Crònica del primer set del concert de Manuel Alvarez Trio

Bon dia tingueu amigues i amics del Jazz Club La Vicentina. El divendres vàrem gaudir d’un molt bon concert de Jazz, concert tranquil, relaxat però amb molt de swing i sovint molta trempera. Era la primera vegada que portàvem un trio típic de piano, contrabaix i bateria i hi havia una mena de pregunta a l’aire, relacionada amb de quina manera respondria la gent que ve sovint i/o ha vingut alguna vegada, a la sol·licitud del trio. Hi pot haver públic que s’imagini la qualitat de la música per la quantitat de músics dalt l’escenari, però tots sabem que no és així. Bé, el cert és que la Sala Xica no resplendia de plenitud però tampoc es va veure buida, cosa que val més que no passi, ja que desmereix els músics i s’ha d’evitar de totes, totes, també per d’altres motius prou evidents. 

Coses del Facebook, el Manuel Alvarez em va comentar, des de Londres que és on viu, que venia a Barcelona a presentar el seu nou compacte fent un tribut a Ray Brown, gran contrabaixista i que ell considera el seu mestre i guia. Vaig buscar una data que ens anés bé a tots dos i vaig lligar el concert. Seria el 18 de novembre. Abans en faria un altre i, després, el 22 aniria al Jamboree, tots tres concerts en cinc dies, i després altra cop cap a Londres. La vida i miracles de Ray Brown la podeu trobar en enciclopèdies de Jazz i també hi ha alguna bona informació a Internet en determinades web especialitzades, o sigui que m’estalvio d’escriure el “rotllo” que vaig explicar en la presentació d’aquest concert. Per tant ja tenia lligat el concert de Manuel Alvarez Trio fent-li un homenatge a Ray Brown, tot i presentant el seu disc “Lined with a Groove”, A Tribute to Ray Brown. El trio estaria format pel Manuel Alvarez al contrabaix, Gerard Nieto al piano i l’Esteve Pi a la bateria.

El dia del concert, el Manel i l’Esteve Pi, varen arribar a l’hora pactada, prop de les 20h. Varen muntar trastos i fer proves de so, i el Gerard que no arribava, que no arribava. Vàrem anar a sopar i el Gerard que no arribava, ja que tenia un bolo a l’Hotel Havana, dins del Woll Damm Festival de Barcelona, i finalment va arribar prop de les 22h. Jo que me’n vaig cap a La Vicentina, arribo i ja hi tenia gent dins la Sala. La resta varen anar arribant mica a mica, i ja amb els músics a la Sala Xica i amb mitja entrada vaig fer la presentació. Explicar la vida i miracles de Ray Brown no era una tasca gaire complicada, i a més no havia de ser pesada. Vaig explicar algunes històries del Ray, i fins i tot vaig dir que s’havia casat amb el Dizzie Gillespie!. Jo que em quedo sorprès dels somriures del personal, fins que m’ho van dir, ja que jo no me n’havia adonat, parlant de l’Ella Fitzgerald, Ray Brown i Dizzie Gillespie es veu que em vaig fer un embolic. Somriures i conya, que mai fan mal i sempre van bé. Acabo amb la presentació dels tres músics, jo que me’n vaig i ells que pugen dalt l’escenari i comença l’espectacle.

Els músics que varen pujar dalt l’escenari varen ser, Manuel Alvarez al contrabaix, Gerard Nieto al piano i l’Esteve Pi a la bateria.

1era part:

El primer tema que varen tocar va ser el “Buhaina Buhaina”, tema de Ray Brown, amb molt de swing, que ens va deixar una mica descol·locats, com sempre passa al començament, ja que encara no estàvem sintonitzats amb el grup. Ja vam veure com l’Esteve Pi feia anar les baquetes i el ritme que hi va imposar, així com també el Manuel al contrabaix fent el típic “walking”, amb una pulsació precisa i plena de swing. El Gerard va lluir com ho solen fer els pianistes en aquest reduït format.  Tan el Gerard com el Manuel varen realitzar els seus primers solos molt ben executats, per continuar amb el segon tema.

Després d’aquest tema immers en el swing varen fer un tema estàndard a ritme de bossanova, “Meditation”. Tot i que el tema el vàrem reconèixer, s’ha de dir que la introducció, els arranjaments, i demés variants el varen fer difícil de reconèixer al començament. Una bossanova del Sr. A.C. Jobim interpretada per tothom i que jo en recordo una versió que va fer el Bobby Hacket amb Vic Dickenson, etc, meravellosa. La versió interpretada pel trio del Manuel Àlvarez, amb arranjaments de Ray Brown, doncs també va ser meravellosa i molt ben executada, sobretot la intro inicial i la coda final, sense oblidar el “tema” pròpiament dit, a més a més dels solos dels seus executants. Solos de tots tres perfectament executats, per després tornar a la melodia reconeguda, per acabar amb la coda, arranjada i fer-ho de manera sobtada.

El tercer tema que varen fer és el que dóna títol al disc que presentaven, “Lined with a groove”, tema del mateix Ray Brown, amb una intro inicial feta pel Manuel al contrabaix, acompanyat pel Gerard amb uns curts acords i l’Esteve amb les escombretes. Ja després el Gerard es llença a un solo on passats alguns compassos, el ritme esdevé un swing 4x4 marcat per l’Esteve i el walking bass del Manuel. Mentre, el Gerard fent-nos gaudir amb el seu nítid solo ple de swing. Després és l’Esteve qui es llença a fer un magnífic solo on ens mostra el perquè se’l considera un dels “bons” de la bateria. El tema torna a l’inici amb el Manuel fent la coda amb el seu baix, repetint algunes vegades i finalitzant.

Llargs aplaudiments per continuar amb una balada,  “Our love is here to stay”, tema de George Gershwing, iniciada la melodia pel mateix Manuel. Tema lent, pausat, ideal després d’una mica de swing, ideal per gaudir del so nítid de tres instruments. El solo del Manuel segueix a la melodia iniciada per ell mateix, on podem constatar la tècnica i melodies emprades en la seva execució. Després d’ell, i ja amb un ritme més swingant s’hi posà el Gerard a fer el seu, mentre bateria i contrabaix anaven fent el walking per acompanyar al piano, amb un solo “arrastrat” mentre ha durat i que donà pas a la coda a bass solo del Manuel ja per anar acabant el tema.

El cinquè tema que varen tocar va ser el “Tricotism”, de l’Òscar Pettiford, ja amb un marcat ritme inicial, començant també el Manuel amb el seu contrabaix fent la intro inicial. Canvià sobtadament el ritme, molt més swingant, amb el Gerard al piano, l’Esteve marcant un swing impressionant amb xarles, caixa a contracops, etc. Mentre, Gerard es veu abocat a un solo de marcat estil mainstream, amb incursions més modernes. El segueix el solo del Manuel, llarg i perfectament executat amb una pulsió precisa i solo melòdic. Després fan una sèrie de “quatres” donant-li protagonisme al bateria i també al baix. Tot això a un ritme prou viu, i sempre l’Esteve amb les escombretes per acabar el tema de manera sobtada.

El següent va ser el tema “Renewal”, de Monty Alexander. Tema a un ritme més pausat, retallat, on el Gerard ens parla i diu, amb poques notes, el que va escriure Monty. Segueix Gerard fent el seu solo, i sempre per darrera, el Manuel amb notes marcades per ritme entretallat de l’Esteve a la bateria. Poc després, el ritme es torna un swing molt marcat per la bateria i el caminar del baix, mentre el Gerard va fent el seu solo increïble. Llarg solo que a tots ens va captivar, per la contundència de tots tres i per la tècnica del pianista. Entremig, el tema torna al ritme entretallat per donar pas al solo del Manuel. Al darrera, piano i bateria marcant el ritme trencat, per deixar al contrabaix tot el protagonisme. El Manuel, en els seus solos demostra la gran inventiva melòdica i rítmica que atresora i que plasma en directe. Torna el tema a la coda amb el Gerard marcant les notes inicials, i després a la melodia, entretallada. Finalitzen el tema tots tres de manera dolça, lentament, suaument, com si res.

Varen finalitzar la primera part amb el tema “Time after time”, arranjat per Ray Brown i escrit per Jule Styne i Sammy Cahn. Tema enregistrat per primera vegada per Teddy Wilson Trio el 1946, cantat per Frank Sinatra a la pel·lícula “It happened in Brooklyn” el 1947 i del qual, Hank Mobley en fa una versió fantàstica enregistrada el 1957. Tema que comença de manera suau i que ràpidament es converteix amb un tema ple de swing, ja a un ritme marcat per l’Esteve i el Manuel fent el walking. Mentre, el Gerard es va llençar al galop a un solo impressionant, aplaudit per tots nosaltres, per després ser el Manuel qui s’hi va posar, havent baixat la consistència rítmica, per després deixar pas als “quatre” marcant-los tots tres, i deixar pas al final de manera sobtada.

Varen fer el descans merescut, mentre tota la resta comentàvem diverses parts del concerts i de quina manera un trio ens havia captivat. S’ha de recordar que era la primera  vegada que teníem  aquesta formació de piano, contrabaix i bateria. Miquel Tuset.
(fotos by Gustaf Soldevila)