Jazz Club La Vicentina: març 2010

Making Of Concierto Gabriel Amargant Quintet (19 Marzo 2010)

¡ Antes de pinchar el video, detener el reproductor "MIXPOD", situado más arriba a la izquierda !

Ornette Coleman

La música sin melodía es, perdón por el tópico, pero es lo más gráfico que se me ocurre en estos momentos, como un jardín sin flores.

La melodía, según Milan Kundera, hace mucho tiempo que dejó de ser esa larga línea que atraviesa toda la pieza; reduciéndose a una fórmula de algunos compases, fórmula muy expresiva, concentrada, por lo tanto fácilmente memorizable, capaz de captar (o provocar) una emoción inmediata (se le impone así a la música, más que nunca, una gran tarea semántica: captar y definir musicalmente todas las emociones y sus matices).

Después de más de veinte años escuchando jazz, no soportaba la idea de no haber subido ningún peldaño en la escala evolutiva del homo jazz (si exceptúo el gratificante periodo comprendido entre sus inicios y la década de los 60s); pero todo fue escuchar a Ornette Coleman, y automáticamente dejar de pensar en “tirar la toalla”.

¿ Será que para mi es más importante viajar con esperanza que llegar ?

Ornette Coleman : http://www.allmusic.com/cg/amg.dll?p=amg&sql=11:gvfpxqr5ldse~T2

Joaquin Rabassa

SHARK AL CLUB DE JAZZ DE SANT CUGAT. I VAN DUES.....

Hi van dues....repetir sempre és bo, ja que la percepció inicial la pots entendre millor, la pots gaudir més, doncs la sorpresa es veu substituïda pel coneixement. Això és el que em va passar aquest dissabte al Club de Jazz de Sant Cugat (llibreria el Siglo). Tornar a escoltar la música de Shark va ser realment gratificant. Em reafirmo amb la opinió d'haver sentit com una mena de "Suite de Jazz", i no tant com el paral·lelisme que hi vaig veure amb la Jazz Composers Orchestra. Hi ha alguna cosa de la J.C.O. en Shark però no és la base. Tot i les bones opinions del trombonista Roswell Rudd sobre els arranjaments del Tom, hi ha quelcom més en Shark.. Aquest grup muntat pel Tom Johnson, trombonista anglès fincat a casa nostra d'ençà fa uns anys, que parla i presenta els temes en català...i acompanyat per una parella de saxofonistes, tenor i alt, que ara per ara es poden considerar els de més empenta, imaginació i creativitat..Martí Serra i Guim Garcia Balash, a més d'una secció rítmica, bateria i piano, d'una força impressionant...Ramon Rabinad i Tom Warburton. Doncs amb aquest personal ja us podeu imaginar què podeu escoltar!!! Aquesta cosa més en Shark és quelcom com el ritme, funky, però de vegades la manca del ritme esperat. És a dir, la sorpresa permanent del què et vindrà moments després...és que no ho saps...els canvis de ritme són constants, sempre però deixant a l'oïdor d'assimilar-ne el suficient per notar que hi ha ritme. Alguns dels temes que ens van oferir el dissabte els podreu escoltar a casa si teniu la sort d'aconseguir el compacte, editat i produït pel mateix Tom. http://www.tomjohnson.eu/

