Un “Concert Íntim” per Sant Jordi amb la Clara Luna Quartet

Vam començar la “moguda” d’ahir amb més d’un entrebanc. Podríem dir allò que hom diu de “són coses del directe”. Em va trucar la Clara dient-me que ja venien, que el rellotge de casa no els marcava bé l’hora. Una vegada ben arribats, vam tenir problemes tècnics de diversos tipus, que si cables, que si projector...Van fer proves de so, i la cosa es va solucionar fent passar el contrabaix del Massa amb la veu de la Clara pel so exterior. L’assumpte del projector el va solucionar el Sergi, que per això és jove i espavilat. Vam anar a sopar tard, però vam començar més o menys com sempre, cap a quarts d’onze. Mentre sopàvem, em donen un copet a l’esquena i veig al J.Pere i sento que em diu..Miquel no puc venir que tinc assaig a la coral Jove però aquí tens els 10€....El Roger Mas que també ho va sentir va quedar bocabadat...Gràcies Joan Pere..Això és massa, sento que em diu... La gent que ens dóna suport va ésser la que va arribar primer, com sempre passa; gràcies enormes per venir a cada concert!! Cares noves (quina il·lusió), alguns que no devien poder venir i vam trobar a faltar, i sempre, els que no fallen mai!! Fet i fet, la sala es va anar omplint mica a mica. Vaig fer la presentació agraint a totes i a tots la seva assistència, presentant de manera resumida el grup, els components del qual van anar pujant dalt l’escenari...Xavi Maureta a la bateria, Roger Mas al piano elèctric, Massa Kamaguchi al contrabaix i la Clara Luna, directe cap el micro. Aplaudiments i inici del concert amb el “My favourite things” de R. Rodgers, a un tempo prou viu perquè ens anéssim espavilant. La Clara ja va començar a deixar-nos anar el seu missatge, veu dolça, suau, i cantant tipus “skat” que ella fa com si toqués un instrument de vent. Els solos que fan les cantants simulant tocar un instrument sembla que van aparèixer quan a Louis Armstrong se li va oblidar la lletra; mentre, ell va continuar cantant seguint l’harmonia i fent com si toqués la trompeta...Després del solo de la Clara vam poder escoltar per primera vegada el piano de Roger Mas; gran músic, amb una gran imaginació i sensibilitat. Vam sentir els primers aplaudiments, generosos i sonors, per fidels a la qualitat. El següent tema va ser “Solitude” de D. Ellington, tema trist com el que més, i que la Clara ens en va saber transmetre el sentiment. Vam sentir al Xavi fent la seva particular visió del tema. A Massa, l’anàvem descobrint mica a mica, i cada vegada ens agradava més; tan les seves improvisacions abraçant el contrabaix com ningú ho fa, com els seus acompanyaments de cada tema. La Clara ens meravellava per la seva claredat vocal, la seva melositat, i la complicitat explícita amb la resta de músics; de vegades amb el Roger, de vegades amb el Xavi i també amb el Massa. Després dels més aplaudiments li va tocar a la primera “bossanova” del Tom Jobim (A.C.Jobim) “Ela e carioca”. Un tema que continuava la nit màgica, la nit de complicitats, la nit que anava esdevenint més i més “íntima”. Els solos de la Clara i del Roger anaven omplint de notes suaus, de notes dolces la Sala Xica. La Clara anava presentant els temes, esmentant-ne els seus autors, i també pel següent tema, no massa conegut del C. Porter però segons ella un dels més macos. Aquest va ser “So in love”, tema no massa fàcil, amb una melodia però, que ràpidament anaves assimilant, aprenent, a mida que l’escoltaves. Un tema que canta l’Ella Fitzgerald amb una precisió, entonació i suavitat aclaparadores, així com ho va fer la Clara.  El següent tema, i ja per acabar el primer set va ser el “How deep is the ocean” del I. Berlin. Tema que pots trobar en una pila de recopilacions de Jazz, des de interpretacions fetes per Charlie Parker, John Coltrane, Stan Getz, i cantat per Etta James, i un llarg etcètera. De fet és un tema d’amor del qual, el quartet, va saber-ne interpretar la pròpia sensibilitat. De nou complicitat de la cantant i del pianista, explicitada amb somriures de comprensió de l’un cap a l’altre. De comprensió artística, comprensió musical; no oblidem que la Clara va començar la seva carrera musical estudiant piano al Conservatori Superior de Catalunya, o sigui, que ella, quan escolta a un pianista, sap ben be el què i el com, està escoltant. Vam fer el break de rigor de pocs