Crònica del segon set del concert de Manuel Alvarez Trio

2ona part:

Aquesta segona part va començar amb el tema “You’d be so nice to come home to”. Tema de Cole Porter, cantat per Hellen Mirrel & Clifford Brown entre molts altres. Tema utilitzat molt per les cantants, potser més que pels propis instrumentistes, tot i que en aquest cas varen ser tres instrumentistes els que el varen tocar.  El ritme és marcadament superior a la balada original que va fer Cole Porter. Manuel va ser qui la va iniciar amb el seu contrabaix a mode de cantant, mentre l’Esteve amb les escombretes i el Gerard marcant acords deixaven la “veu” cantant al baix. Després d’ell, i amb més swing, walking de baix i bateria, i el Gerard al piano fent-nos el seu solo, i ja al cap de pocs compassos, els “quatres” amb l’Esteve per després tornar al tema amb la melodia a càrrec del Manuel al contrabaix.

El següent tema que varen fer va ser el conegut “Angel eyes”, balada que coneixem abastament, ja que la Marina Tuset ens l’ha cantat diverses vegades en aquest mateix espai. El tema comença amb el baix fent la melodia uns quants compassos, durant les dues “A”, per després a la “B” ser el piano qui la fa i en tornar a la “A”, ser de nou el contrabaix. Passada la roda inicial de “AABA”, començà el Manuel el seu solo al contrabaix, melòdic com el que més, també en les dues AA. Després s’hi va posar Gerard a fer el seu solo a la “B”, i d’aquesta manera varen mantenir l’estructura inicial. Després, i ja amb un canvi evident de ritme marcat per la caixa i plats de l’Esteve, Gerard s’introduí al solo en el tema sencer al mateix ritme. Acabant el seu solo, varen baixar la pulsió rítmica per deixar pas a la melodia inicial tocada pel baix, acabant a ritme pausat de balada.

Després d’aquest magnífic tema, varen canviar de registre fent-nos el “FSR”, del mateix Ray Brown, marcat i entretallat inicialment, per deixar pas al swing marcat per bateria i baix i permetent que el solo del Gerard comencés amb una energia inusitada.  I així va ser durant una bona estona, parant de cop per deixar pas al solo del Manuel, ja amb l’Esteve a base de xarles, per deixar pas als “quatres” típics per lluïment del bateria, i acabar-lo deixant protagonisme al contrabaix amb la melodia.

Ara li va tocar a un tema del Fats Waller i Harry Brooks del 1929, el famós “Ain’t misbehavin’”, iniciat pel Gerard amb l’estil de l’època, afavorit pel “so a vell” del nostre piano. Interpretat com a balada, lenta i suau, preciosa, i que va permetre a Gerard fer-nos gaudir d’allò més escoltant-lo en aquest gran tema. Llarga interpretació del Gerard, primer com a  tema, per després com a solo, tema on aquest liderà en aquest cas el grup. Final sorprenent, ja que varen canviar el ritme convertint-lo a un ritme quasi frenètic marcat pel so del canto de la caixa, plats, etc, i així el varen acabar, rebaixant el ritme i fent-ho tots tres a la vegada.

El tema següent va ser el “Things ain’t what they used to be”, tema del Mercer Ellington i que amb el ritme adequat, em recordà aquells balls de Festa Major amb les orquestres La Malavella, La Selvatana, etc. Els nostres músics però, el varen fer a un ritme més pausat, començant-lo el Manuel al contrabaix i fent la melodia inicial. Després, i marcat el swing per l’Esteve i Manuel, el Gerard inicià el seu solo d’un tema que tots vàrem reconèixer. En finalitzar-l’ho, va ser el Manuel qui va tornar a la melodia inicial i així acabar-lo, deixant-nos un regust a vell, i regust a ball.

Després de les darreres presentacions que va fer el Manuel dels seus companys, varen fer el que seria el darrer tema, abans del Bis, el “Bam Bam Bam”, tema de Ray Brown, a un tempo prou ràpid i molt swingat. Gerard va ser el primer en fer el seu solo, per després deixar pas al Manuel, i un solo incommensurable de l’Esteve Pi, que ens va deixar bocabadats. Llargs aplaudiments per deixar pas al final del tema, llargament aplaudit per tots nosaltres.

El tema Bis va ser el “Suite Georgia Brown”. Tema iniciat pel Gerard i marcat per l’Esteve amb tocs al canto de la caixa i un Manuel amb un walking increïble. Segueix el Gerard fent el seu solo i la resta de companys acompanyant-lo de la mateixa manera. Entremig, l’Esteve fent diversos redobles i sempre el Manuel fent caminar el baix i el Gerard a ritme desbocat i demostrant-nos a tots de quina manera excel·lent toca el piano.

De fet, va ser un concert on vàrem poder gaudir amb tres grans instrumentistes i on la mestria del líder, Manuel Alvarez, en la selecció de temes i proposta fent el seu homenatge a Ray Brown va ser totalment encertada. Miquel Tuset.
(Fotos by Gustaf Soldevila)