Van ser onze temes repartits en cinc i cinc i el bis de rigor. Van començar amb el tema Algoritmo, on ja vam poder aplaudir els solos del Guim i del Martí. La intro ja ens va indicar el modus vivendum de la nit, Els vents fent les intros junts, per després iniciar els solos el Trombó (en aquest tema) i sempre, amb una mena de background, els dos saxos fent unes harmonies precioses. El Martí va iniciar el seu solo al saxo, només acompanyat pel Ramon,incansable, i el Tom mantenint un ritme a base de la repetició de notes. Després tots tres vents entrant amb uns rifs curts i sempre al darrera el coixí del ritme, sincopat, funky, tot ell però amb el punt d'alegria, de ball...els músics ja es començaven a bellugar dalt l'escenari volent transmetre el feeeling al personal. Bioritme va ser el segon tema, seguint dintre la Suite, i enriquint-la una mica més a base de les harmonies creades pel Tom. Unes harmonies absents de Blues (del Blue), plenes d'imaginació, i riques amb ritme. La nit s'estava escalfant...ho estaven aconseguint...els músics ja començaven a riure, a gaudir...El Tom va fer el seu solo i per darrera el Ramon i el Tom acompanyant-lo, oferint-li el suport. Després els dos saxos fent-li un rif acompanyant, i tornem-hi amb el Tom per acabar el tema amb el Tom Warburton. La continuació d'un Bioritme és un Isoritme, que a més vol dir ritme constant. Varem continuar amb el bon feeling, l'alegria que els músics ja anaven transmetent al personal, i sempre les grans interpretacions dels músics. Sempre fora del concepte estàndard relacionat amb el Jazz. Aquesta música serà estàndard gràcies a l'esforç del Tom. Són composicions agosarades de melodia, de canvis de ritme, però sempre excel·lentment interpretades. El quart tema va ser PF2 amb solos del Tom i del Guim Garcia, acabant aquest primer set amb el tema Bòbila amb els solos del Martí i del Guim. Vam anar al break amb un molt regust d'orella. Veies com tots els que allí hi érem havíem gaudit d'aquell primer set. Parlàvem amb el Joaquim i el David comentant l'estil....el David el veies dient que si amb el cap, volent dir, quina gran interpretació..el Joaquim anava seguint el ritme i se'l veia content, tot i que no és exactament el Jazz que més li agrada...El Carlos sempre satisfet, l'Emili i l'Andreu fent els seus UAu!!! sobre tot l'Emili, l'Andreu és més reservat...Tothom va gaudir d'aquest primer passe. El segon set va començar amb PF1 i solos del Martí i del Tom Johnson. Alguns d'aquests temes estaran inclosos en el seu segon compacte que enregistraran el proper maig. Van tocar un tema dedicat a la línia 4 del metro, presentat aquest tema,i tots els altres, amb la gràcia i simpatia d'un anglès no tant anglès o potser molt anglès. Simpatia que ja feia estona que la gent havia captat, assimilat i entès. Un tema que et transportava al mateix Underground dels metros, però a molt bon ritme. Amb solos dels vents i del Tom Warburton, i sempre al darrera un Ramon fent córrer la màquina, invisible, per amagat darrera els plats. Van continuar amb Inùtil Paisagem de A.C.Jobim amb protagonisme del Tom Johnson al trombó, i continuant amb Jobim, va ser l'Stone Flower el tema següent. Una melodia preciosa i un ritme que no és ben bé una bossanova i que s'escau perfectament en l'estil de Shark. Els solos del Guim i del Ramon van fer d'aquest un dels temes de la nit, potser per ser més assequible o potser perquè ja estàvem immersos en l'univers Shark. Un tema del Jobim que en la versió original dura 3 escassos minuts però que Shark ens el va fer gaudir una bona estona més. Ja per acabar la nit....noooo...senties del personal i de mi mateix....siiiiii deia el Tom fent conya....doncs aquest tema li ho va dedicar a un amic seu, anglès, en el seu 40é aniversari i com no sabia quin nom posar-li li va possar For Ti, que ja vejeu que és un joc de paraules. Aquí els vents van fer tots tres els seus solos de magnífica tesitura. En aquest gran For ti, el Ramon va marcar el ritme a cops de caixa i per darrera els vents, essent el Guim el primer en fer les seves inversemblants incursions tocant el seu saxo alt. Tema aquest, bàsicament pels rifs de la bateria i contrabaix, que em va recordar l'època en que el Miles Davis va introduir-se en el món del funky jazz, posterior a la seva invenció (Weather Report) del Jazz Rock. En aquest tema el Martí feia de Wayne i.....Un gran tema per quasi acabar....El bis de rigor va arribar després d'uns llargs aplaudiments i va venir de la mà d'un tema a ritme de reagge, del mateix Bob Marley, el Wait in Vain...on el Tom Johnson va començar a fer el seu solo. El Martí però el va acompanyar fent el seu amb el tenor..És un dels millors tenors del moment..ho va demostrar el dissabte i ho pots escoltar en diferents treballs discogràfics en què ha participat, inclòs el seu Martí Serra Trio. Molts d'aquests treballs els podeu trobar al web de FreshSound a New Talent. http://www.freshsoundrecords.com/

Amb aquest preciós tema del Bob varen acabar una nit plena d'hamonia, de bon rotllo, de simpatia, de música, de Jazz, i molt bon feeling.
Podeu veure la crònica que vaig fer del concert que varen fer al Jamboree el setembre passat.
http://jazzclublavicentina.blogspot.com/2009/09/tom-johnson-quintet-al-jamboree.html
També podeu sentir alguns dels temes del concert clicant en aquest enllaç.
http://www.myspace.com/sharkgroove
Miquel Tuset .