minuts, però amb temps suficient per fer una xerrada tots dos, la Clara i jo mateix, asseguts en dues cadires dalt l’escenari. Allí vam estar parlant sobre cantants de Jazz, sobre els seus solos, sobre els seus companys, etc. Tot això ho podreu veure en el vídeo Making Off Clara Luna Quartet, que el Sergi i el Joaquim estan preparant. El segon set va començar amb un dels temes estrella de l’Horace Silver, el “Nica’s Dream”. Tema interpretat per moltíssims instrumentistes, saxos, trompetes, però així com la majoria de temes tenen la seva lletra,  aquest també la té, i així el va cantar la Clara. És un tema viu, a ritme funky amb una mica de “groove” tal i com l’Horace el va parir. Tema ideal per improvisar, amb la veu i fent-ne el seu “skat” particular i també pel piano, com ho va fer el Roger. Continuava la complicitat entre tots els músics, i la nit anava esdevenint més i més íntima, per acústica i poc sorollosa. Escoltar música en directe a la “nostra” Sala Xica és un plaer que només en podem gaudir els que tenim la sort d’anar-hi; us ho dic sincerament. Després li va tocar a un tema composat per ella mateixa. Ens en va fer la seva explicació...Cabo Verde...Horace Silver (nascut allí) un mercat...molta gent i gent que marxava a buscar-se la vida a d’altres indrets, ple de colors, ple d’olors, i amb molt soroll i molta gent....i molta pena per haver de marxar. La pena de l’Emigrant!!. “Sucupira”, C. Luna, tema cantat en portuguès, i que ja vaig poder escoltar per primera vegada al Jamboree, en un concert del setembre...Tema íntim i suau com cap. Cantat amb una veu amb prou força per transmetre’n el “feeling” adequat. Més compenetració, més silencis, més notes lentes, a molt baix volum; podies escoltar la respiració del veí si t’hi esmerçaves una mica. La gent, tots nosaltres, sense dir ni un brot, tothom escoltant amb el màxim respecte, amb la màxima comprensió, mirant d’assaborir cada moment màgic que ens anaven transmetent els músics. Aplaudiments llargs, sonors, i agraïts. El següent tema continuava la dinàmica lenta de l’anterior. El tema que va presentar la Clara va ser “Triste” de T.Jobim. Una altra bossanova però conservant l’ambient que ens havia deixat el tema anterior. Aquest és un tema conegut, i que segur que la Pilar en va gaudir força. La feina d’un bateria en una formació com aquesta, és la del músic que, poden fer molt, es veu com a gran acompanyador de la veritable leader, que és la cantant. En Xavi no va voler quedar-se només en això, tot i ésser molt important, i ens va deixar anar algun tema “xiulant-ne” una improvisació. No deu ser gens fàcil fer-ho, i menys tal i com ho va fer ell, a la perfecció, a més a més, amb la seva particular simpatia. Molt bé Xavi. Després la Clara ens va explicar moltes més coses, de les quals en Xavi n’era executor. Van continuar amb un altre tema de Cole Porter. La Clara ens va explicar lo molt que li agradava, motiu pel qual, està immiscida en un projecte dedicat només a Porter. El tema ara sí que n’era un de conegut, el “All of you”. L’Ella Fitzgerald en fa una interpretació fantàstica en un treball discogràfic dedicat a Cole Porter i també a  R. Rodgers i Hart, grans compositors d’estàndards de Jazz. Suavitat i intimisme que anava fent de la nit una de les més “tranquil·les” i silencioses. Després van tornar-hi amb un tema del T. Jobim “Eu nao existo sem voçé”, “No existeixo sense tu”. Més del mateix, més compenetració entre els músics i els oïdors. Més entre ells mateixos, piano, veu, contrabaix, bateria. La nit ja s’acabava però encara mancava el tema bis de cada concert. Vam aplaudir molts de nosaltres dempeus, tot i reclamant-lo. Ja ens havia dit la Clara que si aplaudíem prou fort obtindríem el premi. Aquest va ser un tema composat pel Xavi Maureta “Chill out”. Tema que va tancar una nit, com totes les que estem gaudint, irrepetible. Una nit “íntima” com mai havíem viscut. El Jazz ens dóna tot tipus de sensacions, i aquestes ens arriben de la mà dels seus interlocutors, dels seus intèrprets. Uns músics, els de casa nostra, que a cada concert ens deixen escrit a la nostra memòria totes aquestes sensacions i impressions. Gràcies a tots ells i elles. Gràcies per la presència de totes i tots vosaltres. Fins el proper concert de Jazz que serà el 21 de maig amb el Víctor de Diego Quartet. Miquel Tuset.

