Dani Molina Quartet presenta ÀFRICA

Dani Molina Quartet, aprenent cada dia una mica més

Deixeble de Perico Sambeat, Dani Molina (saxo alt) es va traslladar des de la seva València natal a Barcelona per aprendre jazz i treballar com a músic clàssic, d'això fa uns deu anys en què Dani Molina no ha parat d'acumular coneixements i experiències com a músic.

Ajustant-nos al tema jazz, Dani va muntar el seu grup el 2003 amb Pere Arguimbau (guitarra), Joan Solà-Morales (contrabaix) i Ramiro Rosa (bateria). Des del primer moment han barrejat estàndards del jazz amb composicions pròpies de qualsevol dels membres del quartet.

Amb aquesta formació ha realitzat innombrables directes i ha participat en festivals com l'Internacional de Menorca, el Voramar Music Festival, el 15è Festival de Música Creativa i Jazz de Ciutat Vella a Barcelona, a més de quedar finalistes en el Concurs de Jazz Sala Montjuïc.

Va ser precisament arran de la seva participació al Festival Internacional de Menorca, que se'ls va presentar l'ocasió de gravar el seu primer disc "Toc Toc" (2006) en directe a la Sala Sa Clau de Ciutadella (Menorca).

ÀFRICA, un 2n disc que reafirma una trajectòria

Quatre anys després DANI MOLINA QUARTET presenten el seu segon disc "Àfrica", Un àlbum on es demostra clarament la gran evolució d'aquest grup de jazz que dia a dia busca progressar, innovar i renovar, sempre amb respecte. Les seves melodies són intel·ligibles, amb bases energètiques i directes, amb autoritat, control i modernisme, i amb un so molt mediterrani amb un toc elèctric.

El fet de ser majoritàriament peces instrumentals suposa que el que percep l'oient pot no tenir res a veure amb el que originalment va inspirar el compositor. Així, "Recés" ens pot transportar a una història d'intriga desenvolupada al barri antic d'una populosa ciutat àrab, "La Serp" sona més cosmopolita, ens porta a una nit plujosa a Nova York o "Àfrica", amb un principi de free jazz que dóna pas a una lluita tribal d'instruments de metall en què el saxo i la trompeta lluiten per sobreviure.

El disc es tanca amb un bonus track sorprenent, una adaptació del clàssic de REM "Losing my religion" per al qual han comptat amb la veu de Maria Lorea. En el disc també han participat
David Pastor (trompeta) i Pau Domènech (clarinet baix).

De David Molina s'ha dit: "Dani té la virtut d'enfrontar als seus sols (de saxo) d'una manera molt contemporània, però on es deixa veure de reüll el gust per la tradició del hard boppost bop, amb atacs i cadències plenes de notes que es modulen a través de la intensitat o fragilitat dels seus frasejos, i aconseguint per tant, un efecte de notable autoritat, control i modernisme "(Andreu Fàbregas).

Nota: La totalitat del text ha esta extret del web de Dani Molina Quartet. Miquel Tuset.

