s’hi varen posar els d’Olesa i de quina manera. Durant més de 30 minuts ens varen meravellar aquests joves músics. Varen començar amb el “Straight, no Chaser” de Thelonious Monk. S’ha de dir que s’hi van posar de valent, ja des del primer tema. Va ser una sorpresa agradable veure com, no només des de les escoles “reconegudes”, sorgeixen joves músics de gran talent. Però qui eren aquests joves músics d’Olesa?: Albert Carrique, saxo alt / David Muñoz, Piano/ Òscar Latorre, Trompeta / Lluís Alcon, Bateria / Jordi Claramunt, Trombó / Martí Alcon, Baix. Tots els vents varen fer els seus solos, i tots amb una molt bona tècnica i sensibilitat musical. Tema potent, en el més pur estil Be-bop. Varen continuar amb el “Footprints del Wayne Shorter. Tema lent i a un ritme de ¾ que permet una cert cadència, ideal per anar-s’hi penjant en els solos. També adequada per l’oient, ja que agraeix un ritme cadenciós, fàcil de lligar i de seguir. Solos dels tres vents, començant per l’Òscar a la trompeta, després pel Jordi al trombó. Després s’hi va posar l’Albert amb el seu saxo alt. Varen executar uns solos preciosos, seguint perfectament l’harmonia del tema, preciós, del Wayne Shorter. Va seguir el David amb un solo de piano suau i precís. Després d’aquesta tanda de solos, varen acabar amb la coda i repetint tres vegades la darrera frase. Excel·lent interpretació. El tercer tema va ser el “So What” del Miles Davis. Tema iniciat pel baix com a leit motiv principal. El primer en desenvolupar-lo va ser el Jordi amb el su trombó. Bon solo, d’un tema que només te dos acords però que es repeteixen unes quantes vegades i que el músic ha de recordar, saber on està per fer els canvis correctes. Li va seguir l’Albert amb el seu alt, fent un molt bon solo. Seguidament l’Òscar a la trompeta, passejant-se per les escales i acords d’una manera molt elegant. Piano seguidament i més solos ja per entrar de nou el baix i acabar. El quart tema va ser el conegut “Cantaloupe Island” del Herbie Hanckok. S’ha de dir que el varen tocar a un ritme molt viu, molt més que l’original. Tot i així els hi va sonar molt ben conjuntat. L’Albert s’hi va posar amb un molt bon solo, investigant sons i seguint l’harmonia marcada per la resta dels companys. Seguidament va ser el Jordi amb el seu trombó. I sempre darrera la pulsació del tema. Per arrodonir-ho va ser l’Òscar amb un so a la trompeta fantàstic, ja quasi professional. Quins arpegis més ben clavats i nítids que ens va fer aquest jove crack. El piano del David va continuar la roda de solos d’aquest tema, clàssic de les Jams. Tema del Hanckok, que tots vàrem poder gaudir. Després del solo del piano, varen tornar-hi amb el tema i varen acabar de la manera que s’acaba, de cop.

Després els hi va tocar als professors del Taller de Músics dirigits pel José Alberto Medina i el seu JAM trio. Coses que no s’expliquen i que després et foten, relacionades amb el so d’aquesta part del concert. Resulta que sense jo tocar el nivell d’enregistrament del meu Zoom H4, l’àudio d’aquesta part ha resultat estar saturat. Llàstima, ja que varen fer uns temes dels discos del JAM trio magnífics. L’àudio és desastrós, què hi farem. Ells van mostrar-nos el seu bon saber. Però qui eren ells? El JAM Trio és una formació estable amb el José Alberto Medina / piano, Paco Weth / contrabaix i Mariano Steinberg / bateria. Un trio de lo millor que hi ha per aquestes contrades. Ells són, un músic canari i dos argentins, però són també catalans d’adopció per voluntat pròpia. Varen tocar quatre temes dels seus discos, tots ells de gran factura i sensibilitat. Paco Weth va deixar-nos bocabadats amb les seves maneres de tocar el contrabaix. Mariano, sempre en un segon terme, ja que les músiques suaus no eren per anar-li foten cops a la bateria. O sigui que va tocar de manera sua, i participant amb el seu so, en el so global. José Alberto, que venia de la seva terra, de tocar en el Festival de Jazz de Canarias, i que ho havia fet amb un Steinway de cua, es va trobar però amb un magnífic teclat Kutzell, un dels millors teclats, i es va adaptar a la perfecció al no tant bo instrument. Solo magnífic del José Alberto, i de tots tres, després, seguint la melodia que semblava més un tema clàssic que de Jazz. Aquest és el Jazz que fan els nostres músics. Aquest primer tema es deia “Myself Portrait” del seu segon disc. El segon tema, va començar de manera extra suau, com una balada, magnífica balada. Primer a piano per després ja amb el seu solo el Paco amb el seu contrabaix. Després, José Alberto s’hi va ficar amb una gran sensibilitat i tècnica. Després, es varen tornar a trobar fent el final, d’una manera exquisida. El tercer tema ja va ser més viu, amb un Mariano entrant a ritme viu. Gran bateria que s’adapta a tots els ritmes, melodies i estils. Tema, que en la seva part central, deixava un espai per a la reflexió i per poder entrar el solo de l’Alberto. Es deia “Africanos i vivos” també del seu segon disc. Finalment van tocar un estàndard amb més swing, per entrar a la Jam. Tema amb molt de swing que inicialment repeteix el tema un parell de vegades. Després, José Alberto s’hi va ficar i de quina manera. Ritme a dojo, i melodies modernes per un tema estàndard. Ja que el tema ho sigui no vol dir que ells, a l’hora de fer els seus solos toquin com “abans”. Toquen com ara, amb la concepció moderna de les improvisacions. Solo llarg i que ens va deixar un molt bon regust de boca. Després quarts del Mariano amb el José i el Paco. Tema excel·lent, i que va deixar pas a la Jam.

Aquesta va començar convidant el José Alberto a Marina Tuset a cantar un tema, “Miss Celie’s Blues”, interpretat amb el José Alberto i el Lucas al tenor (Taller de Músics). Després que Marina fes la intro del tema, s’hi va posar el Lucas a fer un solo esplèndid, si considerem que no coneixia el tema. Només escoltant-lo, va saber utilitzar les escales i arpegis adequats. Gran talent el d’aquest jove. Després s’hi va posar el José Alberto amb un solo magnífic, suau i delicat, com és el tema, per després acabar Marina altra cop amb la melodia del tema i acabar-lo. El següent tema que varen tocar va ser el blues “Freddie Freeloader”, però ara dalt l’escenari hi havia, el José Alberto, Manel Fortià, Albert Carrique, l’Oscar Latorre, l’Anscari Montori, Lucas Martínez i Mariano Steinberg. Una vertadera Jam era la que hi havia dalt l’escenari, músics professionals conjuntament amb músics de les dues escoles que havien vingut a participar al Festival. Un tema adequat, esplèndid i igualment varen estar les diferents interpretacions dels músics. Seguidament va pujar en Dani Voroviev a tocar el piano, conjuntament amb la resta de companys, el Lucas, l’Albert, l’Òscar, Manel i el Xavi Aymà. Ja per anar acabant, amb el Xavi, Lucas, l’Òscar, Manel i jo mateix vàrem tocar el “Song for my father”. Així vàrem finalitzar el primer dia del 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts. Miquel Tuset.

Concert de Marina Tuset amb José Alberto Medina i Juan Pablo Balcázar a la Libreria Martínez Pérez

2011-07-04T13:34:00.000-07:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: de nou fer una petita crònica del concert, ja n'és el segon, a la Libreria Martínez Pérez, de la Marina Tuset. Va ser un concert eminentment acústic, amb veu, piano i contrabaix. Va ser totalment diferent al primer que va fer la Marina, ja que en aquella ocasió els acompanyants varen ser més i elèctrics. Un concert pausat, relaxat i amb temps suficient per escoltar a aquesta jove promesa de la veu de la música actual. Varen tocar una desena de temes, alguns en el més pur estil d'estàndard de Jazz; altres més pausats, balades amb molt de gust i modulació. Si escolteu el concert podreu gaudir d'aquesta nova veu, que en aquesta ocasió va ésser acompanyada per dos grans músics de l'escena actual de casa nostra, José Alberto Medina i Juan Pablo Balcázar, pianista i contrabaixista respectivament, ambdós músics amb uns quants treballs discogràfics enregistrats. En fi, un molt bon concert on la gent que va venir, una seixantena, vàrem aplaudir al trio que tant i tant ens va agradar. Miquel Tuset.

Proper Concert de Marina Tuset a la Libreria Martínez Pérez

2011-06-23T02:40:00.000-07:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: Us volia dir que el dia 30 de juny, i a la Libreria Martínez Pérez, carrer València 246, entre Balmes i Rambla de Catalunya, cantó de mar, hi actuarà la Marina acompanyada de dos grans músics de l'escena Jazzística de casa nostra. Ambdós músics, l'un canari i l'altre colombià, estan establerts entre nosaltres d'ençà uns quants anys. José Alberto Medina, pianista i compositor, va venir amb el quartet del Geni Barry i ja vàrem poder-lo escoltar acompanyant per primera vegada a la Marina. Juan Pablo Balcázar és un contrabaixista i també compositor de gran vàlua tècnica i gran inventiva. Ambdós acompanyaran a la Marina en aquesta segona actuació que farà a la Libreria, després de la que va fer el 20 de gener passat. Si algú està interessat en venir, m'ho dieu i us trauré les entrades a 10€. Les entrades ordinàries a la taquilla són a 15€. Ja em direu. Miquel.

Jazz entre llibres

BLUES, JAZZ & GOSPEL

a la manera de

MARINA TUSET

Sala d’Arts

Dijous, 30 de juny de 2011, a les 20:30 hores

Blues, Jazz & Gospel a la manera d'aquesta jove cantant, que torna més consolidada i amb una formació més acústica.

L'escoltem de nou, amb la seva veu potent i subtil alhora, capaç de molts matisos, en un repertori variat on repassarà diversos estils.

L’acompanyen dos grans músics de prestigi: el pianista i compositor José Alberto Medina, que acaba de fer una gira amb el seu JAM trio i el gran saxofonista nord americà Dick Oats, amb qui ha gravat el seu 5^è disc, i Juan Pablo Balcázar, prolífic i de tècnica depurada, que ha enregistrat diversos discos, forma part d'altres projectes com a col·laborador i lidera també la seves variades formacions.

Marina TUSET - veu – José Alberto Medina - piano

Juan Pablo BALCÁZAR - contrabaix

Horari: de 20:45 a 21:45 hores

Preus: 15,00 € (adults) - 10,00 € (estudiants amb carnet, fins 24 anys) - 8,00 € (infantil, fins 15 anys)

Reserves a la Llibreria

(horari: 10:00-14:00 i 16:30-20:30 - de dilluns a divendres)

ACONSELLEM RESERVA PRÈVIA

(personalment, e-mail: lmp@scriba.jazztel.es, telf. 93 215 19 33 begin_of_the_skype_highlighting 93 215 19 33 end_of_the_skype_highlighting)

aforament limitat – seients no numerats

Se servirà una copa de cava i carquinyolis en finalitzar la sessió

Amb la col·laboració de

Sala d’Arts

Llibreters des de 1890 i galeria d’art

València, 246 (entre Rambla Catalunya i Balmes) - 08007-BARCELONA

Tel. 93 215 19 33 begin_of_the_skype_highlighting 93 215 19 33 end_of_the_skype_highlighting - Mòbil 616 72 16 65 begin_of_the_skype_highlighting 616 72 16 65 end_of_the_skype_highlighting – Fax 93 487 37 66

CONCERTS 3a TEMPORADA

2011-06-23T01:12:00.000-07:00

Programació mensual a partir del setembre:

Data: divendres 27 de gener de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
JAM SESSION DE GENER
C.Pineda, A. Caire, T. Torres i F. Muñoz

Carles Pineda, saxo alt
Albert Caire, piano
Toni Torres, contrabaix
Felipe Muñoz, bateria
i els membres de l'Escola Jam Session, amb el Luís Blanco al capdavant, etc...

Data: divendres 17 de febrer de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Gaspar, Bonell, Blavia:
Jordi Gaspar, contrabaix i guitarra baixa
Jordi Bonell, guitarra elèctrica
Roger Blavia, bateria i percussions

Data: divendres 24 de febrer de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
JAM SESSION DE FEBRER
Amb Geni Barry & friends
Geni Barry, vibràfon
Carles Pineda, saxo alt

Albert Caire, piano
Toni Torres, contrabaix

Felipe Muñoz, bateria
i els membres de l'Escola Jam Session, amb el Luís Blanco al capdavant, etc...

Data: divendres 16 de març de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Five in Orbit:
Ramon Fosati, trombó
Olivier Brandly, saxo alt
Laurent Bronner, piano
Nicolas Rageau, contrabaix
Luc Isenmann, bateria

Data: divendres 20 d'abril de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Toma 4:
Ivan Santaularia, piano
Yeray Hernández, guitarra
Santiago Acevedo, contrabaix
Ramiro Rosa, bateria

Data: divendres 18 de maig de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Afro Blue:
Xavi Figuerola, saxo tenor
Guim García Balash, saxo alt
Xavier Algans, piano
Pepo Doménech, baix elèctric
Ricard Grau, bateria

Data: divendres 15 de juny de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
Matthew Simon Quartet:
Matthew Simon, trompeta
Federico Mazzanti,piano
Manuel Krapovickas, contrabaix
Oriol González, bateria.