CRONOLOGÍA DEL JAZZ 1900-1935

CASAL DE LA GENT GRAN ( LA PALMA DE CERVELLÓ )
Conferencia a cargo de Carles Guillem
Día 26 de Marzo a las 17:30h. ( calle Cadi )

AL FINAL HABRÁ UN PISCOLABIS

BIEL AMARGANT QUINTET. LO MILLOR DE LO MILLOR.

EL GRAN CONCERT 1er SET:

Sempre que vull presentar els músics ho faig amb l'ànim de donar la màxima informació possible tot just abans de començar el concert. Això fa que les meves presentacions esdevinguin una mica llargues. Aquesta vegada ho vaig poder resumir en un sol full, i vaig començar a fer la meva intro pensant-me que aniria millor. Però no, allí hi habia el Jesús que va fer una de les seves intervencions a les quals ja m'he acostumat (ens coneixem massa). Ja sabem del seu tarannà "maño" catxondo i irònic, i sempre te'n deixa anar alguna de conya, o sigui que finalment vaig poder acabar la meva presentació sense més ni més.

Els músics van pujar a l'escenari a mida que els vaig anar cridant. Allí dalt el Biel va agrair a tots l'assistència i va explicar com aniria la nit. Una nit que passaríem recordant als seus pares musicals. Després d'això va presentar el primer tema de la nit.
1er tema: Jordu (Clifford Brown)

El tema comença amb els dos vents fent el que és la "melodia" per després començar el Biel el seu solo. Jo encara no puc entendre com, d'una manera sobtada, els músics són capaços d'immiscir-se tan profundament en una llarga improvisació i fer-la tan i tan perfecta. Després d'uns minuts d'aquesta primera "impro" vam fer tots els primers aplaudiments. El Raynald va atacar amb la trompeta amb una intro suau però que al cap de poc ja el veies com i amb quina energia la va fer sonar. Un gran solo també el del Raynald. Després li va tocar a l'Andreu fer el seu. Amb quina finor, suavitat i elegància va fer sonar les notes de la seva guitarra de Jazz. Com es va anar introduint en les harmonies del tema, amb quina velocitat les va anar executant. Després van executar els diàlegs habituals entre solistes i bateria fent tots ells uns "rifs" curtets però precisos i quadrats donant pas sempre a que el Ramón fes els seus curts solos. Després d'això van tornar a la Coda, el propi tema, per acabar-lo d'una manera rodona. l'Emili, que el tenia al costat va deixar anar el primer Uau! Un tema que va durar 15 minuts i que van ser de plaer. Després dels llargs aplaudiments el Biel va presentar als músics i va fer la intro del següent tema,

2n tema: Delilah (Clifford Brown)

El tema comença amb el saxo fent els primers compassos per després entrar la trompeta amb la melodia. És un tema preciós, d'una sensualitat exquisida. Fant dues vegades la A per després començar a fer les improvisacions. Raynald va ser el primer fent un solo magnífic. El so de le seva trompeta és nítid, ple de convicció, totalment mantingut i modulat a la perfecció. És capaç de tocar les escales a un tempo inversemblant, donada la dificultat de tocar aquest instrument. Després va continuar el Biel amb el seu llarg solo. Què voleu que us digui del Biel; un jove músic de tan sols 22 anys que és capaç de tocar el saxo amb la precisió, energia, i imaginació que pocs, ara mateix, són capaços de fer. Circula per tot el registre del seu instrument amb una facilitat increïble. De cop et deixa anar la nota més greu, cosa molt difícil de controlar, i després se'n va a buscar els sobreaguts de l'instrument, fent-los sonar de manera estrident, com cal, per després continuar tocant unes notes que, microsegons abans han estat "parides" al seu cervell. Increïble el Biel com fa sonar un instrument com aquest, un saxo tenor Martins d'abans dels 50s. No vull deixar de dir que el Rai fa en aquest tema un solo ple de ritme i sensualitat, tal i com Delilah, amb molt bona tècnica interpretativa, circulant per tot el llarg i difícil màstil del contrabaix. Per això i per com acompanya als seus companys està considerat un dels millors contrabaixistes del moment.