Jazz d'autor i contemporani al Jazz Club La Vicentina amb l'Albert Vila Quintet

Hola amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. De nou hem pogut gaudir d'un gran concert de Jazz a la Sala Xica. Aquesta vegada ens ha acompanyat un altre quintet de Jazz de gran nivell, l'Albert Vila Quintet, quintet format pel mateix Albert Vila a la guitarra, Santi de la Rubia al saxo tenor, Roger Mas al piano, Marko Lohikari al contrabaix i Marc Ayza a la bateria. El líder del grup i compositor de tots els temes, l'Albert Vila, és un dels millors guitarristes de l'escena jazzística de casa nostra, de l'estat espanyol i fins i tot d'Europa. De fet, tot just ha acabat una gira per Bèlgica amb un gran èxit de públic i de crítica. l'Albert ens va presentar el seu darrer treball "TACTILE", disc editat per Fresh Sound Records, a la seva secció New Talent, acompanyat de quatre músics de primera fila. Músics d'estils i maneres diferents, però encabits en un TOT, el resultat va ser d'una compactació completa, tot i les particularitats, i tot gràcies a les grans composicions de l'Albert. La Sala Xica es va anar omplint mica mica i tot just començar ja feia goig. Després de presentar els músics varen començar amb un tema del seu primer disc "FOREGROUND MUSIC", "Hundred Years of Solitude", (Centenars d'anys de Soledat), el darrer tema del primer disc, per continuar amb el primer tema del seu darrer treball, Talk. El centenar d'anys de soledat, és un tema suau, amb un toc melancòlic, però d'una gran tendresa. Tema ideal per començar, tema per introduir-nos en el mon sonor de l'Albert. El tema Talk, comença amb uns arpegis a la guitarra, essent aquests sons identificatius, el motiu principal del tema, on toquen tots els músics, per després començar l'Albert un solo nítid, tècnic com el que més, i de molta sensibilitat. El tema segueix però amb gran força rítmica, amb solos del Santi, Roger i d'un sempre incansable Marc, constantment creant sons, redobles, ritmes, i mai quedant com només un bateria acompanyant. El tercer tema va ser Blue del seu darrer disc. Tema aquest que comença amb una melodia interpretada a dues veus per saxo i guitarra, melodia dolça també i d'una gran bellesa, que recorda una mica a algun dels temes de Wayne Shorter. Passada la melodia, el tema que diuen els músics, és llavors quan cadascun dels músics varen fer la seva interpretació mitjançant els seus solos, i sempre seguint l'harmonia bàsica del tema. De nou l'Albert començà el seu solo, d'una tècnica i finor exquisides. Sempre però en Marc improvisant tocs, ritmes, redobles sense parar....és un bateria increïble per la seva concepció de l'instrument el qual esdevé sempre una  "veu" important en cadascun dels temes. Roger Mas va fer-nos el primer solo de la nit en aquest tema dolç, tristot però no gaire, tema Blue que ell va saber interpretar tant bé cercant notes lluny dels estereotips bàsics, de les escales estàndards, tocant les més precioses i modernes de les escales. Després....el tema ja per anar acabant fent les dues veus, saxo i guitarra, la melodia. El quart tema, també de TACTILE, va ser el Perception. Tema delicat també, però immiscit de interpretacions tècniques de qualitat i sensibilitat. Ja per acabar el primer set, varen tocar The Bean, tema aquest del seu primer disc FOREGROUND MUSIC. Tema que en els seus inicis te un tempo no gaire ràpid, però que a mida que els músics van entrant el van convertint a la seva manera, el van enriquint. De manera particular, el solo del Roger acompanyat del Marc, va ser excels, per la manera com el van realitzar. També el Santi ens va fer gaudir d'allò més en el seu solo...i el tema va acabar tal i com havia començat, millor diria jo, ja que els músics van aconseguir crear un clima extraordinari. Varen fer un descans d'uns 10 minuts i hi varen tornar amb un altre tema del seu TACTILE, el Leviatan. Tema que comença també de manera suau, però que ràpidament canvia i es converteix una mica més viu, però no gaire. La tònica rítmica del concert va ser més o menys aquesta; ritmes cadenciosos, allunyats del concepte "swing" i endinsats més en la modernitat, el jazz que fan ara els nostres músics. Entremig del tema, l'Albert es va quedar sol amb la guitarra, tornant a la intro, i tocant després amb el Santi, també d'una manera molt suau, seguint una melodia que mica a mica se'ns va anar enganxant al cap, una melodia preciosa. Posteriorment, amb aquesta mateixa melodia, el grup es va endinsar en una mena de clímax que va anar en crescendo, fins arribar al límit on llavors el ritme va canviar i.......meravellós. El segon tema del segon set va ser també del TACTILE, Transgènic. Tema una mica funky, amb el Marc marcant constantment ritme i sempre investigant amb timbales, caixa, bombo, etc.. Els solos es van anar encadenant entremig del tema principal, sempre present, per acabar a modo de crescendo també, un tema llarg que se'ns va fer curt. Varen continuar amb el tema Signes, també del mateix disc. Va començar l'Albert fent uns arpegis nítids per després afegir-se el Santi i ja tots dos iniciar la melodia, també suau i cadenciosa. Aviat va arribar el solo al contrabaix del Marko, fet entremig d'un silenci absolut per part dels qui hi érem. Semblava no creure-s'ho l'Albert, mentre mirava al públic en silenci i el Marko en el seu solo. Després s'hi va ficar l'Albert, so clar, tècnica depurada, música excelsa, i tothom muts i a la gàbia. Després s'hi va apuntar el Santi que ens va fer un solo preciós, i pel darrera l'Albert amb un persistent rif a base d'arpegis, mentre la resta de músics anaven acabant el tema, que va tenir un final llarg i un dels més preciosos escoltats mai.  El darrer tema "oficial" va ser el  Gym-Jam, segon tema del seu primer disc FOREGROUND MUSIC. Tema viu i envoltat d'una melodia que ràpidament vàrem identificar. l'Albert te aquesta gran habilitat, la de construir unes melodies gens complicades, melodies que passat poc temps et pots fer teves; això facilita molt la comprensió del tema, tot i que després, en els solos dels diferents músics, cadascun d'ells investigui segons la seva voluntat. Aplaudiments llargs pel tema i perquè nosaltres en volíem més i més, i més en vàrem tenir, i va ser el tema Bis de rigor. Varen acabar la nit amb el primer tema  del seu primer disc, el Berenklauw. Varen acabar aquest tema i va acabar una nit amb un gran sabor d'orella, una nit, màgica com totes les que hem pogut viure en aquesta Sala Xica que ja s'ha convertit en una petita Cava de Jazz. Esment especial al Santi de la Rubia, que amb el seu tenor va fer que la nit fos "negre" en el sentit musical. Els seus solos varen ser d'un gran nivell. Roger Mas, vell amic nostre ja, qui ens ha visitat tres vegades i que en aquesta ocasió ens va tornar a mostrar com n'és de gran pianista. Amb el nostre vell i bell piano ens va fer gaudir d'allò més. El va fer sonar com si fos nou deixant però que quedi bell. Marko Lohikari amb el seu contrabaix va mantenir un duel rítmic amb el Marc i melòdic amb la resta de companys, sempre amb una pulsió precisa i amb totes les notes a "lloc" en un mànec difícil de controlar. Ja per finalitzar fer esment a la manera com Marc Ayza va tocar la bateria. Una manera diferent pel que fa al concepte principal, que és el d'acompanyar amb ritmes a la resta de companys. Marc això ho supera creant sense parar en cadascun dels temes; mentre els companys fan melodia, ell investiga; mentre els companys fan solos, ell investiga....i així tota la nit. Increïble, per dir-ho en una sola paraula. Bé, això va ser tot, i així ho vàrem viure els qui hi vam anar, que cada vegada som més. Gràcies per venir a tots els assistents i convocar-vos pel proper concert que serà el dissabte 9 d'abril amb el Dani Molina Quartet. Miquel Tuset.

