Gerry Mulligan - Walkin’ Shoes - 1956 in Rome

Thelonious Monk Quartet - Round Midnight

GRAN NIT DE SWING A LA SALA XICA AMB ELS SWING SET

Les fotos de l'slide com sempre son del Xavier Borrull.

Ahir vam gaudir d’allò més a la Sala Xica. Una Sala Xica que per primera vegada va quedar "xica" donada la generositat d’audiència que vam tenir. Jo no havia vist mai aquella sala tan plena, si exceptuem els anys que va ser la discoteca "Totem", que llavors sí que l’havia vist plena i potser encara més plena que ahir, des de la meva perspectiva de DJ. El divendres 22 de gener el recordarem com la nit que el Swing ens va fer tremolar . Tot va anar molt i molt bé, tot i que hi va haver algun problema del qual en faré esment. La música que ens van oferir els Swing Set va ser de molta qualitat interpretativa. Els temes anaven brollant l’un darrera l’altre de manera quasi espontània, amb senzillesa i molt i molt de ritme. Tot i el ritme, i que la sala estava preparada per ballar, a la gent li va costar més del que jo m’esperava. Varem ballar pocs, però ho vam gaudir molt; tal i com fèiem en les Festes Majors d’abans. Ahir però, tothom es va quedar clavat a la cadira, escoltant, quasi de manera incrèdula alguns, i entenedora uns altres. La música de Jazz, i el Swing en particular van meravellar el personal. El septet estava format per Olivier Rocque, bateria, Pep Rius, contrabaix, Octavi Bañuls, piano, Àngel Molas, saxo baríton i clarinet, Sergio Fructuoso, saxo alt, Miquel Donat, trompeta i Víctor González, trombó i veu. La presentació dels temes la va fer l'Àngel Molas, molt simpàtic i ocorrent, el qual també va anar presentant la resta de companys. El moment més àlgid va ser, quina casualitat, quan van començar a cantar el I just a Gigolo del Louis Prima. En aquest moment, els que no havien ballat van veure la seva oportunitat, i s’hi van llançar. Tot i això, a la mitja part vam comentar l’assumpte de la rifa per aconseguir un piano per a la Vicentina, i hem de dir que alguns dels que allí hi havia van col·laborar comprant-nos alguna butlleta. A tots, els uns i els altres, músics i públic, gràcies per acompanyar-nos en aquest primer concert de Festa Major organitzat pel Jazz Club la Vicentina. Demanem disculpes a la gent que va veure amb sorpresa que, tot i pagant, li va costar trobar lloc per seure. Hem de dir que, a partir d’una primera reserva feta per email, vam veure que fora bo plantejar aquesta possibilitat a tothom. El problema és que no tothom se’n va assabentar, només ho van fer els amics que venen habitualment i han vingut a concerts anteriors i dels quals en tenim el seu mail. No tornarà a passar i ho mirarem de comunicar a tothom de manera que tothom ho sàpiga. Moltes gràcies de nou a tothom i fins el proper concert de Jazz, que serà a càrrec del gran saxofonista Toni Solà i el seu quartet el divendres 19 de febrer. Miquel Tuset.