3er tema: de(Robert Mellin i Guy Wood)

Sense més i després dels aplaudiments del Delilah, el Biel va començar a fer una intro ell sol d'un tema que encara no l'hi albiràvem la melodia. Una intro llarga, tocada de manera sentimental, que ens començava a parlar d'una melodia que ràpidament vam identificar. El "My one and olny love", que ell va fer a la manera de Coltrane. Tingueu en compte que el Biel i el Joan Díaz, pianista, li van fer un homenatge al Coltrane i a les seves balades en una actuació que van fer al Jamboree. Realment, si has escoltat aquest tema per Coltrane, t'adones que el Biel li fa un total homenatge. Pots arribar a identificar "trossos" tal i com ho va fer el gran "Coltrane" fa tants i tants anys. El Biel és un gran intèrpret de balades; cal fer-ho amb un especial to i sentiment, i ell ho sap transmetre de manera adequada.

4r tema: Crisis (Freddie Hubbard)

Amb aquest tema del Freddie Hubbard adequat a la situació actual van tancar el primer set. El tema comença amb el Raynald fent la intro, trista, com són totes les crisis. Després s'irrita, s'enfada per culpa d'aquesta crisi. El solo va seguint en una improvisació excel·lent. Després s'hi ficarà el Biel tocant el seu tenor a un nivell també excel·lent. Passejant-se com sap fer ell per les notes més greus. Van acabar tornant al "leit-motiv" trist i emprenyat del "crisis". Aquest va ser el darrer tema del primer set, quasi una hora de música d'un gran nivell.

2n SET:

Aquesta segona part va començar amb un tema del Charlie Parker que necessita la màxima concentració per part dels músics. Un tema d'un tempo super fast, 224 segons el Real Book.

5é tema: Moose the Mooche (Charlie Parker)

Després de fer la intro comença l'Andreu fent el seu solo, farcit de blue notes. Repeteixo el que havia dit abans sobre la delicadesa i so Jazzero de la seva guitarra. Un solo llarg i molt ben interpretat. Segueix el Raynald a la trompeta fent un solo inversemblant donada la velocitat d'execució; fent una mena de crits amb les notes agudes i circulant per tota una colla d'escales. El Biel s'hi afegeix després per mantenir la pulsió del tema, aconseguint una sèrie de Riffs que requereixen d'una gran tècnica interpretativa. A algú li pot semblar que aquests músics toquen massa notes, però el que passa és que el cervell de l'interpret va més de pressa que el de l'oïdor, donant aquesta sensació. Aquest tema del Parker es pot sentir encara a un tempo superior tocat per ell mateix i en algun enregistrament en viu que va fer abans del 1945!!! Aquí va ser l'hora del Ramón Ángel fent un bon solo, curtet però molt ben executat. Després d'això, tornar a la A i acabar el tema.

6é tema: Short Story (Joe Henderson)

Sense més ni més van començar amb un tema del Joe Henderson. Tema a ritme caribeny introduït pel Ramón que després de la intro que fan els dos vents, i ja en ple solo del Biel, ja hi trobem el swing marcat a la perfecció pel Rai Ferrer i el propi Ramón a la bateria. Mentre, el Biel fa un solo impressionant farcit de bon gust, tècnica i domini de l'instrument. Raynald el continua primer de manera suau, pausada, encara amb el ritme caribeny, per després ja amb el swing llançar-se a una improvisació que més semblava una carrera instrumental des de les notes agudes fins les més greus. Una carrera controlada per ell mateix. Dos temes a la segona part i quasi mitja hora de feina!!

7é tema: Wildflower (Wayne Shorter)

Aquest tema comença amb un cadenciós ritme de vals, molt suau, tocant els dos vents a la vegada amb molta finor. És l'Andreu el que ara comença amb la seva improvisació, també amb el mateix tarannà cadenciós. El trio de jazz, piano, contrabaix i bateria és com una entitat pròpia; en aquest cas la guitarra de l'Andreu substituïa al piano del José, i també va aconseguir aquesta entitat pròpia de la secció rítmica. Raynald continua amb el seu solo prenyat de qualitat i tècnica interpretativa, bon gust i imaginació. El Biel continua amb el solo al mateix nivell fins arribar al tema a ritme de vals. Un gran tema del Wayne Shorter.