La Sant Andreu Jazz Band al Club de Jazz de Sant Cugat

Crònica d’una nit màgica al Club de Jazz de Sant Cugat

Vam anar a veure i escoltar a la Big Band més jove al Club de Jazz de Sant Cugat. Una nit de Jazz amb noies i nois músics entre 8 i 18 anys? Això és la Sant Andreu Jazz Band. No és fàcil començar a explicar el munt de sensacions que hom pot sentir en una nit com la del passat divendres. Què és la Sant Andreu Jazz Band? És la més jove Big Band d’Europa i part de l’estranger. Com ha estat possible? Gràcies a la constància, dedicació plena, entrega, i un munt de qualificatius més, de Joan Chamorro, poli-instrumentista, professor al Taller de Músics i director d’aquest petita Big Band. Amb un CD/DVD a l’esquena, es passegen pel país en llocs molts diversos, Festivals de Jazz internacionals, fent d’orquestra de ball per  ballarins de Lyndi-Hop, de Swing, en clubs de Jazz com el de Sant Cugat, etc....La veritat és que la nit del divendres va ser estranya. Com et poses davant d’uns nens que toquen Jazz; com un estaquirot, seriós, davant de canalla? No, al menys jo. En aquests casos s’ha de considerar l’acció, relacionada amb l’acceptació irremissible del què està passant. Accepta-ho i gaudeix. Són nenes i nens que toquen una música que a tu t’agrada, i que, normalment, la veus interpretada per gent adulta, músics de reconeguda vàlua. Bé, ja ho volem escoltar, anem a veure què vam sentir...El primer tema que van tocar va ser el “Cute”,  que coincideix amb el primer tema del CD que van enregistrat en viu, LIVE, a la Casa Fuster. Un tema ple de swing, on l’Àlex comença amb les escombretes marcant el ritme sobre la caixa, entrant tots els vents a la vegada amb marcats rifs. És un tema col·lectiu, d’aquells que jo ballava a les Festes Majors tocats per la Orquestra Costa Brava, la Selvatana, els Pokers, etc...Després dels aplaudiments del personal, la majoria sorprès per la bona intro, ben executada i per músics tan joves, va arribar el següent tema. El segon tema el van començar l’Andrea Motis i l’Eva Fernàndez, cantant  el “Do you know what it means to miss New Orleans”, a més d’una bona interpretació del Marc Martín al piano i la resta de la banda. Unes veus molt suaus, ben temperades, càlides...Un tema a tempo lent, d’aquell que se t’emporta mica en mica. Més aplaudiments....ja començava algun Uau! de la Ceci...La sorpresa deixava pas a la incredulitat...com és possible que ho facin tan bé essent tant jovenets! El següent va ser un “Smile” cantant l’Eva Fernàndez  i de solista l'Andrea Motis amb la trompeta. L’Andrea te una sensibilitat exquisida a la trompeta, instrument que la requereix. Un tema del Charles Chaplin. Tema preciós i que amb els arranjaments del Joan va ser encara més meravellós. La seva melodia és un xic