CELEBRACIONS AL JAMBOREE

El Jamboree està vivint un mes de gener de celebracions del seu 50é aniversari que segurament durarà tot l'any. La programació prevista per aquests dos mesos és d'una qualitat extraordinària. Vam assistir el darrer dimecres 20 a la NIT FRESH SOUND ALL STARS. Els representants del Jamboree van voler fer partícips de la celebració el segell Fresh Sound, parit, creat i dirigit pel Jordi Pujol, un entusiasta admirador i gran coneixedor del Jazz de casa nostra i també de la resta del món. Una persona erudita en aquesta matèria, vaja. Aquest segell crec que ja va pels 26 anys d’existència, durant els quals, ha passat de ser una petita discogràfica "local" a convertir-se en tot un referent mundial de la música de Jazz. Doncs després d’agrair-li al Jordi tot el que ha fet i està fent, parlarem del concert del dimecres. D’alt l’escenari van començar a sortir els músics: Joan Monné al piano, Massa Kamaguchi al contrabaix, David Xirgu a la bateria, en Gorka Benítez al saxo tenor, un sorprenent Benet Palet a la trompeta, i després d'un parell de temes va sortir la Carme Canela a cantar com ella sap. Van tocar temes factura i collita pròpia del Gorka, on tots els músics van gaudir de la llibertat interpretativa que oferia el propi autor i també intèrpret; un tema del Joan Monné cantat per la Carme Canela de manera exquisida, i més temes del Gorka. Jo diria que no vam sentir cap estàndard.... El Jazz era lliure (sempre ho és) i si ho traduïm era free, no com l'Ornette ho va interpretar, era free en el context i en l’ambient de bon rotllo comunicatiu entre els músics i el personal que érem allà. La Carme em va tornar a impressionar, com sempre que l’escolto, ja que te una de les veus més boniques, maques, més ben modulades i afinades de l’escena musical del país. Cantar els temes del Gorka va tenir molt de mèrit, donada la dificultat harmònica d’aquests. La Carme ens va deixar sense respiració, ja que quan ella cantava, pràcticament ni respiràvem per no fer soroll. Els solos del Gorka són d’una dificultat extraordinària, donada la seva velocitat d’execució. Jo en alguns casos vaig recordar al Sonny Rollins, però ràpidament veies que no, que allí el davant hi havia el Gorka. El bon rotllo hi era, i hi va ésser tota l’estona. Aquest bon rotllo es va fer evident cada vegada que el Benet agafava la trompeta i li extreia alguna nota; els solos fluïen lliurement, amb plena i total improvisació, com si fos la primera vegada que tocaven junts aquell tema. El so nítid del Benet és sorprenent, el fraseig ràpid i clar, els aguts i molts aguts fluïen amb una facilitat increïble. Ell toca com sinó li costés massa. El Benet ha tornat, visca el Benet. El Joan Monné és al piano lo que el Benet a la trompeta. Elegància, senzillesa, claredat d’idees, execució polsant, nitidesa percusiva, etc...El Joan ens va captivar tota l’estona. Aquest músic de Molins de Rei el mirarem de portar a Sant Vicenç quan puguem. La resta de secció rítmica va estar a l’alçada dels demés. El Massa ja l’havíem vist el dia de Llibert i del Perico, i ja hi vam deixar constància del seu nivell interpretatiu al contrabaix. El concert del dimecres 20 de gener va fer-ho igualment a la perfecció. Una afinació excel·lent en tot moment i un sentit rítmic impressionant. Ja per acabar (no sé el perquè, però sempre acabem de fer les cròniques amb els bateries, perquè serà?) el David Xirgu a la bateria tot i la seva permanent discreció, allò com sinó hi fos, va estar constantment desgranant una sèrie de pulsacions, ritmes i redobles, seguint el to lliure de les peces del Gorka, tocant al seu aire, amb plena llibertat, amb la qual cosa se’l veia prou content i agraït durant tota l’estona; i també se’l va veure molt relaxat. Ens va deixar anar algun solo amb redobles fins, d’una gran dificultat i tècnica interpretativa. Després del concert vaig parlar amb el Joan, a qui el Gorka havia presentat com a Pep Guardiola, i em va dir literalment que només havien assajat un dia!! Què voleu que us digui. Hi vaig anar amb el David Carreras, amic de la colla del Club de Jazz de Sant Cugat, i gran especialista en la matèria; en David és un "coco" del Jazz, ho coneix tot, coneix a tothom, entén el que és difícil d’entendre, reconeix els temes només començar-los a sentir, i un llarg etcètera. És un bon referent tenir-lo al costat en un concert de Jazz, ja que sempre et donarà una informació molt acurada i plena de seny. En definitiva, una nit de ALL STARS de la FRESH SOUND. Gràcies a tots els que fan possibles aquestes nits, que, com diu la Susana Sheiman, són irrepetibles. Miquel Tuset.

Jazz Club de Nit a Radio Sant Vicenç 90.2 FM

Todos los jueves de 22 a 23 h, y los sábados a la misma hora en diferido: Jazz Club de Nit en Radio Sant Vicenç. Un programa de radio para todos los públicos dedicado a la música de jazz y de blues, presentado por Miquel Tuset, Sergio Rabassa y Joaquin Rabassa. También podéis seguirlo a través de internet en Ràdio Sant Vicenç ON LINE.

jazzclubdenit.blogspot.com

PROGRAMACIÓ PREVISTA i PENDENT 2010

Totes les actuacions tindran aquest format:

Portes obertes a les 21h 45m i inici del concert a les 22h 15m

Preu entrades: 8€ persones col·laboradores i 10€ la resta de persones

Data: divendres 19 de març:

Gabriel Amargant Quintet:

Gabriel Amargant, saxos

Raynald Colom, trompeta
José Reinoso, piano
Rai Ferrer, contrabaix
Ramón Angel Rey, bateria

http://myspace.com/gabrielamargant



Data: divendres 23 d'abril:
Clara Luna Quartet:

Clara Luna, veu
Roger Mas, piano elèctric Fender Rhodes
Massa Kamaguchi, contrabaix
Xavi Maureta, bateria

http://www.myspace.com/claral1a



Data: divendres 21 de maig:
Víctor de Diego Quartet:

Víctor de Diego, saxo tenor
Roger Mas, piano elèctric Fender Rhodes
Marc Cuevas, contrabaix
Gonzalo del Val, bateria

http://www.victordediego.com/

María Lorea Trio en el Centre Catòlic de St. Vicenç dels Horts

El sentido común es el menos común de los sentidos (Fernando Savater).

A la hora del concierto, el sentido común, el Barça y la lluvia aconsejaban quedarse en casa calentitos viendo el partido por televisión o contemplando como la lluvia caía a través de los cristales ( ...january in the rain ).

Lo cierto es que las posibilidades de que un concierto de jazz creara ilusión en una noche como la de ayer eran escasas, pero el Trío liderado por Maria Lorea lo consiguió.

No voy a descubrir a estas alturas a María Lorea, una profesional de pies a cabeza, además de profesora de canto; ni muchos menos a Pere Arguimbau, profesor de guitara en el Taller de Músics de Barcelona; ni por supuesto a Dani Molina que, además de ser unos de los integrantes de la Banda Municipal de Barcelona, lidera, desde hace unos cuantos años, junto con Pere Arguimbau, Ramiro Rosa y Joan Solá, la formación Dani Molina Quartet, que puede que en unos meses los podamos ver i oír en nuestro Jazz Club La Vicentina.

El espacio ideal, la puesta en escena muy cuidada; la organización controlándolo todo con discreción; la entrada cara, eso sí, a pesar de que a los menores de 25 años les hacían un precio especial; el público hizo su papel, aplaudiendo todo lo que había que aplaudir; en definitiva, un gran concierto que debemos agradecer, no precisamente por este orden, a sus promotores, al público y a los músicos.

http://www.myspace.com/marialorea

http://www.cencatsvh.org/

JoaquinRabassa

JOSEP Mª FARRÀS i L'IGNACI TERRAZA TRIO AL MERCANTIC DE SANT CUGAT

Hola de nou a tots vosaltres, aficionades i aficionats al Jazz. Ahir ens vam haver de dividir i el Joaquim va anar al Centre a veure els seus amics, Maria Lorea Trio, mentre que jo vaig anar a Sant Cugat a veure el Josep Mª Farràs i l'Ignaci Terraza Trio. Suposo que en el Centre tot devia anar prou be, l’assistència i segur que també la música, coneixent la qualitat de la formació Maria Lorea Trio. El Joaquim ja ens explicarà quelcom, segurament.