8é tema: Seven Steps to Heaven (Miles Davis)

Un tema de la primera època del Miles. Un tema que el Miles va fer allà pel 1963. Un tema post-bop però farcit de bop i que a part del tempo que sí és un bop, la diferència rau en que el Davis ja havia descobert la música modal cosa que no havia fet el Parker, pobret, perquè va morir massa haviat. De quina manera hauria evolucionat el Jazz si Parker, Coltrane, el mateix Clifford Brown i tants d'altres no s'haguessin quedat pel camí, ningú ho sap. El quintet va treballar aquest tema amb màxima compenetració i trepidant ritme.

La nit màgica s'estava acabant i noi, nosaltres en volíem més i més...i més ens en van donar. Per acabar l'actuació, el Biel va tornar a presentar els músics, va agrair al públic assistent la seva total comunió i van fer el bis de rigor amb un Blues.

Bis: Sandú (Clifford Brown)

Un tema emblemàtic com el que més. De fet van acabar la nit de la mateixa manera que l'havien començat, fent-li un gran homenatge al Clifford Brown. Jo també li he fet a la meva manera, dedicant-li dos programes de ràdio a Jazz Club de Nit. S'ho mereix, això i molt més.

El tema està farcit de swing a la manera dels anys 50, a més a més la melodia és prou enganxosa, en el bon sentit, i se't va ficant sense voler. Al cap d'una mica ja l'estàs cantant. És un tema adequat per tancar una nit que per a mi va ser d'insomni; sempre em passa, massa excitació. El Raynald va començar fent la impro amb un so que cada vegada més feies teu, per reconegut. Després el Biel va introduir les notes bluesy d'un tema que tot ell ho és, un Blues, amb molt de swing però. Un so que també ja per sempre més direm que és nostra, l'hem viscut, l'hem captat, l'hem identificat com el d'un dels millors saxos tenors del moment actual. l'Andreu també ens ha deixat un molt bon regust d'orella. És un gran guitarrista i ho ha demostrat tocant al costat d'aquests dos grans dels vents.

Menció especial al Rai Ferrer que va mantenir durant tota la nit la pulsió del seu contrabaix, fent les seves participacions en algun solo.

Miquel Tuset.

BIEL AMARGANT QUINTET. PRÈVIA

PRÈVIA AL CONCERT:

Hola de nou a tothom qui visita aquest blog del Jazz Club la Vicentina. Avui diumenge i encara no he digerit en tota la seva magnitud el concert que ens van oferir el Biel Amargant Quintet. Aquesta nit era una d'aquelles en que el dubte pel que fa a l'assistència del personal rondava pel nostre cap. Més encara si tenim en compte el poc personal que va venir a veure el Toni Solà Quartet per culpa de la pluja. Aquell nefast divendres negre i plujós el recordarem una temporada. El Biel va ser el primer que vam veure a la Sala Xica amb el seu saxo penjat a les espatlles. Tots però, havien arribat alhora. Nosaltres ja havíem muntat el local, taules i cadires, l'equip de música, les begudes a la nevera, els gots i les copes. Totes les coses esperaven amb il·lusió el que seria una nit inoblidable. El quintet que havia de venir l'integraven el Biel, Raynald, Rai, Ramón Ángel i José Reinoso. Uns dies abans però, havia rebut un mail del Biel en el qual m'explicava la impossibilitat que vingués el José. Em va dir que en el seu lloc vindria l'Andreu Zaragoza, guitarrista. Molt bé, vaig pensar, ell sabrà. l'Andreu és un reconegut guitarrista de Jazz, i tot i que no és la formació habitual en aquest quintet, segur que anirà prou bé. Només començar a muntar els instruments, els que s'havien de muntar, el Biel i el Raynald van començar a bujar, a fer escales, a escalfar el saxo i la trompeta, a sentir-se el so en el local on després havien de sonar. Van tocar uns quants temes, tot discutint-los; farem 4 compassos després de la A....o..jo tancaria el tema de cop, després de repetir el final 4 cops, etc...Va ser molt interessant veure com en molt poca estona van solucionar lo que serien més de dues hores de música extraordinària. Si considerem que amb l'Andreu no havien tocat cap vegada tots cinc junts, doncs estareu d'acord amb mi, els que vareu tenir la sort de ser-hi, que només hi ha una explicació: aquests músics de casa nostra són uns autèntics cracks. Vam anar a sopar, i mentre parlaven, el Biel va començar a treure partitures i a distribuir-les sobre la taula del costat, comentant amb la resta de companys....jo començaria el segon "set" amb aquest tema...o.. què us sembla si acabem el primer "set" amb aquest altra? Mentre sopàvem, sentia com parlàven d'anècdotes del seu mon, però també va sortir el futbol. El Raynald comentava lo impressionant que va ser aquella passada de Messi a....Miquel Tuset.

