Benvolgudes i benvolguts simpatitzants del Jazz Club La Vicentina. El divendres passat, 16 de desembre, vàrem gaudir d’un concert de gran nivell, on, al capdavant del grup convidat hi va haver una jove cantant, el 19 de gener en farà 17, liderant una formació sòlida i compacta. El grup va ser Marina Tuset & David Sam Quartet, els membres del qual varen ser: Marina Tuset, veu, David Sam, piano, Marc Bahamonde, guitarra, Jordi Jornet “Cobre”, contrabaix i Roberto Olori, bateria.
Marina Tuset, vicentina, jove estudiant de batxillerat musical a Barcelona, i de cant, solfeig i piano a l’Escola de Música Sant Vicenç, ens va impressionar d’allò més a totes i a tots els presents amb la seva presència escènica, potència de veu, ampli registre, gran sensibilitat a més a més de tenir una veu molt agradable, una veu “maca”. El grup va acompanyar a la perfecció a la veu cantant, en els diferents estils interpretats, blues, jazz, gospel i rhythm & blues, i tots es varen veure recolzats per la gran assistència de públic que hi va haver, i pels seus aplaudiments, que varen ser força generosos.
El concert va ser molt agradable, jo diria per com varen saber barrejar tant els estils com els temes. En cap moment, hi va haver cap moment de desànim ni vàrem tenir temps a avorrir-nos, ja que, després d’una balada hi va haver un tema amb prou ritme, i així durant tot el concert, quedant-nos tots amb una gran satisfacció, segurs que havíem assistit a un gran concert, afegint-li que havíem vist a una jove gran cantant. Agrair a totes i a tots la vostra presència, amb la qual vàrem omplir la Sala Xica, i vàrem fer el coixí adequat per recolzar a la “nostra” cantant. Agrair-vos a vosaltres, amigues i amics col·laboradors el vostre suport, sense el qual el Jazz Club La Vicentina no podria sobreviure. També als familiars, que vareu ser molts, “tietes i tiets”, sobretot, que amb 80 anys a les esquenes varen mantenir-se durant tota l’estona, escoltant i gaudint d’un estil de música que no és el “seu”. Cosines i cosins, nebodes i nebots, i també el meu germà Carles; a tots vosaltres gràcies per la vostra presència. No ens oblidem pas dels nostres amics del Club de Jazz de Sant Cugat, i els de l’Associació de Jazz de Rubí, que sempre ens recolzen, concert a concert.
La primera part va ser la descoberta. Una llarga estona que va començar amb el tema de la pel·lícula Purple Color, “Miss Silly’s Blues”. Tema interpretat per la Marina amb sensibilitat i calidesa i amb un quartet al darrera donant-li un suport constant. Els solos dels músics es varen anar succeint, David i Marc, al piano i a la guitarra respectivament de manera impecable. El segon tema va ser un blues el “I got trouble”, un tema de la Cristina Aguilera, cantant admirada per la Marina, i que s’escau a la perfecció en el seu estil. Aquí la Marina ens va mostrar la gran potència de veu i també fins on pot arribar del registre agut, i fins on pot baixar en el registre greu. Tema que ella estima de manera particular i que així es veu plasmat quan l’interpreta. De la mateixa manera, la resta de músics la varen acompanyar amb els seus solos perfectament realitzats. El tercer tema va ser una balada estàndard de Jazz el “Angel Eyes”, tema en el qual Marina llueix també les seves capacitats, que són moltes, de calidesa, de sensibilitat i registre. Tema que el vàrem escoltar per primera vegada cantat per la Marina en una Jam que vàrem fer amb Geni Barry, J. A. Medina i Garry Fimister i on ja vàrem veure de