CONCERTS 4ª TEMPORADA
Data: divendres 14 de setembre de 2012 a les 22h a la Sala Xica de La Vicentina
David Pastor - Francesc Capella Quintet, "Blue Note tribute".
David Pastor, trompeta
Francesc Capella, piano
Vicent Maciàn, saxo tenor
Ray Ferrer, contrabaix
Joan Terol, bateria

Jazz Modern de gran categoria musical a càrrec del Joan Vidal Sextet

2011-06-13T04:09:00.000-07:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: aprofitant aquest cap de setmana una mica més llarg, aprofito per seurem davant de l'ordinador i començar a pensar de quina manera comentaré el darrer concert del divendres. Sí ja sé com començar-lo. Vosaltres, mentre llegiu aquest text, estareu escoltant el primer, o segon set del concert, la qual cosa us permetrà gaudir més de la crònica. Un concert que varen fer sis joves grans músics, des dels 22 fins els 27 anys, el Joan Vidal Sextet. Quan hom contracte els músics ho pot fer de dues maneres, la primera i més habitual és anar-los a veure i escoltar abans, i posteriorment, si creus que poden anar bé a la Sala Xica, quedes amb ells, amb ell, per una data i ja està lligat el concert. L'altre manera menys habitual és que els músics t'enviïn un mail i et comuniquin que estan interessats en tocar al Club, sense haver-los escoltat mai, a vegades, i d'altres sí. En aquest cas va ser així; no els havia escoltat mai. Tampoc jo no coneixia al Joan Vidal ni als dos músics anglesos que l'acompanyaven des de Londres, l'Àlex Munk i el Josh Arcoleo. Però sí que coneixia prou als altres tres, el Biel Amagant, Marco Mezquida i Miguel Serna. El motiu del viatge era la presentació del seu nou treball al Festival de Jazz de Granollers, i per això el Joan va cercar d'altres "bolos" a la mateixa setmana. La cosa va acabar així: el concert inauguració del seu treball va ser al Jazz Club La Vicentina el dia 10. L'11 al Club de Jazz de Sant Cugat. El 12, a Mollerussa. El 14, al Bar Continental, a Gràcia. El 17, al Festival de Jazz de Granollers i el 18 a la Nova Jazz Cava de Terrassa.

Així doncs ja els tenim aquí; varen arribar divendres a l'hora pactada, quarts de 8 del vespre, presentacions amb els fins aleshores desconeguts, i salutacions i abraçades als joves coneguts. Després d'una estona de muntar varen posar-se a fer proves de so. Jo, que mentre tant estava acabant de muntar la Sala Xica, vaig escoltar el primer tema que varen fer i vaig pensar, mare meva, que bons que són aquests joves. També vaig pensar que seria un concert una mica "durillo" si tenim en compte l'estil de Jazz emprat pels joves músics. Però com que la qualitat interpretativa hi era i el tema vaig veure que tenia canvis rítmics i grans solos, vaig pensar que agradaria al públic que ve habitualment al Jazz Club La Vicentina. Públic que per una altra part, les ha vistos de tots els colors, si considerem els més de 24 concerts que ja portem des de la inauguració el juny de 2009.

Després de convidar-los a fer un tast dels magnífics "montaditos" de La Taska vàrem arribar a La Sala Xica, aquesta vegada bastant puntuals, però tot i així ja ens esperaven alguns dels nostres amics ja habituals. Com cada concert que fem, tot i que l'hora d'inici són les 22h, sembla que tothom ha entès que aquesta és l'hora d'entrar i no l'hora d'iniciar el concert. Així doncs, després que anés arribant el personal, vàrem començar prop de dos quarts d'onze amb una Sala Xica bastant plena.

La primera part va estar dedicada exclusivament a la Deptford Suite. Una Suite composada per una sèrie de temes, tots ells d'una qualitat inqüestionable, amb diversitat musical i rítmica, i fins i tot amb moments "contemporanis" a la manera de Stockhausen. Ens ho escoltàvem amb el Jordi Boladeras, allà al darrera asseguts a les velles "butaques" de l'antic "Cine" i comentant-ne l'estil, el de la música d'aquell moment, li vaig dir que la definició del què feien podia estar relacionada amb "Jazz Contemporani". Si considerem que van estar tocant 1h 45m, segur que entendrem que hi van haver més "estils".

Aquests són els temes de Deptford Suite.

1. Opening

2. El quinto en discordia

3. Mantícosa

4. Les metamorfosis de Paul Dempster

5. La autòcrata Liselotte Vitziliputzli

6. Qui va matar Boy Strunton?

7. Closing

Aquesta Suite, ens va comentar el Joan, que estava basada amb la Trilogia de Depford (gràcies anònim), tres llibres d'un escriptor canadenc anomenat Robertson Davies, (gràcies Jordi) i que ell mateix es va encarregar d'aconsellar-nos que llegíssim.

Després d'aquesta Deptford Suite, interpretada pels músics d'una manera magistral, vàrem fer un petit descans, moment en el qual vam aprofitar per celebrar el 2n aniversari del Jazz Club La Vicentina. Cava de "Cal Rosell" i pastes de full de "Cal Muñoz" per a tothom, convida la casa, i abans de començar el segon set, una bufada amb un 2 a la mà.

En el segon set varen tocar:

1. Limes Groove

2. El cuervo

3. Ligeti (concert per a violí i orquestra 2n moviment)

4. Lemon Skin

bis. Take the "A" train.

De la mateixa manera ens varen captivar. El primer tema Limes Groove, va resultar farcit de modernitat, a vegades, sobretot a la introducció, ple d'una mena de "free", que es va anar desenvolupant cap a camins més assequibles. Mentre Marco Mezquida iniciava El Cuervo a piano solo, una intro llarga i suau, silenci absolut a la sala, i sempre escoltant com els músics anaven deixant anar les seves músiques.
Parlem doncs dels músics i com de bé ho varen fer.

Marco Mezquida, pianista de 24 anys, amb estudis Superiors de l'ESMUC, com la resta de músics locals, qui ja ens havia acompanyat l'estiu passat en el 1er Festival de Jam Sessions, va fer-nos gaudir de la seva exquisida sensibilitat interpretativa, fent també uns solos de gran tècnica. Sempre però, acompanyant amb els seus acords a la resta de companys, acords de gran inventiva i tècnica. Ja se sap que hi ha moltes maneres d'harmonitzar la música. Es tracta doncs de trobar la "manera". Aquesta segona part, Marco Mezquida, va iniciar i finalitzar alguns dels temes a piano solo amb una total compenetració per part d'ell i silenci per part nostra. Sempre ho dic i sempre ho diré, bravo pel nostre públic, capaç d'escoltar sempre amb respecte i silenci la interpretació dels músics en tots els concerts.

Joan Vidal, líder del grup i aglutinador del projecte, va tocar la bateria sempre pendent de la resta de companys, com si els recordés a cada moment què havien de fer, com a "Director" que va ser. La seva bateria no va "destacar" per sobre del grup, per sobre del projecte, i així, acompanyant amb una gran precisió i ritme, va permetre que sobresortís el "projecte". Va fer algun solo però, en general, va restar al darrera, va ser la màquina precisa i constant que va mantenir la pulsió adequada, qui va "animar" a la resta de companys a seguir fent meravelles durant tota la nit. Us recordo que era la primera vegada que tocaven junts presentant aquest projecte, que varen estrenar-lo a casa nostra, honor que vàrem tenir i gaudir.

Gabriel Amargant, saxo tenor i quan convé clarinet, (a Sant Cugat va tocar-lo per cobrir les mancances del Marco que no hi va poder ser, i per afegir una altra sonoritat) conegut nostre (Biel Amargant Quintet amb Raynald Colom), de 24 anys també, gran músic i d'un gran futur com també la resta de companys, va tornar-nos a embadalir escoltant-lo. Aquell saxo tenor de finals dels anys 20 que te, va sonar com només ell el fa sonar. Quina gran inventiva, quina gran tècnica que atresora aquest jove músic. Ara em ve al cap que tindrem la sort d'escoltar-lo durant molts anys, mentre estiguem vius tots, ja que tornarà sovint al Jazz Club La Vicentina, com possiblement la resta dels seus companys. A destacar la harmonització a dos saxos, guitarra, piano i contrabaix que ha fet el líder del grup Joan Vidal. De fet, ha estat clau la incorporació de dos saxos tenors tocant junts, a vegades a diferent registre, i compaginant els solos. Brutal.

Josh Arcoleo, el més jove de tots amb només 22 anys, saxo tenor anglès d'una gran qualitat i tècnica, tot i que la manera de fer va ser lleugerament diferent de la del Gabriel ens va impressionar gratament i de manera doble ja que hi havia la incògnita del desconeixement del músic. Ho sigui que després de la sorpresa va venir l'admiració. Va fer el duet amb el Biel a la perfecció, contestant-se ambdós músics a la perfecció i fent també uns solos d'una gran sensibilitat melòdica amb uns fraseigs moderns i molt ben executats. Bravo per aquest jove músic anglès, que segur que tindrà un futur adequat a la seva vàlua i repeteixo el mateix per la resta.

Alex Munk, guitarrista anglès de només 23 anys, gran guitarrista tècnicament parlant i també d'envergadura, es va mantenir durant tota la nit en una discreció sonora que li vam certament agrair. Una guitarra elèctrica pot arribar a sonar molt fort, qüestió de volum a l'ampli, però ell va saber-lo regular i permetre que fos tota la formació la que sonés compacta. Va tocar en un estil proper al de l'Allan Holsworth, (guitarrista anglès emblemàtic qui va acompanyar la darrera època de Soft Machine) no per la velocitat interpretativa i sí més pel so obtingut. Va jugar amb l'electrònica però sense exagerar-la, utilitzant-la pels seus propòsits i mai posant-la al cap davant. Va fer uns solos molt tècnics i moderns i en algun d'ells ens hauria agradat sentir-lo amb una mica més de volum, però molt bé igualment.

I ara per finalitzar comentar la tècnica de Miguel Serna, company de batalles de tots ells. De fet, comentar-vos que Miguel Serna i Marco Mezquida varen acompanyar Gabriel Amargant en el seu primer treball discogràfic FIRST, disc de gran èxit de crítica i de públic. Miguel Serna, contrabaixista de gran rigor musical i tècnica, va fer tota una sèrie de solos de gran vàlua interpretativa, a més a més de mantenir, conjuntament amb la resta de companys de la secció rítmica, la pulsió rítmica adequada. El veies sempre proper i concentrat mirant-se la partitura. De fet, tots ells varen estar tota la nit concentrats i mirant-se les respectives partitures, sobretot quan no tocaven, ja que havien d'anar-la seguint, com si fos una història que t'expliquen i que després hauràs d'explicar-ne tu la teva part, la continuació. Bé pel Miguel, gran i serio contrabaixista, concentrat a fer la feina ben feta.

Menció especial al tema bis que varen tocar i que va ser un Take the "A" train meravellós. Un estàndard tocat a la manera gens estàndard i que varen començar el Marco i el Gabriel, fent després cadascun dels músics el seu solo corresponent com si d'una Jam Session es tractés. Un fi de festa adequat, amb un tema emblemàtic i tocat amb un estil modern, però amb un ritme, una mica més "arrastrat" rítmicament parlant, que l'original. Gran tema per a una gran Nit, la del 2n aniversari.

Doncs res més, jo diria que més o menys va anar d'aquesta manera i com que tenim la sort de poder tornar a escoltar el concert, descarregant-lo o escoltant-lo en el blog, això ens permetrà relligar-ho tot i tornar-ho a gaudir.

Ara ja convocar-vos pels propers concerts que estaran encabits en el 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts i que seran el 8 i 9 de juliol, a falta de concretar el darrer dia, dins de la programació de la Festa Major d'Estiu. A tots els assistents, amigues i amics col·laboradors i els qui no ho sou, gràcies per venir, i també a la resta d'amics que no varen poder venir, gràcies per mantenir viva la flama entre tots d'aquest Jazz Club La Vicentina que ja porta 2 anyets d'existència. Ja per finalitzar, disculpar-me si quan faig les presentacions i acomiadaments em faig pesat i/o no ho explico prou bé. A vegades, hi ha un cansament que es manifesta al final i fa que les coses no es diguin de la manera adequada. Ens veiem el proper concert. Salut i molt de Jazz. Miquel Tuset.

Concert-Vermut David Sam Trio i Marina Tuset diumenge 19 de juny a la Llibreria El Siglo de Sant Cugat.

2011-06-12T17:20:00.000-07:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: us convidem a venir a veure a Marina Tuset acompanyada de David Sam al piano, Jordi Jornert al contrabaix i Roberto Olori a la bateria. El concert és gratuït i es fa a l'hora del vermut a la mateixa llibreria El Siglo, lloc emblemàtic on els nostres amics del Club de Jazz Sant Cugat fan els seus concerts. Recordeu que és el diumenge 19 de juny a les 12h 30m.

Avda. Rius i Taulet 120
Sant Cugat del Vallés
93 674 58 98

http://www.elsiglo.cat/index.php?option=com_jevents&task=icalrepeat.detail&evid=256&Itemid=58&year=2011&month=06&day=19&title=david-sam-trio-i-marina-tuset&uid=7c8fd5f238e22c7e0dd5bf3a5a33b55e&catids=41|40|43|44|45

Petita crònica del concert de Joan Vidal Sextet feta pel Carlos Sampietro (Club de Jazz de Sant Cugat).

2011-06-11T09:30:00.000-07:00

Estimats amics / amigues

Dir-vos que podeu veure a la nostra web un vídeo de TV Valldoreix del concert de Geni Barry Quartet el passat dissabte 4 a la Nau de la cultura de Valldoreix.

I sobretot dir-vos que aquesta nit hem assistit al Jazz Club la Vicentina, al concert del grup Joan Vidal Sextet que demà actuarà per a nosaltres en el Siglo en format de Quintet. El concert, que va començar amb l'estrena d'una suite insuperable, ha estat un gran concert d'un jazz modern amb moments molt intensos seguits de moments molt càlids en què regnava a la sala un silenci absolut per part dels assistents. Gabriel Amargant com sempre extraordinari igual que la resta dels joves músics. Totes les cançons han estat composicions del jove bateria i líder del grup Joan Vidal, totes menys el bis, una gran versió del súper conegut "Take the A train" de Duke Ellington Sens dubte el concert de demà serà un dels millors concerts que haurem tingut des del començament dels mateixos fa gairebé tres anys en el Siglo. Serà un concert diferent al que estem acostumats però que no deixarà a ningú indiferent.

No us ho perdeu.

www.clubdejazzsantcugat.com

Carlos Sampietro.

2N FESTIVAL DE JAM SESSIONS a SANT VICENÇ DELS HORTS

2011-06-10T04:56:00.000-07:00

Gràcies a la total col·laboració de l'ajuntament, tots els concerts seran gratuïts.

Data: divendres 8 de juliol a les 22h30m a la Plaça Sant Jordi
Combos d'alumens de les Escoles:
Taller de Músics,
Escola Música Municipal d'Olesa de Montserrat,
amb el combo de professors del Taller de Músics
J.A.M. Trio (J.A. Medina, Paco Whet i Mariano Steinberg)
Data: dissabte 9 de juliol a les 22h30m a la Plaça Sant Jordi
GENI BARRY i els combos de les escoles:
Escola Jam Session, (combo d'alumnes)
Escola Creu Alta, (combo de professors)
Data: dissabte 23 de juliol a les 22h30m a la Plaça Sant Jordi
Combos d'alumnes i professors de l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç.

PROPER CONCERT 10 de juny amb JOAN VIDAL SEXTET

2011-05-29T09:10:00.000-07:00

Joan Vidal, bateria establert a Londres, vindrà acompanyat de dos joves músics anglesos, Alex Munk- guitarra i Josh Arcoloeo- saxo tenor, a presentar-nos el seu darrer treball . Aquí se'ls hi ajuntaran Marco Mezquida- piano, Biel Amargant- saxo tenor i Miguel Serna- contrabaix. A més a més, celebrarem el 2n aniversari del Jazz Club!

CURRÍCULUM DELS MÚSICS.

Joan Vidal és un jove i gran bateria català que el 2008, quan residia a Londres va decidir formar el projecte Joan Vidal Sextet en formar amb cinc joves promeses més de l'escena jazzística anglesa un grup amb un repertori propi que barreja el jazz tradicional amb les noves tendències del jazz europeu (Kenny Wheeler, Django Bates o John Hollenbeck). Després de la presentació del grup a 606 Jazz Club de Londres i la Royal Academy of Music, Joan Vidal presenta el seu treball a Barcelona, reunint dos dels membres de la banda original (Josh Arcoleo i Alex Munk) amb tres dels joves músics més consolidats de l'escena jazzística catalana (Gabriel Amargant, Marco Mezquida i Miguel Serna)

Marco Mezquida, és un jove pianista, que s'ha format al Taller de Músics i que no fa gaire va acabar els seus estudis de grau superior a l'Esmuc i que ha format part de projectes liderats per companys i companyes de la mateixa escola superior. És el pianista de diverses formacions com són ara el Giulia Valle Quintet, Dácil López quintet, i un llarg etc. Va ser el músic encarregat d'inaugurar el Festival de Jazz de Vic amb un concert a piano solo a la Cava de Jazz. Ens va acompanyar l'estiu passat en el Festival de Jam sessions representant al Taller de Músics.

Gabriel Amargant de tan sols 24 anys és un dels millors saxofonistes que hi ha a Catalunya, músic que tots coneixement per haver actuat amb el seu quintet al Jazz Club La Vicentina. Només dir-vos que el 2010 ha estat guardonat amb el premi al "Músic de l'any" que atorga l'Associació de Músics de Jazz i música moderna de Catalunya (AMJM).

Josh Arcoleo és un jove saxofonista anglès de només 20 anys que ja gaudeix d'un merescut prestigi en l'escena jazzística londinenca, havent tocat a més en diversos festivals com al Jazz Festival de Glastonbury i al Jazz Festival de Pori, a Finlàndia.

Alex Munk és actualment un dels millors guitarristes de jazz del Regne Unit, havent obtingut diversos premis com el Sony Young Musicians Jazz el 2009 i recentment el David Hoult Prize de l'Escola de Música de Leeds.

Miguel Serna , és un jove contrabaixista de l'escena jazzística barcelonina, inicialment de formació clàssica fins que als 19 anys comença a estudiar jazz al Taller de Music, i posteriorment a l'ESMUC. En l'actualitat a més de pertànyer a diversos grups dirigeix la Big Banana Reunion, big band de 18 músics de l'ESMUC que recentment ha actuat a l'Espai Exterior L'Auditori dins del cicle del Vermut Jazz del 201.

Us hi esperem a tots! Miquel Tuset.

Concert del Fredrik Carlquist en vídeo.

2011-05-26T15:33:00.001-07:00

Fredrik Carlquist Quartet a la Vicentina el 20 maig 2011 from Club de Jazz Sant Cugat on Vimeo.

JAZZ RELAXAT EN UNA NIT DE QUEIXA CIUTADANA ARREU

2011-05-22T08:38:00.000-07:00

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: sí sí, això és el que vàrem poder sentir i escoltar els no masses que vàrem optar per assistir a un molt bon concert de Jazz. Normalment en som més, de públic, però aquests dies de reivindicacions ciutadanes, molts vareu optar per anar a la Plaça Catalunya, per pressionar més, amb la vostra presència, a tots aquests polítics que no acaben de fer les coses bé. Bravo!! Nosaltres, els qui ens vam quedar, vàrem gaudir d'una nit entranyable. Gràcies a tots els qui vareu venir, els amics col·laboradors, els qui a cada concert no fallen, tot i venir de fora del poble, i per descomptat als nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat, els quals sempre tenim entre nosaltres, donant-nos el seu suport. Els responsables que passés aquesta nit entranyable varen ser només quatre músics, teoria que certifica que no fa falta una gran orquestra per gaudir de magnífiques sonoritats. Aquests varen ser la formació del Fredrik Carlquist Quartet, amb el mateix Fredrik Carlquist-saxo tenor, Joan Chamorro-saxo baríton, Garry Fimister-contrabaix i Xavi Hinojosa-bateria. Fredrik Carlquist que és un saxofonista suec que viu entre nosaltres des de ja fa uns quants anys, ens va presentar el seu darrer treball, PLAYING COOL, disc dedicat a la figura del Lester Young qui va posar les primeres pedres del que després seria anomenat Cool Jazz. Ja va dir-nos en començar, que la nit seria tranquil·la, relaxada, sense estridències, ja que la música que a ell li agrada (entre molts altres estils) que és la que feien Stan Getz, Paul Desmond, Gerry Mulligan i tants altres, així ens ho faria passar. Així va ser des del principi fins el final, tot i considerant també que Marina Tuset va ser convidada a participar cantant un parell de temes.

Durant tota la nit vàrem gaudir dels sons dels dos saxos, tenor i baríton, que ens varen deixar extasiats. Parlo per mi i per la resta de públic que hi va assistir. Tothom estava gratament impressionat per la manera com aquests dos grans músics van saber-se expressar mitjançant els seus instruments. En cap cas, els solos varen ser "massa moderns", "massa difícils de seguir". Sempre vàrem poder seguir els temes quasi cantant-los en el nostre interior, i sempre amb el silenci que tant caracteritza al públic del Jazz Club La Vicentina. La mostra de tot això la teniu a disposició vostre, ja que el Fredrik, molt amablement ha penjat dos temes enregistrats amb so i vídeo per ell mateix, i també podeu escoltar i descarregar tot el concert, només àudio, que enregistrem nosaltres sempre que fem un concert. Us haig de dir que la qualitat de l'àudio enregistrat és excel·lent. La primera part va discórrer de la mateixa manera, tocant temes del seu disc a més a més de tocar-ne alguns d'estàndards. La llista dels temes de la primera part és aquesta:

P-Town              (Al Cohn)
Love Letters    (Young/Heyman, 10é)
Prezence
Don't Explain   (Billy Holiday, 8é)
Blue Lester      (Lester Young)

"P-Town" (Al Cohn)

"Don't Explain" (Billy Holiday)

Un descans per reposar forces a base de cacauets i refrescar al personal amb beures diversos, al mateix temps que vàrem convidar a menjar un entrepà al Joan Chamorro, qui no havia pogut venir a sopar amb nosaltres ja que havia tingut bolo al Festival de Jazz de Granollers amb la Sant Andreu Jazz Band. Joan és músic, col·labora amb totes les Big Bands del país, presenta a l'Andrea Motis, (jove trompetista, saxofonista i cantant) mitjançant una formació reduïda de quintet/sextet i pedagog, jo diria que un dels fundadors del Taller de Músics. Fredrik va aprofitar aquesta estona per oferir el seu disc a bastants que el varen comprar, Garry i Xavi, per seure i petar la xerrada tot bevent un refresc, i just abans de començar la segona part, els músics i la Marina varen decidir quin seria el tema que podria cantar.

La segona part va seguir la tònica de la primera, i això ens va permetre entrar més i més en l'univers musical del Lester Young, i també en el dels nostres músics, Fredrik, Joan, Garry i Xavi. La música, els sons que vàrem escoltar, sons tranquils, sons relaxats i d'una bellesa extraordinària, ens varen acompanyar fins el final. Hi va ajudar també, i sempre ho diem, la molt bona acústica que tenim a la Sala Xica, lloc ideal com el que més, per tocar Jazz, Blues i tot el que sigui música interpretada amb gust.
Els temes que varen tocar a la segona part són aquests:

El Sueco                            (Fredrik Carlquist 4rt)
Poinciana              (Ahmad Jamal)
All The Things You Are   (Jerome Kern))
This Years Kisses            (I. Berlin /B. Holliday)
I got Trouble (amb Marina)   (Cristina Aguilera)
I Can't Give You Anything But Love (J. McHugh/D.Fields)

"All the things you are" (Jerome Kern)

Passada una estona, Fredrik va convidar a cantar la Marina, davant la sorpresa d'alguns dels presents. El tema escollit va ser un blues, "I got trouble" que tots ells es van encarregar de fer sonar la mar de bé, i així la nostra jove cantant va poder gaudir tocant amb aquests grans mestres. El quartet va continuar amb la mateixa i tranquil·la sonoritat, tot interpretant el darrer tema, un estàndard preciós i així arribar al final. Sempre, després dels darrers aplaudiments els músics tornen a sortir a l'escenari per tocar el seu "bis de rigor" i en aquesta ocasió, i ja que hi havia "fans" del quartet i "fans" de la cantant, vàrem proposar que tanquessin tots plegats una magnífica nit de Jazz. Així va ser i el darrer tema va ser l'estàndard "Georgia on my mind", tema conegut per tothom, músics, cantant i públic, i tots vàrem poder gaudir d'allò més. Així vam tancar una nit extraordinària de Jazz Lesternià amb un Fredrik molt satisfet i content el qual, en el Facebook, i fent referència el vídeo del tema Don't Explain, interpretat aquest passat divendres ha deixat escrit el següent:
Us asseguro que va ser molt divertit, molt maco, tocar en aquest Gran Club.
Això no ens ho havien dit mai. Gràcies Fredrik.

DON'T EXPLAIN Fredrik Carlquist 4tet Live!
Another take from our gig at La Vicentina the other night. It sure was fun to play at this great club!!

Què podem dir d'aquests dos "monstres" del saxo, Fredrik i Joan. Una sonoritat, la del tenor del Fredik Carlquist, en la línia dels músics de l'època Lesterniana. Potser, en la concepció dels solos és més moderna, però sí que el so, en termes generals, ens situava en aquella època. La gràcia de tot plegat ha estat el fet d'escollir uns temes i no uns altres. Fredrik ha escollit una sèrie de temes, que tot i que només tres pertanyen al nou disc, la resta segueixen l'ona Lesterniana. Solos tocats amb un fraseig d'una tècnica depuradíssima, amb molt de gust i sensibilitat. Un plaer per a la oïda, pel cervell i pel cor. Et deixaves portar escoltant-lo sense cap impediment. Segurament l'escoltareu en algun altre club de Jazz, i recordareu les seves bones maneres, recordareu aquest gran concert.
L'altre "monster", Joan Chamorro, aquest amb el seu baríton, ens va deixar bocabadats escoltant-lo. No hi ha massa músics que toquin el baríton, i menys que ho facin tant bé com ell. El podeu escoltar en les millors Big Bands del país, i sempre el recordareu quan el vareu escoltar al Jazz Club La Vicentina. Haver-lo pogut escoltar (a tots dos, a tots quatre) en aquest format reduït ens ha permès arribar més a prop d'ell, (d'ells) i gaudir del magnífic so del seu baríton. En solo, en melodia i tocant amb el Fredik a la vegada, de qualsevol de les maneres ens ha captivat. Te uns coneixements teòrics d'altíssim nivell, i no parlem dels pràctics. Aquests s'expressen de la millor manera, amb la millor sensibilitat i emoció. Això es veu més clar després de conversar amb ell (amb tots ells), ja que la humanitat, senzillesa i bones maneres, hi són parlant de la mateixa manera que tocant. Tècnica, suavitat, melodia, bellesa etc.._En definitiva dos "grans" de la música, dos "grans" del saxo ens han visitat. Celebrem-ho!!!
Menció especial als dos músics els quals, en qualitat d'acompanyants, varen brodar la seva feina. Sense ells, no hauria sigut igual, no ho hauríem gaudit tant. Parlem del Garry Fimister i del Xavi Hinojosa, contrabaix i bateria respectivament. Garry ha estat un dels contrabaixistes que més solos ha fet en un concert nostre. Constantment va anar-ne fent, quasi en tots els temes ens va deixar l'empremta del seu contrabaix. Felicitats Garry, una molt bona feina.
Xavi Hinojosa, qui va substituir al Caspar St. Charles, va mantenir el suau ritme en tot moment, amb molta suavitat i swing. Sense estridències, va tocar la bateria en la funció de fer que les altres músiques sonessin d'allò més bé, i sí que hem de dir que ho va aconseguir.

Aquí teniu l'enllaç de les músiques de la primera part (sense comentaris):
http://blip.tv/file/get/JAZZCLUBDENIT-PrimerSetFredrikCarlquistAtJazzClubLaVicentina125.mp3
I aquí hi ha el de la segona (sense comentaris)
http://blip.tv/file/get/JAZZCLUBDENIT-SegonSetFredrikCarlquistAtJazzClubLaVicentina631.mp3

Ara ja, convocar-vos pel proper concert que serà el 10 de juny amb la presència del sextet del Joan Vidal-bateria. Aquest músic de Granollers, qui també anirà amb la mateixa formació a tocar al Festival de Jazz de Granollers el 17 del mateix mes, resideix a Londres i vindrà acompanyat de dos músics anglesos, Alex Munk-guitarrista i Josh Arcoleo-saxo tenor; comptarà també amb la presència de músics locals com són Gabriel Amargant- saxo tenor, Marco Mezquida-piano i Miguel Serna-contrabaix. Tindrem doncs un sextet de joves valors de l'escena musical actual, els quals ens oferiran la seva visió del Jazz. Us hi esperem. Miquel Tuset.

Proper concert amb el Fredrik Carlquist Quartet

2011-04-30T10:05:00.000-07:00

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: pel proper divendres 20 de maig tenim un gran concert en petit format. Ens acompanyarà un gran quartet aquest dia i estarà liderat per el saxofonista suec establert a casa nostra, Fredrik Carlquist, saxo tenor, qui ens presentarà el seu darrer treball discogràfic Playing Cool. En aquest treball fa un homenatge a un dels precursors d'aquest estil jazzístic, el Cool. Lester Young, "Pres", amb el seu estil diferenciat del de Coleman Hawkins, va ser "la" influència decisiva dels saxofonistes del Cool dels anys 50, com Stan Getz, Paul Desmond, Lee Konitz, etc... Fredrik li ret doncs un homenatge mitjançant una sèrie de composicions pròpies a més a més d'interpretar alguns dels estàndards del gènere. Ha comptat per fer-ho amb tres dels grans músics de l'escena actual a casa nostra. Dos d'ells, el Garry Fimister, contrabaix i el Caspar St. Charles, bateria, vells coneguts nostres, ens van visitar, respectivament, amb el Geni Barry Trio i de Diego Brothers. El tercer és Joan Chamorro, un dels millors saxofonistes amb saxo baríton del moment. Fredrik Carlquist és un dels millors saxos tenors de l'escena jazzística actual, forma part de diverses Big Bands, també acompanya a d'altres amics i ara lidera la seva pròpia formació amb una proposta, podríem dir que molt i molt suau. Ambdós saxos sonant alhora fent melodies Lesternianes i l'acompanyament de la secció rítmica, sonant amb el mateix concepte, segur que us encantarà, tant com en van agradar a mi quan els vàrem veure a la Nova Jazz Cava de Terrassa. El 20 de maig els tindrem finalment entre nosaltres. Us hi esperem. Miquel Tuset.

Una altra nit màgica de bon Jazz al Jazz Club La Vicentina amb Dani Molina Quartet presentant-nos Àfrica.

2011-04-10T15:16:00.000-07:00

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. De nou hem pogut gaudir d’un gran concert de Jazz a la Sala Xica. Ens va acompanyar aquesta vegada el Dani Molina Quartet. Una formació liderada per Dani Molina – saxo alt, i acompanyat per Pere Arguimbau – guitarra, Joan Solà-Morales – contrabaix i Ramiro Rosa – bateria. Vàrem comentar a la presentació que els vents venen del sud, fent referència a la gran quantitat de músics d’instruments de vent que estan entre nosaltres, tots ells d’una extraordinària qualitat i arribats des de les terres Valencianes. A la sala li va mancar la plenitud d’altres concerts, tot i la quarantena que hi érem, ja que, entre els esports i el bon temps, sovint, aquestes arts musicals queden una mica al darrere de les opcions. Gràcies als assistents i als amics col·laboradors, presents i absents, ja que és gràcies a totes elles i ells, que podem gaudir d’un concert de Jazz una vegada al mes.

La nit musical va començar, podríem dir, una mica freda. Comprensible del tot. Quan el públic desconeix la música que sona, pel fet de ser composicions pròpies, i quan encara manca la compenetració entre públic i músics, doncs dóna aquesta sensació i així es podia veure a les cares de la gent. El primer tema va ser La serp, tema de Joan Solà-Morales que va arrencar els primers aplaudiments després d’una molt bona interpretació del grup. El saxo alt del Dani ja va començar a sonar càlid, i així seguiria tota la nit. El següent tema va ser Odisea, del Dani Molina,que després d’una introducció free, va deixar-nos les notes de la melodia; una mena de “motiu” que ràpidament se’t ficava al cap. Tema variat i així ens ho va mostrar la suavitat com ens va fer el seu solo el Pere Arguimbau a la guitarra. Després, ritme potent i un saxo alt desenfrenat, movent-se per notes de sons moderns, gens fàcils però d’una gran bellesa. Les dinàmiques del concert varen ser de grans contrastos, cosa que s’agraeix, ja que discerneixes molt millor el propi tema, fent que no tot soni a tot drap, i així, en les parts on la música te una sonoritat suau, esbrines i gaudeixes molt més. Tema llarg, que després d’aquest solo del Dani, va tornar al motiu principal per acabar d’una manera molt suau. Els aplaudiments anaven en crescendo de la mateixa manera que la compenetració entre tots els presents. El tercer tema Recés, del Pere Arguimbau, va arrencar també d’una manera dolça, amb una melodia bella que s’anava ficant mica a mica al cap i ja sense posar-hi cap trava per part dels oïdors. Es veia que allò que sonava ens agradava, agradava cada vegada més al públic, que silenciós, intentava comprendre allò que l’hi arribava, i que sí que ho entenia, que sí que li agradava. Un gran i llarg solo del Dani aplaudit per tothom, per continuar el Pere amb les harmonies i acords suaus a la guitarra . El títol del tema ja ens va fer entreveure una mica de tristor per la pèrdua d’alguna persona estimada. Els sons del saxo alt del Dani, així ens ho mostraven. El següent, un altre tema del Dani, Farica, amb un swing que el Ramiro Rosa es va encarregar de marcar a la perfecció. Començà el tema, la melodia amb el saxo alt, per després continuar amb un molt bon solo, i seguidament el Pere fent el seu, acords i punteig de la guitarra amb un gran swing. Varen tornar a la coda per acabar amb la mateixa suavitat que havien començat. La tònica del concert va ser aquesta, sons i música comprensible, amb solos de gran bellesa i dificultat tècnica però sobretot, lluny de malabarismes tècnics que de vegades resulten incomprensibles pel gran públic.

Després de mitja hora de música van tocar el No more fast and no more slow, tema que després de la intro va incrementar el ritme, per després suavitzar-se altre vegada. Aquesta tònica de variació rítmica també va dominar el tempo del concert. Ara sí que el swing es va accelerar i ambdós músics de la secció rítmica al contrabaix i a la bateria així ens ho varen fer saber. Mentre, el Pere feia el seu solo amb la seva Telecaster, ple d’acords, harmonitzant a la perfecció per després intervenir el saxo alt del Dani, mai agressiu, sempre amb un so càlid, tot i les seves variacions post hard boperes. Encara ens varen oferir un darrer tema, un blues, abans de fer el descans, Blues for Pat, aquest sí totalment Parkerià. El Dani va començar el seu solo, llarg, ben elaborat, gens sorollós i totalment comprensible, ple de blues. Va continuar el Pere fent un gran solo amb la seva Telecaster, ple de swing, incloent-hi les seves variacions a base d’acords, ja per deixar pas als 4 que varen fer amb la col·laboració del Ramiro Rosa, qui després ens va deixar anar el seu molt bon solo. El tema seguia amb el seu motiu, i poc a poc va anar acabant-se i així vàrem anar al descans.

Durant aquesta estona vàrem poder copsar les diferents impressions del nostre públic, que sempre atent i sense dir ni mu, va escoltar tots els temes que els nostres músics varen oferir, amb el màxim respecte i silenci. Comentàvem aquesta primera part i la impressió era totalment positiva, tot i que el començament a la gent li va costar “entrar”. El Salvador em deia que aquest Jazz és el que més li agradava, apartat de les melodies fàcils. Els nostres amics del Club de Jazz Sant Cugat també mostraven les seves bones impressions, i així, jo diria que la majoria estava totalment convençuda que la música que escoltàvem aquella nit valia molt la pena, era de moltíssima qualitat, estava molt ben interpretada i a més a més, ens agradava.

La segona part va començar amb una balada del Pere Arguimbau, Clara, on la melodia interpretada pel Dani, s’anava esfilagarsant de manera suau. Això va donar pas al solo al contrabaix del Joan Solà-Morales, qui ens va omplir l'espai amb el seu so ampli i greu. El tema va seguir en solos diversos. A mencionar el del Dani, qui ens en va fer un de magnífic. Mantenint el tempo de balada, com una mena de vals, Dani, va brillar d’allò més, anant amunt i avall pel seu instrument, tocant uns molt aguts magnífics i suaus, i sense donar-nos compte, tots ells varen retornar a la melodia de Clara, una melodia un tant malenconiosa i d’una gran bellesa. Ja ens ho va dir el Dani més d’una vegada, que els temes del Pere eren tant macos com ell. Ara va venir l’estona dels homenatges, i varen començar per fer-li al Duke amb La línia groga, tema del Pere, que està basat amb el Take the A train. Tema viu, molt més que el tema pare, seguint una melodia que sembla que vagi mitjos tons per sota de la melodia del tema pare. Un homenatge interpretat a la perfecció, i on el solo del Dani, va tornar a mostar la brillantor. Inventiva, tècnica, sensibilitat, modernitat, tot això ens fa pensar en escoltar aquest gran músic. So càlid, mai eixordador, so brillant. Després d’un magnífic i llarg solo, recolzat pels aplaudiments de tots nosaltres, varen arribar a la coda i a la melodia principal on el Ramiro va acompanyar amb més èmfasi l’arribada al final. Gran tema amb una gran força rítmica i melòdica. Varen continuar amb el tema que dóna nom al disc, Àfrica, del Dani Molina. Tema que te una melodia marcada pels contratemps, i que en començar te una força rítmica que posteriorment es veurà suavitzada pels sons suaus de la guitarra del Pere. Ramiro però s’encarregava de mostrar-nos el camí del ritme, del swing amb els tocs als plats, amb el seu peu incansable trepitjant el seu Xarles, i cops a contratemps a la seva caixa. Un ritme incansable el que va mantenir el Ramiro en aquest tema en concret. Després del solo del Pere va fer el seu el Dani. Només saxo i bateria una estona ens va semblar extraordinari. Després s’hi van afegir el Pere i el Joan Solà-Morales, qui passat una estona ens va fer el seu millor solo de la nit. Ell sol, remenant el contrabaix amunt i avall, fent una mena d’acords de gran dificultat tècnica i posicional. Un solo llarg que va arrencar forts aplaudiments en acabar-se. Després el tema segueix amb el swing inicial a contratemps i s’acaba de manera sobtada amb tots els músics a la vegada. Arribàvem al final i el tema de nou va començar de manera dolça, un tema del Pere és clar. 22 de febrer és el nom d’aquest tema. La melodia se’ns va ficar ràpidament al cap; melodia de gran bellesa, interpretada amb la dolçor adequada, i també un xic malenconiosa, en el seu punt, però. Gran solo del Joan per continuar amb el del Dani. Quasi no aplaudíem els solos per no molestar els magnífics sons que ens regalaven els nostres músics. Gran solo del Dani, que a mida que l’executava anava “in crescendo” arribant a cotes altíssimes de tècnica i sensibilitat. Va donar pas al solo del Pere, com sempre gens estrident, ans al contrari, sempre suau, dolç, ple de sensibilitat. Tímids aplaudiments, pocs, ja que els sons no volien interrupcions i poques en van tenir. Un tema suau acabat d’una manera no tant suau. El darrer tema abans del bis va ser una mena d’homenatge als argentins, i a la seva manera peculiar i personal de parlar, tema també del Pere Arguimbau, tema d’una melodia complexa i tal va ser la interpretació del Dani, complexa, moderna, tocant en el registre greu del seu saxo alt, per després tornar a pujar cap el registre mig. Unes frases interpretades deixant anar tot una torrentada de notes, sota el més pur estil modern, de vegades boperià, per la velocitat interpretativa i no tant pel fraseig en si. El solo del Dani va deixar pas al del Pere, com sempre suau i ple de modernitat. Finalment van tornar a fer una sèrie de 4 amb el Ramiro, per tornar a la coda i encarar ja la recta final del tema. Melodia inicial i final que ambdós, Dani i Pere van interpretar a la vegada de manera excel·lent. La nit s’anava acabant, però encara vàrem reclamar el tema bis d’obligat compliment. El tema va ser el All the things you aren’t, una mena d’homenatge al All the things you are? Tema dintre de la línia melòdica interpretada pel quartet durant tota la nit. Mentre que el Dani feia la melodia, el Pere improvisava per després canviar-se els papers. Tema marcat per síncopes i contratemps que va acabar una nit de gran Jazz, personal i mediterrani. Agrair de nou a totes i a tots els qui vàreu venir la vostra presència i als amics i amigues col·laboradors que no vareu poder venir el vostre suport. Ara ja us esperem pel proper concert al Jazz Club La Vicentina, que serà el divendres 20 de maig amb el quartet del Friedrik Carlquist. Miquel Tuset.

Dani Molina Quartet presenta ÀFRICA

2011-03-23T03:00:00.000-07:00

Dani Molina Quartet, aprenent cada dia una mica més

Deixeble de Perico Sambeat, Dani Molina (saxo alt) es va traslladar des de la seva València natal a Barcelona per aprendre jazz i treballar com a músic clàssic, d'això fa uns deu anys en què Dani Molina no ha parat d'acumular coneixements i experiències com a músic.

Ajustant-nos al tema jazz, Dani va muntar el seu grup el 2003 amb Pere Arguimbau (guitarra), Joan Solà-Morales (contrabaix) i Ramiro Rosa (bateria). Des del primer moment han barrejat estàndards del jazz amb composicions pròpies de qualsevol dels membres del quartet.

Amb aquesta formació ha realitzat innombrables directes i ha participat en festivals com l'Internacional de Menorca, el Voramar Music Festival, el 15è Festival de Música Creativa i Jazz de Ciutat Vella a Barcelona, a més de quedar finalistes en el Concurs de Jazz Sala Montjuïc.

Va ser precisament arran de la seva participació al Festival Internacional de Menorca, que se'ls va presentar l'ocasió de gravar el seu primer disc "Toc Toc" (2006) en directe a la Sala Sa Clau de Ciutadella (Menorca).

ÀFRICA, un 2n disc que reafirma una trajectòria

Quatre anys després DANI MOLINA QUARTET presenten el seu segon disc "Àfrica", Un àlbum on es demostra clarament la gran evolució d'aquest grup de jazz que dia a dia busca progressar, innovar i renovar, sempre amb respecte. Les seves melodies són intel·ligibles, amb bases energètiques i directes, amb autoritat, control i modernisme, i amb un so molt mediterrani amb un toc elèctric.

El fet de ser majoritàriament peces instrumentals suposa que el que percep l'oient pot no tenir res a veure amb el que originalment va inspirar el compositor. Així, "Recés" ens pot transportar a una història d'intriga desenvolupada al barri antic d'una populosa ciutat àrab, "La Serp" sona més cosmopolita, ens porta a una nit plujosa a Nova York o "Àfrica", amb un principi de free jazz que dóna pas a una lluita tribal d'instruments de metall en què el saxo i la trompeta lluiten per sobreviure.