trista, tal i com el “Charlot” veia el món, un món boix, desgavellat per guerres feixistes, etc..a més a més d’ésser un gran actor i director, va composar músiques chaplianes!! Tots els joves músics, fins i tot la més petita de tots, l’Alba Armengou de només 8 anys a la trompeta, van donar-li aquest sentit tristot al tema, tot i el ritme una mica més viu que la versió original. Més aplaudiments...més Uaus!! I el Joan fent de mestre de cerimònies, dirigint amb gesticulacions àmplies, visibles per tota la Banda. Introduint els temes micro en mà, felicitant als solistes amb toquets tipus “ei col·legui”. El Joan te una simpatia, empatia....se li veu que gaudeix com el que més, jo diria que més que ningú, ja que pocs més deuen conèixer les moltes hores que porta assajant amb aquestes noietes i noiets. Ningú més que ell ha d’haver viscut l'evolució dels diferents joves músics, noies i nois. Un “Bravo” ben fort pel Joan Chamorro. El següent tema va ser “On the sunny side” amb l’Andrea Motis cantant el tema.  En aquesta Big Band hi ha diversos joves que toquen diversos instruments!! De fet, el divendres vam veure com els diferents instruments, saxos, anaven passant de mà en mà, intercanviant-los...ara jo toco l’alt i tu el baríton...i ara a l’inrevés, etc...Després del “Smile” de Chaplin, aquest tema, el “On the sunny side”, vital, dels anys 20, que parla del cantó guapu de la vida, ens va fer posar encara més feliços. El Louis Armstrong en fa una de les seves grans interpretacions típiques d’ell, cantada i interpretada amb la trompeta, tal i com va fer l’Andrea, ella també  amb la trompeta . Tota l’orquestra seguint amb aquell swing especial de New Orleans..Després, i ja que estàvem a New Orleans, més del mateix amb el “Struttin”, tema més viu que l’anterior i que ens va permetre sentir a l’Alba Armengou de 8 anyets fent el se seu “solo” a la trompeta...Increïble com una nena tan petita toca la trompeta, ella que ha de pujar dalt d’una caixa de cerveses per arribar al faristol i per fer-se visible. Després del seu solo, em va semblar que s’ensorrava la Llibreria El siglo..els aplaudiments van ser tan forts, sonors, els Uau de la Ceci, tot va fer trontollar El Siglo. Per acabar aquest primer set van interpretar el “Bei mir Bist du Schon”, tema divertit, i que Louis Prima en fa una versió plena de ritme i conya. Tema que et fa picar de mans, seguint-ne el ritme, i que el va cantar la Magali Datzira, que a més a més toca el contrabaix. Una primera part plena d’alegria, de música ben interpretada, de Jazz d’aquell de New Orleans, tipus Dixieland. Vam fer el “break” de rigor; veies que la gent tenia un somriure que volia dir això, carall amb aquests nens!! Comentaves que si aquell solista, o aquella noieta havien tocat tan i tan bé....