quina manera es feia seva la cançó. Això és, segons el meu amic David Carreres del Club de Jazz de Sant Cugat, el que fa a la Marina una cantant tant personal, ja que, en cadascun dels temes, fa la “seva” interpretació, i mai són temes “calcats” dels autors. Després d’aquesta preciosa balada va continuar amb un estàndard de Jazz Clàssic, el “It don’t mean a thing....”, tema amb un swing remarcable i d’una gran trempera i que tots ells varen saber comunicar. En aquest tema és on vàrem veure com el David Sam ens va fer “trempar” amb la seva gran força i velocitat, tocant el piano amb un estil “stride”, tal i com ho feien els músics de Harlem, N.Y. durant els anys 20 i 30. Les maneres interpretatives del David en temes com aquest, es veuen incrementades per la seva gran dedicació i energia. Veus com les mans, sobretot la dreta va amunt i avall i finalment es queda “amartellant” el teclat, mentre la mà esquerra fa el mateix en la part baixa del teclat. Gran pianista i millor persona, ha estat ell qui ha encoratjat sempre a la Marina a pujar als escenaris i a fer-la cantar quan només en tenia 15. Després varen fer una de les bossanoves més maques, el “Wave”, un tema de A.C. Jobim, el gran “mestre” en aquestes precioses melodies. Aquí la Marina va mostrar-nos unes altres maneres interpretatives, cantant un tema, cantant una bossanova, que com totes i tots sabeu, són molt difícils de cantar, d’entonar, pel fet d’haver-hi sempre multitud de semitons, o sigui bemolls i sostinguts. Ella ho va saber fer, i ens va captivar amb la seva calidesa interpretativa. Varen continuar amb el tema “Walk Away”, tema interpretat també per la Cristina Aguilera, i que essent com és una balada, també ens va captivar, ara però amb potència i registre. La resta del grup, la varen acompanyar amb els solos del David i del Marc, sempre ambdós presents en la majoria de temes, sense oblidar el Cobre i el Roberto, que varen fer també alguns solos i varen ser una sòlida base rítmica, conjuntament amb el piano. Varen acabar aquesta primera part amb el tema “Work it out”, tema de rhythm & blues, interpretat entre d’altres per Beyonce, i que la Marina va saber fer-se’l seu, sense oblidar l’original. Tema amb un ritme funk, entretallat i que el Roberto i resta de companys varen saber “interpretar” a la perfecció. Marina el va cantar també amb força i potència de veu, acabant una primera part, on totes i tots, vàrem aplaudir-los llargament després de cadascun dels temes interpretats, i que durant l’estona de la mitja part vàrem tenir ocasió de copsar els diversos comentaris d’admiració vers la jove cantant i els seus acompanyants.
La segona part va començar al cap d’uns minuts d’esbarjo, de xerrar uns amb els altres tot comentant alguns dels detalls que més ens varen agradar de la primera. Van començar amb un tema del Nat Adderley, germà del Julian (Cannonball). El tema va ser el conegut “Work Song”; comença la melodia amb un ritme swingat i una mica entretallat acompanyat per la veu de Marina, el cor inicial repetit tres vegades, ja per donar pas a les improvisacions començant-les el Marc amb la seva Gibson i per darrera la secció rítmica perfectament assemblada en el swing clavat. Després del solo del Marc, el tema torna als inicis amb Marina fent un cor inicial i ja per donar-lo per acabat fent un final impressionant. El segon tema de la segona part va ser una balada, “I’d rather go blind”, tema preciós i cantat amb molta delicadesa i força. Tema de l'Ellington Jordan i que Etta James va enregistrar el 1968. Un solo del Marc, delicat també, va seguir després que la Marina fes la introducció. La cantant va fer una mena de solo, molt ben executat i amb molt potència de veu, i circulació cap el registre alt, per acabar-lo suaument. Maco, maco, i molt aplaudit. Després d’una balada va venir un tema amb molt de swing, el conegut “I love being here with you”. Tema de Peggy Lee i Willian Sluger, enregistrat per Peggy Lee el 1961. Molt marxós, amb trempera, que va permetre David Sam fer un gran solo tipus stride amb gran velocitat interpretativa i persistència. Li va seguir el solo del Marc, igualment ben interpretat, amb el swing perfectament marcat per la secció rítmica. Ara li va tocar a Jordi Jornet “Cobre”, fer el seu solo, i ben bé que el va fer, passejant-se per la “berra” amb prou solidesa. Finalment li va tocar a Roberto Olori fer el seu. El va fer amb molta imaginació i gran destresa. Tots ells varen deixar pas, finalment a Marina, que va acabar el tema cantant el cor inicial. Després d’un tema rítmic va venir una altra balada. Una preciosa balada anomenada “A song for you”, escrita i enregistrada per Leon Russell el 1970, i interpretada per multitud de cantants, des de Ray Charles fins Diana Krall. Tema que després de la introducció de Marina, esplèndida, va deixar pas a un magnífic solo de Marc a la guitarra. Finalment va ser Marina qui el va acabar de manera impecable, tendre i suaument. Va seguir un tema interpretat només per Marina i Marc. Tema ple de ritme, anomenat “That’s it, I quit, I’m moving on”. Escrit per Alfred Roy i Del Serino, i interpretat per Sam Cooke i d’altres, tema divertit i que ambdós varen saber interpretar de manera esplèndida, sense tenir temps a fer cap solo, ja que la lletra és prou llarga, tot i lo curt que és el tema. El sisè tema de la segona part va ser “Night in Tunissia”, estàndard de Jazz de Dizzie Gillespie, tema difícil de vocalitzar ja que l’estil del mateix, un Be bop galopant ho dificulta. Diverses variacions el fan un pel dur de cantar, però Marina ho va fer la mar de bé. Després d’ella va intervenir Marc amb un solo marcat pel ritme i ple de swing. Hi va continuar David qui al piano ens va tornar a meravellar, sobretot la mà dreta, mentre l’esquerra l’acompanyava marcant els acords. Va continuar Cobre al contrabaix qui també va fer un gran solo, per donar pas de nou a la cantant fent la melodia. Hi va tornar David al piano, per deixar pas a Roberto, qui amb les escombretes va fer un gran solo per deixar a Cobre acabar el tema de la mateixa manera que l’havia començat. Aquest havia de ser el darrer tema, però els aplaudiment varen ser llargs i emocionats, la qual cosa va afavorir que fessin el tema bis de rigor. Aquest va ser un magnífic Gospel, anomenat “His eye is on the sparrow”. Un Gospel amb majúscules que Marina i David es varen encarregar de començar i interpretar llargament. Ella cantant amb sensibilitat, delicadesa, potència de veu, gran registre en aguts i greus. El tema el varen interpretar ells dos, a un ritme lent, per finalment, i amb la incorporació de la resta de companys, agafar un ritme molt més viu, amb la cantant “cridant” tal i com ho feien a les esglésies evangelistes o baptistes les solistes, a mode de retrobament diví. Grans aplaudiments, emocions de tots els presents després d’un gran concert interpretat per una jova cantant, acompanyada per quatre grans músics. Una nit inoblidable, per diversos motius.
Miquel Tuset.