El disc es tanca amb un bonus track sorprenent, una adaptació del clàssic de REM "Losing my religion" per al qual han comptat amb la veu de Maria Lorea. En el disc també han participat
David Pastor (trompeta) i Pau Domènech (clarinet baix).

De David Molina s'ha dit: "Dani té la virtut d'enfrontar als seus sols (de saxo) d'una manera molt contemporània, però on es deixa veure de reüll el gust per la tradició del hard boppost bop, amb atacs i cadències plenes de notes que es modulen a través de la intensitat o fragilitat dels seus frasejos, i aconseguint per tant, un efecte de notable autoritat, control i modernisme "(Andreu Fàbregas).

Nota: La totalitat del text ha esta extret del web de Dani Molina Quartet. Miquel Tuset.

Jazz d'autor i contemporani al Jazz Club La Vicentina amb l'Albert Vila Quintet

2011-03-20T04:07:00.000-07:00

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. De nou hem pogut gaudir d'un gran concert de Jazz a la Sala Xica. Aquesta vegada ens ha acompanyat un altre quintet de Jazz de gran nivell, l'Albert Vila Quintet, quintet format pel mateix Albert Vila a la guitarra, Santi de la Rubia al saxo tenor, Roger Mas al piano, Marko Lohikari al contrabaix i Marc Ayza a la bateria. El líder del grup i compositor de tots els temes, l'Albert Vila, és un dels millors guitarristes de l'escena jazzística de casa nostra, de l'estat espanyol i fins i tot d'Europa. De fet, tot just ha acabat una gira per Bèlgica amb un gran èxit de públic i de crítica. l'Albert ens va presentar el seu darrer treball "TACTILE", disc editat per Fresh Sound Records, a la seva secció New Talent, acompanyat de quatre músics de primera fila. Músics d'estils i maneres diferents, però encabits en un TOT, el resultat va ser d'una compactació completa, tot i les particularitats, i tot gràcies a les grans composicions de l'Albert. La Sala Xica es va anar omplint mica mica i tot just començar ja feia goig. Després de presentar els músics varen començar amb un tema del seu primer disc "FOREGROUND MUSIC", "Hundred Years of Solitude", (Centenars d'anys de Soledat), el darrer tema del primer disc, per continuar amb el primer tema del seu darrer treball, Talk. El centenar d'anys de soledat, és un tema suau, amb un toc melancòlic, però d'una gran tendresa. Tema ideal per començar, tema per introduir-nos en el mon sonor de l'Albert. El tema Talk, comença amb uns arpegis a la guitarra, essent aquests sons identificatius, el motiu principal del tema, on toquen tots els músics, per després començar l'Albert un solo nítid, tècnic com el que més, i de molta sensibilitat. El tema segueix però amb gran força rítmica, amb solos del Santi, Roger i d'un sempre incansable Marc, constantment creant sons, redobles, ritmes, i mai quedant com només un bateria acompanyant. El tercer tema va ser Blue del seu darrer disc. Tema aquest que comença amb una melodia interpretada a dues veus per saxo i guitarra, melodia dolça també i d'una gran bellesa, que recorda una mica a algun dels temes de Wayne Shorter. Passada la melodia, el tema que diuen els músics, és llavors quan cadascun dels músics varen fer la seva interpretació mitjançant els seus solos, i sempre seguint l'harmonia bàsica del tema. De nou l'Albert començà el seu solo, d'una tècnica i finor exquisides. Sempre però en Marc improvisant tocs, ritmes, redobles sense parar....és un bateria increïble per la seva concepció de l'instrument el qual esdevé sempre una "veu" important en cadascun dels temes. Roger Mas va fer-nos el primer solo de la nit en aquest tema dolç, tristot però no gaire, tema Blue que ell va saber interpretar tant bé cercant notes lluny dels estereotips bàsics, de les escales estàndards, tocant les més precioses i modernes de les escales. Després....el tema ja per anar acabant fent les dues veus, saxo i guitarra, la melodia. El quart tema, també de TACTILE, va ser el Perception. Tema delicat també, però immiscit de interpretacions tècniques de qualitat i sensibilitat. Ja per acabar el primer set, varen tocar The Bean, tema aquest del seu primer disc FOREGROUND MUSIC. Tema que en els seus inicis te un tempo no gaire ràpid, però que a mida que els músics van entrant el van convertint a la seva manera, el van enriquint. De manera particular, el solo del Roger acompanyat del Marc, va ser excels, per la manera com el van realitzar. També el Santi ens va fer gaudir d'allò més en el seu solo...i el tema va acabar tal i com havia començat, millor diria jo, ja que els músics van aconseguir crear un clima extraordinari. Varen fer un descans d'uns 10 minuts i hi varen tornar amb un altre tema del seu TACTILE, el Leviatan. Tema que comença també de manera suau, però que ràpidament canvia i es converteix una mica més viu, però no gaire. La tònica rítmica del concert va ser més o menys aquesta; ritmes cadenciosos, allunyats del concepte "swing" i endinsats més en la modernitat, el jazz que fan ara els nostres músics. Entremig del tema, l'Albert es va quedar sol amb la guitarra, tornant a la intro, i tocant després amb el Santi, també d'una manera molt suau, seguint una melodia que mica a mica se'ns va anar enganxant al cap, una melodia preciosa. Posteriorment, amb aquesta mateixa melodia, el grup es va endinsar en una mena de clímax que va anar en crescendo, fins arribar al límit on llavors el ritme va canviar i.......meravellós. El segon tema del segon set va ser també del TACTILE, Transgènic. Tema una mica funky, amb el Marc marcant constantment ritme i sempre investigant amb timbales, caixa, bombo, etc.. Els solos es van anar encadenant entremig del tema principal, sempre present, per acabar a modo de crescendo també, un tema llarg que se'ns va fer curt. Varen continuar amb el tema Signes, també del mateix disc. Va començar l'Albert fent uns arpegis nítids per després afegir-se el Santi i ja tots dos iniciar la melodia, també suau i cadenciosa. Aviat va arribar el solo al contrabaix del Marko, fet entremig d'un silenci absolut per part dels qui hi érem. Semblava no creure-s'ho l'Albert, mentre mirava al públic en silenci i el Marko en el seu solo. Després s'hi va ficar l'Albert, so clar, tècnica depurada, música excelsa, i tothom muts i a la gàbia. Després s'hi va apuntar el Santi que ens va fer un solo preciós, i pel darrera l'Albert amb un persistent rif a base d'arpegis, mentre la resta de músics anaven acabant el tema, que va tenir un final llarg i un dels més preciosos escoltats mai. El darrer tema "oficial" va ser el Gym-Jam, segon tema del seu primer disc FOREGROUND MUSIC. Tema viu i envoltat d'una melodia que ràpidament vàrem identificar. l'Albert te aquesta gran habilitat, la de construir unes melodies gens complicades, melodies que passat poc temps et pots fer teves; això facilita molt la comprensió del tema, tot i que després, en els solos dels diferents músics, cadascun d'ells investigui segons la seva voluntat. Aplaudiments llargs pel tema i perquè nosaltres en volíem més i més, i més en vàrem tenir, i va ser el tema Bis de rigor. Varen acabar la nit amb el primer tema del seu primer disc, el Berenklauw. Varen acabar aquest tema i va acabar una nit amb un gran sabor d'orella, una nit, màgica com totes les que hem pogut viure en aquesta Sala Xica que ja s'ha convertit en una petita Cava de Jazz. Esment especial al Santi de la Rubia, que amb el seu tenor va fer que la nit fos "negre" en el sentit musical. Els seus solos varen ser d'un gran nivell. Roger Mas, vell amic nostre ja, qui ens ha visitat tres vegades i que en aquesta ocasió ens va tornar a mostrar com n'és de gran pianista. Amb el nostre vell i bell piano ens va fer gaudir d'allò més. El va fer sonar com si fos nou deixant però que quedi bell. Marko Lohikari amb el seu contrabaix va mantenir un duel rítmic amb el Marc i melòdic amb la resta de companys, sempre amb una pulsió precisa i amb totes les notes a "lloc" en un mànec difícil de controlar. Ja per finalitzar fer esment a la manera com Marc Ayza va tocar la bateria. Una manera diferent pel que fa al concepte principal, que és el d'acompanyar amb ritmes a la resta de companys. Marc això ho supera creant sense parar en cadascun dels temes; mentre els companys fan melodia, ell investiga; mentre els companys fan solos, ell investiga....i així tota la nit. Increïble, per dir-ho en una sola paraula. Bé, això va ser tot, i així ho vàrem viure els qui hi vam anar, que cada vegada som més. Gràcies per venir a tots els assistents i convocar-vos pel proper concert que serà el dissabte 9 d'abril amb el Dani Molina Quartet. Miquel Tuset.

Proper concert amb l'Albert Vila Quintet

2011-03-06T10:34:00.000-08:00

l'Albert Vila ens presenta el seu darrer treball discogràfic "Tactile" de la mà de Fresh Sound Records en la seva secció New Talent. Fins aviat. Miquel.

Albert Vila ----------------- MYSPACE

Fresh Sound Records ------ TACTILE

Gran concert de Jazz dels "de Diego Brothers" al Jazz Club la Vicentina.

2011-03-01T12:41:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: aquest darrer divendres vàrem poder assistir a un altre memorable concert de Jazz. Cert és que aquest adjectiu és relatiu (subjectiu) a la persona que l'empra, jo mateix, i que a una altre persona li podrà semblar diferent, segur que sí, que podrà dir que potser no va ser tant memorable. Aquesta diferència d'apreciació estarà més relacionada, crec jo, en l'estil del Jazz interpretat i no tant en la qualitat interpretativa dels membres del grup. Amb això hi estarem tots d'acord; el nivell tècnic, estilístic i de sensibilitat mostrat per tots els músics va ser excepcional. Aquests eren els "de Diego Brothers", formació estable des de ja fa més de 5 anys, i que amb aquesta època de tocar junts han assolit un altíssim nivell de compenetració, la qual cosa podem gaudir tots els qui els anem a veure i a escoltar. Això és el que va passar i així ho vàrem gaudir.
Tots els qui hi érem, vàrem ser els qui omplirem la Sala Xica, la qual cosa la va fer veure amb un gran aspecte; semblava un dia de Festa Major. Agrair sempre el recolzament dels amics col·laboradors sense els quals aquests concerts no serien possibles. El divendres però, el públic era més ampli, havent-hi gent que va venir gràcies a la gestió d'una companya de feina, la Yolanda, que des d'aquí li ho agraeixo de tot cor. Entre tots, els habituals i els qui no ho són, farem que aquest Jazz Club sigui un referent entre els clubs de Jazz de casa nostra. Hi ha incondicionals, que sense ser amics col·laboradors, sempre ens acompanyen des dels inicis d'aquest club, i això és mereix també un reconeixement.
Els de Diego Brothers presentaven el seu darrer treball discogràfic "ODOLA SANGRE", disc homenatge als pares, a la sang, disc carregat doncs de sentiments i amor. La llista de temes que varen tocar és la següent:
Primer Set
1- Macarrones con David L. (Juan de Diego)
2- Carota (Elisabet Raspall)
3- Bi aizta (Juan)
4- Pantxi (Víctor de Diego)
Segon set
1- San Blas blues (Juan)
2- La luciérnaga (Víctor)
3- El sueño de Beatrice (juan)
4- Un gorrontxo en el Raval (juan)
Bis
Eclipso (Lee Morgan)

Varen començar amb un tema nou, tema no inclòs en el CD i que el faristol al capdavant així ens ho demostrava, i que va ser d'una trempera considerable. Tema amb un estil totalment "de Diego Brothers" i que va servir per posar-nos en situació. Varen tocar quatre temes en el primer set, tots d'un nivell fora de sèrie. La majoria amb una trempera marca de la casa, i algun tema més suau. En tots els temes, els solos que varen interpretar els músics van ser d'un gran nivell. És evident que l'estil de cada músic és diferent i que això es veu reflectit en el seu solo; del Víctor de Diego ja li coneixíem la seva vena "Coltrane" i així ens ho va mostrar; tocant a un ritme increïble, fent uns arpegis d'envergadura i passejant-se per les escales com si res. El Víctor toca però el tenor amb una gran sensibilitat la qual cosa és evident quan el tema te el ritme d'una balada. El seu registre és molt ampli i es passeja per tot l'instrument amb una gran facilitat. El Juan te diverses influències relacionades amb la manera com toca la trompeta; Lee Morgan, Freddie Hubbard, Miles Davis, Clifford Brown, i segur que algun més. Toca però de manera més pausada que el seu germà, cosa que solen fer però els trompetistes, si els comparem amb la manera com toquen els saxofonistes, que solen tocar més notes que els primers. El Juan de Diego toca d'una manera molt lírica; els seus solos, rarament són estridents, són més aviat interpretats a la part mitja del registre del seu instrument. Sí que quan vol puja al registre més agut, tot i que li agrada més el registre mig. Quan canvia la trompeta pel fliscorn, el so és molt més ple, mès greu, el propi d'aquest instrument que te un so preciós. L'Elisabet Raspall va fer-nos gaudir amb les seves interpretacions al piano, que aquesta vegada no es va despertar i va permetre que no se sentís el pedal fent aquell "nyigo nyigo". Se li ha de donar tot el mèrit al Juanito que va ser qui es va encarregar d'engreixar-lo amb grassa de cavall. Ho sigui que la Elisabet va poder gaudir tocant un piano que sembla que cada vegada sona millor, fent-nos gaudir també a nosaltres. Abans ja hem comentat que cadascú fa els seus solos segons les seves influències i gustos, i que els dos germans, tot i les diferències, són Hard Boppers anant cap a un estil més depurat i modern. No oblidem que la majoria dels temes d'aquest grup són composicions dels dos germans de Diego. l'Elisabet però, va fer els seus solos amb una pulsació una mica més pausada, el ritme més pausat, i l'estil interpretatiu més assequible pel "gran públic". Tot i això, també va fer-ne algun de molt més depurat i modern. Si a més a més considerem el fet que algunes de les composicions del grup són pròpies, d'ella, acceptarem la importància que aquesta pianista te en el grup. Compositora, gran interpret i molt bona acompanyant. Unes seqüències d'acords perfectament encaixades en els temes, i molt ben estructurades, ens varen fer gaudir d'allò més del so del nostre piano. Vàrem fer un descans de pocs minuts, temps durant el qual alguns dels més impressionats compraren discos als de Diego, la qual cosa donava fe de la satisfacció general. Tots els comentaris giraven al voltant de la música que estàvem escoltant, tant ben interpretada. La segona part va començar també amb un tema amb força trempera i durant la qual varen tocar també una molt bona estona, quasi una hora amb el tema bis inclòs. El Caspar St Charles va mantenir una pulsió rítmica impressionant durant tot el concert, demostrant el seu reconegut prestigi com a bateria. Va començar un tema ell sol, fent un solo llarguíssim i d'una gran tècnica, en finalitzar el qual s'hi van posar la resta del grup. Caspar te un control total de la bateria i en el tema dels redobles a la caixa, timbales i goliat bé que ens ho va demostrar. És posseïdor d'un swing perfecte sobre els plats i també amb el charles i bombo. En definitiva, un gran bateria, el qual veurem en un estil totalment diferent i molt més pausat el 20 de maig acompanyant a Fredrik Carlquist Quartet. En Pere Loewe al contrabaix va mantenir-se bàsicament al "background" del grup, fent no gaires solos, ja que així va anar. Ell però, és un dels més sol·licitats a l'escena jazzística de casa nostra, i se'l pot veure acompanyant a diferents músics, tots d'altíssim nivell. De manera habitual acompanya a Geni Barry i a molts altres músics de casa nostra. El Pere va fer un solo de gran factura; llarg, melòdic i amb el swing imprescindible, un gran solo de contrabaix, un d'aquells que quan el músic acaba ja tens les mans a punt per aplaudir. Així el vàrem aplaudir a ell i a tots els músics del grup, del qual vàrem arrencar-lis un altre tema, el bis, i que va ser l'Eclipso del Lee Morgan, tema estrella per acabar una nit de Jazz del bo i millor. Ens veiem el proper concert amb l'Albert Vila Quintet; això serà el divendres 18 de març. Miquel Tuset.

de DIEGO BROTHERS al JAZZ CLUB LA VICENTINA el 25 de febrer.