Proper concert amb l'Albert Vila Quintet

l'Albert Vila ens presenta el seu darrer treball discogràfic "Tactile" de la mà de Fresh Sound Records en la seva secció New Talent. Fins aviat. Miquel.
 

Albert Vila ----------------- MYSPACE

Fresh Sound Records ------ TACTILE

Gran concert de Jazz dels "de Diego Brothers" al Jazz Club la Vicentina.

Hola de nou amigues i amics del Jazz Club la Vicentina: aquest darrer divendres vàrem poder assistir a un altre memorable concert de Jazz. Cert és que aquest adjectiu és relatiu (subjectiu) a la persona que l'empra, jo mateix, i que a una altre persona li podrà semblar diferent, segur que sí, que podrà dir que potser no  va ser tant memorable. Aquesta diferència d'apreciació estarà més relacionada, crec jo, en l'estil del Jazz interpretat i no tant en la qualitat interpretativa dels membres del grup. Amb això hi estarem tots d'acord; el nivell tècnic, estilístic i de sensibilitat mostrat per tots els músics va ser excepcional. Aquests eren els "de Diego Brothers", formació estable des de ja fa més de 5 anys, i que amb aquesta època de tocar junts han assolit un altíssim nivell de compenetració, la qual cosa podem gaudir tots els qui els anem a veure i a escoltar. Això és el que va passar i així ho vàrem gaudir.
Tots els qui hi érem, vàrem ser els qui omplirem la Sala Xica, la qual cosa la va fer veure amb un gran aspecte; semblava un dia de Festa Major. Agrair sempre el recolzament dels amics col·laboradors sense els quals aquests concerts no serien possibles. El divendres però, el públic era més ampli, havent-hi gent que va venir gràcies a la gestió d'una companya de feina, la Yolanda, que des d'aquí li ho agraeixo de tot cor. Entre tots, els habituals i els qui no ho són, farem que aquest Jazz Club sigui un referent entre els clubs de Jazz de casa nostra. Hi ha incondicionals, que sense ser amics col·laboradors, sempre ens acompanyen des dels inicis d'aquest club, i això és mereix també un reconeixement.
Els de Diego Brothers presentaven el seu darrer treball discogràfic "ODOLA SANGRE", disc homenatge als pares, a la sang, disc carregat doncs de sentiments i amor. La llista de temes que varen tocar és la següent:
Primer Set
1- Macarrones con David L. (Juan de Diego)
2- Carota (Elisabet Raspall)
3- Bi aizta (Juan)
4- Pantxi (Víctor de Diego)
Segon set
1- San Blas blues (Juan)
2- La luciérnaga (Víctor)
3- El sueño de Beatrice (juan)
4- Un gorrontxo en el Raval (juan)
Bis
Eclipso (Lee Morgan)