La segona part va començar amb el “Bill Baley”, tema ràpid de tempo on tots els vents de la petita Big Band toquen a la vegada, fent la intro a un molt bon ritme. Devia ser la manera que ells mateixos no s’adormissin. Mira que fer-los tocar a aquelles hores!! El segon de la segona va ser un tema funny, el “Blip Blip”, cantat per l’Andrea Motis. Tema que l’Ella Fitzgerald canta amb molta gràcia i molt swing. Així mateix l’Andrea ho va fer, amb la seva veu tan melosa. No oblidem que en una Big Band hi ha les seccions de vents, de fusta i metall, saxos, trombons i trompetes a més a més de la secció rítmica formada per contrabaix, piano, guitarra i bateria. Els noms de tots els músics potser sigui millor no posar-los donada la magnitud del text actual, la qual cosa no vol dir que ens oblidem de tots ells; lo més curt i ras és només parlar dels solistes i de la resta de la Banda. Que ningú se senti oblidat, que no ho està. Continuem..amb el “Rosetta” del George Shering. Un tema simpàtic en el qual va ser l’Alba Esteban la solista de només 10 anyets, tocant el seu saxo soprà entre mig dels seus companys i companyes, també tocant els seus saxos soprà. Quatre saxos soprà drets davant els micros, alternant-ne les intervencions. Tema del més pur estil “Dixieland” que ens va fer aplaudir encara més i fer algun esgarip del tipus Uau! Uau!. El Joan va presentar el següent tema “Perdido” fent el comentari que ara li tocava als Tenors fer la seva intervenció de la mateixa manera com ho feien a la orquestra del Duke Ellington els seus saxos tenors, el Paul Gonsalves i Ben Webster. Els dos tenors de la nostra Big Band, el Jaume Ferrer i l’Iscle Datzira, van fer la seva intro del “Perdido” a un tempo superior al de l’original, i tots dos tocant-la de memòria, i alhora. Noi, et quedes de pedra quan veus que dos noiets de 16 anys toquen d’aquesta manera. Una intro prou llarga i que després encara ens van deixar més impressionats amb els seus solos corresponents. La nit s’acabava però encara havíem de veure i  escoltar a la petita Alba Armengou cantant el “When you’re smiling”. Tema que van tocar a un ritme viu i que la petita Alba va cantar amb una veueta...ben entonada i en un anglès perfecte. Encara no havíem deixat d’aplaudir quan l’Alba es va posar la trompeta a la boca i va començar a fer el seu solo. Un solo molt ben interpretat, fins i tot tocant un rif digitat a una certa velocitat...Carall amb l’Alba..Aplaudiments..Uaus de la Ceci...etc...Joan Chamorro en fa una versió, amb el grup Lazy Chickens, que van enregistrar a la Nova Jazz Cava de Terrassa, a un tempo molt més lent, i per tant més difícil d’interpretar-ne el seu swing. El podeu cercar al Youtube, us encantarà, segur que si. El següent tema va ser “I’ve Found a new baby”, tema que tothom va picar de mans seguint-ne el ritme i encoratjant als propis músics.

Així va acabar la nit? Nooo...Mancava el tema bis de rigor i que va ser “Spaceman”. Un altre tema per picar de mans, per fer els darrers Uaus! per aplaudir ja de manera definitiva la interpretació que varen fer uns molt joves músics, noies i nois, durant quasi dues hores. Jo diria que va ser en aquest tema que el Joan li va indicar a la Magali Datzira que fes un solo al contrabaix, on el tempo va anar variant segons les indicacions del Joan, ara més de pressa, ara més poc a poc, i ella seguint-lo a ulls clucs. A mi em va fer riure i a més gent propera a l’escenari...veure’l a ell riure, gesticular amb els braços de director, fent com una mena de juguesca...La Magali, una bona contrabaixista, seguirà els passos de la Giulia Valle en un futur no massa llunyà, així com tota la resta de companys seguiran i ompliran l’espai que deixaran els ara actuals grans músics de l’escena del país. Felicitar-los a tots ells, al Joan Chamorro, als pares i mares de tots ells i de totes elles i felicitar als responsables del Jazz Club de Sant Cugat per la proposta d’una nit de Jazz Jove, molt jove. Després de parlar una bona estona amb el Joan Chamorro, vam quedar  que va parlaríem més endavant, a veure si els podem portar al Jazz Club la Vicentina. Miquel Tuset.