2011-02-10T15:57:00.000-08:00

Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: ja s'acosta el dia en què podrem gaudir tots plegats d'un gran concert de Jazz. Aquesta vegada ens acompanyaran els germans de Diego, Víctor i Juan, acompanyats de tres músics amb un gran prestigi a casa nostra. Víctor lidera també el seu quartet, amb el qual va venir l'any passat al Jazz Club. És membre de la Barcelona Jazz Orquestra, de la Latin Jazz del Jamboree, i acompanya també a diversos companys com són ara el Jaume Vilaseca, Anna Luna Quintet, amb qui també va venir a la Sala Xica. Juan és un trompetista molt reconegut, el qual lidera també el seu trio, amb el qual el vàrem poder escoltar el diumenge passat al Siglo de Sant Cugat. Forma part també de la Barcelona Jazz Orquestra, també toca amb la Big Band de Terrassa, i amb la Latin del Jamboree. Al piano tindrem a l'Elisabet Raspall, gran pianista i compositora, la qual lidera el seu propi grup i amb el qual, darrerament ha produït i composat el seu darrer treball discogràfic. Ella participa també en diverses formacions acompanyant a d'altres companys, com és ara el cas. Pere Loewe, és un dels més reconeguts contra-baixistes de l'escena actual; Pere ha acompanyat a Geni Barry en diversos projectes, i ho fa també amb molts altres companys. I ja per acabar tenim al polifacètic músic anglès Caspar St.Charles, qui toca la bateria, la flauta, saxos, etc. Darrerament el vàrem veure a la Nova Jazz Cava acompanyant a Fredrik Carlquist el qual va presentar el seu darrer disc "Playing Cool". Ja vegeu dons que el proper 25 de febrer, divendres, tindrem un concert de categoria preferent. Us hi esperem. Miquel Tuset.

2 concerts per aquest dissabte pels voltants de Sant Vicenç dels Horts

2011-02-05T02:15:00.000-08:00

Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: avui us proposo dues sortides musicals, tot i que n'hi ha més, és clar. Avui comença el 1er Cicle Jazz Casal a Olesa i el “V Cicle de Jazz, Blues i Rodalies a Valldoreix.

El cicle de Jazz al casal d'Olesa és una iniciativa endegada per un jove, molt jove, aficionat al Jazz, que a més a més toca els saxos alt i tenor a un nivell que ja m'agradaria a mi. Aquest jove emprenedor de només 16 anys, a més a més fa un programa de ràdio de Jazz a Ràdio Olesa cada dilluns, i és l'Albert Carrique Escarrer.

S'inicia aquest primer cicle de Jazz al casal d'Olesa amb l'actuació del Josep Soto Quintet amb Josep Soto, Xavier Figuerola, Enric Carreras, Cristian Grüner i Roger Blavia.

L'adreça del casal és el carrer Metge Carreras 69, i comença a les 22h i el preu són 8€ pels que no son socis i 6€ pels socis.

També us recomano anar a Valldoreix a veure el Dani Nel·lo presentant el seu projecte.

El text que us poso tot seguit és el que han preparat els organitzadors del Club de Jazz de Sant Cugat.

EMD VALLDOREIX – CLUB DE JAZZ SANT CUGAT

NAU DE LA CULTURA, C/ Sant Albert 5, VALLDOREIX

Dissabte dia 5 de febrer a les 22:00 hores Preu: 3 euros

CONCERT DE JAZZ - ESPECTACLE MUSICAL

DANI NEL·LO - FACTORIA ESCENICA INTERNACIONAL

”MASSA SOROLL PER A SHEKASPEARE”

Benvolguts simpatitzants, us anunciem que el proper dissabte 5 de febrer comença a Valldoreix a la Nau de la Cultura el “V Cicle de Jazz, Blues i Rodalies” organitzat per l'entitat municipal EMD Valldoreix i pel " Club de Jazz Sant Cugat ".

Els concerts tindran lloc el primer dissabte de cada mes a les 22:00 i l'últim concert d'aquest cicle serà el dissabte 2 de juliol.

El primer concert que obre el cicle el proper dissabte dia 5 serà "Massa Soroll per a Shekaspeare", un espectacle musical acompanyat de textos de Shakespeare a carrec de Dani Nel • lo - Factoria Escènica Internacional i sota la direcció artística de Carme Portaceli

Cinc músics i una cantant a escena es deixen endur pels ritmes i melodies inspirades per textos de William Shakespeare. Yago i Aumerle conspiren en una taverna de Chinatown a San Francisco. Romeo i Antonio es consolen en la taula d´un club de jazz a Montparnasse mentre Venus versiona una cançó de Billie Holliday. Ofèlia castiga Mowbray a l´habitació d´un hotel al port de Marsella i tot plegat és "massa soroll per a Shakespeare".

Aquestes són algunes de les postals que sonen a ritme de jazz, blues i be bop. Una compilació de fragments de textos del gran dramaturg barrejats en un cocktail musical. Malediccions, promeses d´amor i de mort s´enreden enmig de saxos estripats i timbals eixordadors.

Intèrprets :

DANI NE·LO , Saxo tenor i baríton ; MYRIAM SWANSON , Veu; JORDI PRAT, Saxo alt: FRANCISCO SUAREZ, Piano ; IVAN KOVACEVIC, Contrabaix i ANTON JARA, bateria. Bé doncs res més, com sempre esperem la vostra presència per gaudir junts d'aquest cicle de jazz.

BLUE MONK : THELONIOUS MONK. OSLO ABRIL 1966

2011-02-04T16:57:00.000-08:00

Els Vistel Brothers a la Nova Jazz Cava i al Club de Jazz de Sant Cugat.

2011-01-30T16:33:00.000-08:00

Hola amigues i amics: us passo l'enllaç de la crònica que vaig fer del concert dels Vistel Brothers a la Nova Jazz Cava i al Club de Jazz de Sant Cugat. Podeu descarregar els àudios del concert de Terrassa des d'aquest mateix blog, a la descàrrega d'actuacions. Ens veiem. Miquel Tuset.

http://www.clubdejazzsantcugat.com/2011/01/cronica-del-concert-de-vistel-brothers.html

FESTA MAJOR a la SALA XICA

2011-01-29T03:13:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club la Vicentina. Aquest any hem tingut un parell de concerts a la Sala Xica; concerts de diferents estils però tots dos a un gran nivell. El primer va ser el divendres 21 de gener, en el qual s’hi havia programat un concert de música mediterrània amb el grup Terra Blava i el segon, el dissabte 22 amb la Big Band de Begues. La música de Terra Blava va des de la música popular fins les havaneres passant per la música de taverna i d’altres estils mediterranis. El quintet de Terra Blava van fer una música de gran qualitat interpretativa, mantenint també una molt bona relació amb el públic, poc públic, que hi va assistir. La seva cantant Yasmina, professora de l’Escola de Música Sant Vicenç, va saber estar a l’alçada dels temes escollits, i va transmetre sensibilitat i musicalitat a cançons conegudes per tots. La resta de músics, guitarra clàssica, acordió (José Manuel Olaya), percussió i contrabaix (Paco Perera) van tocar a un gran nivell. Un concert de Festa Major hauria d’encoratjar a les sòcies i socis de l’entitat a anar-hi, a gaudir-lo, a participar-hi; sí que feia fred sí, però per això serveixen els abrics i gavardines, per tapar-nos i poder circular. Ànims, hem de sortir de casa i apagar el televisor que no hi fan gaire cosa, si exceptuem la Riera, el Polònia i el Crakòvia, i no gaire més, és clar.

Els qui varen decidir quedar-se el divendres van sortir el dissabte i això es va notar. La Sala Xica va fer goig i la Big Band de Begues es va veure molt ben acompanyada. Aquesta Big Band ens va impressionar jo crec que a tots els qui hi érem. Va sonar impactant, amb molta força musical, i una gran interpretació de totes les seccions, metalls, canyes i secció rítmica. Un gran director (quasi arribava al sostre pujat dalt la tarima) musicalment parlant va dirigir a 18 músics durant els dos passes del concert. Tothom en va quedar gratament satisfet i tot que hi ha va haver qui es pensava que eren aficionats, donat que se’ls veia joves d’una trentena d’anys, els sons que sortien de l’escenari no ens ho van semblar. Eren 18 professionals, professors d’instrument alguns, directors d’escoles de música d’altres, però tots ells, grans músics els quals toquen en diverses formacions en petit format de manera habitual. A destacar en alguns dels temes la sonoritat de la secció de canyes, els saxos, interpretant tots plegats trossos de solos melòdics a un gran nivell i amb un so magnífic. En definitiva un gran concert, d’aquells d’abans, els que feien la Meravella, la Selvatana, tot i que l’estil va ser ara més depurat, i les músiques més atrevides, totes elles encabides dins del món musical del Jazz. Miquel Tuset.

TUNING i MARINA TUSET a la Llibreria Martínez Pérez

2011-01-22T04:08:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club la Vicentina. Ahir dijous vàrem poder assistir al concert revelació que van fer la Marina i el grup Tuning a la Llibreria Martínez Pérez. Aquesta llibreria fa diverses activitats des de fa un parell d'anys, entre les quals hi ha la música, en tota la seva diversitat, a més a més d'altres manifestacions artístiques com són les exposicions de qualsevol tipus d'art plàstica. Lloc per on hi han passat músics de la talla de l'Ignasi Terraza, Oriol Romaní, la Sant Andreu Jazz Band, Raynald Colom, Marcelo Mercadante, Gabriel Amargant, i un llarg etcètera. És doncs un espai dedicat a la cultura en general, i a les arts escèniques i plàstiques en particular. Bé, és una llibreria, o sigui que primer quan entres et trobes els llibres, i més endins, en un espai ampli i sobri, el lloc on s'hi fan aquestes manifestacions. Ahir, en aquest espai hi vàrem poder escoltar un grup de professionals els quals varen fer-li un gran coixí musical a la jove cantant, dimecres havia fet 16 anys, Marina Tuset. Feia goig aquell espai ple de quadres, làmpades amb unes formes artístiques magnífiques, i una bona decoració. La gent va començar a venir puntual, començaven a les 20h 30m, i les cadires que hi havia col·locat la organització es van omplir pràcticament totes, veient-se el local amb un magnífic aspecte. El Manel, propietari de la Libreria Martínez Pérez, i organitzador de l'esdeveniment va fer una petita presentació fent referència a la potència de veu de la cantant i que no li feia falta cap amplificació. Varen tocar una desena de temes, tots molt aplaudits per tots els qui hi érem. Estils, diversos, bastant de blues, algun tema de Jazz i fins i tot una mica de pop-rock. S'ha de dir que, per fer la seva primera actuació "en serio", Marina va estar acompanyada per uns músics excel·lents; tots ells formats i bregats en múltiples Jams però des de ja fa diversos anys, en les que es fan cada diumenge al JazzSí del Taller de Músics, la qual està dirigida pel mateix David Sam, pianista del grup Tuning, qui també dóna classes de piano a l'Escola de Música Sant Vicenç. El David ens va deixar bocabadats per la manera com toca el piano, que en aquest cas va ser una piano de mitja cua, vell, però que va sonar força bé. Va fer-nos uns solos magnífics, rítmics, molt rítmics a vegades i també va saber impregnar a la música que sortia del seu cap, del seu cor, amb el sentiment i sensibilitat que calia. Excel·lent músic, persona i professor. Seguim amb el Roberto Olori, gran bateria i que en aquesta actuació va portar els elements mínims, ja que el local tampoc era per fer-hi grans espetecs. Va mantenir el ritme amb les escombretes, mantenint-se molt discret i acompanyant perfectament als seus companys. Roberto és un bateria bregat en mil batalles, de gran força rítmica i amb una gran tècnica. Va fer algun redoble molt ben executat i va col·laborar a que l'actuació fos perfecte. Miki Santamaria, jove músic enamorat del seu baix elèctric, crec que en te uns quants, i que va mantenir una molt bona pulsació durant tot el concert fent també algun solo de gran factura. Ell, però, és un músic a qui li agrada molt tocar el baix de manera "funky", i haig de dir que ho fa de manera extraordinària. Marc Bahamonde, guitarrista, que amb la seva Gibson tipus "Lucille" del B.B. King, va tocar de manera excel·lent una sèrie de solos que va fer. Sempre però acompanyant a la resta de companys amb molta finor i de manera discreta. Finalment, la Marina, que tot just el dia anterior, dimecres, havia fet 16 anyets, va estar al capdavant dels seus companys, cantant, presentant-los i presentant algun dels temes. Prou responsabilitat per una jove de la seva edat, i que va saber portar amb total enteresa, tranquil·litat i seguretat. Va cantar de manera molt meritòria tots els temes que van interpretar, i va estar molt aplaudida per tothom dels presents. Ens va sorprendre a tots, als qui la seguim i molt més als qui la sentien per primera vegada, aquests, després del concert, no paraven de felicitar-la. Vam aplaudir tant, en finalitzar la seva actuació, que els vàrem obligar a sortir a fer el tema Bis, i que va resultar ser un gospel magnífic. David i Marina el varen començar, ells dos sols i per una bona estona, sense cap tipus d'acompanyament rítmic, ella fent uns canvis de registre, la qual cosa va fer durant tota la actuació, per després, afegir-se la resta de companys, canviar el ritme, convertint-se en un Gospel desenfrenat, a l'estil dels que es feien a les esglésies evangelistes de Nord Amèrica. Marina ens va demostrar diverses coses; que pot cantar de manera execel·ent diferents estils, que te una gran sensibilitat, una gran potència de veu, que controla els nivells de volum, que te un registre molt ampli en la seva veu, una gran personalitat en escena i la simpatia adequada per agradar a qui l'escolta. En definitiva, agrair als músics que la van acompanyar la seva professionalitat, la qual cosa va permetre a una jove cantant debutant, realitzar el seu primer concert a un gran nivell. Escolteu vosaltres mateixos, a veure què us sembla. Miquel Tuset.