Biel Amargant Quintet en fotos

Biel Amargant Raynald Colom Rai Ferrer Andreu Zaragoza Ramón Ángel Rey

La JAM SESSION del dimarts 16 de març a la Nova Jazz Cava

Ahir a la nit, i dintre del marc del 29 Festival de Jazz de Terrassa, vam assistir a una de les Jams més nombroses tant pel que fa a públic com també pel que fa a músics. El combo que va iniciar la nit de Jam ve ser el format per tres dels membres d'Afro Blue (Xavi Figuerola al saxo tenor, Guim Garcia al saxo alt i Xavi Algans al piano) a més del Curro Gálvez i el Pau Bombardó a la bateria. La Nova Jazz Cava era plena de gom a gom. No s'hi cabia, tot i ésser un dimarts a les 22h. La formació va tocar diversos temes tots a un nivell altíssim. Ja coneixem com les gasta el Xavi Figuerola, ja que el vam poder escoltar a un pam a la Sala Xica el 19 de desembre. El mateix dic del Xavi Algans que ens va demostrar com es toca un teclat. (Ja ho veureu quan tinguem el piano!) Van tocar el Nica's Dream de l'Horace Silver, músic de la seva corda com és també el Sonny Rollins, i tants i tants.....El Guim Garcia cada vegada toca millor, com tots els músics, però noi, ens va deixar anar una balada increïble! El Curro també va fer els seus solos al contrabaix, i haig de dir, que va ser el que més va "currar" durant tota la nit, ja que no va venir cap contrabaixista a tocar a la Jam. Fins i tot el Pau Bombardó va deixar anar el seu solo amb una força impressionant.
Van continuar tocant fins la mitja part en la qual, el Valentí Grau va explicar-nos que seria després d'aquest break quan començaria la Jam amb els músics que havien vingut. Van ser tot una colla els que van anar sortint. La segona part va començar amb un quartet i amb la veu de la Luna Cohen, que va cantar una bossanova a ritme de Jazz , la "noia d'Ipanema". La Luna es va sentir prou satisfeta amb un sol tema i va deixar pas a la resta de músics. Dalt l'escenari van començar a pujar músics, joves i no tant, tocant saxos, flauta, clarinet, guitarra, bateria i fins i tot el Guim va tocar el piano, acompanyant a uns alumnes de l'escola de Terrassa que ho van fer força bé, tocant la trompeta i la guitarra tots junts en una altra bossanova cantada aquesta vegada per la Gemma. Tots els músics eren locals, de casa nostra, i amb un nivell molt bó. Molts d'ells encara estudiants, participant de manera habitual a les Jams, i potser en un futur no gaire llunyà podran muntar el seu propi combo i anar pels mons del Jazz. La formació de saxos a més de la guitarra i la secció rítmica van tocar l'anthropology del Parker d'una manera excel·lent. Cadascun fent el seu solo, sense trepitjar-se i vivint una plena democràcia musical. Després van sortir flauta i clarinet a més d'algun saxo i van tocar un dels temes clau del Wayne Shortet, el Footprints. La nit va continuar però jo ja no la vaig veure. Ja m'ho explicarà el Carles Sampietro aquest divendres. Ara és l'hora, ara és el mes del Festival de Jazz de Terrassa. No deixeu d'anar-hi. Fins el divendres. Miquel Tuset.