Jazz Club La Vicentina y Jazz Club de Nit

Español: A través del programa de medición de audiencias que hay en nuestros blogs:  Jazz Club de Nit y Jazz Club La Vicentina, hemos constatado que nuestros seguidores son de distintos lugares del planeta : Barcelona, Alemania, Argentina, Valencia, Madrid, Francia, etc. 

Esto nos anima mucho; pero nos gustaría, además, que esos seguidores se animaran a dejar sus opiniones y comentarios a través de la opción "comentario" que hay en cada una de las entradas del blog.

Muchas gracias.

English: Through the program audience measurement is in our blogs:  Jazz Club de Nit y Jazz Club La Vicentina, we found that our fans are from different parts of the world: Barcelona, Alemania, Argentina, Valencia, Madrid, Francia, etc. This encourages us much, but we would like, moreover, that these fans be encouraged to leave their views and comments via the "comment" that exist in each of the blog entries. Thank you very much.

Italian: Attraverso la misurazione del pubblico è in programma il nostro blog: Jazz Club de Nit y Jazz Club La Vicentina, abbiamo scoperto che le nostre fan sono provenienti da diverse parti del mondo: Barcellona, Alemania, Argentina, Valencia, Madrid, Francia, ecc. Questo ci incoraggia molto, ma vorremmo, inoltre, che questi ventilatori essere incoraggiati a lasciare le loro opinioni e commenti tramite il "commento" che esistono in ognuno dei blog. Grazie mille.

Català: A través del programa de mesura d'audiències que hi ha en els nostres blocs: Jazz Club de Nit i Jazz Club La Vicentina, hem constatat que els nostres seguidors són de diferents llocs del planeta: Barcelona, Alemanya, Argentina, València, Madrid, Francia, etc. Això ens anima molt, però ens agradaria, a més, que aquests seguidors s'animessin a deixar les seves opinions i comentaris a través de l'opció "comentari" que hi ha en cadascuna de les entrades del bloc. Moltes gràcies.

Dutch: Via het programma publiek meting is in onze blogs: Jazz Club de Nit y Jazz Club La Vicentina, vonden we dat onze fans afkomstig zijn uit verschillende delen van de wereld: Barcelona, Alemania, Argentina, Valencia, Madrid, Francia, enz. Dit moedigt ons veel, maar wij willen trouwens graag, dat deze fans worden aangemoedigd om hun meningen en reacties achter te laten via het "commentaar" die bestaan in elk van de blog inzendingen. Heel hartelijk bedankt.

Joaquin Rabassa Dominguez

Traducción: http://tradukka.com

Concierto de Victor de Diego Quartet

Data: divendres 21 de maig Víctor de Diego Quartet:

Víctor de Diego, saxo tenor

Roger Mas, piano elèctric Fender Rhodes

Marc Cuevas, contrabaix

Gonzalo del Val, bateria

http://www.victordediego.com/

Jazz Club de Nit a Radio Sant Vicenç 90.2 FM

Escucha el programa nº 28, emitido el pasado día 30 de Marzo de 2010 en Radio Sant Vicenç 90.2 FM.

Grandes clásicos en clave de jazz: Haendel, Mozart, Beethoven, Brahms, Bach, Tchaikovsy, Schumann, Haydn, Schubert, Mendelssohn; y algunas de sus más conocidas composiciones: Para Elisa, Danzas Húngaras, El Lago De Los Cisnes, Sueño de una noche de Verano, Sinfonía de los Juguetes, etc.

http://jazzclubdenit.blogspot.com

UN CAP DE JAZZMANA SANTA (amb el permís de l'Alfred)

JAZZ AL JAMBOREE el cap de Setmana Jazznta

En un cap de Setmana Jazznta una bona cosa és anar a sentir Jazz del bo i millor. Això es pot fer a diversos llocs de Barcelona i  algun de rodalies, però una opció és visitar el Jamboree. Això mateix hem fet tant el divendres com el dissabte Jazznt.