S. SHEIMAN, I. TERRAZA i J. BIKOKO: Torna la genialitat al Jazz Club la Vicentina

2011-01-17T13:27:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics de Jazz Club la Vicentina: aquest dissabte vàrem poder gaudir una altra vegada del Jazz magistralment interpretat. El trio que ens havia d'acompanyar ja havia vingut, i encara recordem com ens ho vam passar. Hi va haver un canvi de darrera hora per qüestions musicals; el Manel Álvarez era a Londres fent diversos concerts, i és per això que el va substituir un altre contrabaixista de gran nivell, el Jules Bikoko, camerunès, que va continuar els seus estudis a França i que des de fa 10 anys està entre nosaltres, parlant un català més que correcte. No es va notar aquest canvi en res relacionat amb la música, ja que, darrerament, l'Ignasi compta amb Jules en les seves formacions de petit format, i a més a més, tots tres formen part de la secció rítmica (juntament amb l'Esteve Pi) de la Barcelona Jazz Orquestra.

Durant l'estona que els tres músics varen estar assajant, no vàrem notar res estrany en el so del piano, ans el contrari, l'Ignasi em comentà que inicialment li va semblar una mica dur, però que aquesta sensació va anar canviant a mida que el tocava. O sigui, que li va agradar prou. El problema que vam tenir després amb el pedal, una mena de nyigo nyigo, durant els assajos no el vam escoltar. Bé, li posarem "greix de liti" i a veure si ja no ho fa més.

Mentre sopàvem, l'Ignasi m'explicava que els de Yamaha han fet un piano electrònic que val una pasta però que sona igual o quasi igual que els acústics de qua que hi ha al mercat. Farà una sèrie de demostracions tocant aquest meravellós piano en determinats locals, tendes de música, escoles o similars. A veure si el podem anar a escoltar.
Després d'escoltar el concert que ara us relataré, vaig copsar que, en general, els temes que varen interpretar s'apartaven bastant dels que feien de manera habitual, i parlo per mi que els he escoltat unes quantes vegades darrerament. Això que us dic, em gratificà enormement, ja que així els vàrem poder escoltar en diferents registres. Magnífica selecció que barrejà temes amb trempera, swing i balades memorables. La Susana, com sempre amb la seva gran simpatia i alegria dalt l'escenari ens va alegrar durant tota la nit.

La nit va començar amb un tema estàndard el qual sempre interpreten, el "Take the A train" del Duke Ellington. Tema amb prou trempera per animar al personal i per escalfar motors. Ja vàrem poder escoltar el piano tocat per un gran "mestre" i, deixeu-me que us ho digui que cada vegada que l'escolto em recórrer un no sé què pel cos, molt satisfactori, això sí. Van continuar amb una balada "There will be another ..." suau, dolça, tema que parla que no ens hem de preocupar, ja que tindrem una altra oportunitat. Després li varen fer un homenatge a Jobim en el seu emblemàtic "Chega de Saudade", tema que comença amb la introducció per després continuar amb el ritme típic de la bossa-nova. Després que Susana cantés la melodia, l'Ignasi va començar fent un solo increïble, amb un inici sonant totalment a "Bach" per després canviar al més pur estil jazzístic. El va seguir Jules amb un solo impressionant. Després d'ambdós solos, Susana hi va tornar amb la melodia per acabar el tema de manera sobtada, que és com acaba. El següent va ser una altra melodia, ja no tant estàndard, i molt melancòlica, preciosa diria jo, amb un Ignasi i Jules, tocant unes petites notes, a modo de coixí per la Susana. Després, el solo de l'Ignasi i els primers sons perceptibles del nyigo nyigo, llàstima. Un solo preciós, creatiu i ple d'encant, per després la Susana tornar al tema. El següent sí que va ser un dels estàndards més clàssics, el "All of me", de Marks i Simmons del 1931, on la Susana es va posar a ballar i a fer una mica de "Ska" deixant-nos bocabadats, deixant pas als solos de l'Ignasi i Jules, els quals els varen brodar. Sempre et quedes de pedra quan veus com li van les mans a l'Ignasi, i com construeix melodies i harmonies d'una precisió i bellesa inqüestionables, de la manera com acompanyà a Jules en el seu també magnífic solo. Per acabar aquest primer passe, una altra balada "Never let me go", estàndard cantat per moltíssimes cantants i que, també amb molta melancolia ens va frapar. Un Ignasi incommensurable va deixar anar nota a nota per deixar-nos clavats a la cadira, veient-lo anar amunt i avall del piano, d'una manera fantàstica. Què maco el que va fer...Vàrem fer un petit descans per tornar-hi amb ganes d'escoltar de nou, i després de parlar amb tothom qui et deia lo meravellós del concert.

El segon set va començar amb una mica més de marxa amb un tema conegut, rítmic, per tornar-nos-hi a introduir de ple en el concert. Després una altra balada cantada per moltes però per l'Ella Fitgerald, Susana díxit, de manera especial, el "Ain't missbehavin", tema composat pel Fats Waller el 1929, i que ells varen fer de manera magistral. Després de la intro de la Susana, l'Ignasi s'hi va posar i ens va fer un magnífic solo, i després el Jules amb el seu contrabaix va fer-nos un solo amb un gran sentit melòdic, per després tornar-hi la Susana al tema, coda i final. On ens va emprenyar més el pedal va ser en el següent tema, "In my solitud", tema del Duke, de l'any 1934, un clàssic, una de les més tristes i precioses balades. Un altre magnífic solo de l'Ignasi, preciós jo diria. Varen continuar amb una mica més de ritme amb el "It don't mean a thing", del Duke també i del 1931, temes que s'han convertit en "clàssics del Jazz". Un swing portat a la màxima expressió per la melodia cantada per la Susana, i que va anar in crescendo en el solo del piano de l'Ignasi. Què increïble la manera com va fer anar la mà esquerra; "incredible", que dirien els saxons. El Jules s'hi va posar també amb el seu contrabaix en un solo curt però impecable. Després, en tornar-hi amb la melodia, va semblar que l'Ignasi feia alguna juguesca, pujant de mig to en mig to, la qual cosa va sorprendre fins i tot a la pròpia Susana. Varen fer el que va ser el penúltim tema, balada també, i que feia referència a una carta escrita per un soldat a la seva estimada, "P.S. I love you", banda sonora d'una pel·lícula del mateix títol, i que l'Ignasi es va encarregar de magnificar amb el seu gran solo, mà esquerra també magistral, i no parlem de la dreta. Teòricament era el final, però vàrem insistir tant que ens van regalar el darrer tema el "The sunny side of street", tema en el qual vam picar de mans seguint el ritme alegre d'aquest magnífic tema. Tema composat per Jimmy McHugh el 1930....quants anys després i encara ens meravellen aquelles músiques atemporals. Solos dels dos, Ignasi i Jules, per després tornar-hi amb la melodia i acabar, carregats d'aplaudiments, estimació, admiració i molts adjectius més relacionats amb lo mateix. Una nit memorable que recordarem durant molt temps, entre d'altres coses perquè el Marc Coma acabava de guanyar el Dakar 2011. Felicitats Marc! Felicitats campió! Miquel Tuset.

FESTA MAJOR de SANT VICENÇ DELS HORTS a LA VICENTINA

2011-01-16T05:44:00.000-08:00

Recordar-vos que per aquesta Festa Major de Sant Vicenç dels Horts, tindrem, el dissabte, a la Sala Xica, JAZZ amb la increïble Big Band de Begues. Ens veiem el dissabte. Miquel Tuset.

SUSANA SHEIMAN, IGNASI TERRAZA i MANEL ÁLVAREZ, el 15 de gener

2011-01-12T23:32:00.000-08:00

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: de nou hi tornem amb un concert d'envergadura. Ja ens varen visitar la temporada passada però de nou els tenim aquí. Sabem que ens faran gaudir d'allò més amb la seva música i simpatia i és per això que hem decidit portar-los de nou. Ells són els components d'un dels trios més estimats i a aplaudits arreu. Us esperem aquest proper dissabte 15 de gener a les 22h a la Sala Xica de la Vicentina. Miquel Tuset.

GABRIEL AMARGANT DE NOU A LA LLIBRERIA "EL SIGLO"

2010-12-22T11:09:00.000-08:00

Hola amigues i amics del Jazz. El dissabte teníem una jornada completa, a les 20h el derbi Espanyol Barça i després del futbol, Jazz amb el quintet del Gabriel Amargant. Això és el que s'havia preparat perquè la gent, a més de gaudir amb el futbol, després ho fes amb un bon concert de Jazz. S'ha de dir que la gent va respondre de manera adequada i la sala El Siglo es va veure amb una bona entrada. Acabat el futbol, el quintet va fer unes proves de so i abans de començar, la Rosa va fer la seva presentació, aquesta vegada una mica més llarga tot recordant-me els meus "rotllos" de manera afectuosa, gràcies Rosa. El quintet estava format per Gabriel Amargant / saxo tenor i alt, Carlos Martín / trombó, Txema Riera / piano, Ray Ferrer / contrabaix, Ramón Angel Rey / bateria. El Gabriel es va encarregar de presentar la nit, una nit que estaria dedicada als Jazz Messengers, de l'Art Blakey. Van començar amb un tema del Bob Timmons i ja vam veure que la nit aniria de molt bon Jazz, amb molt de Hard Bop. El Biel, ha passat una temporada a New York i ha vingut renovat, amb noves idees, més tècnica i precisió i molta més música. Aquest jove músic, que el divendres va fer 24 anyets, te un present immillorable i un futur encara millor. Els seus solos són encara més tècnics, precisos i musicals. Es passeja per tot l'instrument a una rapidesa increïble; els seus dits es belluguen d'una manera controlada anant on ell vol que vagin, cosa no gens fàcil i si a més fa sonar el seus saxos de la manera que varem poder escoltar. Et quedes frapat mirant-lo al mateix temps que l'escoltes, i et preguntes això que sona d'on collons surt? doncs del seu instrument mitjançant els seus dits i la seva embocadura. Van fer diferents temes, tots dels Jazz Messengers, en les diferents èpoques en les quals moltes de les grans figures del Jazz hi van tocar de joves. Balades i temes Hard Bop, balada com Lament, que va fer el Carlos Martin, o I can't get started que va fer el Gabriel, i d'altres temes increïbles, no tots però eren massa coneguts. El Biel va saber escollir uns temes dels Messengers que no són els més coneguts, aquells que els coneix tothom, i així nosaltres els varem poder escoltar i valorar de manera molt positiva. Varem fer un descanset i després hi van tornar, tot i que abans hi havia una sorpresa que li havíem preparat, i que va resultar ser un pastís amb unes espelmetes d'un 2 i un 4. El Biel, que no s'ho esperava va quedar molt sorprès i visiblement emocionat, ens va donar les gràcies a tots plegats tot dient que sempre que ha vingut al Siglo s'ha sentit molt ben tractat i estimat, cosa que va agrair de nou, i ara sí, s'hi van tornar a posar. La segona part va seguir la tònica de la primera, amb més temes dels Messenjers, i més qualitat, més solos de tots els músics i sempre una molt bona secció rítmica al darrera dels "pitus" fent una molt bona feina durant tot el concert. Sempre hem de dir-ho ja que són totalment imprescindibles. Un Ramon Angel fent anar aquesta màquina amb molta precisió i claredat d'idees, sense fer massa soroll, amb uns redobles molt suaus, cosa d'agrair per la majoria de pianistes. El Ray mantenint-se sempre amb una molt bona pulsió, fent uns molt bons solos i ajudant a fer córrer la màquina, sempre amatent als canvis rítmics i melòdics. El Txema va tocar el piano de la manera que ell ho sap fer, tot i haver algun petit problema de tipus tècnic. Se'n va sortir airosament, i l'hem de felicitar per això. Saber controlar els inconvenients és cosa de sabis, i ell ho va saber ser.El dissabte teníem com a primícia la incorporació del gran trombonista Carlos Martin, mestre en l'art de remenar la barra amunt i avall, difícil art aquest el de tocar el trombó de vares. Va fer-nos uns solos ràpids i melòdicament increïbles, per això se'l considera un dels grans en aquest instrument, i així ens ho va demostrar. El segon set va continuar i va arribar ja al final, oh quina pena. En el tema Bis el Biel ens va demanar que quin tema volíem; el Ricard n'hi va demanar un que semblava que no tots el coneixien, jo els hi vaig demanar el Doxy i sembla que va passar el mateix, i finalment varen decidir fer-ne un ells i que va ser un Cherokee tocat a la manera del gran Clifford Brown, tan pel que fa a la velocitat d'execució com en la seva finalització. Després dels aplaudiments de tots nosaltres la Rosa va pujar i després de dir-los que havien estat magnífics, ens va arrencar uns altres aplaudiments, ara sí, ja els darrers. Finalment va presentar el proper concert i que serà ja l'any vinent, el 22 de gener i on podrem escoltar un quintet de Jazz Modern, liderat per dos germans cubans, el Maikel i el Jorge, els Vistel Brothers. Aquest quintet vindran per primera vegada a Catalunya, i el primer concert el faran el divendres 21 de gener a la Nova Jazz Cava de Terrassa, mentre que l'altre concert es farà aquí a la llibreria "El Siglo". Deixeu-me que us digui que aquest quintet vindrà a Catalunya de la mà del Jazz Club la Vicentina, que és qui ha organitzat ambdós concerts. Doncs res més, que tingueu molt bon Nadal i un millor 2011. Miquel Tuset.