Pel que fa a mi, haig de dir que, ahir, vam gaudir de valent, escoltant amb molta atenció, amb silenci absolut, els temes que van anar desgranant els músics. Ja sabem de la qualitat interpretativa i de sentiment que li posa l'Ignasi en tots els temes que fa, doncs perquè vam tenir l’oportunitat de tenir-lo entre nosaltres i perquè també ho vam experimentar. Sempre que l’Ignasi ha anat a la llibreria El Siglo (El Mercantic) de Sant Cugat, s’ha de dir que ha omplert. Tothom sap el que podrà escoltar, no només per ell mateix sinó per la resta de companys, que segur que estaran al nivell. La tècnica interpretativa és cada vegada més exquisida, ja que tot músic creix cada dia, en cada bolo, i ell no n’és pas una excepció. Tot i això, on realment és excels és a cavall d’un piano de cua. Llavors sí que l’escoltes com ell es vol fer escoltar. En aquesta ocasió l’Ignasi formava parella amb una altra estrella del nostre univers musical, el Josep Mª Farràs. El que no havíem escoltat encara a Sant Cugat, va ser la precisió, nitidesa i sonoritat magnífica del Josep Mª Farràs a la trompeta. Van presentar el seu darrer treball Plaça Vella, on seguint en bon ordre els temes del disc, ens van anar introduint en una atmosfera de reconeixement als grans trompetistes de l’època; Clifford Brown, Louis Armstrong, Dizzie Gillespie. El Josep Mª va ser un gran executor per poder homenatjar a aquests grans trompetistes, amb i sense sordina. Un dels temes del disc, Once I loved, del A.C. Jobim ens va introduir dins la suavitat de la bossanova, cosa que després continuarien també recordant al gran Duke, fent una interpretació d’una de les balades, In my Solitud, però que el quartet d’ahir va interpretar fent-lo també a ritme de bossanova, exquisida, d’una suavitat excelsa, amb una secció rítmica que ens va mantenir amb l’ai al cor tota l’estona. L'Ignasi va interpretar a trio un Gian Steps increïble de tempo, increïble de tècnica i per descomptat també de sensibilitat. El seu vaixell insígnia, Plaça Vella, també va sonar recordant les històries viscudes pel Josep Mª en aquesta plaça emblemàtica de Terrassa. Aquest tros de músic, ens va demostrar com es toca una trompeta amb sordina. El so que li treu, que costa molt d’obtenir, és d’una nitidesa i suavitat increïble. Un fort aplaudiment pel Josep Mª. No hem d’oblidar la resta de músics, el Dimitri Skidanov al contrabaix, i un Aldo Caviglia a la bateria, ambdós fantàstics. El Dimitri és un músic rus que ja fa un cert temps que comparteix país, i que ens va meravellar amb el so que li va treure del seu contrabaix, sobretot amb els seus solos amb l’arc. Es va veure que ve de l’escola clàssica i que després, degut a la seva afició, ell va decidir introduir-se en el món del Jazz. I de quina manera ho va fer; n’és tot un mestre. Un contrabaix perfectament afinat en totes les notes que tocava. Increïble. Ens falta comentar l’admiració que varem demostrar-li tots els presents al mestre de mestres de la bateria, el sr. Aldo Caviglia. Un so suau, un ritme fantàstic, uns redobles inversemblants; tot un seguit d’adjectius que li posaríem només per fer-vos entendre el gran nivell d’aquest músic argentí, que ja fa molts anys que està entre nosaltres. Ha tocat segurament amb tothom, i també és clar, amb el Tete. Va començar tocant com si no hi fos; tocant pels solistes, per fer-los un suport per a les seves improvisacions. Això val molt, aquesta discreció que fa que tot rutlli a la perfecció. Cap al final va fer un solo d’aquells de treure’t el barret. Carai! L'Ignasi va presentar la majoria dels temes, amb el seu particular estil, la seva simpatia i bones maneres i sempre amb una part d’ironia. Per finalitzar s’ha de dir que ens van fer un bis en honor del Louis Armstrong, i tot i que no estava previst, van tornar a sortir a tocar un segon bis, que va fer que la nit resultés totalment rodona. L’assistència va ser molt generosa, per la qual cosa hem de felicitar als nostres amics del club de Jazz de Sant Cugat per l’èxit de la convocatòria. El proper concert serà el dels germans de Diego. Segur que hi anirem. Miquel Tuset.

http://switrecords.com/esp/?page_id=26

Luca Tondena Quartet en Big Band Bar

A partir de las 22h, y desde hace más de cuatro meses, la formación liderada por Luca Tondena, empieza a sonar en el Big Band Bar; una hora de concierto, para después seguir con la habitual jam session de jazz de todos los viernes, hasta las 12h.

No es mi intención hacer una crítica del concierto, ni mucho menos, en primer lugar, porque nuestro compañero Miquel Tuset es el comentarista oficial del Jazz Club La Vicentina, y en segundo lugar, y no menos importante, porque al ser amigos míos desde hace años no sería objetivo en mis planteamientos.

Daniel Ujueta, el guitarra, se comprometió a enviarme una lista de los temas que interpretaron durante el concierto, que en su mayor parte son temas propios:

El despertar de Joaquin (Daniel Ujueta)
Interludio (Alex Molas)
Per la strada (Luca Tondena)