El divendres vam anar a veure i a escoltar la música del guitarrista suec Gustav Lundgren que anava acompanyat del contrabaixista Martin Höpper i del bateria Anton Jarl també suecs a més a més de dos músics locals, el poli-instrumentista Jordi Rossi i el saxofonista Gabriel Amargant Marzo. Un divendres on vam gaudir d’allò més escoltant temes del Gustav, a més d’algun estàndard, "The days of wine and roses" i potser algun altre. En general va ser una nit de Jazz “modern”, o, podríem dir, de Jazz “contemporani” ja que, tant l’estil com les maneres són molt actuals. Un bon Jazz, interpretat per uns grans músics. Sorprèn, al menys a mi, la facilitat com alguns músics poden acompanyar-ne d’altres sense massas assajos i fer-ho dignament, fins i tot, fer-ho a la perfecció, diria jo. Aquest va ser el cas dels dos músics de casa nostra, el Jordi i  el Biel, que van demostrar amb escreix la qualitat que ja els hi sabíem. Tocar a vista temes d’altres, del Gustav, en aquest cas, dependrà de l’estil, el tempo i potser altres coses, però, d’entrada, sembla prou difícil per fer-ho en pocs assajos. Això és el que va fer el Biel, a part d’interpretar uns solos increïbles, per ben interpretats tècnicament i melòdicament. L’altre músic que sempre sorprèn és el Jordi Rossi. En els seus inicis va començar tocant la bateria, per després passar a la trompeta i, ara, al piano. És un superdotat, ja que un altre qualificatiu no se m’acut. Toca el piano amb unes maneres de “gran” pianista de Jazz. La seva imaginació en combinar els acords harmònicament més inversemblants  és exquisida, els seus solos són d’una claredat d’idees impressionant, el seu sentit del ritme és també molt admirable. Van interpretar un tema del Jordi, dedicat als primers indígenes que hi havia a les Amèriques i que els “espanyols” es van encarregar d’exterminar. Fou un tema lent d'una certa complexitat harmònica, però d’una evident qualitat. En definitiva ,  el Gustav i els seus companys suecs no podien estar més ben acompanyats. Va ser una molt bona nit de Divendres Jaaznt. Uns se la passen de la manera tradicional i d’altres, de manera alternativa, sense plors, sense penes, sense......rituals. Hi ha d’haver de tot fins i tot en aquests dies.