LA VIZZENTINA BIG BAND: ESTRENA AL TEATRE DE L'ENTITAT

2010-12-22T11:01:00.000-08:00

Benvolgudes i benvolguts, amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: Aquest darrer diumenge varem assistir a l'estrena de la que ja podem dir "nostra" Big Band. És nostra o no ho és, això tan se val, el que sí és, que aquesta ViZZentina Big Band ha assajat durant llargs mesos a la sala del teatre de l'entitat, que el nom que ells mateixos li han posat fa referència a l'entitat i que per tant, tots els qui hi som socis, i sòcies, ens hi sentim un xic identificats. El diumenge la gent no va fallar i la sala es va veure força plena. En època de crisi, convé que entre tots plegats ajudem, quan puguem, a fer anar aquest carro que es diu la Vicentina. La sala plena i la música que va sorgir de l'escenari ens va fer aplaudir cada cop més. Si els primers aplaudiment eren una mica freds, tot i que tothom aplaudia, a mica mica anaven sent més i més llargs. També hi havia qui s'aixecava de la butaca i aplaudia dempeus, fent veure als demés que no ho feien, que....nois...que no ho veieu que són molt bons? Varen tocar temes estàndards de Jazz amb molt solvència, fent algun solo de tan en tan també ben executat. La idiosincràsia d'aquesta Big Band fa que els temes es toquin segons uns cànons i que els solos no siguin massa llargs, la qual cosa fa, de vegades, avorrir al personal oïdor. El Ramon, que n'és el director executiu així m'ho havia expressat un parell de vegades. El so va ser impactant, com sol passar amb totes les Big Bands, però a més a més va ser un so rítmicament clavat, sempre entrant tots els músics a temps, i tot això gràcies a que al capdavant hi va haver un jove director d'orquestra, Dimitri, el qual va saber donar-los-hi l'empenta adequada i necessària. Després de fer un petit descans per anar a fer un got a la Cuina d'en Toni o xerrar i estirar les cames, hi van tornar, ja amb el convenciment el públic s'hi posaria molt ben predisposat. Van tocar temes de música molt coneguts per a tots i així varen continuar fins que es va acabar l'acte. S'ha de dir que hi havia representació municipal, la qual cosa dóna encara més importància a l'esdeveniment. Més temes i més aplaudiments, més "bravos" i així fins el final. La nit encara no s'acabava ja que en el programa s'havia explicat que en finalitzar es faria un "Jam Session" amb músics de la orquestra o d'algú que volgués pujar a tocar. Aquí és quan entro jo, ja que una Jam Session és això mateix, que tothom qui vulgui i pugui fer sonar un instrument, pot pujar a tocar amb els altres músics, i així ho vaig fer jo mateix, però també una jove dona amb una flauta, i els músics de la Big Band, els quals, en algun cas varen canviar d'instrument, deixant la trompeta i anant a tocar el piano. Un altre pianista també va pujar a acompanyar-nos en el "Blue Bossa", tema estàndard que sempre sona a les Jam. Al cap d'una bona estona, amb el públic que si havia quedat i que fins i tot va aplaudir, ho varem deixar córrer, prou contents tots per tal i com havia anat la tarda-nit en l'estrena oficial de la "ViZZentina Big Band". Us poso ara la llista de músics de la Big Band i la llista dels temes que varen tocar.

Director: Dimitri Dolganov
Director adjunt: Òscar Salvador
Band Leader: Ramon Folgado.

1er saxo alt: Francesc Elies
2n saxo alt i clarinet: Ramon Folgado
1er saxo tenor: Eugeni Pino
2n saxo tenor: Joaquim Colomé
saxo baríton: Antoni Falgar.

trompetes per ordre del 1er a 4rt
Jesús del Rio, Jordi Sanjuán, Felipe Martinez i Jesús Costalago

trombons per ordre del 1er a 4rt
Todor Madzharoz, Ignaasi Ferrer, Francesc Fontdevila i Francesc Sirvent

piano: Marc Martínez
guitarra: Víctor Martínez
contrabaix: Jaume Ferrés París
bateria: Frederic Pereira

El programa que varen fer va ser a la primera part:
On Broadway, A nightingale sang in berkley square, Caravan All I ask, Brazil,
Georgia on my mind, All of me i Blue moon.
I a la segona part va ser:
Amapola, Misty, Perfidia, Summertime, Moon River, Les feuilles mortes,
Katie i Hay Burner.

Els temes que es varen tocar a la Jam van ser:

I nigth in Tunissia, Tenor Madnes, The Chicken, Cantaloupe Island, Blue Bossa i potser algun més.

Miquel Tuset.

NIT GENIAL DE JAZZ AMB GENI BARRY TRIO & FRIENDS

2010-12-19T05:55:00.000-08:00

Hola amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: aquest divendres varem assistir a un dels concerts més entranyables que hem fet mai. Un concert de Jazz en directe no només és escoltar i sentir la música, gaudir-la, emocionar-te amb aquesta sinó que hi ha quelcom més. És el que sempre diem; no és el mateix veure una pel·lícula que anar al teatre; no és el mateix escoltar un disc a casa teva que anar a escoltar un concert de música, la que sigui, en directe. El directe te això i que és el contacte entre músics i públic, cosa que no passa amb els enllaunats. Si a més a més, qui tens al davant és un home comunicador com el qui més, entranyable, gran persona, gran músic, un dels millors vibrafonistes i un gran "mestre", i la única persona capaç de trencar el gel entre públic i músics de la manera més natural, doncs llavors convindràs amb mi que la sintonia entre músics i públic és completa. Geni Barry fa sempre el mateix en els concerts, explicar les coses que farà, explicar alguna experiència viscuda, en definitiva ensenyar Jazz a tothom. Així va anar aquest divendres, però hi van passar moltes més coses. Geni Barry Trio van ser un quartet. Geni va venir acompanyat d'un jove bateria anomenat Carles Goberna, alumne del gran Aldo Caviglia, (qui havia tocat amb el Tete Montoliu Trio). En Carles Goberna va fer el que havia de fer, acompanyar a tres grans músics, i ho va fer a la perfecció, sempre discret. Garry Fimister, contrabaixista escocès, va mantenir sempre una pulsió rítmica perfecte. Va fer uns solos de gran factura i va fer possible que la secció rítmica anés com un rellotge. José Alberto Medina va "estrenar" el benvolgut piano, que després d'un any de vendre números, vam aconseguir comprar-lo (en primera instància semblava que l'havíem cagat), transportar-lo, ajustar-lo i afinar-lo. Gran èxit doncs el que hem aconseguit amb l'adquisició d'aquest piano, que en paraules de José Alberto Medina, "m'agraden aquests pianos que sonen a vell", ja que afinat, ho estava del tot. Ara el que farem serà anar-lo arreglant poc a poc. Un dia li canviarem els bordons, l'altre arreglarem el que s'hagi d'arreglar, una altre alinear totes les tecles, etc...José Alberto Medina, pianista canari establert a casa nostra des de fa 10 anys, parlant català molt correctament, ens va deixar meravellats de la manera com va tocar el piano. Un home d'una trentena d'anys, jove pel seu gran nivell demostrat tan al piano com tocant la melòdica. La melòdica és una mena d'harmònica que toques bufant però que incorpora un petit teclat de dues octaves, i s'usa per fer solos i tocar melodies. Ell ho va fer d'una manera impressionant. Em comentava després que a casa seva també te un saxo alt, i que el toca molt sovint. Gran músic i una persona molt afectuosa tal i com varem poder copsar posteriorment. Geni Barry.....molt difícil poder expressar en uns poques ratlles el que hom podria dir o escriure d'aquesta figura del Jazz actual, de casa nostra i de més enllà les contrades. Un músic que va viure llargues estones de música en companyia del millor músic de Jazz que, de moment, hi ha hagut a casa nostra, de Tete Montoliu. Va aprendre el que li va ensenyar, van tocar junts, van viatjar junts amb el seu mestre del Vibràfon, en Bobby Hutcherson. Ell diu que toca el vibràfon a la manera del Bobby, i que pocs ho fan així. Hi ha diverses escoles, la del Gary Burton és una altra manera de fer-lo sonar. Ell, el Geni és de l'escola de Bobby Hutcherson, l'escola més Bop. Van començar els quatre músics tocant diversos estàndards incloent-hi un tema preciós d'Henry Mancini. Una primera part que s'ens va fer molt curta!! Solos diversos dels tres grans músics i sobretot una gran connexió entre ells; a destacar però la que van tenir el Geni i el José Alberto. Quan el Geni feia la seva improvisació, i n'obtenia una estructura rítmica insòlita, José Alberto la copsava immediatament i senties com anaven tots dos a la vegada, un fent el seu solo i l'altre acompanyant-lo rítmicament. Increïble el que varem poder veure i escoltar. Sense fer cap descans (la primera vegada que ens passa) Geni va voler començar la Jam Sesion. Havia convidat a un alumne seu molt jove, jovenet jo diria, de només 15 anys, noi molt alt i seriós, anomenat Roc Fargas a qui va fer pujar a fer el primer tema. Van començar amb el Blue Bossa ells cinc, mentre que els "pitus" (saxos i trompetes) ens anàvem apropant a l'escenari. Després de demostrar les seves habilitats al vibràfon en la melodia, va encetar la seva improvisació. Ho va fer perfecte; es va passejar pels acords d'una manera correcta i ens va impressionar d'allò més. Després dels aplaudiments, ens hi vam anar incorporant la resta, fent esment però en la gran interpretació al saxo soprano que fa ver el meu mestre i amic Toni "Pato", gran músic i amic també del Geni. El soprano és dins dels saxofons el que te el so més particular. Te un so molt càlid, ideal per tocar balades i també per estripar com ho feia en Coltrane, és clar. Però amb temes com Blue Bossa, How insensitive, és particularment preciós. Va fer uns solos de gran factura interpretativa, de gran dificultat i sobretot amb molta sensibilitat. El Toni ens va acompanyar una molt bona estona havent de marxar quan el seu fillet Víctor ja no podia més d'adormit com s'estava a la cadira. Gràcies Toni per venir i acompanyar-nos en aquest nit tan genial. El Quim Castanyer i jo mateix, trompetes diverses i saxo alt respectivament, alumnes com som del Geni, hem tocat junts unes quantes vegades, sempre amb el Geni, i en diversos llocs. On va ha tocar el Geni, i si ell creu que hi podem anar, ens convida i així ha estat que hem pogut tocar al seu costat en llocs com el Luz de Gas, El Bel-luna, a la botiga que te la Victòria (companya del Geni) al barri de Gràcia, durant el Festival de Jam Sessions que varem fer aquest estiu a la Sala Xica i en la Jam d'aquest divendres. El Quim l'ha acompanyat en d'altres llocs també. O sigui que, mica a mica les coses comencen a sonar cada vegada millor, i haig de dir que aquest divendres, ens va sortir bastant bé. Jo resumiria el concepte de la Jam Session com el lloc on poden tocar músics aficionats amb els professionals i aconseguir que la gent no "foti el camp". Que jo recordi no va marxar ningú d'ençà que vam començar a tocar nosaltres. Després d'una estona de "pitus" i amb un darrer tema suau, el How Insensitive, varem convidar a cantar a la Marina. Sense haver-so preparat gaire, ja que havia tingut una audició a l'Escola de Música Sant Vicenç la mateixa tarda, va sortir a cantar. El grup es va diluir i va quedar només el José Alberto Medina. La Marina li va comentar el tema que volia fer i que va resultar ser el Angel Eyes. Varen començar el tema...silenci absolut a la Sala Xica i tothom "frapat". Un Angel Eyes lent, molt lent, amb temps per gaudir de cada nota de cada so, gaudint de la veu, gaudint del piano. Un tema que ens va deixar veure el gran nivell del José Alberto, nivell que ja li havíem vist però que encara ens va impressionar més. Gran compenetració entre ambdós, l'un professional i l`altra estudiant de cant i piano. A la Marina ja l'hem escoltat d'altres vegades, ja que quan fem una Jam Session, lloc on hi pot venir tothom qui vulgui a cantar o a tocar, ella sempre s'hi apunta. El divendres però ens va deixar emocionats, tal va ser la manera com va cantar el tema, afegint-li el punt dramàtic adequat. Grans aplaudiments per després continuar amb el My Funny Valentine. Tema estàndard, balada també i gran interpretació d'ambdós músics. Abans hem parlat de la manera de ser afectuosa del José Alberto i va ser així per la manera com aquest va acaronar a la Marina, amb els seus aplaudiments vers ella i també per la seva emoció expressada visiblement a la seva cara durant i després de la interpretació. Gràcies a tots, ens vam emocionar d'una altra manera. Encara haig de dir que, el Xavier Lumbiarres va pujar també a l'escenari a tocar la bateria en un parell de temes que vam fer. El Xavier ha tocat en algunes Jams que hem fet i ell sempre s'hi ha apuntat i va col·laborar a que aquesta sortís rodona, que és com va sortir. El Roc Fargas al vibràfon va tocar el So What, de Miles, tema de Jazz Modal i que el noi va tocar d'una manera excel·lent. El que varem veure en aquest tema realment va ser increïble, al menys jo no ho havia vist mai. Mestre i alumne tocant el mateix vibràfon, mentre el Geni li anava dient, "ara ve el pont", "ara tornem al Tema", "...canvi...molt bé molt bé Roc". Va ser increïble, va ser una demostració d'amor per la música, per la pedagogia del Jazz, una demostració de com és el personatge, de la gran talla humana del gran Geni Barrera. Va ser una nit GENIAL. Creieu que m'he deixat alguna cosa, alguna observació? Que tingueu un bon Nadal i molt bona entrada d'any, a veure si aquest 2011 s'ens arregla una mica. Una abraçada a totes i a tots i fins el 15 de gener que tindrem de nou a Susana Sheiman, Ignasi Terraza i Manel Álvarez. Miquel Tuset.