Podéis escucharlos en su myspace: http://www.myspace.com/lucatondenaquartet

JoaquinRabassa

NOVA NIT DE REIS AL JAMBOREE: 2ª PART: LA MÚSICA

Sí, la música sonava i de quina manera! Però és clar; qui eren aquells nous Reis? Doncs el quintet liderat pel Llibert Fortuny al saxo tenor, Perico Sambeat al saxo alt, Albert Bover al piano, Massa Kamaguchi al contrabaix i Marc Miralta a la bateria!!! Quin quintet de Reis del Jazz!! Haig de dir que cada vegada que em deixo caure pel Jamboree, sempre he pogut seure i gaudir còmodament de la música, darrerament acompanyat pels amics del Club de Jazz de Sant Cugat. Però noi, cada vegada que hi toca el Llibert, els dilluns a la Jam Session que hi fa, i ahir, 8 de gener, la sala sempre és plena. Per descomptat que no pots seure, però és que tampoc els pots ni veure. Totes les voltes del Jamboree estan atapaïdes de personal. Estàs limitat, tu i mols altres, a escoltar, mirar d'entreveure algú quan toca i poca cosa més. Suposo que per aquest motiu el Max i la seva dona van fotre el camp! Anem cap a la música. És fonamental deixar-te portar, escoltar mirant amunt, amb les orelles ben obertes i també els ulls, intentant veure les notes que surten de l'escenari i que estan per allí voltant. Això és el que vaig estar fent tota l'estona. Ah sí, la música....El post bop que vam començar sentint amb els dos saxos fent com una mena de batalla campal va ser d'allò més impressionant només per començar, i el tema era I hear a Rapsody, un estàndard tocat per tothom, Coltrane i companyia. Després el repoker de reis van fer dos temes del Perico; el primer va ser Guardian de los sueños per després un increïble No te aguanto más, dedicat a les parelles dels músics que ja no poden suportar-ho més, els assajos, els bolos, anar d'aquí cap allà, i un llarg etc...Mentre, el Llibert va presentar els músics, dels quals en va fer una gran lloança. Van seguir amb temes més delicats, suaus, un My one and only love, sensual, per continuar sense interrupció amb un Cherokee impressionant. Els dos saxos van demostrar a tothom que són de lo milloret d'aquí. Els seus companys no van fer de menys, ja que l'Albert Bover va mostrar-nos la seva excelsa qualitat, amb un so nítid i clar; uns solos impressionants plens de imaginació i tècnica. El que va ser massa va ser el Massa Kamaguchi. Un gran tècnic del contrabaix, amb uns solos amb molt lirisme i sempre mantenint la pulsió increïble que se li demanava. Marc Miralta a la bateria va captivar-nos a tots els que érem prop d'ell, i a tots els que l'escoltàvem. Utilitza tot tipus de recursos acústics per fer sonar la bateria, de la qual, crec que només la caixa i el kit de plats era d'ell. Toca aparentment d'una manera simple, senzilla diria algú, però noi, al cap de pocs moments te n'adones que allà davant tens un monstre dels timbals. Del Llibert i del Perico, què es pot dir que no se sàpiga. Només cal seguir-los una mica, estar al cas dels seus treballs discogràfics per veure qui són. El Llibert toca el saxo tenor des que va néixer el seu fill i li va posar de nom Jan (John) en honor al gran John Coltrane. Toca el tenor amb molt lirisme i d'una manera molt melòdica. Comentàvem després amb la Marta Olano, pintora i amiga del Joaquim i Dani Molina, que el Llibert havia passat de fer un so estratosfèric amb el saxo alt, a fer-lo més assequible, més melòdic, més líric tot i els seus solos inversemblants utilitzant tot el registre de l'instument i més si cal, els sons altíssims. El Perico va ser aquesta vegada qui va fer de Parker, tot i el seu so dolç i gens estrident, considerant el tipus de so que es pot obtenir d'un alt. Haig de dir que l'Anna i jo els vam veure ja fa uns anys, crec que era le presentació del Llibert al Jamboree, acompanyat també del Perico, que era qui li feia els honors, i vam poder seure tranquil·lament i gaudir d'un gran concert de Jazz, sense tant tràfec de personal. És clar que devien ser els inicis del Llibert, més o menys, tot i que el Perico ja era molt conegut, i que ara, després d'haver fet tants treballs diversos, amb la Big Band del Taller a la plaça de la Catedral, amb el seu Trifàsic, un Jazz eclèctic, electrònic, experimental, també amb treballs a duo amb Manel Camp, pianista de Jazz excepcional; doncs això, que aquest encara jove músic, te un reclam impressionant. El Perico està fent també diversos treballs amb el Colina i el Marc, a més d'altres també prou agosarats, tocant el seu EWI. Crec recordar-li unes paraules al Llibert relacionades amb el perquè fa aquests experiments sonors, i deia que, un músic quan comença a estudiar ja fa això de repassar tot el Real Book, tocar-ne tots els temes, estudiar-ne els solos, etc.. però que no s'ha de quedar en només això, que les possibilitats creatives són immenses i que no s'han d'obviar. És per això que investiga, però ahir ens va demostrar que ell tampoc oblida els mestres i que quan convé els recorda a la seva manera. Van fer un bis magnífic interpretant un tema de l'Horace Silver, The Jody Grind, fantàstic, amb un ritme funk increïble barrejat amb blues per marxar definitivament i acomiadar aquesta nit fantàstica dels 5 Reis. El Llibert i el Perico s'han guanyat a pols tot el que estan fent, tot el que ens estan donant. Tot això fa que el catxé d'ambdós músics hagi pujat bastant, la qual cosa fa difícil contractar-los si és que no tens algun tipus de subvenció. Nosaltres mirarem de fer-ho de la manera que sigui. Miquel Tuset.