La B.A.B. de l'Alfons Carrascosa al JAMBOREE amb el Dick Oatts

Tot i que va ser el cap de setmana passat, encara recordo la bona estona que em va fer passar el dissabte la Big Band Acústica, la B.A.B. dirigida per l'Alfons Carrascosa. Aquesta orquestra estable del Jamboree, toca de manera habitual des de ja fa tres anys els darrers dijous de cada mes. Però no dius que hi vas anar el dissabte? Bé, el motiu de fer-ho el divendres i el dissabte va ser la presència del saxofonista nord-americà Dick Oatts. Segons paraules de l'Alfons, un dels millors saxos alts de l'escena mundial. Us ho recomano fermament; aneu a veure'ls: els motius són diversos tot ique es poden resumir en poquets; la indiscutible qualitat dels músics, els temes que interpreten en base als arranjaments que en fa l'Alfons Carrascosa i finalment el lloc on toquen, el Jamboree, 50 anys d'història en aquelles parets. Allà hi han tocat tants i tants bons músics nacionals i internacionals, que quan hi entres, ja sens alguna nota perduda de les que van deixar anar el Tete, el Lou Bennet, i tants i tants..... L'altre dia, el dissabte, al passe de les 23h, vaig arribar-hi una mica tard, i ja era ple de gom a gom. Vaig poder albirar un foradet a primera fila i cap allà hi vaig anar, al davant de la primera filera dels 5 saxofonistes. Vaig seure al costat d'un jove estudiant de l'Esmuc que ja xerrava pels descusits amb la seva parella. Només començar a sortir els músics el jove músic ja els va començar a saludar. Al meu davant i d'esquerra a dreta el Xavi Figuerola amb el saxo tenor i clarinet, el Pablo Arias amb el saxo alt i flauta, el Dick Oatts amb els saxos alt i soprà i flauta, el Víctor de Diego amb el saxo tenor i flauta i el Joan Chamorro amb el seu saxo baríton. Pels qui coneixeu quelcom del què es cou a casa nostra si cuinem amb Jazz, doncs no us haig de dir res que no sapigueu; per la resta de mortals, heu de saber que aquesta filera de saxos és una de les millors, ei, sense oblidar el Guim Garcia, el Martí Serra i tants i tants....La filera del darrera és la composta pels trombons del Víctor Correa, l'Aram Montagut el del Tom Johnson i el trombó baix del Sergi Vergés. Darrera d'ells els trompetistes amb el Jaume Peña, Mattew Simon, Julian Sánchez i el Juan de Diego que també toca el Fliscorn. Darrera d'ells la secció rítmica formada en aquesta ocasió pel Rai Ferrer al baix elèctric i contrabaix, el Ramón Ángel Rey a la bateria i al piano hi havia el substitut del Joan Díaz, i que ara mateix no us puc dir els seu nom. l'Alfons fa sempre les presentacions dels músics i dels temes, i ho fa, jo diria que com ningú. Les seves maneres són tan originals com agosarades. De manera plana us diré que l'Alfons "te un morro que se'l trepitja" (espero i desitjo que no se m'emprenyi i que s'ho prengui amb el seu característic bon rotllo). La majoria dels temes que van tocar aquella nit, i suposo que també la del divendres, estan inclosos en el seu primer CD. Els arranjaments que fa l'Alfons són d'una dificultat extraordinària i d'una gran bellesa tímbrica. Va fer-ne un sobre la base de "Cherokee" que es va centrar amb la línia de saxos. Aquests van interpretar l'un darrera l'altre tot un seguit de variacions sobre el tema que ens va deixar bocabadats. Tocaven els rifs primer un, després l'altre i així fins arribar al Joan. Després tocaven el rif però més reduït i de la mateixa manera. Després cadascun amb els seus solos i ja per acabar aquest magnífic treball, tots a la vegada fent cadascun el seu solo!!! Impressionant, per dir-ho en una paraula. El Dick va brillar per damunt dels seus companys amb una certa claredat. El seu Selmer Mark 6 dels anys 50 sonava com si el toqués el Cannonball o el Phil Woods. Van tocar diversos temes més, entre els quals "Nens" i un altre dedicat a un periodista de basket (l'Alfons n'és un gran seguidor) que va començar d'una manera irònica, de vegades dissonant però noi, quan es va acabar aquesta intro, el tema va agafar una força rítmica (Ramón Angel i Rai Ferrer) impressionant. El Víctor Correa es va encarregar de fer els solos dels Trombons, mentre que va ser el Julián Sánchez qui va fer els de les trompetes, si exceptuem el tema del bis, en el qual va ser el Juan de Diego l'encarregat de fer-ho amb el seu fliscorn. Tots els saxofonistes van fer els seus solos en diferents temes i moments de la nit, i tots a un nivell altíssim. Segurament em deixo moltes coses però això que us he posat és el que recordo ara mateix, avui dimecres 17 de març. Recordeu...Els darrers dijous de cada mes hem d'anar al Jamboree a veure la B.A.B. de l'Alfons Carrascosa. Miquel Tuset.