Varen començar amb un tema nou,  tema no inclòs en el CD i que el faristol al capdavant així ens ho demostrava, i que va ser d'una trempera considerable. Tema amb un estil totalment "de Diego Brothers" i que va servir per posar-nos en situació. Varen tocar quatre temes en el primer set, tots d'un nivell fora de sèrie. La majoria amb una trempera marca de la casa, i algun tema més suau. En tots els temes, els solos que varen interpretar els músics van ser d'un gran nivell. És evident que l'estil de cada músic és diferent i que això es veu reflectit en el seu solo; del Víctor de Diego ja li coneixíem la seva vena "Coltrane" i així ens ho va mostrar; tocant a un ritme increïble, fent uns arpegis d'envergadura i passejant-se per les escales com si res. El Víctor  toca però el tenor amb una gran sensibilitat la qual cosa és evident quan el tema te el ritme d'una balada. El seu registre és molt ampli i es passeja per tot l'instrument amb una gran facilitat. El Juan te diverses influències relacionades amb la manera com toca la trompeta; Lee Morgan, Freddie Hubbard, Miles Davis, Clifford Brown, i segur que algun més. Toca però de manera més pausada que el seu germà, cosa que solen fer però els trompetistes, si els comparem amb la manera com toquen els saxofonistes, que solen tocar més notes que els primers. El Juan de Diego toca d'una manera molt lírica; els seus solos, rarament són estridents, són més aviat interpretats a la part mitja del registre del seu instrument. Sí que quan vol puja al registre més agut, tot i que li agrada més el registre mig. Quan canvia la trompeta pel fliscorn, el so és molt més ple, mès greu, el propi d'aquest instrument que te un so preciós. L'Elisabet Raspall va fer-nos gaudir amb les seves interpretacions al piano, que aquesta vegada no es va despertar i va permetre que no se sentís el pedal fent aquell "nyigo nyigo". Se li ha de donar tot el mèrit al Juanito que va ser qui es va encarregar d'engreixar-lo amb grassa de cavall. Ho sigui que la Elisabet va poder gaudir tocant un piano que sembla que cada vegada sona millor, fent-nos gaudir també a nosaltres. Abans ja hem comentat que cadascú fa els seus solos segons les seves influències i gustos, i que els dos germans, tot i les diferències, són Hard Boppers anant cap a un estil més depurat i modern. No oblidem que la majoria dels temes d'aquest grup són composicions dels dos germans de Diego. l'Elisabet però, va fer els seus solos amb una pulsació una mica més pausada, el ritme més pausat, i l'estil interpretatiu més assequible pel "gran públic". Tot i això, també va fer-ne algun de molt més depurat i modern. Si a més a més considerem el fet que algunes de les composicions del grup són pròpies, d'ella, acceptarem la importància que aquesta pianista te en el grup. Compositora, gran interpret i molt bona acompanyant. Unes seqüències d'acords perfectament encaixades en els temes, i molt ben estructurades, ens varen fer gaudir d'allò més del so del nostre piano. Vàrem fer un descans de pocs minuts, temps durant el qual alguns dels més impressionats compraren discos als de Diego, la qual cosa donava fe de la satisfacció general. Tots els comentaris giraven al voltant de la música que estàvem escoltant, tant ben interpretada. La segona part va començar també amb un tema amb força trempera i durant la qual varen tocar també una molt bona estona, quasi una hora amb el tema bis inclòs. El Caspar St Charles va mantenir una pulsió rítmica impressionant durant tot el concert, demostrant el seu reconegut prestigi com a bateria. Va començar un tema ell sol, fent un  solo llarguíssim i d'una gran tècnica, en finalitzar el qual s'hi van posar la resta del grup. Caspar te un control total de la bateria i en el tema dels redobles a la caixa, timbales i goliat bé que ens ho va demostrar. És posseïdor d'un swing perfecte sobre els plats i també amb el charles i bombo. En definitiva, un gran bateria, el qual veurem en un estil totalment diferent i molt més pausat el 20 de maig acompanyant a Fredrik Carlquist Quartet. En Pere Loewe al contrabaix va mantenir-se bàsicament al "background" del grup, fent no gaires solos, ja que així va anar. Ell però, és un dels més sol·licitats a l'escena jazzística de casa nostra, i se'l pot veure acompanyant a diferents músics, tots d'altíssim nivell. De manera habitual acompanya a Geni Barry i a molts altres músics de casa nostra. El Pere va fer un solo de gran factura; llarg, melòdic i amb el swing imprescindible, un gran solo de contrabaix, un d'aquells que quan el músic acaba ja tens les mans a punt per aplaudir. Així el vàrem aplaudir a ell i a tots els músics del grup, del qual vàrem arrencar-lis un altre tema, el bis, i que va ser l'Eclipso del Lee Morgan, tema estrella per acabar una nit de Jazz del bo i millor. Ens veiem el proper concert amb l'Albert Vila Quintet; això serà el divendres 18 de març. Miquel Tuset.