Realment va ser com una mena de Jam Session, ja que la formació es va muntar per la ocasió. Després de diverses vicissituds, el quintet va quedar com hem comentat abans. Si exceptuem Raynald i Jaume, la resta de músics ja havien tocat junts en diverses ocasions, al Sunset Club de Girona, i d’altres llocs, també amb d’altres músics. O sigui que la proposta va ser acceptada tot i sabent com va anar, però amb el convenciment que el resultat seria l'adequat, dins dels estàndards de qualitat dels altres músics que han vingut amb propostes més estables. Així va ser, refermat per la totalitat del personal que va venir, si exceptuem un comentari relacionat amb l'academicisme expressat per algun músic. Ja se sap, cadascú escolta la música i la passa pel seu sedàs. L'academicisme, vol dir estudi i tècnica, coses les dues estimables. No ha de ser però exagerat, que sí, llavors pot resultar fins i tot petulant. No va ser el cas, crec jo. La sala va gaudir d'un bon aspecte, i tot i que no es va omplir, va acaronar als músics adequadament.
La primera part va començar amb un tema preciós, melòdicament parlant, el “You and the night and the music”, estàndard composat per Artur Schwartz i lletra de Howard Dietz. Tema interpretat per Frank Sinatra, Elian Elias, Bill Evans, etc... Després de l’inici de la melodia, Lucas va iniciar el seu primer solo, va obrir el foc, amb valentia i serenitat, fent-lo molt agradable i melòdic. Després s’hi va posar Raynald amb la seva característica manera d’abordar els solos, amb seguretat i potència, amb un so cada vegada més ple i nítid. El va seguir Jaume a la guitarra, amb el seu so greu i típic dels guitarristes de Jazz dels anys 60s. Un gran solo, de gran inventiva i tècnica. Finalment va ser Toni amb el seu contrabaix qui va fer el seu trosset de solo, molt ben emmarcat en el tema, essent un solo melòdic. En acabar hi varen tornar amb la melodia i així varen acabar el primer tema. Aplaudiments, els primers, i satisfacció general després del primer tema.Sense dir res, Raynald va iniciar les notes d’una magnífica melodia, la del tema “If I Should Lose You”, tema de L. Robin i R. Rainger, que va ser inclòs a la pel•lícula Rose of the Rancho de 1935, interpretat posteriorment per Hank Mobley, Charlie Parker, Chet Baker, etc.. Melodia preciosa, suau i íntima. Lucas s’hi va anar ficant, adornant-la amb diverses notes, ja per deixar pas al solo de Raynald. Fraseig melòdic, suau, estilísticament perfecte. Així va ser tot el concert, suau, gràcies a la secció rítmica, que en cap moment va esdevenir sorollosa, una secció rítmica de, guitarra, contrabaix i bateria, tocant tots tres permetent que el solista brillés. Raynald va fer un solo magnífic, aplaudit per tothom a més a més d’un “guay” deixat anar per l’Emili, deixant pas a Jaume per fer el seu. Arpegis, escales i melodies entrelligades per fer un solo preciós per a una melodia preciosa. Aplaudit també i ja va ser Lucas qui va fer sonar el seu tenor. Un so ple, so Jazzístic el del seu tenor, i tocat amb una gran tècnica, si considerem l’edat d’aquest jove músic, estudiant de 2n de batxillerat. Un gran futur l’hi desitgem i que segur que tindrà. Un solo interpretat deixant anar alguns “licks” d’altres temes coneguts, per vestir-lo millor i ajudar a la gent a identificar-lo. Aplaudiments per tornar Lucas i Raynald a fer la melodia i ja acabar-lo de manera suau, i aplaudida per totes i tots.
Varen seguir amb un altre estàndard, el “What is this thing called love”, tema escrit el 1929 per Cole Porter pel musical Wake up and dream. Cantat a un tempo lent per Sinatra, i interpretat per quasi tots els músics de Jazz, Clifford Brown, Charlie Parker, aquests a un tempo molt més ràpid, Wynton Marsalis, més lent. Els nostres músics el varen interpretar a un tempo mig, començant Toni al contrabaix i César a la bateria, per seguidament posar-s’hi Raynald fent una mena d’introducció, secundat per Jaume i Lucas. Ja ràpidament s’identificà el tema tocant la melodia Raynald. Jaume va ser el primer que va arrencar amb els solos, i per darrera bateria i contrabaix, deixant-lo en primer terme, i amb un ritme una mica entretallat. Raynald el va seguir fent un solo clavat, potent i brillant, amb un fraseig impecable, baixant del registre agut amb unes escales rigoroses. Lucas el va seguir també amb un fraseig net i precís. Bon so, i recorregut per l’instrument amb desimboltura i potència, però no soroll, no estridència. Aplaudiments i inici del solo del Toni al contrabaix. Un bon solo, i sempre pel darrera, suau, César acompanyant-lo delicadament. Bona tècnica la del Toni, amb un solo rítmicament clavat i posteriorment aplaudit. César va seguir am un solo delicat a la bateria, gens estrident, ben executat, nítid, amb la caixa “tancada” fent el so més apagat, similar al de la timbala i goliat. Aplaudiments i melodia inicial tocada pe Raynald i seguida per la resta de músics, i així anar acabant el tema de manera sobtada.
El darrer tema de la primera part va ser “Ornithology”, de Charlie Parker, tocat a un tempo prou viu, no però a la velocitat que el tocava el geni. Lucas va ser el primer en arrencar la tanda de solos. Un bon solo, seguint molt bé les harmonies melòdiques, fent-lo identificable, cosa que és d’agrair. Fent uns “licks” molt ben trobats. Raynald, amb la seva intervenció va fer baixar el volum de tots, amb un so baix de volum, i va quedar sol davant el perill. Raynald treu un so de la seva trompeta que l’identifica immediatament, un so clar i precís. Les notes dels seus solos segueixen la estructura del tema, amb variacions però, la qual cosa els fan molt més rics. Aplaudiments, i seguidament Jaume va iniciar-lo, per poc després deixar anar unes notes, harmònicament clavades, però que pertanyien a una altra melodia “How high the moon”, escrita en el mateix to. Aplaudiments per deixar pas als “quatres” típics que varen fer Raynald i Lucas, i que després varen quedar reduïts als “dossos”, i ja per tornar-hi amb la melodia, on Raynald va fer la del “How high the moon”, i la resta la de “Ornitholoy” de Parker.
Així, sense més, vàrem arribar a la mitja part, després de ¾ d’hora que va passar més de pressa del normal. El temps, ja se sap, vola.
Totes les fotos són de Gustavo A. Soldevila Meca
Miquel Tuset.
.jpg)
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari