Hola de nou amigues i amics del Jazz Club La Vicentina: aprofitant aquest cap de setmana una mica més llarg, aprofito per seurem davant de l'ordinador i començar a pensar de quina manera comentaré el darrer concert del divendres. Sí ja sé com començar-lo. Vosaltres, mentre llegiu aquest text, estareu escoltant el primer, o segon set del concert, la qual cosa us permetrà gaudir més de la crònica. Un concert que varen fer sis joves grans músics, des dels 22 fins els 27 anys, el Joan Vidal Sextet. Quan hom contracte els músics ho pot fer de dues maneres, la primera i més habitual és anar-los a veure i escoltar abans, i posteriorment, si creus que poden anar bé a la Sala Xica, quedes amb ells, amb ell, per una data i ja està lligat el concert. L'altre manera menys habitual és que els músics t'enviïn un mail i et comuniquin que estan interessats en tocar al Club, sense haver-los escoltat mai, a vegades, i d'altres sí. En aquest cas va ser així; no els havia escoltat mai. Tampoc jo no coneixia al Joan Vidal ni als dos músics anglesos que l'acompanyaven des de Londres, l'Àlex Munk i el Josh Arcoleo. Però sí que coneixia prou als altres tres, el Biel Amagant, Marco Mezquida i Miguel Serna. El motiu del viatge era la presentació del seu nou treball al Festival de Jazz de Granollers, i per això el Joan va cercar d'altres "bolos" a la mateixa setmana. La cosa va acabar així: el concert inauguració del seu treball va ser al Jazz Club La Vicentina el dia 10. L'11 al Club de Jazz de Sant Cugat. El 12, a Mollerussa. El 14, al Bar Continental, a Gràcia. El 17, al Festival de Jazz de Granollers i el 18 a la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Així doncs ja els tenim aquí; varen arribar divendres a l'hora pactada, quarts de 8 del vespre, presentacions amb els fins aleshores desconeguts, i salutacions i abraçades als joves coneguts. Després d'una estona de muntar varen posar-se a fer proves de so. Jo, que mentre tant estava acabant de muntar la Sala Xica, vaig escoltar el primer tema que varen fer i vaig pensar, mare meva, que bons que són aquests joves. També vaig pensar que seria un concert una mica "durillo" si tenim en compte l'estil de Jazz emprat pels joves músics. Però com que la qualitat interpretativa hi era i el tema vaig veure que tenia canvis rítmics i grans solos, vaig pensar que agradaria al públic que ve habitualment al Jazz Club La Vicentina. Públic que per una altra part, les ha vistos de tots els colors, si considerem els més de 24 concerts que ja portem des de la inauguració el juny de 2009.
Després de convidar-los a fer un tast dels magnífics "montaditos" de La Taska vàrem arribar a La Sala Xica, aquesta vegada bastant puntuals, però tot i així ja ens esperaven alguns dels nostres amics ja habituals. Com cada concert que fem, tot i que l'hora d'inici són les 22h, sembla que tothom ha entès que aquesta és l'hora d'entrar i no l'hora d'iniciar el concert. Així doncs, després que anés arribant el personal, vàrem començar prop de dos quarts d'onze amb una Sala Xica bastant plena.
La primera part va estar dedicada exclusivament a la Deptford Suite. Una Suite composada per una sèrie de temes, tots ells d'una qualitat inqüestionable, amb diversitat musical i rítmica, i fins i tot amb moments "contemporanis" a la manera de Stockhausen. Ens ho escoltàvem amb el Jordi Boladeras, allà al darrera asseguts a les velles "butaques" de l'antic "Cine" i comentant-ne l'estil, el de la música d'aquell moment, li vaig dir que la definició del què feien podia estar relacionada amb "Jazz Contemporani". Si considerem que van estar tocant 1h 45m, segur que entendrem que hi van haver més "estils".
Aquests són els temes de Deptford Suite.
1. Opening
2. El quinto en discordia
3. Mantícosa
4. Les metamorfosis de Paul Dempster
5. La autòcrata Liselotte Vitziliputzli
6. Qui va matar Boy Strunton?
7. Closing
Aquesta Suite, ens va comentar el Joan, que estava basada amb la Trilogia de Depford (gràcies anònim), tres llibres d'un escriptor canadenc anomenat Robertson Davies, (gràcies Jordi) i que ell mateix es va encarregar d'aconsellar-nos que llegíssim.
Després d'aquesta Deptford Suite, interpretada pels músics d'una manera magistral, vàrem fer un petit descans, moment en el qual vam aprofitar per celebrar el 2n aniversari del Jazz Club La Vicentina. Cava de "Cal Rosell" i pastes de full de "Cal Muñoz" per a tothom, convida la casa, i abans de començar el segon set, una bufada amb un 2 a la mà.
En el segon set varen tocar:
1. Limes Groove
2. El cuervo
3. Ligeti (concert per a violí i orquestra 2n moviment)
4. Lemon Skin
bis. Take the "A" train.
De la mateixa manera ens varen captivar. El primer tema Limes Groove, va resultar farcit de modernitat, a vegades, sobretot a la introducció, ple d'una mena de "free", que es va anar desenvolupant cap a camins més assequibles. Mentre Marco Mezquida iniciava El Cuervo a piano solo, una intro llarga i suau, silenci absolut a la sala, i sempre escoltant com els músics anaven deixant anar les seves músiques.
Parlem doncs dels músics i com de bé ho varen fer.
Marco Mezquida, pianista de 24 anys, amb estudis Superiors de l'ESMUC, com la resta de músics locals, qui ja ens havia acompanyat l'estiu passat en el 1er Festival de Jam Sessions, va fer-nos gaudir de la seva exquisida sensibilitat interpretativa, fent també uns solos de gran tècnica. Sempre però, acompanyant amb els seus acords a la resta de companys, acords de gran inventiva i tècnica. Ja se sap que hi ha moltes maneres d'harmonitzar la música. Es tracta doncs de trobar la "manera". Aquesta segona part, Marco Mezquida, va iniciar i finalitzar alguns dels temes a piano solo amb una total compenetració per part d'ell i silenci per part nostra. Sempre ho dic i sempre ho diré, bravo pel nostre públic, capaç d'escoltar sempre amb respecte i silenci la interpretació dels músics en tots els concerts.
Joan Vidal, líder del grup i aglutinador del projecte, va tocar la bateria sempre pendent de la resta de companys, com si els recordés a cada moment què havien de fer, com a "Director" que va ser. La seva bateria no va "destacar" per sobre del grup, per sobre del projecte, i així, acompanyant amb una gran precisió i ritme, va permetre que sobresortís el "projecte". Va fer algun solo però, en general, va restar al darrera, va ser la màquina precisa i constant que va mantenir la pulsió adequada, qui va "animar" a la resta de companys a seguir fent meravelles durant tota la nit. Us recordo que era la primera vegada que tocaven junts presentant aquest projecte, que varen estrenar-lo a casa nostra, honor que vàrem tenir i gaudir.
Gabriel Amargant, saxo tenor i quan convé clarinet, (a Sant Cugat va tocar-lo per cobrir les mancances del Marco que no hi va poder ser, i per afegir una altra sonoritat) conegut nostre (Biel Amargant Quintet amb Raynald Colom), de 24 anys també, gran músic i d'un gran futur com també la resta de companys, va tornar-nos a embadalir escoltant-lo. Aquell saxo tenor de finals dels anys 20 que te, va sonar com només ell el fa sonar. Quina gran inventiva, quina gran tècnica que atresora aquest jove músic. Ara em ve al cap que tindrem la sort d'escoltar-lo durant molts anys, mentre estiguem vius tots, ja que tornarà sovint al Jazz Club La Vicentina, com possiblement la resta dels seus companys. A destacar la harmonització a dos saxos, guitarra, piano i contrabaix que ha fet el líder del grup Joan Vidal. De fet, ha estat clau la incorporació de dos saxos tenors tocant junts, a vegades a diferent registre, i compaginant els solos. Brutal.
Josh Arcoleo, el més jove de tots amb només 22 anys, saxo tenor anglès d'una gran qualitat i tècnica, tot i que la manera de fer va ser lleugerament diferent de la del Gabriel ens va impressionar gratament i de manera doble ja que hi havia la incògnita del desconeixement del músic. Ho sigui que després de la sorpresa va venir l'admiració. Va fer el duet amb el Biel a la perfecció, contestant-se ambdós músics a la perfecció i fent també uns solos d'una gran sensibilitat melòdica amb uns fraseigs moderns i molt ben executats. Bravo per aquest jove músic anglès, que segur que tindrà un futur adequat a la seva vàlua i repeteixo el mateix per la resta.
Alex Munk, guitarrista anglès de només 23 anys, gran guitarrista tècnicament parlant i també d'envergadura, es va mantenir durant tota la nit en una discreció sonora que li vam certament agrair. Una guitarra elèctrica pot arribar a sonar molt fort, qüestió de volum a l'ampli, però ell va saber-lo regular i permetre que fos tota la formació la que sonés compacta. Va tocar en un estil proper al de l'Allan Holsworth, (guitarrista anglès emblemàtic qui va acompanyar la darrera època de Soft Machine) no per la velocitat interpretativa i sí més pel so obtingut. Va jugar amb l'electrònica però sense exagerar-la, utilitzant-la pels seus propòsits i mai posant-la al cap davant. Va fer uns solos molt tècnics i moderns i en algun d'ells ens hauria agradat sentir-lo amb una mica més de volum, però molt bé igualment.
I ara per finalitzar comentar la tècnica de Miguel Serna, company de batalles de tots ells. De fet, comentar-vos que Miguel Serna i Marco Mezquida varen acompanyar Gabriel Amargant en el seu primer treball discogràfic FIRST, disc de gran èxit de crítica i de públic. Miguel Serna, contrabaixista de gran rigor musical i tècnica, va fer tota una sèrie de solos de gran vàlua interpretativa, a més a més de mantenir, conjuntament amb la resta de companys de la secció rítmica, la pulsió rítmica adequada. El veies sempre proper i concentrat mirant-se la partitura. De fet, tots ells varen estar tota la nit concentrats i mirant-se les respectives partitures, sobretot quan no tocaven, ja que havien d'anar-la seguint, com si fos una història que t'expliquen i que després hauràs d'explicar-ne tu la teva part, la continuació. Bé pel Miguel, gran i serio contrabaixista, concentrat a fer la feina ben feta.
Menció especial al tema bis que varen tocar i que va ser un Take the "A" train meravellós. Un estàndard tocat a la manera gens estàndard i que varen començar el Marco i el Gabriel, fent després cadascun dels músics el seu solo corresponent com si d'una Jam Session es tractés. Un fi de festa adequat, amb un tema emblemàtic i tocat amb un estil modern, però amb un ritme, una mica més "arrastrat" rítmicament parlant, que l'original. Gran tema per a una gran Nit, la del 2n aniversari.
Doncs res més, jo diria que més o menys va anar d'aquesta manera i com que tenim la sort de poder tornar a escoltar el concert, descarregant-lo o escoltant-lo en el blog, això ens permetrà relligar-ho tot i tornar-ho a gaudir.
Ara ja convocar-vos pels propers concerts que estaran encabits en el 2n Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts i que seran el 8 i 9 de juliol, a falta de concretar el darrer dia, dins de la programació de la Festa Major d'Estiu. A tots els assistents, amigues i amics col·laboradors i els qui no ho sou, gràcies per venir, i també a la resta d'amics que no varen poder venir, gràcies per mantenir viva la flama entre tots d'aquest Jazz Club La Vicentina que ja porta 2 anyets d'existència. Ja per finalitzar, disculpar-me si quan faig les presentacions i acomiadaments em faig pesat i/o no ho explico prou bé. A vegades, hi ha un cansament que es manifesta al final i fa que les coses no es diguin de la manera adequada. Ens veiem el proper concert. Salut i molt de Jazz. Miquel Tuset.
.jpg)
.jpg){kind=link}