NOVA NIT DE REIS AL JAMBOREE: 1ª PART: EL RELAT

Doncs sí: ahir va ser una nova nit de Reis al Jamboree, però cal explicar-ho tot. D'entrada us diré que convé fer-se soci del Jamboree (si podeu) ja que, en la programació que ens envien cada dos mesos (en aquest cas servirà per gener i febrer) es pot veure la magnífica programació que ens ofereixen, cosa a l'abast només d'aquest Club de Jazz, que enguany en fa 50 d'existència, i que és el vaixell insígnia de casa nostra, amb permís dels Festivals de Jazz que aqui podem gaudir, és clar. Jo hi vaig anar d'hora, tot i que una mica després de les 21h, coses del Dakar. En arribar-hi, em trobo que la sessió ja havia començat, i que a més a més, l'entrada era reservada per "premsa" i "diferents mitjans d'informació". Putada!! hi ara que faig! Em toca voltar per la plaça Reial una estona, pel barri de la Ribera, a veure a vells amics, a fer un Swarma i tornem-hi. Només treure el cap a la plaça i ja veig una cua que surt del Jamboree i que ja em fa témer quelcom desagradable. M'acosto i ja sento que em diuen alguns de la cua que no hi ha entrades!! Ostres! Intento convèncer a l'amable porter del Jamboree, un tio gran amb cara de mala llet, només cara però. Em saluden, em giro i veig al Biel Amargant i la seva parella Mayte Alguacil, que ara canta amb els Ivanow. Hola, hola quina casualitat, etc... què farem Biel podrem entrar? No hi va haver manera de convèncer al porter que entréssim. Mentre tant que sento algú que parla de Dani Molina; jo que el veig i ràpidament que el saludo, ja que ell ja era dintre, a punt de baixar les escales. Eh Dani, saps qui sóc? En Miquel del JCLV, amic del Joaquim!! Hola, hola que em diu. I jo que li dic; a veure si em passes cap a dins noi. Ell hi era allà amb la seva parella, la Maria Lorea, també cantant, però no va poder ser. Mentre tant veig que surt un home amb barret i una dona, ambdós ja granadets. Resulta'n ser el Max Suñé i la seva parella. I jo que li dic al porter, mira, ara ja podem entrar ja que està sortint el Max i la seva dona. Però res. Ell que em diu de manera persuasiva, és que no hi ha tickets home, no insisteixis més. Ok que li dic, d'acord. Se m'acosta un home per darrera i em diu en anglès. It's only for members? I jo que li dic que no, there is no tickets. No place for anybody. Mentre que veig que el porter s'acosta al grup de sis persones col·legues del Biel i sento que els diu que només podríen entrar dues o tres persones. Veig que s'acomiaden els altres quatre i començo a veure alguna possibilitat, car ells són dos i jo soc el tercer. Efectivament, m'acosto i entenc que el porter ja havia comptat amb mí a més del Biel i la Mayte. Total que sento a la Mayte que diu que li falten 5 € per entrar i jo que li dic que no es preocupi que els poso jo. Però nois, el bon porter, cap de sala, fa ver la darrera excepció, ja que vam poder entrar sense pagar un duro, la qual cosa ens va permetre a tots tres poder consumir a baix un parell de birres. Començar a baixar les escales i escoltar la música que sonava va ser tot una sola cosa. Final de la primera part. Miquel Tuset.