El dissabte vam anar a sentir la música del nou disc del Toni Solà Quartet. Va presentar els temes d’aquest darrer treball discogràfic, que està a punt de sortir al mercat. El treball és diu "Antiestress". Va ser una nit, jo diria, bàsicament de Jazz-Blues i fins i tot de Jazz-R&B. Els temes que ens va presentar el Toni són alguns de la seva collita a més de diversos estàndards. Un dels que més li agrada, i també a mi, és el “Lush Life” (Vida exuberant) que interpreta, pel que he pogut comprovar, en cada concert. És un estàndard del Billy Strayhorn, mà dreta del Duke, i que és una de les millors balades que s’han fet mai i que ell toca d’una manera especial. Segur que li dóna el sentiment adequat i necessari. Va començar amb un tema propi, “Uncle Alive” que segurament deu ésser dedicat al seu oncle i que per començar la nit va anar molt bé. Ens vàrem posar ràpidament en sintonia amb la música que sentiríem i que ja començo a reconèixer. El següent el va presentar amb la seva particular ironia i el va dedicar als molts “canta manyanes” que hi ha per aquest món; el tema és “The morning singer”. La nit continuava amb la mateixa perspectiva pel que fa a la música i a la manera de tocar-la. Estàvem immersos en un estil de Jazz que el Toni domina a la perfecció, perquè és el que li agrada tocar i segur que també escoltar, un Jazz de l’escola de Texas, allunyat una mica del Hard-Bop pel que fa a melodies i escales, un Jazz amb molt de “swing” i molt de “Blues” i, fins i tot, una mica de “R&B”. El Toni encara m’impressiona com fa anar el seu Tenor després de tocar un “rif”; el deixa anar i li queda penjant per tornar-lo a agafar per fer-lo sonar altre cop. El tercer tema va ser el "Berkshire Blues" del Randy Weston que és un Blues a ritme de vals o, com va dir el Toni, un vals a ritme de Blues, tot sigui dit amb la seva ironia i humor característic. Un estàndard interpretat per tothom i que el Toni se sap fer seu. Una de les millors versions d’aquest tema és la que fa el Booker Ervin en el seu treball Structurally Sound. Sempre va ser el Toni qui va iniciar els solos per després continuar el Gerard al piano, de vegades l’Ignasi a la “berra” i d’altres el “pinyo Martí” a la bateria. El Gerard sempre ens meravella de la manera tan Bluesy i Swingy que toca, amb una mà dreta fent els solos a un tempo molt alt, i sempre amb aquell feeling de blues als seus dits. Després d’aquest blues-vals li va tocar a la balada de la nit, tal i com havia dit abans, el “Lush Life”. La traducció és vida exuberant, vida de "xollo", i recordo que en l’actuació que va fer al Jazz Club la Vicentina, la va dedicar a tota una colla de personal que viu del “cuento”; diguem-ho, de determinats polítics que a més són uns corruptes, etc...Aquest tema ja he dit que el toca amb el sentiment adequat però que a més el toca sense incloure-hi cap solo, a l’estil de Coltrane. En té prou amb la pura i clara melodia per a captivar-nos. I ho aconsegueix. La nit anava acompanyada d’una sorpresa que nosaltres no coneixíem, però que va ser molt agradable de descobrir. El Toni ens va presentar la que seria la seva acompanyant, la cantant i ja coneguda nostra, Susana Sheiman. Qui no recorda aquella nit acompanyada de l’Ignasi Terraza i del Manel Àlvarez al Jazz Club la Vicentina? Doncs, la Susana va cantar el següent tema que va ser “Rocks in my bed” de Duke Ellington.  De vegades, sol passar que fins que no passa una cosa, no t’adones que allò era el que necessitaves. Doncs, crec que el Toni va tenir un gran encert de convidar la que és una de les seves millors amigues. Una amiga que és, a més a més, una de les millors cantants de Jazz de l’escena espanyola. Les seves maneres són exquisides, la seva comunicació amb el públic és millor encara i tal com interpreta  és el “no va más”. Va cantar aquest tema amb molta força, gran entonació i swing per després deixar pas al solo del Toni. Aquest el va fer amb més empenta encara, per la qual cosa va quedar rodó del tot. El següent va ser el de l’"Afaita't ràpid", el “Rapid Shave” del Dave Burns, broma que ens va deixar anar el Toni i que el públic, ja entregat, li va acceptar de bon grat, un tema trepidant de ritme, quasi a ritme de rock and roll, però farcit de R&B passat pel sedàs del Jazz. Els solos a un tempo com el d’aquest tema són d’allò més difícils de realitzar. El Toni, però, ens va demostrar que està en molt bona forma física i millor forma musical. Una altra característica d’aquest gran instrumentista del saxo tenor són les seves excursions per les tonalitats ultra altes, notes que ell extreu amb una clara facilitat però que tothom sap que de fàcils, res de res. La nit s’acabava i, per fer-ho, van començar a tocar el tema sintonia de comiat, i mentre sonava, ell va aprofitar per presentar de nou als músics, Susana inclosa, i que tots vam aplaudir amb ganes. Aquest tema ens va deixar amb ganes de més, i per això existeix el “bis”, definitiu darrer tema que tothom reclama i que els músics sempre ens donen. El tema “bis” va ser un de l’Stanley Turretine, saxo tenor de la “corda” del Toni i, de nom, “Stan Shuffle”, un tema suau, si considerem el que havíem sentit, tema ideal per cloure una nit de Jazz del “de veritat”, tal i com el Toni ens va recomanar que escoltéssim, un tema ple de swing i de R&B tal i com va anar quasi tota la nit. En definitiva una molt bona nit de dissabte de glòria musical!!!   Miquel Tuset.