http://www.masimas.net/4_0/DETALL/default.cfm/ID/3887/dia/13/mes/3/anio/2010/SALA/1/T/dick-oatts-meets-b-b-%28the-music-of-alfons-carrascosa%29-.htm

http://www.youtube.com/watch?v=QYyZUyJOugQ

29 FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA

Després d’un any de celebració del 50 aniversari de la constitució del Club i a punt d’entrar a la trentena, el Festival Jazz Terrassa arriba un any més per presentar artistes nacionals i internacionals insígnia del gènere. La descoberta de nous valors i figures emergents és també constant d’un certamen que es caracteritza per mostrar la pluralitat jazzística existent i per apropar-la a un públic divers. Una aposta que no és pas nova, ans al contrari, aquest ha estat sempre el repte.

L’edició 2010 torna a ser marca de la casa: artistes de primer nivell mundial es donaran cita, en ocasions per presentar en exclusiva els seus darrers projectes i, en d’altres, per debutar a Catalunya. Aquest és el cas del pianista sud-africà Abdullah Ibrahim, qui s’estrena amb el projecte Eyaka: un ensemble d’alt voltatge on militen sis destacats solistes. El mític Quartet West enguany fa 23 anys que porten el llenguatge del bop als principals escenaris: Charlie Haden, Ernie Watts, Alan Broadbent i Rodney Green ho celebraran amb un concert que suposa el seu debut al Festival. La “tribu del jazz” capitanejada per Bobby Watson i amb un elenc de màsters com Curtis Lundy i Ray Mantilla -tres artistes que ens visiten per primera vegada-, Jack Walrath i Xavier Davis serà producció exclusiva al Teatre Principal de Sabadell, que es consolida com escenari del Festival. Els bluesmen Coco Montoya i Larry Garner també debuten, com ho fan les cantants i instrumentistes Dena DeRose i Sheila Cooper o el trompetista de Nova Orleans Wendell Brunious.

No ens hem oblidat però d’alguns artistes que ens han acompanyat en aquest camí. Vells amics del festival tornen amb idees renovades i ens fa especial il·lusió que ho facin. Un jazzman en majúscules mostrarà el seu art a piano solo. Hank Jones es presentà amb el seu trio, Johnny Griffin i Eddie Davis al Festival l’any 1983 i, fins la seva darrera visita l’any 2000 amb el projecte Be Bop Legends, el de Michigan ens ha acompanyat en sis ocasions sempre superbes. I els que retornen després de 23 anys d’absència són la banda Quest. Dave Liebman, Richie Beirach, Ron McClure i Billy Hart obriran aquest any el programa de concerts amb el seu jazz contemporani. El Jazzterrasman 2010 és per a Roy Hargrove, qui rebrà el guardó per la seva contribució al Jazz i vinculació amb la ciutat, coincidint amb seva setena visita. L’acte clausurarà el Festival i suposa la presentació a Terrassa del quintet del trompetista texà.

DeDiego Brothers, Raül Reverter Trop’s in Jazz, Lone Rhino Club, Ivó Oller Quintet, Filthy Habits Ensemble Plays Zappa, Coco Montoya, Five in Orbit i Giulia Valle presenten nou treball discogràfic i el Festival en serà testimoni. Com també en serà del potencial orquestral del jazz català. L’espai JazzJove Non Stop marca el pols del que es cou a les escoles i enguany es dedica a les big bands; La Locomotora Negra comparteix escenari amb Big Mama; la Big Band Jazz Terrassa dedica el seu concert a la música del compositor Ed Neumeister, alhora que obre un nou escenari pel Festival a Sant Feliu de Llobregat, i l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics visita Django Reinhardt, coincidint amb el centenari del seu naixement. Una onomàstica que també es viurà en el concert manouche que presenta a trio Biel Ballester amb el violinista Costel Nitescu, així com en el cicle de conferències “Jazzcent” al qual s’afegeix una altra figura del swing: Artie Shaw. Els 50 anys sense Billie Holliday els recordarem a l’exposició del Tha i celebrarem el 30 aniversari de La Vella Dixieland.
http://www.jazzterrassa.org/