La segona part va començar al cap d’uns minuts d’esbarjo, de xerrar uns amb els altres tot comentant alguns dels detalls que més ens varen agradar de la primera. Van començar amb un tema del Nat Adderley, germà del Julian (Cannonball). El tema va ser el conegut “Work Song”; comença la melodia amb un ritme swingat i una mica entretallat acompanyat per la veu de Marina, el cor inicial repetit tres vegades, ja per donar pas a les improvisacions començant-les el Marc amb la seva Gibson i per darrera la secció rítmica perfectament assemblada en el swing clavat. Després del solo del Marc, el tema torna als inicis amb Marina fent un cor inicial i ja per donar-lo per acabat fent un final impressionant. El segon tema de la segona part va ser una balada, “I’d rather go blind”, tema preciós i cantat amb molta delicadesa i força. Tema de l'Ellington Jordan i que Etta James va enregistrar el 1968. Un solo del Marc, delicat també, va seguir després que la Marina fes la introducció. La cantant va fer una mena de solo, molt ben executat i amb molt potència de veu, i circulació cap el registre alt, per acabar-lo suaument. Maco, maco, i molt aplaudit. Després d’una balada va venir un tema amb molt de swing, el conegut “I love being here with you”. Tema de Peggy Lee i Willian Sluger, enregistrat per Peggy Lee el 1961. Molt marxós, amb trempera, que va permetre David Sam fer un gran solo tipus stride amb gran velocitat interpretativa i persistència. Li va seguir el solo del Marc, igualment ben interpretat, amb el swing perfectament marcat per la secció rítmica. Ara li va tocar a Jordi Jornet “Cobre”, fer el seu solo, i ben bé que el va fer, passejant-se per la “berra” amb prou solidesa. Finalment li va tocar a Roberto Olori fer el seu. El va fer amb molta imaginació i gran destresa. Tots ells varen deixar pas, finalment a Marina, que va acabar el tema cantant el cor inicial. Després d’un tema rítmic va venir una altra balada. Una preciosa balada anomenada “A song for you”, escrita i enregistrada per Leon Russell el 1970, i interpretada per multitud de cantants, des de Ray Charles fins Diana Krall. Tema que després de la introducció de Marina, esplèndida, va deixar pas a un magnífic solo de Marc a la guitarra. Finalment va ser Marina qui el va acabar de manera impecable, tendre i suaument. Va seguir un tema interpretat només per Marina i Marc. Tema ple de ritme, anomenat “That’s it, I quit, I’m moving on”. Escrit per Alfred Roy i Del Serino, i interpretat per Sam Cooke i d’altres, tema divertit i que ambdós varen saber interpretar de manera esplèndida, sense tenir temps a fer cap solo, ja que la lletra és prou llarga, tot i lo curt que és el tema. El sisè tema de la segona part va ser “Night in Tunissia”, estàndard de Jazz de Dizzie Gillespie, tema difícil de vocalitzar ja que l’estil del mateix, un Be bop galopant ho dificulta. Diverses variacions el fan un pel dur de cantar, però Marina ho va fer la mar de bé. Després d’ella va intervenir Marc amb un solo marcat pel ritme i ple de swing. Hi va continuar David qui al piano ens va tornar a meravellar, sobretot la mà dreta, mentre l’esquerra l’acompanyava marcant els acords. Va continuar Cobre al contrabaix qui també va fer un gran solo, per donar pas de nou a la cantant fent la melodia. Hi va tornar David al piano, per deixar pas a Roberto, qui amb les escombretes va fer un gran solo per deixar a Cobre acabar el tema de la mateixa manera que l’havia començat. Aquest havia de ser el darrer tema, però els aplaudiment varen ser llargs i emocionats, la qual cosa va afavorir que fessin el tema bis de rigor. Aquest va ser un magnífic Gospel, anomenat “His eye is on the sparrow”. Un Gospel amb majúscules que Marina i David es varen encarregar de començar i interpretar llargament. Ella cantant amb sensibilitat, delicadesa, potència de veu, gran registre en aguts i greus. El tema el varen interpretar ells dos, a un ritme lent, per finalment, i amb la incorporació de la resta de companys, agafar un ritme molt més viu, amb la cantant “cridant” tal i com ho feien a les esglésies evangelistes o baptistes les solistes, a mode de retrobament diví. Grans aplaudiments, emocions de tots els presents després d’un gran concert interpretat per una jova cantant, acompanyada per quatre grans músics. Una nit inoblidable, per diversos motius.
Miquel Tuset.
.jpg)
.jpg){kind=link}
